dimecres, 30 de març del 2022

Amb dolor o sense, Carpe diem (DSR – 65)

Han passat mesos de la darrera entrada explicant aquelles afectacions que la SDRC / DSR té en el meu dia a dia. Té o ha tingut? Això, com tantes altres coses d’aquesta malaltia, segurament no ho sabrem. I potser, ens és igual. Què vull dir amb això? Doncs que a la persona que ho pateix, tant li fa si el malestar que té és per culpa d’una malaltia o per les seqüeles que li han quedat. 

Fa dies que volia tornar a publicar alguna cosa sobre aquest tema i no ho vaig fer pels dubtes de si sabria explicar-me prou bé o si sabria transmetre allò que volia comunicar. He de dir que, des del moment que havia preparat aquesta entrada, la situació ha canviat. Començo doncs pel que volia dir a mitjan gener d’aquest any; ara fa uns setanta dies.

Han passat mesos de la darrera entrada i ara puc dir que em trobo millor. A primers de febrer de 2021 vaig començar un canvi de medicació que va consistir a substituir gradualment dos dels medicaments que estava prenent i anar-ne introduint un de nou. Es tractava de treure dos antidepressius que, mesurant beneficis i perjudicis, la balança es decantava cap als segons. Així que em van proposar substituir-los per un altre antidepressiu que es fa servir per al tractament de dolors crònics i acostuma a anar bé. De manera que em vaig quedar amb: paracetamol combinat amb tramadol, pregabalina i duloxetina(*). La prova va resultar. Passat el temps d’adaptació, vaig notar que anava millorant: reducció de la intensitat del dolor, augment de la capacitat per aguantar una jornada reduïda de treball; pèrdua d’una part del pes que havia guanyat i millora de la forma física, amb el conseqüent augment de capacitat de fer esport i dur a terme activitats lúdiques. Tot plegat, em va fer guanyar en capacitat d’acceptació de les pròpies limitacions. D’això ja fa un any; i, com que no se sap mai què ens depara el futur, ho he dit i ho dic amb boca petita, sempre amb aquella por de què el benestar es pugui estroncar en qualsevol moment. Dit això, cal tenir clar que, malgrat aquesta millora, segueixo amb algunes limitacions. Una part d’aquestes limitacions les he sabut aplicar a la meva vida: m’he agafat una reducció del 33% de jornada -i de sou!- i aplico aquest mateix percentatge de reducció en les activitats lúdiques, esportives, domèstiques, familiars i socials. Així doncs, tenim una Adriana al 66%. Per tant, tot i les fotografies de passejades o excursions i les ressenyes excursionistes que publico (enllaç), no és or tot allò que lluu. El dolor hi és. D’una intensitat variable, sovint moderat i suportable, però sempre hi és. És un dolor persistent, de component neuropàtic que minva la qualitat de vida. El dolor crònic, malgrat l’existència de les Unitats del Dolor -especialistes en tractar-lo- i els bons professionals que hi treballen, és una malaltia complexa i invalidant. M’atreveixo a dir que és una assignatura pendent. 

Fins aquí el que tenia pendent de publicar des de fa un parell o tres de mesos. I com que no hi ha res que duri per sempre -ni allò que és bo ni allò que és dolent-, la bonastrugança es va estroncar. I no va ser per culpa d’una caiguda, d’una lesió o d’un pic de dolor agut -tot i que això hi va ser-. Es va estroncar en forma d’una hepatitis per fàrmacs, hepatitis medicamentosa o hepatitis induïda per medicaments. 

D’aquesta afectació, podria ser que en parlés més extensament en una altra ocasió, ja que té prou entitat com per merèixer una entrada pròpia. Avui només diré que no es tracta d’una al·lèrgia a un medicament, ni en una sobredosi, sinó d’un problema hepàtic causat per l’exposició a un medicament.

Així doncs, la prudència a l’hora de manifestar que em trobava millor, per por que el benestar s’estronqués en qualsevol moment, estava fonamentada. Per tant, ara ha pres més força que mai la idea que cal viure el present aprofitant-lo al màxim, en la mesura que ens sigui possible. 

Per això només puc dir: amb dolor o sense, Carpe diem!


Adriana, 30 de març de 2022 (DSR – 65)


Cicle del dolor crònic a nivell músculo-esquelètic i físic 
font: www.alamy.com


Cercle viciós del dolor crònic des d'una visió
global de la salut integral d'una persona
font: www-es.superiorhealthplan_com


(*) he optat per posar els noms dels principis actius i no els noms comercials perquè no hi hagués cap confusió. En cap cas pretenc recomanar medicació a altres persones. Ni puc ni voldria fer-ho. 


dimecres, 23 de març del 2022

Anècdotes intergeneracionals (VII)

 Això és pipí d’àngel!

