50 anys d'FP a Olot (X)

S’acaba el cinquantenari de l’FP a Olot

Som a final del curs 2024/2025, any en què hem commemorat el cinquantenari dels estudis d’FP a Olot. És hora d’acabar aquesta sèrie de textos dedicats a la meva relació amb l’Institut La Garrotxa i amb els estudis de Formació Professional (FP), des de diferents perspectives: com a germana d’estudiant d’FP, com a alumna d’FP, com a mare d’alumnes i com a treballadora de la Secretaria del centre. En aquests posts hi han tingut cabuda la descripció objectiva, la ironia, la rancúnia -no me n’amago- i la crítica. Se que la meva opinió sobre el documental no ha tingut bona rebuda per part d’algunes persones que hi han estat al darrere; m'ha arribat el seu feedback. Podia no haver-ne parlat o dir que m’havia semblat molt bé, però personalment, considero que cal mirar la vida de cara, amb esperit crític i forjar-se una opinió en cada situació, sense por de manifestar-la, ja que només d’aquesta manera podem promoure els canvis necessaris per continuar avançant.

Els vint-i- quatre anys que porto a la Secretaria fan que em conegui el centre amb tots els ets i uts i que n’hagi vist de tots colors. Sortir a les guardes del llibre 25 anys d’FP a Olot m’ajuda a entendre l’evolució de qui ocupa les aules i les tarimes. Estar en el Top-7 del rànquing per edat del personal del centre, i més amunt segons l’antiguitat, m’empodera a parlar -i escriure- sense embuts. Per tot això, m’atreveixo a fer-ho obertament i sense reprimir-me. De gent que diu sí a tot, que no es mulla per a res o que critica per darrere, el món n’és ple.

He explicat quines són les tasques que es duen a terme a la Secretaria, cal afegir-hi que al nostre taulell s’hi adreça una gran diversitat de persones, amb finalitats i actituds molt diferents. Atenem des de gent molt agradable, empàtica i agraïda, fins a persones que manifesten, de males maneres, el seu malestar envers l’administració educativa, i es desfoguen amb la primera persona que les atén i que és la cara visible de l’administració, una administrativa o auxiliar administrativa, sense donar-li l’oportunitat de demostrar que l’atendrà tan bé com pugui.

M’he adonat de la complexitat de la gestió acadèmica i administrativa d’un centre amb més d’un miler d’alumnes i més de cent treballadors. He viscut l’evolució de les eines de treball en forma de programes informàtics. He vist com la gestió s’ha complicat cada vegada més, malgrat la implantació i l’evolució de la informàtica. Hem passat del paper carbó al núvol, però això no ha servit per reduir el volum de feina ni el gruix de papers. Hem passat d’aquell treure el cap per la porta de la Secretaria per cridar “senyor director!” a enviar un munt d’e-mails per fer arribar els avisos a cada professor. I, tal com deia la Ramona, que em va ensenyar com moure’m pel centre, de qui vaig aprendre molt i amb qui vaig compartir molt bones hores a la Secretaria, ara sou quatre i aneu de bòlit, abans érem dues i encara teníem temps per xerrar.

Entre els diferents actes de la cartellera d’aquest cinquantenari hem pogut visitar una exposició feta amb poc temps i pocs recursos. He de dir que, malgrat que les comissàries s’estrenaven en aquesta funció, el resultat va ser excel·lent. Crec que, de tots els actes que s’han organitzat per commemorar aquesta efemèride, l’exposició és el que millor ha mostrat l’evolució que s’ha produït en aquests 50 anys, i el que ha aconseguit fer-ne partícip tot el personal de l’institut, oferint espais per tal que cada àrea, família o departament exposés el material que cregués convenient. Les fotografies antigues van fer un efecte crida entre els garrotxins, o bé perquè hi sortien ells mateixos, o bé perquè hi reconeixien familiars, amics o coneguts. Estic satisfeta d’haver participat, amb molt bones partners, en l’elaboració de la Cronologia dels 50 anys d’FP a La Garrotxa i que aquesta informació hagi estat útil com a eix vertebrador de la mostra.

Podria acabar amb una “carta als reis” adreçada al Departament d’Educació i Formació Professional, però ja fa molts anys que vaig perdre la innocència infantil que et fa creure en els reis d’orient, per això m’estalvio de demanar a aquest ens públic millores laborals i de qualitat, tant en el treball, com en l’ensenyança. Això sí, li demanaria que, almenys durant un parell d’anys, s’abstingui de fer canvis de noms i d’afegir més sigles a les que ja fem servir.

A vosaltres, lectors, us agraeixo que m’hàgiu acompanyat en aquesta passejada pels meus records i vivències entorn d’aquests 50 anys d’FP a Olot. I, sobretot, gràcies per fer-me arribar la vostra opinió. Sense els lectors, els blogs perdrien la seva raó de ser, que és compartir idees, opinions o textos diversos, i rebre’n els comentaris i les impressions dels llegidors.

Fins aviat!

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, 29 de juny de 2025

Altres entrades publicades en aquest blog sobre els 50 anys de l’FP a Olot:

1. La segona meitat del cinquantenari de l’FP a  Olot

2. Abans que l’FP arribés a Olot, anys setanta del segle passat

3. Estudiar FP Agrària a Olot

4. Secretaria 1: concepte, tasques, persones i reflexió

5. Secretaria 2: ball de sigles (BDS)

6. Experiència com a mare d’alumnes (entre els anys 2007 i 2012)

7. Secretaria 3: situació, mobiliari i reformes

8. Sobre el documental Memòries de l’INS La Garrotxa

9. En el cinquantenari (Publicat a La Xinxeta núm. 48) 

Altres entrades publicades en aquest blog sobre la feina a la Secretaria:

1.  La invisibilitat del PAS
2. És estiu a l’institut
3. Dels exàmens de setembre

El logotip de l'Institut, dissenyat per en Jaume Bach
el curs 1981/1982, i actualitzat en motiu dels 50 anys.

50 anys d'FP a Olot (IX)

Article publicat a la revista La Xinxeta núm. 48 (juny 2025)

En el cinquantenari

Aquest curs es commemoren els 50 anys de la Formació Professional a Olot. Abans de l’any 1974, els joves de la Garrotxa que volien estudiar Formació Professional (d’ara endavant FP) s’havien de desplaçar a altres comarques. A Olot s’hi podia cursar BUP i COU -equivalents als actuals 3r i 4t d’ESO i 1r i 2n de Batxillerat- estudis que preparen per accedir a la Universitat, però que no són professionalitzadors.

Durant molts anys l’FP es va impartir a l’actual Institut La Garrotxa. És per això que aquesta celebració coincideix amb el cinquantenari d’aquest institut. L’any 1995, amb la creació de l’Institut Bosc de la Coma, els estudis d’FP es repartien entre aquests dos centres. El curs 2008/2009 començaven els estudis d’FP a l’Institut Montsacopa. Des d’aquell moment, en els tres instituts públics d’Olot, a més de l’ESO i el Batxillerat, s’hi pot cursar FP.

Aquests 50 anys han servit per ampliar i diversificar l’oferta educativa a la comarca. El ventall d’estudis d’FP en centres públics, actualment, és prou ampli com per trobar-hi gairebé tot el que ens interessa, ja que s’hi ofereixen estudis de 12 famílies professionals. A més d’aquests tres centres, a Olot hi ha més oferta d’FP: l’Escola d’Art d’Olot, el PFI/PTT Olot i altres iniciatives de caràcter privat.

