“Els Meus Me Too”, que són els nostres

Dimarts d’aquesta setmana ha estat el 8 de març, el Dia internacional de la dona treballadora. El lema que l’ONU ha posat a la commemoració del Dia de la dona d’aquest any 2022 ha estat “Igualtat de gènere avui per un demà sostenible”. [1]

Per commemorar el 8M, els mitjans de comunicació han emès -i estan emetent- una programació especial dedicada a les dones i a la discriminació que patim en entorns diversos: laboral, social, sanitari o cultural, entre tants altres.

D’entre els molts i molt interessants programes especials que s’estan projectant des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) vull remarcar la col·laboració que la Montserrat Armegou [2] (@montsearmengou), va fer al Matí de Catalunya Ràdio, conduït per Laura Rosel (@Laura_Rosel) i que, sota el títol "Els meus Me Too", narrava les sis ocasions en què Armengou s’ha vist agredida sexualment. Amb les seves paraules: “Sis vegades de veure les orelles al llop, cap de nit ni en llocs solitaris, en espais i situacions que jo interpretava com a segurs.”

A ella, com a la majoria de dones que alguna vegada hem estat agredides, aquestes experiències ens han deixat molt profundament gravada la por d’anar soles a molts llocs. He de dir que, malauradament, m’he sentit totalment identificada en més d’una de les sis situacions que descriu, sobretot en la primera. [3]

Gràcies Montse per haver posat paraules i veu [4] a allò que moltes nenes, noies i dones hem viscut en primera persona. Gràcies per narrar-ho ras i curt. I gràcies Laura Rosel i Catalunya Ràdio per haver-li donat l’oportunitat de fer-ho.

I ara, sense allargar-me més, comparteixo l’enllaç “Els meus Me Too” que, per mala sort de moltes dones, també són els nostres. 

Adriana, 11 de març de 2022 

---

[1] En aquest enllaç podeu trobar informació d’ONU dones.

[2] Montserrat Armengou i Matín és una coneguda periodista catalana i la cara visible dels programes 30 minuts (n’havia estat presentadora) i  Sense ficció (n’és la directora). Ha dirigit i/o realitzat molts i interessants documentals sobre temes relacionats amb el franquisme i el món de les dones, que han rebut diversos premis i reconeixements.

[3] http://escorniflaire.blogspot.com/2016/01/de-la-proteccio-dels-infants-i-duna.html

[4] No he trobat el podcast. Si el trobo, el compartiré en aquesta mateixa entrada.

 

La primera estrella del vespre

Nàdia Ghulam, la noia afganesa protagonista d’El secret del meu turbant, ens ha obsequiat amb una altra publicació. En aquesta ocasió ho ha fet per donar-nos a conèixer la realitat de les dones afganeses de la seva família, per donar veu a les que no en tenen.

Amb la col·laboració de Javier Diéguez, Nàdia ens descobreix una realitat desconeguda per a molts de nosaltres. El llibre relata la tornada a la seva terra natal, Afganistan, en motiu de la mort de la seva tia. Vestida amb nicab, per passar desapercebuda i evitar que algú pogués reconèixer en la seva mirada en Zelmai, el noi per qui ella mateixa s’havia fet passar durant més de deu anys per mantenir la seva família, recorda escenes de la seva infància viscudes al costat de les dones de la seva família.  

Sense expressions dramàtiques ni exagerades, a mida que hom avança en la lectura del llibre, descobreix històries cruels, punyents i colpidores i s’adona de la duresa del dia a dia d’aquestes dones, que tot i ser les nostres coetànies, viuen una realitat totalment diferent de la nostra. La lectura constata una vegada més la valentia de la Nàdia, així com la seva generositat i la gran estima que sent per la seva gent i la seva terra.

De la mateixa manera que fa temps em va delectar El secret del meu turbant, ara ho ha fet La primera estrella del vespre, una història de dones valentes.

L’eternitat és l’amistat i la força de totes les dones valentes.

L’eternitat és la primera estrella del vespre.

Gràcies, Nàdia, per compartir aquesta història de dones valentes, de dones mereixedores de la primera estrella del vespre.

El secret del seu turbant

Fa poc vaig llegir El secret del meu turbant, obra conjunta de Nàdia Ghulam i Agnès Rotger. És la història colpidora de Nàdia, una nena afganesa que als vuit anys va quedar atrapada i molt malferida per un bombardeig a la llar familiar de Kabul; tant que ni els metges creien que se’n podria sortir. La seva mare li fa fer costat i la va atendre durant el procés de recuperació.

Amb tan sols deu anys, quan va sortir de l’hospital, es va trobar amb un país pres pels talibans; que el seu germà, Zelmai, de catorze anys, havia mort com a conseqüència de la guerra i que el seu pare havia quedat trastocat. La seva família, doncs, estava formada per un pare malalt, una mare que mai no havia treballat fora de casa, ella mateixa i dues germanes més petites i no tenien recursos per sobreviure en aquell territori devastat per una guerra que encara continuava.

