Ahir vaig ser tieta-àvia

Ahir vaig ser tieta-àvia. Altres maneres de referir-se a aquest grau de parentiu són: tia-àvia, bestia (no bèstia), tia segona... He optat per la forma tieta-àvia perquè és així com n’he dit tota la vida. Quan era petita, les ties-àvies eren unes senyores grans, vestides de negre, moltes vegades vídues, amb uns noms en diminutiu i que, una família llarga com la nostra, feia que en tinguéssim moltes.

Ahir vaig ser tieta-àvia. Això, per si sol, no seria una notícia gaire destacada si tenim en compte les vegades que me n’han fet, de tieta àvia. Ser la petita de sis germans, ha fet que als quaranta anys fos tieta-àvia per primera vegada; als cinquanta, per segona i, en els últims cinc anys n’he estat nou vegades més. Fins aquí només he tingut en compte la meva família biològica. Si hi afegeixo la família política, en tinc deu més de besnebots, i fins i tot ja tinc una rebesneboda. Sí, sí, sóc rebestia (sense accent; no rebèstia!).

Ahir vaig ser TIETA-ÀVIA. I ho escric en majúscula, perquè ho vaig ser d’una nena que va néixer amb un pes considerable (quatre quilos dos-cents grams), i perquè és tan bonica!

Ahir vaig ser tieta-àvia. I ho escric subratllat perquè me’n va fer, per segona vegada, la meva fillola, una dona tan valenta com per ser capaç de parir, de part natural, aquesta nina. Sí, sí, he escrit nina, ho trobo afectuós.

Ahir vaig ser tieta-àvia. I ho escric en negreta perquè n’estic molt cofada. Estic cofoia de ser la tieta-àvia de tots i cadascun dels meus besnebots i besnebodes -els biològics i els polítics-, encara que en tingui alguns a més de deu mil quilòmetres (en línia recta) i no sé quan els podré conèixer. De fet, per culpa de la CoViD19, alguns dels que tinc relativament a prop, encara no els he vist mai.

Ahir vaig ser tieta-àvia. I ho escric en cursiva perquè avui encara tinc els sentiments remoguts, ja que ahir vaig ser tieta-àvia d’una nena que no coneixerà la seva àvia materna. I avui encara em tremola la mà perquè la meva neboda no podrà sentir l’escalf que proporciona una mare en el part i en el post-part. I avui encara estic alterada perquè la vida o, més ben dit, la mort, ha privat la que ahir hauria estat àvia per tercera vegada, de gaudir d’aquest gran privilegi. I ho estic encara més perquè sé que la meva germana hauria estat una gran àvia.  

Ahir vaig ser TIETA-ÀVIA. I sé que la Mireia serà tan bona mare aquesta segona vegada com ho ha estat -i segueix sent- la primera vegada. I sé que en Joan serà tan bon pare com ho ha estat fins ara. I sé que la Rita serà tan bona besneboda com ho és el seu germà gran, en Roc, i el seu cosí, en Pep. I sé que l’Helena i en Juanjo seran tan bons oncles de la Rita com ho són d’en Roc. I sé que la Rita i en Roc creixeran al costat d’en Pep. I sé que les tietes-àvies i oncles-avis, tot i que no podrem suplir l’absència de l’àvia materna -la nostra germana Marissa-, hi serem sempre per fer-los costat. I afofolarem la Rita, tal com fem amb en Roc i en Pep, encara que no els hi faci cap falta.

Ahir vaig ser tieta-àvia. I n’estic tan cofada!   

Adriana, 11 de març de 2021  

Vacances

Asseguda al sofà, mentre es prenia una estona de descans després de preparar les maletes i deixar la casa en condicions per ser-ne fora uns dies i abans d’agafar el cotxe i començar a fer quilòmetres, escoltava música relaxant d’aquella que li agradava tant.

I mentre es relaxava, li passaven pel cap algunes idees desordenades sobre la seva vida i intentava esbrinar el perquè de tot allò i entendre aquells conceptes que ni ella mateixa tenia clars: la família que havia format, que tant s’estimava i les contrarietats que li comportava; la seva feina, que sovint li exigia per damunt de la compensació econòmica que li proporcionava; la seva imminent promoció laboral –si és que arribava- amb l’esforç que hi havia suposat pel poc benefici que en trauria; el neguit per la fragilitat del present d’ella i dels seus estimats; les angoixes i les pors pel futur immediat que ara mateix li privaven de veure’l fàcil i plaent; les vacances que acabava de començar que, segons com anessin, li podien ser més estressants del que ningú –ni ella mateixa- podria desitjar...

I, mentre deixava que aquell garbuix fes giragonses en alguna part del seu cervell, es deixava endur per una cançó: la música la captivava; de la lletra, n’entenia només algunes paraules, però en feia prou per imaginar-se de què anava.

I aquella melodia se l’enduia vint-i-cinc anys enrere, quan moltes de les coses que ara formen part de la seva vida encara estaven per començar, quan ni tan sols s’imaginava cap on anaven els trets, quan encara vivia afofolada al bressol familiar, acaronada per aquells pares un xic grans i delicats que havien tingut cura d’ella fins al moment de la seva mort i a qui mai no va agrair tot el que havien fet per ella: els esforços humans i econòmics per tirar la família endavant, les voltes que havien donat al llit quan les preocupacions pel que ella feia els provocava insomni, els consells que, en la mesura justa i respectuosa, ells li havien donat...