En aquests 50 anys, han estat molts el alumnes que, amb un títol d’FP han anat a treballar per posar en pràctica el que havien après a les aules i als tallers, o han continuat estudiant. Han estat molts els joves que, en acabar l’ESO, decidien cap on orientar el seu futur immediat. I molts els estudiants que, havent finalitzat el Batxillerat, han accedit a la universitat. Uns i altres, tots són institut.

I com que 50 anys donen per molt, també hi ha hagut persones que han passat per l’institut i, per circumstàncies personals, socials o per falta d’encaix en el sistema educatiu, no han obtingut cap titulació. Ells han format part igualment d’aquesta comunitat. Ells també són institut.

Malauradament, en aquests 50 anys, hem perdut alumnes i professors que ens han deixat abans d’hora. Cada una d’aquestes pèrdues ha estat molt sentida i ha fet que alguns dies a l’institut hagin estat especialment tristos. Ells també són institut.

L’institut és com és en el moment actual gràcies a les aportacions de cada una de les persones que hi hem passat: alumnes, professors, personal d’administració i serveis, personal de manteniment, netejadores, treballadores de la cantina, del menjador i de la cuina, de la biblioteca, les famílies dels alumnes, l’AMIPA i l’Associació d’Alumnes i les seves treballadores, i el personal d’entitats i empreses que presten serveis a l’institut. Tots els qui d’alguna manera o altra hem format part del centre també som institut.

Això també va per a tu, lector o lectora d’aquesta columna. Per a tu que estàs llegint aquest número 48 de la revista La Xinxeta, perquè sigui quin sigui el lligam que tens amb el centre, també ets institut.

Per molts més anys d’FP a Olot i d’Institut La Garrotxa. I l’enhorabona a tots!

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, maig de 2025

Nosaltres, vosaltres i ells, tots som institut.

50 anys d’FP a Olot (VIII)

Sobre el documental Memòries de l’INS La Garrotxa

Tal com explicava a la primera entrada d’aquesta sèrie (enllaç), enguany es commemoren els 50 anys de l’arribada dels estudis d’FP a Olot. Han estat diversos els actes que s’han preparat per  celebrar aquesta efemèride: exposició, taula rodona, portes obertes, actualització de l’anagrama, representació d’un 50 al pati, sopar i documental.

Avui hem assistit a l’estrena d’aquest document gràfic que la comissió organitzadora va encarregar a la productora Zeba. Gravar un documental havia de ser una oportunitat per deixar un testimoni visual d’aquests 50 anys d’FP a la Garrotxa. El reportatge ha donat veu a diversos professors i ex-professors, sobretot ex-directors i ex-directores. La inclusió de fotografies de tots aquests anys i algun vídeo prou graciós ha fet que fos ben amè.

D’entrada m’ha sorprès veure tantes butaques buides i copsar la poca assistència del personal actual del centre. Ja sabem que el juny és un mes de molta feina al món de l’ensenyament, però no sé si aquest era l’únic motiu de la seva absència.

He de dir que em pensava que anava a veure un document sobre els 50 anys de l’FP a la Garrotxa i a la pantalla m’hi he trobat, amb lletra ben grossa, Memòries de l’INS La Garrotxa. M’ha semblat que aquest títol era poc escaient. Desconec si el fet de posar un encapçalament ambigu és una tàctica de producció per evitar focalitzar l’atenció en un tema concret i donar cabuda a la imprecisió, però trobo que deixava entreveure la falta d’un objectiu concret a l’hora de dissenyar el document.

Al film hi han sortit dos instituts: La Garrotxa i el Bosc de la Coma. Això ha estat un error colossal -vull pensar que sense cap intenció-. La rivalitat entre l’FP i el BUP, que ja es donava quan als catorze anys ens havíem de decidir entre uns i altres estudis, es va arrossegar durant molt de temps en forma de pugna entre, el Garrotxa i el Montsacopa, els dos instituts més antics d’Olot. Més endavant va haver-hi dos bàndols: el Garrotxa i el Bosc de la Coma, en un, i el Montsacopa a l’altre. Darrerament tenia la bona impressió que aquesta rivalitat s’havia mitigat. Però no s’ha tingut en compte que el reportatge deixava de banda els altres centres que també imparteixen estudis d’FP.

En el documental s'han menystingut serveis de l’institut com ara la Biblioteca, l’Associació d’Alumnes, l’Associació de Mares i Pares o el Personal d’Administració i Serveis (Secretaria i Consergeria). Fa uns mesos, amb les companyes de Secretaria vam comentar que, segurament, aquesta vegada això també passaria i vam fer un suggeriment per evitar-ho. Sembla que no s’ha tingut en compte. Sort que ha donat veu a la Paquita, ex-netejadora del centre. 

Hi han tingut força protagonisme els canvis que van comportar, a l’institut, la implantació de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i se n’han obviat alguns punts de vista: el dels professors que no van estar mai d’acord a haver de tractar amb nens i nenes d’entre 12 i 14 anys (i ho van fer a contracor), o el dels que van veure que, amb els nous ensenyaments obligatoris, la Formació Professional perdria pes a l’institut. La rivalitat entre professors de matèries comunes i docents d’FP ha estat i encara ara és molt present. Es nota, sobretot, quan es parla de canvis en l’Equip Directiu: “que si tindrem altra vegada un equip d’FP” o bé “que si aquest equip no tindrà prou en compte l’FP”. Estaria bé que uns i altres tinguessin la sensació que tots remem en el mateix sentit.

Pel meu gust, ens hem posat massa de medalles. L’Institut La Garrotxa, gràcies al teixit empresarial de la comarca, ha estat pioner en la implantació d’FP, i ha estat un dels centres capdavanters a l’hora d’innovar i d’oferir, per posar un exemple, estudis de 2x3 (dos cicles en tres cursos), però hem de ser honestos i pensar que no hem estat l’únic centre pioner i que en altres instituts d’FP de Catalunya també es fa la feina ben feta i també en surt gent ben preparada.

Al llarg de la història del centre, hi ha hagut persones que no han encaixat amb el tarannà de l’institut -o de l’equip directiu de torn- i n’han marxat, ja sigui per concurs de trasllat o comissió de serveis, o bé canviant d’ocupació, dintre o fora del Departament d’Ensenyament. M’ha agradat veure que el documental donava veu a una d’aquestes persones.

Per acabar, he de dir que he passat una bona estona i que ha estat un dia de retrobaments. Això no treu que hagi trobat, en el documental, les mancances que he explicat i una certa tendència a mirar-se el melic, costum una mica estès en el col·lectiu de docents (ai, Adriana!).

Amb aquesta entrada i un parell més ja tindrem la sèrie dels 50 anys de l'FP a la Garrotxa acabada.

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, 3 de juny de 2025

Presentació del documental

 

50 anys d’FP a Olot (VII)

Secretaria 3: situació, mobiliari i reformes

La Secretaria de l’Institut La Garrotxa deu ser dels pocs espais del centre que no ha canviat de lloc des que l’any 1979 es van estrenar les instal·lacions a la Carretera de Riudaura. En aquests prop de 50 anys, concretament 46, s’han construït nous edificis, s’han fet ampliacions i s’han canviat d’ubicació alguns tallers, la Sala de Professors, el menjador, la cantina i alguns  departaments, però la Secretaria roman allà on va néixer. Es troba a la planta baixa de l’Edifici de Llevant, conegut també com a Edifici principal. Situada prop del hall, davant de Consergeria i comunicada per mitjà d’una porta amb el despatx de Direcció.

