I beg your pardon

Quan el centre del món

no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

A vegades es creua quelcom, en la teva vida, que et fa aturar i qüestionar-te coses, moltes coses. I no és que vulguis ser el centre del món -només faltaria!- només que notes que, potser educadament, potser molt finament, t’arraconen.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Quan notes que molestes, que fas nosa, que et contesten ben bé per complir... aleshores comences a saber que no ets ningú...

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

La vida dóna moltes voltes i això fa que hi hagi temps millors que d’altres. No sabem de la mà de qui, no sabem d’on, no sabem quan... però tard o d’hora arriben. I, si més no, arriba la conformació i aprendre a saber-se relacionar sense tocar determinats temes, evitant-los per més que creguis que no és el que vols fer. Per més que et sembli contradictori el que estàs fent.

I sempre et quedarà el record de quan les coses eren més fàcils, de quan les coses es podien parlar, de quan encara no senties que no ets ningú, de quan podies pensar que eres una mica el centre del món... Quan no tenies problemes cada volta més esquius que vinguessin a torbar la dolça son...

… No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

I beg your pardon

Escorniflaire

Cobardes

Gaby és un noiet de 14 anys que té por d’anar a l’Institut. Potser la seva por és per culpa d’en Guille, un company de classe que alhora té por a defraudar el seu pare. Però els pares d’en Gaby i d’en Guille també tenen por. En Joaquim, el pare d’en Gaby, té por de perdre la feina i la Merxe, la mare, por que la família s’esfondri. Guillem, el pare d’en Guille, té por del poder que l’envolta i Magda, la mare, por a no conèixer el seu propi fill. I, per acabar, en Silverio, l’amo de la pizzeria, que no té por de res. O potser sí, potser té por de Déu.

I tu? De què tens por?

Bona pregunta aquesta: de què tenim por?

La pel·lícula em va fer reflexionar. En un món on abunden les eines per a la comunicació (mòbils, Internet…), i en una societat que posa a l’abast dels més joves totes aquestes eines tecnològiques, qui sap si abans que tinguin prou criteri per fer-los servir, potser desconeixem la quantitat de persones que, com Gaby, disposen de tots els mitjans de comunicació i en realitat estan soles i posseïdes per la por.
Perquè aquest noi crec que està sol. Sembla que té un problema de la comunicació amb els pares, professors, amics i amigues. I el que crec més preocupant, és que no es tracta d’un cas aïllat. Estem acostumats a preguntar –Com va? o Què tal?- i a respondre sense ni aturar-nos a pensar –Bé-. Crec que aquí la Mafalda ens podria donar una lliçó amb una frase en què responent a la pregunta deia quelcom així com “vols saber la veritat o només ho preguntes per quedar bé?”.

Perquè, de por, en tenim… O no?

Escorniflaire