Un dia de primavera de finals dels anys vuitanta vam fer una anada familiar a un poblet del Gironès. Entre els expedicionaris hi havia un meu nebot que aleshores tenia poc més de dos anys. Amb aquestes que el nen va manifestar les ganes de fer pipí i jo mateixa, pixanera de mena, em vaig oferir per acompanyar-lo, així aprofitaria l’avinentesa i faríem dos tirs amb la mateixa pedra.

Als vàters de les dones -com passa molt sovint- hi havia una cua de ca l’ample. Nosaltres ens vam posar al final de la fila, que continuava creixent. La gesticulació i les ganyotes de l’infant presagiaven un final poc desitjat, amb la corresponent mullenada, seguida del canvi de muda que, ben segur que els seus pares portaven de recanvi.

A mida que els minuts -o potser només eren segons- passaven, es feia evident que el neguit d’aquell nen anava en augment. De sobte, una senyora gran que anava darrere nostre -i feia estona que ens observava- em va dir faci-li fer a la pica, que això és pipí d’àngel!

En aquell moment em va semblar poc adequat fer-lo pixar a l'aigüera davant les pressuposades mirades de totes aquelles dones que estaven fent cua. Li ho vaig preguntar a l'interessat i vam decidir esperar el nostre torn, moment en què, primer l’un i després l’altra, alliberaríem les nostres bufetes de la pressió urinària. Si fos ara, no tan sols hauria gosat fer-lo pixar a la pica, sinó que veient aquella cua, hauria demanat que ens deixessin passar a davant de tot. Aleshores, tot i que ja tenia experiència en la cura d’infants -el nen era el meu sisè nebot i els havia cuidat a tots-, encara faltaven unes tres primaveres per estrenar-me com a mare i començar a viure en primera persona situacions semblants, pròpies de compartir el dia a dia amb criatures, que t’ajuden a perdre les manies.

Les paraules carregades de bondat que m’havia dit aquella senyora (faci-li fer a la pica, que això és pipí d’àngel!) diferien totalment de les que em diria uns anys més tard una altra dona davant d’una situació similar. Sortíem del supermercat amb la meva filla -de poc més de dos anys. Estava acabant de carregar el cotxe i vaig sentir un mama-tí-pipí, tant temut com apressant i poc oportú. Vaig actuar ràpidament i segons el meu sentit comú abaixant-li les calcetes i posant-la a la gatzoneta, mentre l’agafava per les cames, amb els peus aixecats per facilitar-li la micció, procurant que el pipí caigués directament a l’embornal. Amb aquestes que passa una senyora -a qui la nostra acció devia molestar- i em va rebitllar un sembla mentida que li facis fer el riu aquí! On s’és vist! Encara ara desconec si l’escridassada va ser en defensa del pudor de la nena o perquè considerava que embrutàvem el carrer.

Com hi món! És ben bé que a la vida tot depèn de com es miri.  

Adriana, 23 de març de 2022


© imatges: shutterstock.com i artmajeur.com

Nota: El Manneken Pis és conegut i molt popular. La Jeanneke Pis, no tant. Aquí ens expliquen què és i on la podem veure: 👉👉 enllaç


divendres, 11 de març del 2022

“Els Meus Me Too”, que són els nostres

Dimarts d’aquesta setmana ha estat el 8 de març, el Dia internacional de la dona treballadora. El lema que l’ONU ha posat a la commemoració del Dia de la dona d’aquest any 2022 ha estat “Igualtat de gènere avui per un demà sostenible”. [1]

Per commemorar el 8M, els mitjans de comunicació han emès -i estan emetent- una programació especial dedicada a les dones i a la discriminació que patim en entorns diversos: laboral, social, sanitari o cultural, entre tants altres.

D’entre els molts i molt interessants programes especials que s’estan projectant des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) vull remarcar la col·laboració que la Montserrat Armegou [2] (@montsearmengou), va fer al Matí de Catalunya Ràdio, conduït per Laura Rosel (@Laura_Rosel) i que, sota el títol "Els meus Me Too", narrava les sis ocasions en què Armengou s’ha vist agredida sexualment. Amb les seves paraules: “Sis vegades de veure les orelles al llop, cap de nit ni en llocs solitaris, en espais i situacions que jo interpretava com a segurs.”

A ella, com a la majoria de dones que alguna vegada hem estat agredides, aquestes experiències ens han deixat molt profundament gravada la por d’anar soles a molts llocs. He de dir que, malauradament, m’he sentit totalment identificada en més d’una de les sis situacions que descriu, sobretot en la primera. [3]

Gràcies Montse per haver posat paraules i veu [4] a allò que moltes nenes, noies i dones hem viscut en primera persona. Gràcies per narrar-ho ras i curt. I gràcies Laura Rosel i Catalunya Ràdio per haver-li donat l’oportunitat de fer-ho.