Fins fa  relativament poc, la distribució i el mobiliari, eren els de sempre: un taulell, quatre taules amb les seves cadires, un armari metàl·lic, uns arxivadors, unes lleixes i el moble bar, un armariet on fins fa poc hi havia una ampolla de vodka que algú devia portar d’un viatge -que mai no vam encetar!- on guardàvem les sobres de les celebracions d’aniversaris o sants (mitja rajola de xocolata, quatre galetes, els gots de paper...) i una caixa forta encastada en un raconet.

El pas dels anys i la implantació de la informàtica ha comportat molts canvis en els procediments administratius i en les eines de treball. Hi ha una colla d’objectes que han desaparegut amb el pas del temps; en relaciono alguns. El micròfon: servia per avisar a través del sistema de megafonia; del 2001 cap aquí no el vaig veure funcionar mai. La màquina d’escriure de carro ample: situada en una tauleta separada de les altres i que ja només  utilitzàvem per omplir unes graelles en A3 per fer les llistes de les sol·licituds de títols de l’antiga FP i per a les liquidacions de l’Assegurança Escolar Obligatòria (AEO). La caixa forta: hi guardàvem els diners dels pocs cobraments que fèiem en efectiu i els disquets -més endavant pendrives- de les còpies de seguretat dels programes de gestió acadèmica i econòmica. El telefax: element que dotava d’immediatesa el traspàs de documents entre centres educatius, entre l’institut i els Serveis Territorials o entre el centre i alguna empresa, que feia un soroll ben característic i que si la comunicació havia estat exitosa, en pocs segons, el receptor havia rebut els documents. Aquell estri, ara tan obsolet, era difícil d’entendre per a les persones grans, que se’n feien creus que un document pogués arribar a una altra oficina de forma gairebé instantània. Targetes de presentació: fins abans de les retallades (als voltants del 2010), per imprimir fèiem servir paper amb l’anagrama de la Generalitat imprès a dues tintes i teníem targes de presentació de l’institut i del director.

Al fons, il·luminat, l'antic espai de la caixa forta,
on actualment hi descansa un petit buda

D’altra banda, alguns objectes, no han desaparegut, sinó que han evolucionat. Els ordinadors: abans eren molt grossos, sorollosos i tenien una pantalla molt fonda, que cada dia, en plegar, tapàvem amb unes fundes de tela confeccionades pel Departament de MIC. Inicialment no tenien connexió amb altres aparells informàtics; amb els anys han passat a estar connectats amb servidors intermedis i amb el núvol, de manera que la majoria d’aplicacions actualment són en línia. Les impressores: eren de carro gros -mida A3 horitzontal, imprimien amb unes agulles, que feien un soroll característic, que s’acabava posant al cap, i funcionaven amb paper pautat i continu, amb les vores foradades que s’agafaven al carro per fer-lo avançar conforme anava quedant imprès. La calculadora elèctrica: es trobava a la taula de l’administrativa que portava la comptabilitat, estava endollada i tenia un rotllo de paper estret per on sortien impreses les operacions matemàtiques (generalment llargues sumes) i que també feia un soroll característic.

Durant trenta-vuit anys s’hi havien fet pocs canvis, a la Secretaria, deixant de banda unes obres que es van fer fa molts anys per ampliar les finestres, ja que les existents aquell moment quedaven molt enlaire. El canvi va dotar la Secretaria de més llum natural i d’unes bones vistes.  

Fa set anys, després de dos robatoris en poc temps, es va optar per fer una renovació i redistribució de l’espai. A la reforma del 2017 es va optar per crear un espai únic, obert i sense cap barrera arquitectònica ni sonora, que dota l’oficina d’una sensació d’amplitud. Les taules per al personal d’administració i per al secretari o secretària de l’Equip directiu estan ubicades en un mateix espai que ara ja torna a justejar de dimensions. Si hagués de dir un inconvenient d’aquesta reforma seria la reverberació del soroll que afecta tant per treballar com per atendre el telèfon. Però, en general, trobo que ha quedat un espai modern i acollidor.

Aquesta reforma va comportar la substitució del material d’oficina: taules, cadires i armaris. Les taules de fusta clara i preparades per a l’entrada de cables són còmodes i agradables. Les cadires, triades per una companya, són còmodes i ergonòmiques. Llàstima que la seva renovació va ser utilitzada en el penós afer esmentat en alguna altra ocasió i que properament explicaré per aclarir tant de misteri. Els armaris de color blanc, són moderns i pràctics i, a hores d’ara ja hem pogut comprovar que no duraran tant com els clàssics i metàl·lics de tota la vida (casum l’obsolescència programada!). Els arxivadors es van aprofitar cobrint-los amb una superfície de fusta en la línia del mobiliari nou.

Vista de l'espai diàfan que és l'actual Secretaria

Hi ha un element de la Secretaria de l’institut que ha sobreviscut a les modificacions i que amaga una curiositat que moltes persones desconeixen. És el taulell on atenem qui entra a Secretaria amb la finalitat que sigui. A més de separar els dos espais -el de l’usuari i el de la persona que l’atén-, serveix de suport dels documents que uns i altres intercanvien o mostren. Actualment, com que la majoria de tràmits s’han de fer online, hi tenim un parell d’ordinadors portàtils per minimitzar els efectes de la bretxa digital. La curiositat d’aquest moble és que es tracta d’un bufet d’una escola d’hostaleria. Des de dintre la Secretaria es veu la part frontal que, com la majoria de bufets té uns calaixos pensats per guardar-hi coberts i parament de la taula, que ens serveixen per guardar material d’oficina i documents i llistats diversos; a sota dels calaixos hi ha uns armariets, amb lleixes a l’interior pensats per guardar-hi la vaixella, els jocs de postres o de cafè, que ens són molt útils per tenir-hi impresos, carpetes, sobres, fulls de paper... Crec que aquest és l’element més funcional i característic d’aquesta Secretaria on tantes hores hauré passat quan acabi la meva vida laboral.

El famós taulell de Secretaria,
escenari de la felicitació de Nadal 2024

Per acabar, vull d’esmentar la darrera modificació que ha patit -literalment-, la Secretaria. L’any passat, a tota la façana de llevant, es van substituir les persianes enrotllables per unes làmines metàl·liques verticals i orientables. Potser hi hem guanyat en eficiència energètica, però la conseqüència directa d’aquesta reforma ha estat la pèrdua de l’esplèndida visió del campus, que tot visitant anhelava i que a nosaltres tant ens agradava. És una llàstima que des del Departament Educació s’hagin passat per alt les particularitats de cada centre i que, amb el pretext de l’homogeneïtat s’hagi tirat pel dret,  ja que és molt diferent tenir al costat una (gran) via de comunicació, que tenir-hi un campus ampli, verd i oxigenat. Ja ho diuen ja que hi ha tants d’ases amb lletra com sense!

Les làmines metàl·liques que ens tapen
la vista, amb la finestra decorada abans de Nadal

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, 30  de maig de 2025

50 anys d’FP a Olot (VI)

Experiència com a mare d’alumnes (entre els anys 2007 i 2012)

Més enllà de l’àmbit acadèmic la vida segueix el seu curs. Dia a dia anem creixent, en edat i com a persones, i allò que ens semblava tan llunyà quan ho vèiem a casa els altres, un dia arriba a casa nostra.

