Soc rebel perquè el món m’ha fet així

Escoltar la secció Els meus ídols del programa La Solució, de Catalunya Ràdio, sobre la Janette (enllaç), va estirar, una vegada més, el fil dels meus records infantils. El punt àlgid del programa radiofònic va arribar quan van reproduir el clàssic Yo soy rebelde. Aleshores, vaig anar a parar de dret a finals dels anys seixanta.

Ser la petita de sis germans, amb una diferència de catorze, dotze i deu anys amb les tres germanes més grans, va propiciar que creixés immersa en un ambient juvenil. Mentre jo encara era a les beceroles de la vida, aquelles tres pollites vivien l’inici de la seva joventut, ja que el concepte “adolescència” tal com el concebem actualment, no formava part de les etapes de creixement dels anys seixanta i setanta del segle passat.

Primers amors, primers petons, grans amistats i alguns desamors, formen part de l’entorn d’aquella nena que vaig ser. Vaig viure de prop moments i celebracions que qui no creix envoltada de germans més grans, no descobreix fins molt més endavant. Vaig tenir l’oportunitat de veure de prop algun guateque on les meves germanes i les seves amigues ballaven al ritme de Sandie Shaw, Ádamo, els Moustang o Janette. En aquelles festes, els nois hi tenien vetada l’entrada i feien mans i mànigues per poder-hi ser, encara que això suposés accedir a la terrassa de casa amb una escala manllevada d’alguna obra del barri.

En buidar el pis dels pares (enllaç), la discografia familiar contenia un nombre considerable de singles: discs petits d’un sol tema per cara, que es reproduïen en un tocadiscs, a 45 revolucions per minut. Desprendre’ns d’aquells discs era com renunciar al nostre passat, de manera que, en vam fer tria i repartiment. Aquells temes havien sonat a casa a finals dels anys seixanta i durant els setanta, per això, entre els quatre i els sis anys, jo tant podia (mal)cantar Obriu obriu les meves filletes (de Les set cabretes i el llop), com Callate niña no llores más (de Janette), passant per Mony, mony (de Tommy James) o Chewy chewy (d’Ohio Express). 

Som el que som gràcies a les influències del que ens ha envoltat en el camí de la vida. Observem, aprenem i recollim una miqueta d’aquí i una miqueta d’allà. L’entorn ens influeix, especialment durant el creixement. Potser per això, ben aviat em vaig adonar que no estava d’acord amb alguns aspectes de l’educació que rebia, de les normes que se m’imposaven i dels formalismes que havia de complir. Havia estat una nena moguda, però obedient i, ben aviat, vaig convertir-me en una jove rebel i contestatària.

Les causes de la meva rebel·lia segurament no acaben de coincidir amb les que enumera Janette en el seu gran èxit. Jo també soc rebel perquè el món m’ha fet així i perquè, més d’una vegada, he rebut incomprensió. En el meu cas -a diferència de Janette-, puc dir que, en general, m’han tractat amb amor i que, a casa meva, em van voler escoltar, encara que no sempre estiguessin d’acord amb la meva opinió. Jo també vull somiar, viure, oblidar la rancúnia. I cantar, viure i sentir-me estimada. I és clar que vull ser com aquell nen i aquell home que són feliços. Qui és que no anhela tot això?

Al programa radiofònic, Blai Marsé i Olga Ábalos van fer un repàs de la vida de Janette. De petita va canviar de país i de continent i va viure la separació dels pares. Arribar a BCN i endinsar-se al món musical la degué ajudar a trobar una via per canalitzar les seves inquietuds o insatisfaccions. Va conèixer gent del mon musical i va formar un grup amb Toti Soler. En una entrevista a Antena3, l’artista va dir que es considera una dona forta, fet que contrasta amb l’estil de la seva música, de les seves lletres i amb la dolçor de la seva veu.

Actualment, Janette, que ha fet un concert al Palau de la Música per celebrar els seus cinquanta anys als escenaris (enllaç), és una dona de 74 anys, que físicament té poc a veure amb aquella joveneta que als 17 anys triomfava amb “Callate niña”. El que sí que continua igual és el seu estil musical i la melodia de les seves cançons. I una dada: es troba en el top ten de les cantants en llegua hispànica més escoltades a les plataformes.

Després de tant de temps d’haver sentit per primera vegada aquell tema de Janette, jo també puc dir que soc rebel perquè el món m’ha fet així. Soc rebel per combatre injustícies i contribuir a fer del món un lloc (una mica) millor. I soc rebel perquè sense rebel·lia no hi ha (r)evolució!

Adriana
abril de 2026

A l'armari de les relíquies no hi vaig trobar el single “Yo soy rebelde”,

però sí aquest èxit del grup Pic-Nic, que inclou Callate niña interpretat
per una Janette molt jove. 

Sobre el fenomen dels mitjons desaparellats i l’evolució de la moda del mitjó

Els algorismes de Twitter han fet que avui ensopegués amb un tuit sobre els mitjons desaparellats. Això m’ha fet adonar de dues coses: 1) Twitter serveix per parlar de molts temes, més enllà de la política i de futbol (o d’algun altre esport), i 2) El fenomen dels mitjons desaparellats és un tema de rabiosa actualitat. He de dir que el punt 1 em satisfà molt, tot i que avui vull parlar del punt 2. La piulada en qüestió, al moment d’escriure aquesta entrada, té 4.013 m’agrada i 532 retuits (foto 2). Ara que l’èxit a la vida es mesura en “likes” i “reposts”, ja voldrien moltes persones que es mouen per les xarxes tenir aquest èxit en les seves publicacions.