I, de sobte, el soroll del telèfon va tallar en sec aquells pensaments i la va tornar a la realitat quotidiana (o a la quotidianitat real) de la qual n’estava prou orgullosa per continuar endavant, estimant i deixant-se estimar pels qui té al seu voltant.

I l’endemà, de bon matí, es posarien tots a dintre el cotxe i començaria un nou capítol de les vacances familiars: VACANCES 2009.

Bones vacances!

Escorniflaire

I beg your pardon

Quan el centre del món

no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

A vegades es creua quelcom, en la teva vida, que et fa aturar i qüestionar-te coses, moltes coses. I no és que vulguis ser el centre del món -només faltaria!- només que notes que, potser educadament, potser molt finament, t’arraconen.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Quan notes que molestes, que fas nosa, que et contesten ben bé per complir... aleshores comences a saber que no ets ningú...

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

La vida dóna moltes voltes i això fa que hi hagi temps millors que d’altres. No sabem de la mà de qui, no sabem d’on, no sabem quan... però tard o d’hora arriben. I, si més no, arriba la conformació i aprendre a saber-se relacionar sense tocar determinats temes, evitant-los per més que creguis que no és el que vols fer. Per més que et sembli contradictori el que estàs fent.

I sempre et quedarà el record de quan les coses eren més fàcils, de quan les coses es podien parlar, de quan encara no senties que no ets ningú, de quan podies pensar que eres una mica el centre del món... Quan no tenies problemes cada volta més esquius que vinguessin a torbar la dolça son...

… No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

I beg your pardon

Escorniflaire

Incertesa

Una d’aquelles paraules que tothom sap què vol dir, però a l’hora de la veritat, ningú no s’acaba d’atrevir a definir-la. Com moltes altres.

Provem què diu el diccionari?
Incertesa = Incertitud
Incertitud = Manca de certitud
Certitud = Certesa
Certesa = Estat de l’esperit que considera una cosa com a certa, segura, que està segur de posseir la veritat, certitud.

No és fàcil arribar a tenir la definició d’un mot d’aquest tipus. De fet, paraules i paraules hi ha!

I per què incertesa? Senzillament, perquè hi ha moments a la vida en què una es troba envoltada de circumstàncies canviants, de vies obertes que no sap cap on aniran... Incertesa de moltes coses: del què, del com, del quan, del amb qui, del per què, del quant... I podríem fer una llista inacabable de qüestions a les quals trobaríem una resposta, segurament, incerta. Perquè la incertesa s’apodera del futur tal i com la realitat ho fa del passat -o fins i tot del present-.

La incertesa sovint ens espanta, perquè ens arriba envoltada de connotacions negatives, de forats on es poden esmunyir els nostres desitjos, les nostres il•lusions; forats foscos que alimenten la nostra por. Però la incertesa va acompanyada de portes obertes, de possibilitats, de camins en totes direccions, que travessen paisatges bucòlics on aturar-nos, boscos frondosos on perdre’ns, fortes pujades que semblen inacabables, cruïlles sense senyalització on el dubte és assegurat... per, al final, conduir-nos a indrets meravellosos per gaudir-ne amb bona companyia.

La incertesa, una companya. La incertesa, aquest rosec. La incertesa, una via oberta. La incertesa, camí al futur. La incertesa, un gran repte.

Incertesa: punyetera!

Escorniflaire maig 2009

La meva carta als Reis

Benvolguts Reis:

M’agradaria explicar-vos el que us demano aquest any.

Com cada any, primer em toca analitzar la meva conducta durant aquest darrer any.

D’entrada, he de dir que aquest no ha estat un any fàcil per mi. He tingut complicacions diverses al meu entorn. Complicacions difícils de suportar: malentesos, retrets, males interpretacions d’una paraula o d’una acció... Malgrat tot m’estimo el que tinc al meu voltant (i també a mi mateixa).

Per altra banda, he de dir que aquest any he tingut molts motius per sentir-me orgullosa del que forma part de la meva vida. Per tant, no seria legal, ni amb mi ni amb la resta, si no em sentís molt satisfeta.

En aquesta societat en què ens ha tocat viure on moltes persones se senten descontentes, estressades, poc valorades... és molt fàcil que una simple acció innocent molesti algú del seu entorn –proper o no tant proper-. Jo crec que m’he portat força bé, que estic complint amb tot el que em pertoca. Potser no ho faig prou bé, potser molesto a algú, però el que faig, ho faig amb bona intenció.

Tenint en compte tot el que he dit, crec que em mereixo que els Reis es portin bé amb mi i em portin el que desitjo. No és res material. No s’ha de fer cua per anar-ho a comprar. No s’ha d’embolicar... Però no diré pas que sigui fàcil d’aconseguir. Tampoc no sé el nom exacte amb el qual puc demanar-ho. També sé que hi hauré de posar de la meva part per tenir-ho... Ja veig que us ho estic posant difícil.

I és que, estimats Reis, el que jo demano es fa posant-hi una mica d’aquí, una mica d’allà... És com una recepta de cuina: uns grams d’harmonia, uns quants de concòrdia, una miqueta de benestar, un xic de felicitat... Tot plegat ben remenat i servit amb una bona cara. Em sembla que m’ho mereixo.

Gràcies, Reis, per endavant