Uns anys després d’haver experimentat els moments biològic i emocional de la maternitat -contradient els consells d’un reconegut reumatòleg que em va recomanar no passar per embarassos ni parts-, aquelles dues nenes esdevingueren adolescents. L’adolescència els va afectar alguns àmbits de la vida, per sort nostra en aquell moment, l’aspecte acadèmic va quedar al marge de la disbauxa d’aquella etapa.

Havien estat dues nenes de criança fàcil. I aquell nyam-caca-non del principi evolucionà cap a una rutina diària amb una bona adaptació en l’àmbit acadèmic. Aquest encaix facilita molt les coses durant l’etapa escolar. Sovint ho he reconegut amb amigues que han tingut fills poc interessats en els estudis, per als quals l’etapa escolar ha estat un mur difícil de flanquejar. 

Volíem educar les nostres filles d’acord amb els nostres principis: escola laica i de pensament progre. La realitat dels nostres horaris laborals, incompatibles amb els de l’escola pública, i el fet de considerar que els avis materns, per edat, no havien d’assumir la responsabilitat de la cura diària de les dues netes petites (la novena i la desena) ens va fer descartar l’escola pública, laica i gratuïta. Així que, van cursar l’Educació Infantil, la Primària i la Secundària Obligatòria en llars privades i en una escola concertada. Això sí, ja que no podia ser pública i gratuïta, havia de ser laica!

Aquelles dues nenes sempre van adaptar-se a l’entorn acadèmic i van tenir molt interès en tot allò que els oferia l’escola. Acabada l’Educació Secundària Obligatòria, la seva opció va ser cursar el Batxillerat. Per primera vegada, als setze anys, havien de triar institut. Tant una com l’altra van escollir l’Institut La Garrotxa.  A totes dues els vaig advertir que la meva presència darrere el taulell de Secretaria, segurament, els privaria del seu anonimat i que era molt probable que la seva mare estigués informada de la seva evolució. Això no obstant, totes dues van insistir en la seva tria. Diria que això no els va suposar cap inconvenient, ja que, en comptes d’amagar-se, sovint venien a saludar-me i acostumàvem a tornar a casa amb altres alumnes al cotxe.

Van aprofitar les ensenyances que els oferien els bons professors i van passar de puntetes i sense fer-se notar per les aules on, bé pel contingut o bé per la docència, no s’hi sentien a gust. Per part meva, vaig insistir que aprofitessin totes les oportunitats que se’ls posessin al davant: sortides, intercanvis, viatges... Com a joves que eren, van compaginar els estudis amb la seva pràctica esportiva i amb l’esbarjo propi de l’adolescència del seu entorn: competicions esportives, festes de poble, aniversaris, celebracions i sortides nocturnes.

Com podeu veure, he tingut ocasió de conèixer l’institut des del vessant de les famílies. La meva relació, com a mare, amb el centre va ser de quatre anys, amb una pausa d’un curs al mig. Totes dues es van examinar de les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) al mateix institut on van estudiar; de manera que jo vaig viure de prop aquella maltempsada que suposen aquests exàmens per a les alumnes que volen tenir nota i per als qui les envolten.

Durant aquells anys vaig mantenir converses amb alguns dels seus professors que es van sorprendre que tingués dues filles tant bones estudiants i els comentaris que em feien, de totes dues, van ser sempre afalagadors. Puc assegurar que van rebre una bona ensenyança, que van esdevenir unes batxilleres molt preparades per als estudis universitaris i que van treballar molt el tema de l’orientació. Em vaig trobar amb un equip de Batxillerat amb molta dedicació i implicació.

Com a família ens vam sentir molt ben tractats i acompanyats per la majoria de docents. Crec que aquest va ser un dels motius que van fer créixer una relació d’amistat amb alguns d’ells que, encara em pregunten què estan fent, com els hi va... Fora de l’àmbit estrictament acadèmic, també vaig notar l’acompanyament en el patiment pels problemes de l’adolescència. Quan en parlem a casa, reconeixem que la seva tria va ser una bona opció.

Totes dues filles van acabar el batxillerat amb qualificacions mitjanes superiors al nou, notes que a les PAU van mantenir o fins i tot millorar. Això corrobora que el fet de ser les filles d’una administrativa a qui molts dels seus professors coneixien no els va regalar res; s’ho van guanyar a base d’aptitud, actitud, molts colzes, moltes llibretes i retoladors i bolígrafs de tots colors.

Tot i que no van escollir estudis universitaris curts ni fàcils, els aprenentatges d’alguna matèria els va ajudar molt en els primers anys de la universitat. I fins i tot els va permetre viure de renda algun semestre.

Un dels dos batxillerats va coincidir amb el pitjor moment que m’ha tocat viure a nivell familiar: la malaltia i mort de la meva germana Marissa, que també era la muller d’un professor de l’Institut, en Ritxi. Van ser uns mesos difícils i molt durs que van coincidir amb el pas de la meva filla petita per l’institut. A nivell personal em vaig sentir compresa i acceptada i, com a mare, vaig notar que seguien de prop com ho portava la meva filla.

Com haureu pogut copsar, l’experiència va ser molt positiva. Val a dir que, com tot el que em passa a la vida, aquella etapa educativa també va inspirar alguna entrada a aquest blog. Us en deixo un parell d’enllaços: El senyor de les panotxes i Que venen les sueques!

Així doncs, aprofito aquest any de commemoració per mostrar, als equips docents de Batxillerat d’aquells moments, i al centre en general, un sincer agraïment pel que ens van oferir en aquella etapa educativa de les meves filles.

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, 26 d’abril de 2025

Treballs de Recerca i llibretes de notes de Batxillerat.

50 anys d’FP a Olot (V)

 Secretaria 2: ball de sigles (BDS)

Tenint en compte que aquesta entrada s’emmarca en una sèrie que parla dels 50 anys d’FP a Olot, és evident que, en l’àmbit de l’ensenyament, durant aquest període de temps, s’hi han hagut de produir canvis. L’evolució és constant dins i fora de les aules. Si no fos així, a Secretaria encara faríem servir la màquina d’escriure i el paper carbó, i els alumnes de la comarca arribarien a l’institut amb tartana.

No seré pas jo qui em declari contrària als canvis evolutius. Ara bé, caldria saber discernir els canvis que són necessaris i els que són prescindibles. Com ja he dit en alguna altra ocasió, el departament de la Generalitat de Catalunya del qual depenen els centres educatius, actualment anomenat Departament d’Educació i Formació Professional, té tanta afició a canviar la normativa que regeix els estudis que, encara no s’ha acabat d’aplicar l’última que ha entrat en vigor, ja se n’aprova una altra.

Cada canvi de normativa comporta un canvi en la nomenclatura dels conceptes educatius. Molts d’aquests plans d’estudis, conceptes i normatives tenen uns noms llargs que s’abreugen en sigles. D’aquesta manera, l’escriptura d’un document on apareixen repetits alguns d’aquests sintagmes es fa més lleugera. La lectura d’aquests documents amb tantes sigles, a vegades és prou difícil.

En un document administratiu de manual, la primera vegada que apareix un d’aquests conceptes l’escriuríem amb la denominació sencera, seguida d’un parèntesi amb les sigles. Per exemple: Educació Secundària Obligatòria (ESO) o, encara millor, Educació Secundària Obligatòria (d’ara endavant ESO), i les altres vegades, ja només escriuríem ESO.