Estic convençuda que el fenomen dels mitjons desaparellats està relacionat amb -i és directament proporcional a- la quantitat de mitjons per rentar que es generen en una llar. Posaré l’exemple del meu domicili familiar en el moment àlgid de rentadores setmanals, quan a casa meva hi vivíem una parella d’adults i dues filles jovenetes. De mitjana, cada un dels adults practicàvem excursionisme una vegada a la setmana i un esport indoor una hora setmanal. Les dues filles,  esportistes federades de futbol, tenien dos o tres entrenaments i un partit –a vegades dos- setmanals, cada una, i dues classes d’educació física setmanals (amb la corresponent dutxa i canvi de roba) cada una. A la pràctica esportiva cal afegir-hi el canvi de mitjons diari per dur a terme la vida quotidiana. Tot plegat fa comprensible la gran quantitat de mitjons setmanals per rentar a què em referia ara fa set anys, en l’entrada No estem sols i que vindria a ser d’uns 40 a uns 46 parells. Aviat és dit!   

La majoria d’aquests mitjons bruts, normalment, arribaven a casa aparellats, però era molt habitual que, en acabar la setmana haguessin quedat entre 3 i 5 mitjons desaparellats. Per tant, el fenomen dels mitjons desaparellats cal situar-lo dintre el domicili familiar i podríem localitzar l’escena del crim, entre les bosses d’esport, el rentador i el pot de la roba bruta. Durant els anys dels estudis universitaris de les dues joves, s’hi podrien afegir alguns escenaris més: dos pisos d’estudiants, dues maletes i els autobusos de la Teisa en el trajecte Girona-Olot i Barcelona-Olot i també els domicilis d’alguns amics o amigues. Entretenir-se a buscar la parella del mitjó desaparellat és perdre el temps. Si acaba sortint, ho farà en el moment i el lloc menys esperats. Per això, tot i que em costava d’entendre aquest fenomen, vaig preparar una bossa de paper amb la inscripció “Busco parella” acompanyada d’un cor travessat per una fletxa (fent honor als déus de l’amor, Eros i Cupido) per anar dipositant al seu interior els mitjons desaparellats i, de tant en tant, intentar fer parelles i llençar els incasables.

Malgrat aquesta senzilla solució domèstica, el misteri dels mitjons desaparellats seguia i segueix existint. El fil del tuit amb què he començat aquesta entrada és molt interessant, hi ha comentaris tan diversos com el que fa un estudi per calcular quants mitjons perdrem al llarg de la vida, a partir d’una fórmula publicada en un article sobre aquest fenomen de la revista Marie Claire, els que creuen que podem trobar la resposta en el llibre Els Menjamitjons (foto 3), o els que mostren idees i enginys domèstics per pal·liar els efectes d’aquest fenomen (foto 4). Us recomano que llegiu el tuit i el fil sencer.

El tema dels mitjons, està molt de moda. Recordo que als anys seixanta eren avorrits (sobretot si anaves vestida amb uniforme escolar cinc de set dies a la setmana) i, llevat dels de rombes escocesos, la resta eren llisos i de color blanc, negre, marró, gris o blau marí. Més endavant van posar-se de moda els mitjons de ratlles, molt més acolorits. Als anys noranta era molt fàcil comprar mitjons infantils amb dibuixos, però els d’adults no anaven més enllà de les ratlles i els rombes. Diria que ha estat ben entrat el S. XXI (aproximadament a partir del 2010) que s’han popularitzat els mitjons estampats, per a ambdós gèneres i per a totes les edats, i la indústria del mitjó –nacional o asiàtica- ha pujat al carro, de manera que és fàcil i habitual comprar i posar-se mitjons divertits, alegres o atrevits i extravagants (com els haurien qualificat les nostres mares i àvies si els haguessin vist).

Actualment, personatges públics mostren els seus mitjons estampats i la premsa en fa ressò; de manera que podem saber l'estil de mitjons que porten alguns polítics com ara Roger Torrent, entre molts altres, o periodistes com Jordi Barbeta i Maiol Roger, que no tan sols els mostren públicament, sinó que és un tema reiteradament comentat al plató del FAQS.

En una escena d’una pel·lícula que mirava fa pocs dies, la protagonista li diu al seu company “portes els mitjons desaparellats” i ell li respon “tant me fa, m’escalfen igual”. Josep Amoròs, en l’article Sobre el misteri dels mitjons desaparellats (foto 5), proposa aquesta solució com a resolució d’aquest misteri i l'apunta com a una futura moda. No seria cap novetat, segur que més d’una vegada hem sortit al carrer amb els mitjons desaparellats.

Parlant de mitjons, abans d’acabar, vull esmentar una descoberta que vaig fer el dia de Reis d’enguany. La meva filla va regalar-se  -a ella i a la seva germana gran-, uns mitjons estampats amb les cares d’elles dues quan eren petites. Una empresa xinesa et permet comprar on-line els mitjons amb l’estampat que vols i que els envies al moment de fer la comanda. Els dos paquets que van portar a casa els reis d’orient (i mai tan ben dit!) contenien uns mitjons dissenyats amb la intenció de poder-se’ls posar per desitjar-se sort en aquells dies en què, a una o a l’altra, la vida les posarà a prova (examen del MIR, oposicions, resultats mèdics, situacions complexes o altres dies aparentment difícils). Una idea genial! (foto 6).