I ara, sense allargar-me més, comparteixo l’enllaç “Els meus Me Too” que, per mala sort de moltes dones, també són els nostres. 

Adriana, 11 de març de 2022 




[1] En aquest enllaç podeu trobar informació d’ONU dones.

[2] Montserrat Armengou i Matín és una coneguda periodista catalana i la cara visible dels programes 30 minuts (n’havia estat presentadora) i  Sense ficció (n’és la directora). Ha dirigit i/o realitzat molts i interessants documentals sobre temes relacionats amb el franquisme i el món de les dones, que han rebut diversos premis i reconeixements.

[4] No he trobat el podcast. Si el trobo, el compartiré en aquesta mateixa entrada.

 


dilluns, 7 de març del 2022

Anècdotes intergeneracionals (VI)

Compartint el pa i la llet

Qui escriu aquestes línies té molts records d’infància gràcies a allò que li han explicat els seus pares i germans. Es tracta d’experiències viscudes en una edat massa primerenca com per haver-les conservat a la memòria com a viscudes en primera persona. La primera anècdota d’avui és una d’aquestes vivències.

Més enllà de la simpatia o afecte que els gossos poden despertar en els humans, segons on, com o amb qui conviuen, sovint són font de de malentesos i conflictes entre veïns. Defensar la bona convivència sovint és mal vist per aquells que tenen el seu gos dalt d’un pedestal i entomen malament qualsevol comentari o observació pensant que desqualifica la seva mascota.

La narradora d’aquesta entrada està passant a la història com “aquella que té mania als gossos”. Algunes de les accions que li han fet guanyar aquesta mala fama són: haver defensat la prioritat d’ús dels infants -abans que els gossos- del jardí comunitari; pretendre l’aplicació de la normativa de gossos perillosos a la comunitat i als voltants; intentar reduir la densitat de caca-de-gos a voreres, jardinets, zones verdes i carrers del barri; recordar la necessitat que els gossos vagin lligats, sobretot aquells que li han arribat a clavar les dents als pantalons, mentre els seus amos s’ho miraven, del tot incapaços de fer que el gos els obeís, o demanar als propietaris dels gossos que procurin evitar els lladrucs continuats que tant perjudiquen el descans dels veïns. A veure si l’anècdota d’avui pot ajudar a desdibuixar una mica aquesta mala imatge que s’ha guanyat d’adulta, a la comunitat de veïns.

El cas és que, al gran terrat del pis on vivíem els pares i els sis germans, a la segona meitat dels anys seixanta, hi teníem la caseta del gos. En un dels diversos intents de tenir un gos a casa, jo devia tenir cap a dos o tres anys. Teníem un cadell de raça bordissenca que encara devia ser lactant i l’alimentàvem amb sopes de pa amb llet. Diuen que en una ocasió em van trobar menjant aquell farnat de la menjadora del gos. No puc assegurar si allò va ser així, però tampoc puc negar-ho. El que puc dir és que m’estranya que li prengués el menjar al gos, perquè jo, que no tenia mai gana, no m’acabava mai les racions que em servien, a taula, durant els àpats. Però, se non è vero, è ben trovato. El que està clar és que aquell cadell i jo ens vam fer tan amics que estàvem disposats a compartir-ho tot, fins i tot el pa i la llet.

Molt més endavant, a l’hora de dinar d’un dia feiner dels anys setanta, aquells germans ja estaven asseguts a taula i van sentir arribar el pare. La seva entrada a casa tenia alguna cosa especial: anava dient “té xelín, té... vine, vine...” No podien creure el que estàvem sentint: tornarien a tenir un gos!

L’aspecte esporuguit d’aquella gosseta constatava que havia estat maltractada per la vida. La Marcusa -així li van dir- va ser molt ben rebuda i tots plegats vam creure que li podíem oferir una vida millor que la que havia tingut fins aquell moment. Tal com passa a moltes de les llars que s’engresquen a tenir una mascota, és difícil mantenir la il·lusió inicial i les ganes de tenir cura de l’animal. De manera que la gosseta va acabar essent una càrrega més per a la mare, que ja tenia prou feina amb la gestió domèstica d’aquella llar tan poblada, amb les incidències que s’hi generaven i els accidentes que s’hi produien. I va arribar el dia en què la mare va deixar anar aquella frase tant típica com tòpica: “o el gos o jo!” Com era d’esperar, els convivents van prioritzar la mare. Així doncs, l’acollida de la Marcusa havia estat breu. El pare va tornar aquella gosseta a la casa de pagès dels voltants d’Olot d’on l’havia tret.

Adriana, 7 de març de 2022