Fruit de l’evolució, els textos administratius s’han simplificat i s’han descarregat de tot allò que hom podia considerar superflu. Els oficis -cartes oficials entre administracions o dintre la mateixa administració- han estat substituïts per missatges de correu electrònic (e-mail) o per valises electròniques (e-valisa) amb la finalitat d’agilitzar la comunicació i escurçar els terminis. Aquest canvi ha portat dues conseqüències: l’eliminació de tot allò que era sobrer i l’omissió de la correcció de textos. Mentre que la primera conseqüència és d’agrair, la segona, a vegades fa que rebem comunicats sense sentit, gairebé inintel·ligibles, així com un nombre, cada vegada més elevat, de missatges d’esmena o correcció del missatge precedent.

Tenint en compte tot aquest seguit de canvis, una persona que porta treballant en un centre educatiu, prop de vint-i-cinc anys, ha hagut d’assimilar tal quantitat de sigles, que li ballen pel cap un munt de lletres que, fora de context o més enllà del mon educatiu, no volen dir absolutament res.

Us en poso unes quantes, més o menys agrupades segons la seva funció, el concepte que representen o el tipus d’evolució que han sofert.

Les lleis que regeixen els ensenyaments han estat diverses: LGE, LOECE, LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE, LOMCE, LOMLOE.

Els plans d’estudis han canviat i amb ells ho han fet les seves sigles: EGB, BUP, COU, FP1, FP2, REM, ESO, CFGM O CFPM, CFGS O CFPS. Els plans experimentals i cursos per accedir de grau mitjà a grau superior també tenen moltes sigles: REM,  CIA, CITA, CP, CAM, CAS...

Els centres educatius disposen d’un seguit de documents per al seu funcionament: PEC, NOFC, RRI, EDC, PGA, PAT...

Parlant de canvis, la matèria impartida, que abans es coneixia com a assignatura, s’ha anomenat de moltes maneres: assignatura, matèria, crèdit, unitat formativa, o mòdul (agrupació de crèdits en la LOGSE i agrupació d’unitats formatives en la LOE).

Pel que fa a les qualificacions també han sofert molts canvis: han estat quantitatives, ja fos en nombres (del 0 al 10) o en lletres (del molt deficient a l’excel·lent), qualitatives (PA, NM), han tornat a ser quantitatives numèriques (de l’1 al 10), quantitatives amb lletra i nombre (suficient – 5, bé – 6, excel·lent – 9 o excel·lent – 10...), per tornar a ser qualitatives (AE, AN, AS o NA). En el REM les qualificacions eren numèriques, de l’1 al 3.

Algunes sigles han evolucionat per referir-se a més o menys el mateix concepte: PTT, PQPI, PFI. Algunes aplicacions de gestió administrativa i acadèmica han canviat de nom i de format: de WINSEC a SAGA o d’RTA a RTT.

Pel que fa a altres administracions que treballen de bracet amb el Departament, tenim: EAP, DGAIA, CESMIJ, CRP, IME, OME, EAIA, PSIE, CGA... Les associacions de famílies dels alumnes no han quedat al marge dels canvis de denominació: APA, AMIPA, AFA...

L’àmbit de les necessitats educatives dels alumnes també és curull de sigles: NESE, NEEA, NEEB, MAD, PI, AI, AIS, UEC, UEE, SIEI, AA, CAD...

L’actual Institut La Garrotxa (INS) ha reflectit els canvis evolutius en la seva denominació i, des que va néixer ara fa 50 anys, com a I.F.P, ha passat a ser INS, IES, IES-SEP, per tornar a ser INS.

Ens falta afegir-hi els codis dels cicles formatius (CFGM o CFPM i CFGS o CFPS), dels que hem impartit i dels que impartim, ja que per treballar amb algunes aplicacions hem d’utilitzar el codi en comptes de la denominació: 1601, 0305, 1901, 0751, 1452... que amb el canvi de normativa vigent han passat a canviar de nom i de codificació: AR10, AR50, FMC0, FMD0, SAE0, EE10...  

N’hi ha molts més, d’acrònims. Els docents que han fet oposicions els últims anys bé prou que ho saben. Han hagut de preparar les seves situacions d’aprenentatge (SA) tenint en compte un seguit de competències (CD, CE, CC, CPSAA), de recursos digitals (TAP, TEP, TIC), la sostenibilitat (ODS) i un sens fi de conceptes com ara capacitats, sabers, indicadors... La llista és tant llarga que fa fredat.

Com podeu veure, treballar en aquest mon ens assegura un entrenament mental que riu-te’n dels sudokus, les sopes de lletres o dels diferents jocs de braintraining. El que desconec és si, quan finalment siguem alliberades de les obligacions laborals, aquest ball de sigles ens haurà servit per agilitar el cervell o desgastar-lo fins al punt d’enterbolir-nos el pensament. Temps al temps!

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, 16 de març de 2025

BDS

50 anys d’FP a Olot (IV)

Secretaria 1: concepte, tasques, persones i reflexió

El taulell de la Secretaria de l’Institut ofereix una visió del centre des d’un angle particular. Els despatxos queden més a prop dels passadissos que no pas de les aules. Per tant, des de les oficines, veiem el centre des d’una perspectiva diferent. Des de darrere el taulell el mirem diàriament i n’observem els canvis: un nou pla d’estudis, un nou equip directiu, un nou edifici... Cada canvi comporta unes novetats que s’han madurat -o no- abans de posar-se en marxa.

Canvia la tipologia dels alumnes, la dels professors, la manera com ens tracten els pares... Canvia el soroll dels passadissos, els jocs a l’hora del pati i els horaris de les classes. Uns arriben, els altres marxen. Canvia el ritme circadiari de l’institut i la Secretaria és allà mateix on va ser el primer dia.

Nosaltres estem molt familiaritzats amb aquest espai de l’institut, però ben segur que moltes persones de la comunitat educativa i del públic en general desconeixen què s’hi fa, a la Secretaria d’un centre educatiu. Aprofitant l’oportunitat que em brinda el cinquantè aniversari del centre, descriuré uns quants aspectes d’aquest espai que tothom sap on és i molts desconeixen què s’hi fa.

Què és la Secretaria d’un institut?

Un dels significats del mot secretaria és: despatx o oficina de secretari[i]. La definició que apareix al DCVB  del mot secretari, tot i que tot que no contempla totes les funcions d’un secretari d’institut, em sembla força completa i adequada a aquesta figura. Diu així: el qui està encarregat d'estendre les actes, donar fe dels acords, custodiar els documents, escriure la correspondència d'una corporació, oficina, assemblea, etc.,

Així doncs, la Secretaria d’un institut és on s’hi duen a terme les tasques que depenen del secretari de l’equip directiu, un professor que durant un període de temps, té encomanades les funcions de secretari.

Qui treballa a la Secretaria d’un institut?

Tot i que el responsable de la Secretaria és el secretari de l’Equip Directiu, les persones que hi treballem som auxiliars administratives -o administratives-,  funcionàries -o interines- de la Generalitat de Catalunya. Sí, som funcionàries, aquell nom que porta associades tantes connotacions negatives de les quals tantes vegades ens hem hagut de defensar.

Som bona gent i, com a servidores públiques, estem al servei de la ciutadania. En els més de vint-i-tres anys que porto en aquest lloc de treball he tingut la sort que la (quasi) totalitat de companyes amb qui he treballat, ha tingut clara la nostra funció d’estar al servei de la ciutadania.

De qui depèn el personal de la Secretaria d’un institut?

Els funcionaris podem accedir a una d’aquests cadires ja sigui en la tria de places després d’aprovar unes oposicions o bé en un concurs de trasllat. Els interins ho poden fer a través d’una borsa de treball que gestiona la Secció de Personal d’Administració i Serveis (PAS) dels Serveis Territorials del Departament d’Ensenyament i Educació Professional (STE) a Girona.