Us deixo que me’n vaig a aparellar mitjons.

Adriana, 19 de març de 2019

A la darrera maquinada, de 6 parells,
n'ha sortit un de desaparellat

El tuit que ha ocasionat aquesta entrada

Aquest llibre ens revela el secret d’unes
misterioses criatures anomenades «menjamitjons»

Expositor domèstic de mitjons desaparellats

Article esmentat en el text d'aquesta entrada

Els mitjons poderosos que, vinguts d'orient,
van arribar a casa per Reis

De bosses, paperines i coixineres

Ara que per llei hem de pagar les bosses de plàstic que ens donen als comerços amb la finalitat d’arribar a reduir-ne el consum (fins a un 90 % l’any 2020), potser seria el moment de recuperar altres tipus d’envasos com les paperines i les coixineres. Ben segur que molts de nosaltres sabem què són, però potser hi ha qui no sap –o no recorda- què és una paperina o una coixinera.

Una paperina és un retall de paper caragolat en forma de con. Tot i que n’hi ha de confecció casolana -la més usual potser seria la que es fa amb paper de diari per posar-hi les castanyes torrades-, també n’hi ha de confecció industrial, serien el cas de les que s’utilitzen a les xurreries o les que es fan servir –cada vegada menys, ja que s’han substituït per bosses o recipients de plàstic- per posar-hi el llegum cuit (cigrons, fesols, llenties...), els llardons, les patates fregides... Darrerament s’han reinventat les paperines petites per servir alguns aperitius, especialment els fregits.

He de confessar que, molt sovint, en sentir aquest mot em ve al cap en Patufet baixant pel carrer amb una paperina curulla de safrà que, tot i que devia ser molt petitona, era molt més grossa que ell, d’aquí  l’esglai dels seus convilatants en veure una paperina baixant tota sola pel carrer major del poble.

En Patufet amb la paperina de safrà

Una coixinera és, segons la primera accepció que apareix als diccionaris, una bossa o funda que cobreix el coixí. Ara bé, per extensió o per analogia, una coixinera és una bossa, normalment de roba destinada a usos domèstics.

Quan era joveneta, era molt usual fer servir coixineres. A totes les cases hi havia la coixinera del pa que era força grossa i es tancava amb dos cordons que feien d’anses. Era una de les labors que la majoria de nenes havíem fet alguna vegada, a partir d’una peça de roba de quadres on, amb punt de creu, hi brodàvem una sanefa i unes lletres ben grosses que deien PA -o potser PAN-. Recordo que a més de la que era obligatòria de fer a col·legi, a l’estiu en vaig fer una per a la meva padrina i en aquesta sí que hi deia PA (sense la N final).

L’armari de casa els pares on guardàvem la roba de cuina, n’era ple de coixineres, ja que eren de molta utilitat. En una coixinera de tons rosats, la mare hi guardava el pa sec després de torrar-lo al forn, sempre a punt per fer sopa de pa; en una de tons verdosos hi guardàvem farigola de collita pròpia per quan feia falta fer-ne aigua de farigola per glopejar en cas d’alguna dolència bucal o per escaldar algun dit; en una altra de floretes, la camamilla, també collida a muntanya, després de deixar-la assecar, a punt per infusionar en cas de mal de ventre, mareig o per refer-nos d’un ensurt; en una altra les anous que havíem collit amb el pare...  I és que al rebost de casa, n’hi penjaven moltes, de coixineres.

De coixineres n’hi havia de totes mides i colors i tant servien per conservar queviures com per guardar-hi objectes diversos: els taps de suro, les peces de fusta del jocs de construcció, les boles rodones del joc de loteria, les botxes o les pedres de jugar a pedralta.  

Per contra del que podria semblar, a la nostra llar actual sempre n’hem fet servir de coixineres. És més, a l’escola de les meves filles ens les recomanaven per organitzar la motxilla d’anar de colònies: una per a la roba bruta i una per a la roba neta. De manera que la iaia, amb alguns retalls de roba, ens en va fer unes quantes que han fet una bona campanya. Encara ara, molts anys després, fem servir coixineres per organitzar la motxilla: una amb l’esmorzar, una altra amb l’abrigall que cal portar tot l’any perquè fins i tot en el dia més calorós d’estiu es pot haver de menester, una altra per als plats i coberts quan ens hi quedem a dinar...

Aquestes són algunes coses que m’han vingut al cap tot posant en una vella coixinera la camamilla que vam collir ara fa una setmana i pensava que, segurament si paperines i coixineres haguessin mantingut el protagonisme que tenien fa uns anys, ara no ens veuríem forçats a reduir el consum de bosses de plàstic.

Un parell de coixineres: una buida i l'altra amb camamilla a dins

De la indumentària de l’Oh Happy Day i dels meus pits

Ahir al vespre a TV3 feien la final del programa Oh Happy Day (OHD), concurs musical emès en prime time els dissabtes al vespre per la televisió pública de Catalunya.

