Orquídies en la desescalada

Reflexions des del confinament (III)

Encara no havia començat la primavera que vam haver de confinar-nos pel SARS-CoV-2, aquest virus que té un índex de contagi molt alt i que provoca la CoVid19, malaltia que algunes persones passen gairebé sense adonar-se’n, mentre d’altres pateixen complicacions serioses que, en el millor dels casos superen, quedant molt dèbils, i en el pitjor, perden la vida.

Qui més qui menys tindrà algun conegut que haurà lluitat contra aquesta malaltia o haurà perdut algun familiar, segurament d’edat avançada, ja que el de les persones grans és el col·lectiu més afectat.

Conscient de la gravetat de la situació i convençuda de la necessitat del confinament, he procurat -i encara intento- seguir-lo estrictament, per tal de protegir els nostres sanitaris, per al bé comú i per al que m’hi jugo.

I mentre hem estat confinats, ha arribat la primavera. Però fins que els científics han considerat que podia començar la desescalada, ens hem hagut de privar d’estar en contacte amb la natura i de gaudir de l’esclat primaveral, moment en què el món vegetal torna a renéixer i a brotar, i ens ofereix varietat de plantes i flors, algunes de les quals són autèntiques meravelles.

Tan bon punt hem pogut sortir, seguint les recomanacions de les franges horàries, hem fet i farem (espero) passejades en l’entorn natural del nostre terme municipal, que ens permeten fer observacions de petites joies de la natura.

Si a finals de febrer publicava les orquídies que vaig observar la temporada passada (2019), avui em plau compartir amb vosaltres les flors de la família de les orquidiàcies, concretament les orquídies silvestres, que hem trobat als voltants d’Olot, els dies 7, 8 i 9 de maig. Es tracta de plantes discretes que creixen als boscos, prats i camps (que no hagin estat adobats amb productes químics ni orgànics), formant petites colònies. Tot i que nosaltres només les observem i fotografiem, cal recordar que algunes d’aquestes espècies tenen protecció legal.

L’última orquídia que veureu va ser observada a l’Escala (Alt Empordà), concretament el dia 15 de febrer; molt abans que comencés el confinament.

Així doncs, us faig partícips d’aquestes petites troballes i les dedico especialment a totes les persones que estan al peu del canó, treballant més que mai i exposades al contagi de la CoViD19 i a aquelles que no poden sortir de casa o que els ha tocat passar dies i dies en un llit d’hospital. Per a totes vosaltres, un petit detall.

Que la sort ens acompanyi i que no ens falti la salut.

Adriana, 9 de maig de 2020

Soldadets o Flor dels soldats (Orchis militaris)

Curraià vermell (Cephalanthera rubra)

Barret piramidal o Flor caputxina (Anacamptis pyramidalis)

Abellera catalana (Orphrys bertolonii)

Caputxina o Orquídia olorosa (Gymnadenia conopsea)

Curraià blanc (Cephalanthera longifolia)

Orquídia verdosa o Platantera de muntanya (Platanthera chlorantha)

Monetes o Flor dels simis (Orchis simia)

Mosques grosses o Bàrlia (Barlia robertiana)

La mort petita

En aquests temps de pandèmia i confinament m’he acostumat a fer servir tuitter per mantenir-me informada. Quant a la informació de la CoViD-19 em va molt bé seguir un compte (@CoronavirusDia2)* que diàriament comparteix dades i gràfiques (nous contagis, defuncions o comparativa entre territoris...) tant a nivell d’Espanya com de Catalunya o del món. Les gràfiques són una manera molt visual d’entendre l’evolució de la pandèmia i alhora molt més objectiva que allò que ens comuniquen alguns polítics, que aprofiten la pandèmia per aplicar mesures que en situació de normalitat no podrien utilitzar.

He de dir, però, que tuitter també em serveix per estar entretinguda tot seguint usuàries o fils que parlen de paraules garrotxines o en desús, de poesia, llibres... Fa uns dies, una piulada d’un compte que segueixo feia així: “Encara existeix l’hora de l’àngelus?... jo estic fent l’hora del festuc mentre penso què fer per dinar (i dues icones de riure).” Aquest text anava acompanyat d’una imatge d’un grapat de festucs.

Automàticament em va venir al cap la mare. Ella sempre el feia, l’Àngelus. Li havia vist fer moltes vegades, perquè, tal com li passava a la seva àvia paterna, tenia la mort petita. Aquesta meva besàvia -a qui tots li deien la padrina o la padrina de Can Massias-, va tenir deu fills, tres van morir de molt petits i dos, a la Guerra Civil. Va enviudar als 43 anys i va arribar als 89, amb el cap ben clar i amb prou bona salut. Va morir poc mesos abans de néixer jo, per tant, no la vaig arribar a conèixer.

La mare, cap a les 12 del migdia, feia l’Àngelus. Això vol dir que picava alguna cosa, ja fossin sobraies -normativament sobralles- o tre o quatre galetes. Amb això matava el cuc, es treia el cori-mori i combatia la mort petita. Alguna vegada hi acompanyava un didal de xerès o algun aperitiu amb alcohol; ho feia, sobretot, quan tenia la tensió arterial molt baixa.

He de dir que jo també la tinc, la mort petita. Quan era una nena, tot i que no menjava gaire, no podia estar en dejú perquè em marejava. Un d’aquests marejos em va venir un dia mentre érem a missa. Això va fer que, a partir d’aquell moment, quedés exempta d’abstenir-me de menjar abans de rebre l’eucaristia. De joveneta vaig passar una temporada amb la pressió molt baixa i sovint tenia cap-rodos o m’arribava a desmaiar. La mare tenia una solució infal·lible per aquests casos: una cullerada sopera de sucre amb conyac i un bon pa amb tomata i pernil salat.

La mort petita, decandiment, debilitat o cori-mori són noms que a casa sempre hem fet servir per referir-nos a aquesta mena de fluixesa que algunes persones tenim cap al migdia. De gran, segueixo tenint-la i sovint necessito picar algun entreteniment, preferiblement ganyips salats, o picarolles -un altre mot que no deu ser normatiu-.

Si la padrina va poder entomar tots els embats que la vida li va portar, ben segur que tenir la mort petita no deu ser gaire perjudicial.

Parlar de la mort petita en temps de pandèmia podria semblar una broma de mal gust. Res més lluny de les meves intencions. Espero que ningú no s’hagi sentit ofès. Amb aquesta entrada pretenc recuperar costums, maneres de fer o de parlar d’antany i treure la pols a uns mots que segurament teníem un xic empolsats.

Adriana, 7 de maig de 2020

Maria Fajula, la padrina, i Bartomeu Castañer.

* Actualització a 10/05/2020: sembla que aquest compte ha deixat de publicar dades actualitzades. Espero que això sigui puntual i ben aviat puguem disposar de noves gràfiques.