Físicament estem en un institut, al servei del secretari de l’Equip Directiu i a disposició del director. Orgànicament depenem del Departament d’Ensenyament i Educació Professional, que cada començament de curs deixa escrit quines són les nostres funcions en els Documents per a l’organització i gestió dels centres (DOIGC). Ara bé, no oblidem que som funcionaris al servei de la Generalitat de Catalunya i que avui som aquí, però demà podem concursar i anar a treballar a un altre centre educatiu o en un altre departament de la Generalitat. 

O sigui que tenim tres patrons que, algunes vegades, no han remat en el mateix sentit i més d’un cop ens han encarregat, demanat o exigit funcions que no ens corresponien.

Un exemple de tenir tants caps és la gran incongruència que s’ha posat en relleu darrerament i que m’abelleix explicar-vos: no ens està permès el teletreball perquè les nostres funcions inclouen l’atenció al públic; ara bé, no podem beneficiar-nos del complement d’atenció al públic perquè es considera que prestem atenció a la comunitat educativa i no pas “al públic”. De contradiccions com aquesta, a l’administració n’hi ha moltes. Aquí vull fer notar que durant el confinament sí que ens van permetre teletreballar i tots els alumnes van rebre les notes i no va quedar cap tràmit administratiu pendent.

Què s’hi fa a la Secretaria d’un institut?

Des que una persona s’interessa per estudiar fins que acaba la seva vida a l’institut, qualsevol tràmit que no sigui purament acadèmic, formatiu o disciplinari, es fa a la Secretaria. I tot allò que pugui menester un cop acabats els estudis, també: certificats, títols…

Donar resposta a les peticions d’informació sobre estudis, tràmits, convalidacions, equivalències… Acompanyar en el procés de preinscripció i matrícula. Introduir i tractar les dades en el programa o programes de gestió (en plural perquè encara no hem aconseguit treballar i mantenir una sola base de dades). Preparar-ho tot perquè a l’hora d’entrar notes els professors tinguin oberta per a cada alumne que tenen a classe una casella per a cada matèria que cursa.

Preparar els butlletins de notes per a cada alumne, trimestrals i finals. Preparar les actes d’avaluació, trimestrals i finals. Esmenar les errades que puguin sorgir (els errors i descuits són molt punyeters!).

Tramitar títols acadèmics (els d’ESO d’ofici i els d’estudis postobligatoris quan la persona interessada el demana) i fer-ne el seguiment fins que arriben al centre. Custodiar-los i guardar-los fins que el titulat el recull. I si no el recull? Doncs es guarda sempre més. 

Arxivar i custodiar in saecula saeculorum els documents personals i els expedients acadèmics de cada alumne perquè, en qualsevol moment del seu futur, se li pugui certificar qualsevol circumstància referent a la seva vida acadèmica. Triar, mantenir i netejar els arxius històrics: alguns documents són de conservació permanent, altres es conserven 5 anys, altres es conserven els d’uns cursos determinats… Tenim els expedients de tots els alumnes que han passat pel centre durant aquests cinquanta anys!

Diuen que parlar de diners és poc elegant, això no obstant, vull fer saber que tot això ho fem per un mòdic sou que trobareu en la taula de retribucions que podeu consultar en aquest enllaç[ii] (C1 o C2 nivell 14), ja que, si nosaltres som servidors públics, els nostres salaris també es fan públics.

Reflexió: les persones per damunt de tot

Porto vint-i-quatre cursos en aquest institut. He treballat amb uns quants equips directius (director, cap d’estudis, coordinador pedagògic, administrador, secretari…). He coincidit amb quatre directors i amb sis secretaris -són els càrrecs amb qui tractem més directament-.

Ens hem avingut, hem treballat de costat i cadascú de nosaltres ha aportat tot allò que ha sabut. Hi ha hagut moments de tensió pel volum de feina, el poc temps per fer-la i les eines, sempre insuficients, que ens proporciona el Departament d’Educació i Formació Professional. Amb uns i altres ens hem arremangat i ens n’hem sortit.

Malauradament, ara fa dos anys una enganxada amb una d’aquestes persones va obrir una ferida que ha deixat una gran cicatriu. Aquell fet m’ha fet pensar molt en l’autoritarisme, en el tracte als altres i el respecte a les persones en general. És per això que  vull acabar aquesta entrada amb unes paraules que en aquell moment vaig adreçar a tots els membres d’aquell equip directiu que van subscriure i aprovar les paraules del director. Les poso tot seguit com a darrer paràgraf i convido tothom que les llegeixi a fer-ne una reflexió.

“Per més poder que se us atorgui durant la vostra vida, sobretot, recordeu que per damunt de tot hi ha el tracte a les persones, independentment del seu estatus. Tots deixarem una petjada als llocs per on haurem passat. La forma d’aquesta petjada només depèn de nosaltres. I l’única cosa que llegarem quan morim és el record que els altres conservin de nosaltres. Està a les nostres mans com volem que sigui.” 

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, 20 de febrer de 2025

 

Secretaria de l'Institut La Garrotxa. 2025

Les reformes de fa uns anys van deixar un espai interior diàfan

  

---

[i] en aquest document faig servir el gènere no marcat i no el desdoblament propi de l’anomenat llenguatge inclusiu (secretari o secretària; alumne o alumna) per tal d’alleugerir-ne la lectura.

[ii] heu de buscar “personal funcionari” (sense destinació especial); els administratius de centres som del grup C1 o C2 i tenim el nivell de destinació 14.

50 anys d’FP a Olot (III)

Estudiar FP Agrària a Olot

Formar-se en estudis agropecuaris a Olot no ha estat possible fins a l’any 1984 en què a l’Institut d’FP La Garrotxa van començar els estudis de primer grau de Formació Professional de la branca Agrària. En acabar i superar aquells dos cursos, els alumnes podien sol·licitar la tramitació del títol de Tècnic o Tècnica auxiliar (FP1) en Explotacions agropecuàries.   

La meva situació acadèmica d’aquell moment m’hauria permès accedir a estudis universitaris. Em motivava el ram de l’agricultura, però em sentia poc preparada en matèries com la física i la química, el grau d’exigència de les quals era força elevat a les enginyeries. La inseguretat i la por al fracàs van fer que desestimés aquella opció. Ho sabia tothom i era profecia: a primer curs d’Enginyeria feien una bona escabetxina.

L’alternativa als estudis universitaris era la Formació Professional. Recordo que amb els pares i germans vam estar buscant on podria cursar estudis d’FP2 Agrària i no vam triomfar. Hi havia un centre prop de Lleida, l’Escola Agrària de l’Urgell, actual Institut Mollerussa, que vam  descartar per la difícil comunicació amb Olot. L’altra possibilitat eren les Escoles Familiars Agràries, que seguien les directrius dels seus ideòlegs de l’Obra. Eren escoles de l’Opus Dei, fet que per si sol ja feia que a casa les descartéssim. La meva insistència per aquells estudis, va dur-nos a consultar si hi tindria lloc. La meva petició va ser rebutjada pel fet de ser una noia. Si que era difícil formar-me en el ram escollit! O potser és que per estudiar FP Agrària essent dona havia nascut massa aviat.