Tot i que no sóc fan del programa, he de reconèixer públicament que alguns dissabtes al vespre, metre fem un sopar informal, el tenim posat de fons i que m’agrada sentir algunes de les actuacions musicals que s’hi mostren. També he de dir que m’irriten o més ben dit, m’irriten molt, les intervencions del jurat i d’alguns altres personatges que hi apareixen, però, entre el programa i jo mateixa s’ha establert una relació de tolerància que permet que al sopar del dissabte se senti de fons la música d’OHD, amb el benentès que a l’hora en què el jurat delibera es pugui prémer el mute del comandament a distància.

La vestimenta dels grups de l’OHD, la trobo en general poc afortunada, però els vestits que portaven ahir l’Anna Simón i, sobretot, la Gisela, sobrepassaven els límits del mal gust i del sexisme. Em sap greu per la Meritxell Escofet, becària de la Vestiteca que se sent “carregada de bones vibracions i moltes ganes de continuar dins d’aquest món de la moda i la tele” a qui encoratjo a seguir treballant en el món de l’estilisme i la moda i, sobretot, a investigar en altres línies.

Ahir al vespre, asseguda al sofà amb la cama estirada per alleugerir-la del pes del guix que fa tres setmanes que hi porto, amb un tall de pizza en una mà i una cervesa a l’altra, vaig veure aparèixer l’Anna Simón i la Gisela, guarnides amb uns vestits que em van semblar de molt mal gust i escandalosament sexistes. Tant, que vaig pensar que aquella indumentària era mereixedora d’un tuit; de manera que vaig piular “Trobo que els vestits de les dones, presentadora i del jurat d’avui, són sexistes i de molt mal gust #FinalOHDTV3”. Tot seguit vaig rebre aquesta resposta d’un usuari de twitter “A veure, si tu ets una vella sense tetes no és culpa d’elles”.

És evident que els cossos i l’aspecte físic de la Gisela i l’Anna Simón no s’assemblen de res amb els meus (cos i aspecte físic), però el meu tuit feia referència als vestits que lluïen a la gala d’ahir i la resposta que vaig rebre era tan desafortunada com fora de lloc. Li hauria contestat que els meus pits –dels quals l’usuari de twitter no en sap la mida ni l’aspecte- m’han estat d’utilitat sempre que els he hagut de menester i que em sembla molt que ell, del seu cervell, potser no en podrà fer gaire res. Evidentment, no ho vaig fer.

Per sort, Twitter preveu la notificació de tuits ofensius i vaig fer ús d’aquesta possibilitat. Poca estona després, rebia una altra piulada “Perdona el meu tuit ofensiu, em sap greu.” Li vaig respondre “Realment ha estat desafortunat. Disculpa acceptada.”

Ara tampoc no voldria criminalitzar en Pepito, l’usuari de twitter que va fer aquesta piulada tan desafortunada. Tots podem tenir un mal moment i la immediatesa de twitter pot fer que passin coses així. És precisament per això que, a les xarxes socials, com a la vida, hem de ser molt, però molt conscients dels nostres actes.

Ara bé, el que em dol més de tot això és que és un reflex de la presència permesa i continuada del sexisme en tots els àmbits de la vida i, sobretot, entre el jovent.

Que trist!

D'inhabilitacions, cassolades i casserolades

Avui s’ha donat a conèixer la sentència pel judici del 9N. Una sentència tan inacceptable com el judici que l’ha originat. El motiu de la condemna és “haver impulsat el procés participatiu del 9N”.

Tot i que la sentència no és ferma, Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau són condemnats per desobediència i absolts de prevaricació i carreguen amb 2 anys, 21 i 18 mesos, respectivament; a més d’unes multes de 100 €/dia durant 12, 10 i 8 mesos (també respectivament). Ho considero inacceptable, inadmissible, intolerable, inaguantable, imperdonable... i molts més adjectius començats per “in” i acabats en “ble”.  

La fiscalia, els jutges i el govern espanyol no han entès res de res. No han entès que la consulta del 9N no la van impulsar els tres encausats, sinó més de dos milions de persones que cada 11 de setembre sortim al carrer de forma civilitzada, pacífica i ordenada a reivindicar la llibertat del nostre poble. No han entès que si no posaven les urnes ens votàvem a sobre. No han entès que les urnes les vam posar els voluntaris. Hi ha tantes coses que no han entès, que em sembla que més val que tirem pel dret.

No s’han fet esperar les reaccions i les declaracions que, com que avui he treballat fins tard, no he pogut llegir i escoltar. Ja tindré temps, tot i que estic gairebé segura que ben poc em sorprendran. ANC i Òmnium ja han dit que preparen una mobilització. No n’han donat detalls, però és de suposar que, per ser proporcional a la resposta de l’Estat, haurà de ser una gran mobilització.

Poc després de saber-se la sentència, m’ha arribat per watsapp la crida a protestar, avui a les 10 del vespre, a fent una casserolada.  M’ha sonat tan malament que he pensat que es tractava d’un castellanisme i que el que havíem de fer era una cassolada. Val a dir que, una mica més tard, m’ha arribat la crida a protestar en forma de cassolada.

Ja fa estona que hi dono voltes i, malgrat la interpretació que fa Empar Moliner dels mots “cassolada”  i “casserolada”, després de consultar el  Diccionari català-valencià-balear, si no us fa res, mentre els veïns no em fotin fora de l'escala, jo personalment seguiré protestant en format cassolada.