Aquella nena tenia clar que algú de la família hauria de treballar per mantenir-los. I qui ho podria fer? Només un home podria trobar alguna feina per alimentar-los a tots plegats; de manera que va tenir clara la solució: ella seria l’home de la família, en Zelmai, nom que va manllevat del seu germà difunt. Enfaixada, vestida de noi i amb un turbant al cap va sortir a guanyar-se les garrofes. Va fer feines agrícoles, neteja i reconstrucció de pous, va arreglar bicicletes (ella no n’havia tingut mai i no sabia anar-hi)... Aquella vestimenta li obriria, relativament, les portes a una vida privada a les dones: treball, educació, vida social i certa dignitat com a persona.

Actualment, gràcies a una família catalana adoptiva, viu a Barcelona on pot fer realitat els seus somnis: ser una dona lliure i estudiar, cosa que no hauria estat possible al seu país d’origen.

Per iniciativa dels organitzadors de la Mostra internacional de documentals Olot.doc i a la bona predisposició de la Nàdia, hem tingut l’oportunitat de compartir amb ella el secret del seu turbant.

Es va explicar en un català gairebé perfecte, d’una forma molt planera, descrivint els fets de la seva vida en un to seré i natural, sense cap dosi d’escàndol ni de dramatisme.

Va recalcar que havia pogut superar les dificultats que havia tingut –que no han estat poques- i vèncer la por, gràcies a l’amor i el suport de la seva mare, que en els moments en què la seva vida perillava va creure sempre -més que els metges i tot- que ella se’n sortiria i li va donar suport en tot moment. Aquella dona, analfabeta, se servia de la intuïció per curar-li les ferides i feia servir unes tècniques mèdiques de supervivència i collita pròpia. Per exemple, aixafava medicaments caducats i posava la pols resultant al damunt de les ferides.

Ens va explicar que en un país on el 60% de la població és analfabeta, el món que es dibuixen més enllà està format per Rússia i Estats Units; de manera que, des del seu punt de vista, els estrangers o bé són russos o bé són americans. Això la va portar a explicar-los l’anècdota que la seva mare afganesa pensava que els pares adoptius de la Nàdia, de Barcelona, són americans o americans catalans.

Part de la població afganesa se sorprenia de la raresa d’aquells homes estrangers que al matí construeixen carreteres -quan soldats de la ONU treballaven en la reconstrucció del territori- i a la tarda les destrossen -quan bombardejaven amagatalls dels talibans-.

Va aprofitar la seva intervenció per reclamar els drets humans, en general, i, sobretot, de les dones i els infants; drets bàsics com educació, salut, cultura i llibertat, que han estat pràcticament inexistents al seu país.

Ens va fer saber la sorpresa dels joves afganesos que havien estat els amics de la Nàdia-noi en saber la seva veritable història i que van quedar parats de no haver notat mai cap petit indici. Precisament ella sempre havia estat més valenta que molts d’ells i en tornar a casa alguns vespres en què circular pels carrers podia ser poc segur, ella era qui els acompanyava a casa i tornava sola a casa seva.

No sé ben bé qui portava els pantalons a casa seva, però ella hi portava el pa, els diners i, crec que ara ja podem afirmar que ella era qui portava el turbant i, per cert, el portava molt ben posat!

Gràcies Nàdia per compartir amb nosaltres el secret del teu turbant.

Setembre

Asseguda al sofà, mentre descansava després de recollir una mica la casa i deixar-la preparada per la tornada a la feina, escoltava música relaxant d’aquella que li agradava tant.

I mentre es relaxava, li venia a la memòria, com tantes altres vegades, aquell garbuix d’idees desordenades que sovint voltaven pel seu magí i que ni les vacances no havien aconseguit ordenar. De fet, les vacances no hi tenien res a veure amb aquell desgavell mental. Aviat tornaria la rutina i, amb ella, la comoditat quotidiana i les seves circumstàncies inherents.

I, una vegada més, es deixava endur per la música, ja que la lletra, tot i que intuïa de què parlava, no l’entenia gaire bé. I era, precisament, la melodia la que se l’enduia en el temps –ara el passat recent- i en l’espai –el recorregut vacacional-. I aquesta vegada, com aquell qui no vol, es trobava fent un repàs de les vacances que estaven a punt d’acabar. Havia tingut temps per tot: nous camins, noves ciutats, família, coincidències, esplai, amics... mar i muntanya. Relax, lectura, diversió, cultura... i plans de futur. Perquè el final de les vacances és el temps dels bons propòsits: començar un règim per perdre uns quilets, proposar-se uns estudis per posar-se al dia, apuntar-se a un gimnàs, a algun curset, sortir més sovint d’excursió... I es deixava endur tot eludint les seves circumstàncies, els fets que la incapacitaven a fer realitat algunes d’aquelles propostes de finals d’estiu. Perquè les vacances tenen aquella mena de màgia que fan creure que tot és possible: la feina, la família, la casa, uns estudis, esplai, diversió... Com si tot allò pogués tenir cabuda a la seva quotidianitat.