Tot i que els alumnes iniciaven els estudis d’FP1 acabada l’EGB, als 14 anys, i que jo en aquell moment era força més gran, vaig ser una de les dues noies de la primera promoció de l’FP Agrària a Olot (1984-1986). En aquell primer curs, érem uns quants els alumnes grans que procedíem d’altres estudis secundaris i només assistíem a les assignatures tècniques, amb la idea de familiaritzar-nos en l’agricultura i la ramaderia. La idea era que, a partir del tercer any, ens poguéssim matricular a l’FP2. Però l’FP2 Agrària no es va poder implantar en acabar l’FP1 i la continuïtat dels estudis agraris d’FP a la Garrotxa no estava assegurada.

En aquells primers cursos fèiem les classes de les assignatures pràctiques a les antigues escoles de Sant Privat on ens desplaçàvem amb els nostres mitjans. Encara faltaven uns quants anys perquè es donés tanta importància als temes de seguretat i responsabilitat. Per sort, no va passar mai res.  

En finalitzar aquella primera etapa -juny de 1986- amb una bona relació personal i laboral amb l’empresa familiar agrària on havia fet les pràctiques, malgrat la desconfiança inicial pel fet de ser una noia, em vaig incorporar al món laboral del sector agrari. Vaig exercir aquesta professió durant tres o quatre anys fins que el primer d’un seguit de problemes músculo-esquelètics que vindrien més endavant, va fer aconsellable abandonar aquella feina que exigia un esforç físic considerable.

La meva experiència com a agricultora va ser molt enriquidora i va anar acompanyada de grans aprenentatges i d’un bon creixement personal. Em vaig haver d’espavilar en moltes feines i processos i en molts aspectes de la vida. Vaig continuar la relació amb l’IFP i vaig tenir una alumna en pràctiques. Malgrat la importància de la presència de la dona a pagès, ser dona i pagesa no és gens fàcil; menys encara si no ets filla de pagès. Si us ve de gust, podeu llegir l’article “Ruralisme amb mirada de dona”, publicat en aquest mateix blog on trobareu opinions i publicacions sobre aquest tema, des de diferents punts de vista.

Mentrestant, a l’IFP La Garrotxa seguien insistint en la continuïtat dels estudis d’Agrària. El curs 1987/1988 s’impartiria el Mòdul Professional Agrari (dins el Pla experimental de la Reforma Educativa), d’un sol curs i que no tenia tota l’equivalència amb la Formació Professional de segon grau. L’FP2 Agrària com a tal no es va arribar a implantar mai a La Garrotxa. De fet, en cas d’haver-se implantat, el seu futur no hauria estat assegurat, ja que, tal com vaig repetint en aquesta sèrie d’escrits, els responsables d’Educació i Formació Professional són adeptes als canvis i a les reformes. Els canvis arribem en forma de llei (vegeu l’apartat glossari al capdavall d’aquest escrit).

El curs 1997/1998, amb la LOGSE ja implantada, s’iniciarien els estudis de Tècnic/a en explotacions agràries extensives (CFGM). I com que els canvis no deixarien de banda l’especialitat Agrària, aquest CFGM seria substituït, a partir del curs 2011/2012, pel seu equivalent que, sota la llei LOE, rep el nom de Tècnic/a en producció agropecuària, a l’espera de nous canvis que, ben segur, ja es deuen estar preparant.

No ha estat fins el curs 2022/2023 que s’ha implantat el CFGS de Ramaderia i sanitat animal, els alumnes del qual pertanyen principalment a dos tipus d’estudiants: el grup més nombrós són els aspirants a cursar el Grau universitari de Veterinària que n’han quedat exclosos per no haver aconseguit plaça i el segon grup, inferior en quant a nombre, són els alumnes que han cursat el CFGM de Producció agropecuària.

De què em venia aquell gran interès pel món rural? Hi ha moltes possibles respostes a aquesta pregunta que més d’un es deu haver formulat. Ja de ben petita seguia el pare d’excursió i presenciava les seves converses amb la gent del territori, masovers i masoveres de totes les  cases de pagès per on passàvem. Veia com s’interessava per ells, pels seus costums, per les seves paraules o expressions curioses. Potser em ve dels estius de la meva primera infància passats a Llongarriu de la Vall del Bac. O qui sap si he heretat alguna cosa de la meva àvia Manuela Montsalvatge a qui els masovers li van dir “ens agrades perquè ets tan pagesa”, un elogi espontani, sentit i de proximitat, el qual dues generacions després em fa enorgullir de la meva àvia paterna.

Hi han hagut moltes iniciatives que han anat de bracet amb els estudis agraris a la Garrotxa com ara el programa radiofònic Trenquem el cuc, l’Agenda del pagès o la col·laboració amb el Laboratori Polivalent de la Garrotxa en els seus inicis, en els quals, a imatge i semblança de Forrest Gump, també hi vaig ser. La majoria d’aquestes iniciatives han estat promogudes per en Pitu Guix, conegut per la seva entusiasta estima a la pagesia i impulsor d’activitats diverses en defensa del sector agrari.

Coincidint amb el cinquantenari de l’arribada de l’FP a Olot, enguany fa quaranta anys de l’FP Agrària a la Garrotxa. Prop d’una quarantena de promocions de Tècnics auxiliars (FP1), de Tècnics (CFGM) i de Tècnics superiors (CFGS), que poden ser entre 600 i 700 persones, ens hem format en aquest sector. Alguns ens hi hem dedicat poc temps, d’altres porten molts anys treballant-hi, mentre que d’altres hauran continuat amb estudis superiors. Tal com està el sector agrari i, tenint en compte les traves burocràtiques, els canvis de criteris i la falta de suport d’aquest sector tan important que ens alimenta i modela el nostre paisatge, podem dir que haver format aquesta colla de professionals és haver sembrat la llavor per a un món millor.

Per molts anys companys ex-alumnes de l’FP Agrària i companys professors del Departament d’Agrària!

Amb en Pitu Guix i la Carme, en una sortida d'FP1 Agrària (1984-1986)

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, 31 de desembre de 2024

CRONOLOGIA DELS ESTUDIS D’FP AGRÀRIA A OLOT
1984-85 Comencen els estudis d’FP Agrària
1985-86 Acaba la primera promoció i primers titulats d’FP1 Agrària
1986-87 Comença a funcionar el Laboratori Comarcal Polivalent (més endavant SIGMA)
1987-88 Mòdul Professional Agrari (Reforma Educativa) d’un curs de durada
1988-89 Primer intercanvi amb escola agrària d’Aurillac, dels alumnes de 2n curs FP Agrària
1997-98 Inici del CFGM Tècnic en explotacions agràries extensives (codi 0302) - LOGSE
1998-99 Primers titulats d’aquests nous estudis (0302). Els últims seran el 2010/2011
2007-08 Primers titulats en CFGM Tècnic en Jardineria (codi 0305) – LOGSE
2011-12 Primers titulats en Tècnic en producció agropecuària (codi AR10) - LOE
2012-13 Primers titulats en Tècnic en Jardineria i floristeria (codi AR50) - LOE
2022-23 Inici CFGS Tècnic Superior en ramaderia i assistència en sanitat animal (codi ARC10) – LOE
2023-24 Acaba la primera promoció de titulats en ARC10

GLOSSARI
FP – Formació Professional
IFP – Institut de Formació Professional
FP1 – Formació Professional de 1r grau (1r i 2n curs)
FP2 – Formació Professional de 2n grau (3r, 4t i 5è curs)
BUP – Batxillerat Unificat Polivalent (3 cursos)
COU – Curs d’Orientació Universitària (1 curs)
CFGM – Cicle Formatiu de Grau Mitjà
CFGS – Cicle Formatiu de Grau Superior
LOGSE – Llei Orgànica 1/1990 d’Ordenació General del Sistema Educatiu
LOE – Llei Orgànica 2/2006 d’Educació
LOMCE – Llei Orgànica 8/2013 per a la millora de la qualitat educativa (Llei Celaá)
LOMLOE – Llei Orgànica 3/2020 que modifica la LOE (2/2006)

50 anys d’FP a Olot (II)

Abans que l’FP arribés a Olot, anys setanta del segle passat

A l’entrada anterior esmentava les opcions en ensenyaments secundaris dels anys setanta: l’EGB seguida del BUP i COU, o l’EGB seguida de l’FP, segons cada estudiant. A casa, que érem sis de colla, amb catorze anys de diferència entre la més gran i la més petita, diria que vam seguir quatre plans d’estudis diferents.