De l’increment del preu de l’energia elèctrica

Dimecres al vespre vam ser cridats a reduir el consum elèctric en senyal de protesta per l’encariment del cost de l’energia que ha arribat a un màxim històric, coincidint amb l’onada de fred. Em vaig sumar a la protesta i vaig apagar els llums fins que em vaig cansar de donar-me cops amb taules, cadires i envans, ja que a partir d'una edat, les conseqüències de les trompades poden ser considerables.

Aquests dies s’han sentit coses com que el preu de la factura s’incrementaria un 30 %, que el cost del kw ha pujat un 114%... Per això, a més de reduir el consum elèctric una estona, em vaig proposar aclarir com i quant m’afectaria aquest increment de preu. De manera que he estat “escorniflant” per intentar satisfer la meva curiositat.

En una factura del llum el preu de l’energia està format per diversos conceptes: potència contractada, lloguer d’aparells, impostos i energia consumida (que suposa prop d’un 40% de la factura). La manera com l’empresa subministradora ens factura l’energia consumida, depèn –al menys en el cas d’Endesa- de si consumim del mercat lliure o del mercat regulat. En el mercat regulat el preu del kw varia d’un dia a l’altre, mentre que en el mercat lliure, el preu del kw es fixa en el contracte. Els consumidors podem triar lliurement un o altre mercat (això deu ser el que consta a la lletra menuda del contracte) i en qualsevol moment podem fer el canvi d’un sistema a l’altre. La gràcia, és clar, seria entendre una factura i poder comparar el cost en un i altre sistema de facturació, cosa força difícil (per no dir impossible).

Com sabem si som clients d’un o altre mercat? En el cas d’Endesa, si a la factura hi consta Endesa Energía SA. Unipersonal vol dir que estem al mercat lliure (preu fixat i publicat per l’empresa); si a la factura hi consta Endesa Energía, XXI, SLU, vol dir que estem al mercat regulat (preu variable per dies i hores en funció de l’oferta i la demanda). El màxim històric assolit dimecres afecta aquest segon cas.

Cal saber, però, que perquè la companyia apliqui el preu variable, cal disposar de comptador intel·ligent que estigui connectat al sistema digital de mesura (no tots els comptadors digitals ho estan!). Recordem que l’entrada en funcionament d’aquests comptadors va arribar acompanyada d’una llista d’avantatges per al consumidor: que serà tan pràctic perquè ni hauran de passar a fer-nos la lectura ni l’haurem de comunicar (deixarem enrere la “lectura estimada”), que pagarem segons la franja horària del nostre consum, que la nostra factura serà molt més exacta, que les avaries seran molt més fàcils de resoldre... tot avantatges!

Per tant, el que ha arribat a un màxim històric, doncs, ha estat el preu del consum que s’aplica en el cas de ser consumidor d’energia del mercat regulat i es disposi d’un comptador intel·ligent  connectat al sistema digital de mesura. Arribats en aquest punt, sembla que només una part dels consumidors es veuen afectats per aquest màxim històric que, de fet, només afecta a una part de la seva factura. Tranquils que ara no defensaré les companyies subministradores!

Si jugant al Monopoly vam aprendre que “la banca nunca pierde”, ara ja podem estar segurs que les grans empreses de l’energia, tampoc! Amb un o altre sistema de consum, la companyia s’assegura de no quedar fotuda. Si al mercat lliure el preu és més constant (no es nota quan puja i encara menys quan baixa!), al mercat variable, el preu oscil·la en funció de l’oferta i la demanda. Per tant, és molt difícil comparar factures i saber quin dels dos sistemes de consum ens és menys perjudicial.

Per tant, apaguem el llum les vegades que faci falta, però sobretot, recordem-nos d’agrair la gestió de tots els que ho fan possible, perquè si no disposes d’una “comptabilitat extracomptable” o d’una bona porta giratòria, et tocarà fer el que fem la majoria, ser cornut i pagar el beure!

I tu, destil·les o maceres?

Ahir es va presentar, a Olot, la Gin Volcanic, una ginebra destil·lada amb pedres volcàniques i macerada amb herbes de les que es fan servir per fer la Ratafia. L’acte de presentació va comptar amb la presència d’Empar Moliner, escriptora i comentarista mediàtica, experta en enologia que, amb el to desenfadat i irònic que la caracteritza, va fer referència a algunes particularitats vulcano-garrotxines i va enaltir les qualitats de la Gin Volcanic. Desitjo molta sort a les empreses garrotxines que han tingut aquesta iniciativa.

Després dels parlaments dels productors i de l’alcalde, tots els assistents, que no érem pocs, vam ser obsequiats amb un gintònic -sí, sí, un llamp de gintònic per a cada un- acompanyat de tortell i fuet –productes ben bé d’Olot- per fer coixí. I al cim del Volcà Montsacopa –per cert, estaria bé tenir en compte aquest espai per fer-hi algun concertillu els dies de festa major-, envalentonats pel combinat que teníem a les mans, ens fèiem els entesos i ens sentíem capacitats per opinar sobre la ginebra que acabava de néixer i que teníem l’honor de tastar barrejada amb gel i molta tònica.