I de sobte algun soroll la va tornar a la realitat i s’aixecà del sofà sobtadament per anar a estendre la maquinada, pensar en el sopar, controlar l’hora per no fer tard a recollir la mainada i... tocar de peus a terra i deixar de fer volar coloms.

I l’endemà es llevaria ben d’hora per no fer tard a la feina i complir amb tot allò que era previst que fes al llarg de la jornada. I ho faria, contenta de poder-ho fer, deixant, una vegada més, aquells propòsits per més endavant!

Bona tornada a la quotidianitat!

Escorniflaire

18 anys

... I així, deu hores després del reconeixement que li havia fet la llevadora, va sentir aquella mullena interior que s’escolava cames avall per fer-li veure que havia arribat l’hora. Ajaguda a la camilla del paritori es lliurà enterament a l’ocasió i seguí en tot moment els consells que li donava la llevadora. Va ser un part fàcil i curt, amb estones de dolor, d’un dolor punyent que al cap d’uns dies gairebé no recordaria. Dolor que va donar pas a la darrera apretada en què el caparró de l’Alba va veure la llum. Mai no podria explicar prou bé aquell instant, en podria dibuixar les imatges, però les paraules quedarien curtes per descriure el que sentia aquells moments. Tot seguit, li van posar damunt del pit la seva filla, tot just acabada de néixer, nua i embolcallada amb el llençol verd, mostrava la perfecció del cos humà: aquells dits que s’estiraven intentant obrir les mans, aquells ulls que provaven, sense èxit, d’obrir-se per primera vegada, enlluernats per la claror que regnava en aquella sala, aquells peus curosament ben acabats, les cames amb cada un dels seus replecs... i el cordó acabat de tallar senyal del trencament del lligam físic entre mare i filla que donava pas a l’inici d’aquell nou vincle emocional.

I ella, allà estirada, ignorant el feineig del metge i la llevadora, sense ni adornar-se que li donaven l’enhorabona, vivia plenament cada minut, cada segon i cada dècima d’aquells moments. I les llàgrimes que li recorrien les galtes contenien, en la seva salabror, l’emoció del moment i alliberaven la tensió de les darreres hores. I va ser en aquell moment quan ella va sentir que potser no seria capaç d’estimar mai més a ningú tant com en aquell moment estimava la seva filla...

Escorniflaire

Els fills es fan grans

Diria que hi ha moltes maneres d’adonar-se que els fills es fan grans com també hi ha molts llocs per fer-ho: uns se n’adonen al bany, d’altres a la cuina, d’altres al carrer i d’altres a l’escola.

Alguns pares de noies diuen que s’han fet grans el dia que quan van al supermercat se’ls fa més difícil comprar compreses i al carro n’hi apareixen de totes formes i colors: normals, amb ales, de dia, de nit...

D’altres, pares de nois especialment, es veu que ho noten quan han de duplicar o triplicar la quantitat de pasta, de patates o d’arròs a l’hora de fer el dinar. És que es veu que els nens quan es creixen mengen tant!

Un amic meu m’explicava que un dia, mentre s’afaitava, intentant arribar a tots els racons de la seva barba amb la Gillette, va veure reflectit al mirall, al seu costat, un noi que també s’afaitava: ­–Òndia, si aquest és el meu fill!

Un altre m’explicava que se’n va adonar el dia que tot mirant un partit de futbol, va trobar-se assegut al seu costat, al sofà del menjador, un noi escabellat i camallarg, amb un llamp de peus calçats amb uns keds pringosos que reposaven sobre la tauleta del menjador i que, amb una birra a la mà, celebrava cada gol de l’equip contrari. Aquell noiot escabellat i estrafolari era el xicot de la seva filla. La nena s’havia fet gran.

Podríem esmentar maneres i maneres d’adonar-se d’aquest fet. En trobaríem de més gracioses que d’altres. Cada casa és un món i tothom se’n surt com pot.

De totes maneres, em permeto fer un matís i dir que algun dels casos explicats tracten de com veuen alguns pares que els fills creixen, però algunes d’aquestes anècdotes expliquen més aviat que els fills s’han fet grossos, cosa que no vol pas dir que s’hagin fet grans.

Jo crec que ens adonem que els fills s’estan fent grans quan veiem que la visió que tenen de nosaltres ha canviat, Quan notem que els fills ens veuen despullats d’aquella disfressa d’herois amb la qual ens veien mentre ells eren infants i quan notem que per ells hem passat a ser uns pobres desgraciats que no fem més que portar-los la contrària i que sembla que ens entestem a fer-los la punyeta, a omplir la seva vida de privacions, dubtes, entrebancs... I si ens adonem que noten que hem passat a ser persones senzilles, que hem fet el que hem pogut i que tenim les mateixes misèries i decepcions que experimenten ells, llavors sí que realment els fills se’ns estan fent grans.

La vida, però dóna moltes voltes, i aquesta visió que poden tenir els fills també pot ser que evolucioni. Amb una mica de sort, la balança torna a decantar i s’arriba a un equilibri per les dues parts: ni tot és tant blanc ni tot es tant negre.

Escorniflaire