Tres o quatre canvis de lleis educatives podrien semblar molts, però si ho comparem amb el que està passant actualment, tampoc són tants. Tot fa pensar que tant el Gobierno com el Govern, responsables de la normativa dels ensenyaments reglats, tenen per costum promoure un canvi darrere l’altre pel que fa a la normativa educativa. Si fins i tot el nom del departament de la Generalitat que gestiona l’àmbit acadèmic canvia constantment de nom: d’Ensenyament a Educació, altra vegada a Ensenyament per tornar a Educació i acabar a Educació i Formació Professional... i embolica que fa fort! Sembla que desconeixen que el nom no fa la cosa.

Tornem als anys setanta del segle passat. Dels sis germans que érem a casa, tres van seguir el pla format pel Batxillerat Elemental i el Batxillerat Superior, dos vam seguir els estudis de BUP i COU, i un va cursar ensenyaments d’oficis, els predecessors de la Formació Professional.

A començaments dels anys setanta, a Olot no es podia estudiar FP; els llocs més propers per fer-ho, eren Ripoll o Barcelona. El teixit empresarial del Ripollès, encapçalat per l’empresa Soler&Palau, va ser l’encarregat de promoure aquests ensenyaments, que s’impartien al centre dels pares Salesians de Ripoll, on els joves podien aprendre una Oficialia -mecànica o elèctrica- que durava tres cursos, i disposava d’uns tallers ben equipats per fer-hi la part pràctica. Unes quantes famílies d'Olot van optar per matricular els seus fills als Salesians de Ripoll. El meu germà va ser un d'aquells nois.

A principis dels setanta, encara faltaven vint-i-cinc anys perquè s’obrissin els túnels de Capsacosta. A principis dels setanta a la Cantina (Coll de Coubet) i a Coll de Canes hi queien unes quantes i bones nevades i s’hi formaven grans plaques de glaç. A principis dels setanta la TEISA (Transportes Eléctricos Interurbanos, SA) de Ripoll passava molt de tant en tant (diria que ara també!). Així que, la idea d’anar a classe a Ripoll i tornar a Olot quedava descartada. La solució passava per fer ús de l’internat dels pares Salesians. Aquell pensionat va tancar al cap de poc, així que per estudiar-hi tres anys, els aprenents d’Oficialia que s’hi estaven interns van haver de canviar diverses vegades de residència i acabar els estudis vivint en una pensió.

A principis dels setanta, els matins d’hivern eren freds i foscos. A principis dels setanta, la TEISA de Ripoll parava a tocar de la fleca del nostre barri. A principis dels setanta, de bon matí, els forns de les fleques cremaven a tot drap i escalfaven molt. Així que, cada dilluns a quarts de sis del matí, el meu germà anava al forn de pa -més d’una vegada els havia ajudat a entrar fogots o a carregar el forn- ­­­­a esperar que passés l’autobús que el duria a Ripoll, on passaria tota la setmana, fins el divendres al vespre o el dissabte al matí.

Acabada l’Oficialia, calia superar una mena de revàlida o prova d’accés, a l’Escola del Treball de Barcelona, per demostrar l’aptitud i mirar d’obtenir plaça per estudiar la Mestria industrial. Des d’Olot, el lloc més proper per cursar aquells estudis era l’Escola de Sant Narcís, a Girona. Els joves que arribaven a la Mestria eren més grans i l’allotjament ja no es veia com un problema tan gros. 

Els garrotxins i garrotxines nascuts a partir de l’any 1960 podrien estudiar Formació Professional a la mateixa comarca, ja que ara fa cinquanta anys, quan ells en tenien catorze, l’efapé va arribar a la Garrotxa. Va començar per FP1 de les branques Administrativa i Elèctrica i, de mica en mica, es va anar ampliant el ventall de l’oferta educativa.

Aquells estudis d’Oficialia i Mestria industrial van ser els precursors de la Formació Professional (FP1 i FP2), precursora dels Cicles formatius LOGSE (GM i GS), alhora precursors dels Cicles formatius LOE (GM i GS) que s’estan impartint actualment. Ara bé, sigui quina sigui la llei reguladora d’aquests estudis, de canvis curriculars n’hi ha gairebé cada curs i no es fan pas amb l’antelació necessària per posar-los en pràctica. Com deia més amunt, el món educatiu és molt procliu als canvis constants, siguin de nom o de continguts.

Aquella escola d’oficis, pionera en ensenyances professionals, era de titularitat privada. A finals dels anys setanta havia evolucionat cap a l’Escola Tècnico-Professional del Ripollès (ETP), que continuava essent privada. L’any 1992 es va fusionar amb l’Institut Abat Oliba, de manera que la Formació Professional al Ripollès va passar a ser de titularitat pública i a dependre del Departament d’Educació -o d’Ensenyament-. Curiosament, la tramitació de títols i l’arxiu d’actes d’avaluació, del centre del Ripollès, durant molts anys es va fer des de l’Institut La Garrotxa d’Olot que, tot i que es va crear més tard, en ser un centre de titularitat pública, podia fer aquests tràmits.

Han passat 50 anys de l’arribada de l’FP a La Garrotxa i ara també hi ha molts alumnes que es desplacen a Olot, des d’altres comarques o comunitats autònomes, per cursar el cicle formatiu que han escollit -o que els ha estat assignat-. Pel que fa a cicles de grau superior, l’edat dels estudiants s’acosta la majoria d’edat, moment en què és habitual estar-se fora de casa per estudiar. Ara bé, pel que fa a cicles de grau mitjà, es considera que els alumnes encara són massa joves per anar a estudiar lluny de casa i fer-se la vida ells mateixos.

Olot té una oferta d’ensenyaments professionals i artístics molt àmplia i variada. Alguns d’aquests estudis només s’ofereixen a la capital garrotxina i en algun altre centre de Catalunya. Això no obstant, malgrat algun intent que no ha acabat de quallar, l’allotjament estudiantil és una assignatura pendent. Des de l’any 2014, hi ha un equipament, en desús i totalment abandonat que, amb una mica de xapa i pintura, hauria pogut servir d’alberg d’estudiants. Es tracta del Pavelló Doctor Fàbregas, que data de l’any 1972 i que, durant quaranta-dos anys, ha estat la part sanitària de l’Hospital d’Olot. És un edifici cèntric i molt ben comunicat: a tocar de la principal parada del transport públic urbà i molt a prop de l’estació d’autobusos. Disposa d’habitacions individuals, amb bany, i sales i espais comuns. Després d’aquests deu anys en desús hom pot considerar que les instal·lacions s’han deteriorat. No sé pas per què hem esperat tant a treure’n profit!

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, 14 de desembre de 2024

Tallers de l'Institut La Garrotxa