El gintònic torna a viure una època daurada i té més adeptes que mai. Reconec el valor tan sociabilitzador com embriagador d’aquest combinat, però no en parlaré com a còctel agradable al meu paladar. Des de la meva modesta i poc valuosa opinió, trobo que l’amargor de la tònica, predomina en la barreja i, més que potenciar-la, oculta l’aroma de la ginebra –per cert, moltes vegades caríssima!-.

Envalentonats com estàvem pel gintònic que anàvem consumint, en el cercle en què em trobava es va generar un dubte entorn als mots “destil·lació” i “maceració”. Jo, que em reconec poc entesa en aquestes matèries –sóc més de “vi de la casa amb gasosa”, que no pas de “vi del car”!-, amb el meu saber pagesívol, originari de la Vall del Bac, del qual em sento orgullosament hereva, vaig intentar explicar que macerar és fer que alguns elements impregnin, amb la seva aroma, el líquid que els conté; destil·lar, en canvi, consisteix a extreure la part “separable” d’un líquid mitjançant una tècnica concreta. En resum: la “maceració” és “barrejar” i la “destil·lació” és “separar”.

Així doncs, en el procés casolà o tradicional d’elaboració de ratafia, per exemple, hi intervenen de forma complementària ambdós processos: la destil·lació –que es fa a les destil·leries- i que és el procediment emprat per obtenir l’aiguardent, i la maceració que es produeix a base de deixar reposar a sol i serena les nous verdes i les herbes en l’aiguardent.

Elaboració de ratafia casolana (Oix 2009)

Les meves paraules una vegada més van ser posades en dubte, es van difuminar entre la música de fons i el dringar dels glaçons i es van evaporar amb l’essència del gin(tònic). Unes hores més tard, després d’un son reparador, la vàlua i la simplicitat d’aquelles paraules ha estat més ben valorada.

Ara que ja no som a Sant Francesc i no tenim el gintònic a la mà, com qui respon la típica pregunta de l’inici del ball, puc dir que “jo sóc més de macerar que no pas de destil·lar”. 

I, ara que ja ho sabeu, si encara us interessa, podem ballar plegats per allargar aquest capvespre d’estiu!

Sobre okupació i ocupació pacífica i constructiva

Les darreres setmanes han estat notícia les mobilitzacions i les declaracions entorn al que s’anomena el Banc Expropiat. Tenint en compte el significant d’expropiar “Desposseir legalment algú de la propietat”, potser hauria estat més adequat referir-s’hi com el banc ocupat, ja que entre els diversos significats del verb ocupar, hi trobem “Prendre possessió (d’un lloc), establir-s’hi” o “Un grup de persones, instal·lar-se temporalment (en un centre de treball, un edifici públic, etc.) per tal de fer pressió en una situació conflictiva”.  

Expropiat, ocupat o fins i tot okupat, tant se val. Parlem d’un local situat al barri de Gràcia on hi havia hagut una oficina bancària i després del seu tancament s’hi va establir en format aparentment “ocupa” un espai on es duien a terme activitats socials. Sabent que tot pam de terreny i tot metre quadrat edificat té un propietari, hauria estat estrany que s’hagués permès l’ocupació o l’okupació d’aquell local de forma gratuïta. Però potser els qui hi feien les activitats, posseïts per un alt grau d’ingenuïtat, no hi van atinar mai que no estaven expropiant, ocupant ni okupant aquella antiga oficina bancària, sinó que duien a terme les seves activitats en un local el lloguer del qual anava a càrrec de l’Ajuntament de la ciutat.

Tan bon punt l’Ajuntament decideix deixar de pagar el lloguer, s’origina un conflicte que surt al carrer. Hi ha aldarulls i se'n parla a tots els mitjans. Fins i tot hi ha qui apunta la possibilitat que hi hagi una mà negra disposada a provocar, mantenir i fer créixer el desordre per fer creure que Barcelona està desgovernada i que la convivència hi és molt difícil. Ocupació, okupació, desallotjament, conflicte, aldarulls, crema d’objectes, detinguts... Res que tingui a veure amb bona convivència amb l’entorn ni amb resistència pacífica.

Empar Moliner parlava del “conflicte de Gràcia” als Matins de TV3 i feia una crítica sobre diversos aspectes i sobre l'estil dels aldarulls que hi ha hagut. Esmentava la resistència “no pacífica” i la comparava amb la resistència pacífica que ella havia viscut personalment  en l’ocupació de Gallecs.

Igual que l’Empar amb Gallecs, jo mateixa vaig viure de prop una ocupació rural a la Garrotxa on es van ocupar diverses finques de propietat pública, gestionades en aquell moment per ICONA. Es tractava de “monts públics” amb unes cases, situades en llogarrets com Sant Grau d’Entreperes o Monars, que estaven totalment abandonades.  

El cas que conec millor és el de Monars, llogarret que en els seus orígens va ser ocupat per una colla de joves que, molts anys abans que s’aprovés la llei d’Objecció, pretenien dur a terme uns serveis a la comunitat com alternativa al servei militar. Els inicis de Monars no van ser fàcils: en més d’una ocasió la Guàrdia civil va desallotjar els autors d’aquella ocupació, fent-los fora de la casa que ells havien rehabilitat amb les seves pròpies mans, emprant materials que havien pagat de la seva butxaca i que havien transportant a peu durant més de quaranta minuts per un camí de muntanya. La resistència dels desallotjats era totalment pacífica. No podia ser de cap altra manera essent, com eren, objectors de consciència.  

Aquell projecte va tenir la màxima esplendor els anys 1982 i el 1983 i, entre altres activitats socials, s’hi van arribar a fer Camps de Treball Internacionals reconeguts per la DG de Joventut de la Generalitat i dues esplèndides i concorregudes festes majors que van comptar amb el suport i l’assistència dels veïns d’Oix, Beget i Rocabruna, en senyal d’aprovació i d’integració d’aquell projecte.

Al meu entendre, aquella va ser una ocupació constructiva. La finca era pública i totes les persones que hi vam habitar -més o menys temps- ens hi vam deixar la pell per tal de rehabilitar les cases, recuperar les terres, aprendre els oficis dels antics estadants i conviure amb l’entorn natural i social.

Lluny queden aquells anys d’ocupació d’espais rurals en defensa del territori que, al meu entendre, eren un clar exemple d’ocupació pacífica i constructiva.

You say you want a revolution
Well, you know
We all want to change the world
You tell me that it's evolution
Well, you know
We all want to change the world
But when you talk about destruction
Don't you know that you can count me out
Don't you know it's gonna be all right
all right, all right

PS: Aquesta entrada, igual que el comentari de l’Empar Moliner, pot ser impopular, però com diu la lletra de Revolution, We all want to change the world, But when you talk about destruction don't you know that you can count me out...

Ser o no ser Charlie Hebdo? És aquesta la qüestió?

El mateix dia de l’atemptat a la seu de Charlie Hebdo, les xarxes socials es van omplir de missatges de suport al setmanari satíric: dibuixos, fotografies i textos circulaven, agradaven, eren compartits, enviats i reenviats. Haver penjat un Je suis Charlie al mur de facebook, al twitter i a qualsevol altra xarxa social m’hauria proporcionat alguns likes i algunes comparticions de les quals m’he privat perquè des del primer moment no em vaig sentir del tot Charlie, tot i que penso que potser ho sóc més que alguns dels personatges que encapçalaven la manifestació de diumenge a París. Una manifestació, per cert, rígida, encarcarada i -almenys a les primeres files- polititzada.

Estic a favor de la llibertat d’expressió, entesa com a un dret del qual se n’ha de fer un ús responsable, amb certes limitacions ètiques per respecte a la dignitat i la moral dels altres. Com qualsevol altra llibertat, la d’expressió no està exempta de conseqüències, per això sovint sóc prudent o fins i tot covarda. Conseqüències, és clar, que no justifiquen cap crim.

L’assassinat d’uns humoristes a mans del fanatisme -en aquest cas islàmic- no té perdó. Vull mostrar el meu rebuig, la meva indignació i condemna a aquest i a qualsevol altre assassinat.

Comparteixo el retall de The Guardian Si  “Je ne suis pas Charlie”, sóc una mala persona?, que ha publicat avui l’Ara, amb el qual m'he sentit identificada.

Que Déu, en qualsevol dels seus formats -si és que hi ha cap format que el faci existent-, ens lliuri del fanatisme que va atemptar contra Charlie i que ens lliuri també de molts dels polítics que encapçalaven la  marxa de París, perquè haver dit Je suis Charlie no els absol dels actes que han comès en contra de la llibertat d’expressió. Penso que els humoristes assassinats s’esgarrifarien i potser s’ofendrien veient tanta hipocresia a primera fila de la manifestació de diumenge.

Potser la qüestió no és només ser o no ser Charlie Hebdo.

Sobre la resintonització dels canals de TV

Us recomano la lectura de l’article de Sergi Pàmies publicat avui a La Vanguàrdia que, amb el títol L’usuari inútil resintonitza els canals[1], relata algunes peripècies viscudes per l’usuari (que ell anomena usuari inútil) des de l’aparició de la TDT fins a la resintonintzació obligatòria de canals que haurem de fer abans de final d’any. Trobo que descriu situacions que més d’un podem haver viscut i que ens hi podem sentir retratats.

Resulta que els canals de TV salten de freqüència i nosaltres, si volem continuar fent ús de la TV, els hem d’atrapar. Diuen que aquest canvi ve marcat per una normativa europea i que es fa per deixar lliures unes freqüències que seran utilitzades per al 4G. Si tot va com diuen, el dia ú de gener “ho hauran tallat” (paraules d’antenista) i el senyal de televisió arribarà pels nous canals.

La resintonització de què parla en Pàmies és la que hauran de fer aquelles persones que viuen en habitatges unifamiliars. Els que vivim en blocs de pisos, que tenim antena comunitària i rebem el senyal a través de mòduls (no pas centraleta) en comptes de resintonitzar, hem d’adaptar l’antena a la nova situació. Per fer-ho, segons l’anunci que s’emet per televisió, només ens hem de posar en contacte amb el president de la comunitat o amb l’administrador. Ara bé, què passa quan un mateix és el president de la comunitat i no té més informació que la que li facilita un administrador confús i desinformat? O ens refiem de l’administrador o agafem l’antena per les banyes. Decantada per la segona opció, després de demanar informació, m’ha semblat entendre el següent:

D’entrada ens diuen que el ministeri d’indústria ens ajudarà a pagar la factura de l’antenista. Hem de saber, però que en el cas de la província de Girona, aquesta possible subvenció cobreix la despesa d’adequar el receptor comunitari només a tres canals: el C29 (Energy, Divinity i Gol TV); el C49 (TV1HD, TDP i TDPHD) i el C55 (encara no hi ha previst els canals que hi sortiran), cadenes que, ben mirat, no són gens nostrades. L’adaptació completa, sembla que s’hauria de fer per set -o vuit- canals, dels quals com ja he dit, el màxim que ens ofereixen de subvencionar en són tres.  

Per no quedar enrere i no privar-nos de veure el ventall de programes que ens ofereixen les diferents cadenes televisives, decidim fer una adaptació -més o menys- completa, el resultat de la qual suposa, per a la comunitat de propietaris, una despesa d’entre set-cents i vuit-cents euros, encara que en algun moment la paraula “subvenció” ens hagués pogut fer pensar que el ministeri ens pagaria la festa.

Així doncs, intentarem que l’antenista -que per cert aquests dies van molt plens de feina i no ens assegurarà el termini-, ens faci la feina abans de final d’any, no fos cas que quan estiguem a punt per les dotze campanades, amb els dotze grans de raïm preparats -en el meu cas, també pelats i sense granes-, ens aparegui a la pantalla l’indesitjable “SIN SEÑAL” o el nom de la cadena seguit de “DESAPARECE” i ens quedem amb un pam de nas. Ens podríem escanyussar amb el raïm i ves a saber si això ens portaria malastrugança.

Encara trobarem a faltar aquelles televisions en blanc i negre que s’arreglaven amb uns simples copets ben donats al costats de la caixa. Tanmateix, tot plegat era més fàcil!

---

[1] http://www.lavanguardia.com/20141203/54420997083/l-usuari-inutil-resintonitza-els-canals-sergi-pamies-opi.html

I si ets un penjador, on vas?

Olot, matí ventat del primer diumenge de febrer; l’endemà de la Candelera; d’aquesta Candelera que a hores d’ara encara no sabem si va riure o va plorar, però el vent d’avui ens fa pensar que més aviat el fred encara és viu. En una passejada matinal per aprofitar el solet que, malgrat el vent que fa encara escalfa, i per fer salut i agafar gana per dinar, després de travessar tot Olot, pujar a Sant Francesc i fer-hi una parell de voltes, fem la tornada resseguint la vora del riu i ves per on que, al costat d’un contenidor d’envasos, trobem una colla de penjadors de plàstic tirats per terra.

D’entrada m’ha sobtat que algú tingui tants penjadors i decideixi llençar-los tots de cop. Com que prop d’aquell contenidor no hi ha cap negoci que pugui acumular penjadors i de cop se n’hagi de desfer, penso que segurament es tracta d’un particular. Ara bé, per què els han deixat a terra en comptes d’abocar-los directament dintre el contenidor d’envasos que sembla disposat en aquest lloc justament per posar-hi els penjadors? Em vénen al cap dues respostes possibles.

Una és que els han deixat al costat del contenidor benintencionadament per si algú els vol aprofitar: reutilitzar abans que reciclar!

L’altra resposta, que ara mateix penso que té més possibilitats d’acostar-se a la realitat, és que alguna persona amb tota bona intenció, decidida a fer de les seves deixalles el que sigui ecològicament més correcte, no ha sabut què fer-ne, dels penjadors.

M’imagino que aquest ciutadà, abans de la campanya que pretenia promoure el reciclatge, sense dubtar gens hauria dipositat els penjadors al contenidor d’envasos pensant que d’entre els contenidors que tenia al seu abast (d’orgànica, de vidre, de paper, d’envasos o de rebuig) el més adequat seria el de color groc.

Ara bé, després de la criticada campanya, aquest modèlic ciutadà ha estat envaït per un dubte descomunal i ha intepretat a la seva manera la dita davant del dubte, absten-te.

Per sort, el dia 25 de gener va acabar la campanya que intentant promoure el reciclatge, més aviat sembrava confusió entre les persones que fa anys fem tria selectiva de les deixalles domèstiques, cosa que no diré que sigui ni gaire pràctica ni còmode, però que fem de bon grat sense qüestionar-nos cada moment on tirem cada un dels residus.

I dic “per sort”, perquè precisament els penjadors eren un dels exemples que sortien a la famosa campanya que pretenia fer-nos creure que és millor llençar un penjador -fet de plàstic i metall- al contenidor de rebuig abans que al contenidor groc pel simple fet que no és un envàs. I si no ets envàs... al groc no aniràs!

Des del meu modest entendre, hauria estat ecològicament més correcte dipositar els penjadors al contenidor groc que no pas a terra (com ha fet el ciutadà desorientat) o al contenidor de rebuig (com pretenia la criticada campanya).

Enllaços:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4077386/20130125/adeu-campanya-envas-vas.html

http://www.vilaweb.cat/noticia/4073623/20130114/campanya-envas-vas.html

http://lectoracorrent.blogspot.com/2013/01/que-es-un-envas-per-als-de-envas-on-vas.html

http://tinta-groga.blogspot.com.es/2013/01/pronom-hi-vas.html

El twitter tamé n’anava ple: #envasonvas #envas#onvas #encaraquesiguisdeplastic #joreciclo...