Fa més de vint-i-cinc anys em vaig afegir a un grup de persones que ocupaven una finca, propietat d’ICONA, que es troba situada a Monars, llogarret de l’Alta Garrotxa al peu del Comanegra. Amb en Joan, havíem conegut aquells nois i noies per Setmana Santa de l’any 1982, quan, amb uns amics, fèiem una travessia de tres dies per l’Alta Garrotxa i vam passar una nit a Monars, on ens vam allotjar i vam compartir la vetllada amb ells.
Conèixer aquells nois i noies ens va agradar. Per casualitat, al cap d’uns mesos els vam tornar a trobar i ens vam plantejar la possibilitat de formar part d’aquell grup. Ells, inicialment havien ocupar aquella finca pública com a alternativa a “fer la mili”, ja que eren un grup d’objectors de consciència quan el servei militar era obligatori i encara no s’havia aprovat la llei d’objecció. Vam conèixer el seu projecte i ens va engrescar. Poc més endavant, no en vam tenir prou de saber de la seva existència, sinó que vam necessitar passar a formar-ne part. La muntanya ens apassionava; l’Alta Garrotxa ens fascinava, i la seriositat i viabilitat d’aquell projecte ens semblaven suficients per atrevir-nos a provar-ho. De manera que entre el 1983 i 1984 hi vam conviure prop d’un any.
Allà vaig aprendre una sèrie de coses de les quals me’n sento satisfeta; vaig adquirir una experiència que no tenia en temes de subsistència, de valentia i suposo que de creixement personal; vaig adquirir coneixements pràctics d’alguns temes del món rural i vaig viure en primera persona experiències de les quals havia sentit a parlar, però que no havia pogut tastar. Aquell any vam treballar de valent: menar l’hort, fer conserves, criar aviram, matar porc, fer feines temporeres, anar a fira a vendre un pollí criat per nosaltres, tenir un (mini)ramat, munyir cabres, collir herbes... un seguit de feines pròpies dels manuals tipus La vida en el camp, L’horticultor autosuficient, o Agricultura ecològica per a principiants que trobava tan interessants en aquell moment.
Els principis de Monars no havien estat fàcils; com a ocupes, el grup havia estat desallotjat per les forces de l’ordre públic i la Guàrdia Civil havia fet fora els primers integrants del grup en més d’una ocasió. Mentre hi vaig estar, aquell tema s’havia calmat i encara que el fet d’habitar aquell indret no acabava de ser legal, tampoc no es podia dir que fos del tot il·legal; si més no ningú ens va venir a recordar que allò que estàvem fent era prohibit; es podria dir que allò era “consentit”.
Vaig tenir la sort de viure el moment de màxim apogeu del projecte de Monars. En aquells moments, fins i tot sortia a la guia de camps de treball internacionals que oferia el que en aquell moment devia ser el servei de joventut de la Generalitat i ens havien visitat joves alemanys, anglesos, suecs i fins i tot americans que havien destinat part de les seves vacances al projecte de restauració d’un “poblet” abandonat.
No recordo que cap organisme hagués finançat aquell projecte, ans al contrari, cada un dels participants col·laboràvem per tal de finançar-lo i de tirar-lo endavant.
Els visitants eren molt ben rebuts: excursionistes, grups d’escoltes, familiars, coneguts, pastors, caçadors i fins i tot curiosos tenien un lloc on passar el dia o la nit i un plat a taula o un lloc a l’escon a la vora del foc on enraonàvem i compartíem experiència, jocs de cartes o cançons.
Crec que aquell grup va caure en gràcia dels habitants dels pobles propers: Oix, Beget i Rocabruna. I això no va ser per casualitat, ja que sempre havíem tingut bona relació amb ells: hi anàvem a comprar, a recollir el correu, a preguntar-los com i què plantar, on anar a pasturar... Perquè sempre vam tenir clar que qui millor coneixia els intringulis d’aquell indret eren les persones que hi havien viscut i treballat. Val a dir que sempre hi va haver un tracte respectuós i de col·laboració amb la població local i m’atreviria a dir que ens veien com a uns joves segurament utòpics, però d’aquells que “són bona mainada”. No faltàvem a la festa de Beget ni a la de Rocabruna i ens comportàvem com ho feien els habitants del poble. Potser peco d’ingènua, però no recordo haver vist ni consum d’alcohol ni de drogues per part dels integrants d’aquell grup. L’aspecte, malgrat rentar-nos pràcticament en un cossi i rentar la roba a mà, era força bo; no hi faltaven barbes i cabells llargs, però anàvem tan nets i polits com els mitjans domèstics ens permetien.
La prova de la integració amb els habitants de l’entorn la vam tenir a la Festa Major de Monars de l’any 1984, per Sant Sebastià. Aquell cap de setmana vam aplegar-hi gran quantitat de persones d’àmbits diferents: excursionistes, naturalistes, garrotxins de naixement o d’adopció, pastors, caçadors, boletaires, antics habitants, admiradors, familiars nostres, periodistes... Pallassos, músics i, fins i tot una coral, van ajudar-nos a fer una Festa Major ben lluïda i l’era de Mà de l’Om va ser la pista d’un Ball amenitzat per en Blanc de Beget i l’Amadeu de les Arçoles. Quina festassa!
On era el secret? Crec que només es tractava de viure d’acord amb la gent del país, d’escoltar-los i ser respectuosos amb ells i d’integrar-se en l’entorn. Res més.
La meva estada a Monars va ser curta. Tal com diuen: des d’aleshores ha plogut molt. I com que la vida dóna moltes voltes, ara mateix tot allò em queda un xic lluny. Ara bé, no me n’he oblidat i considero que com tot a la vida, aquella experiència va tenir el seu costat bo i estic segura que em va aportar coses positives.
La meva estimació per l’Alta Garrotxa, suposo que heretada per part del pare, fa que hagi continuat estant en contacte amb la gent del país i, des de fa uns deu o dotze anys, he compartit alguns moments amb els habitants d’Oix, aquest poblet de l’Alta Garrotxa, que durant molts de temps va estar deixat de la mà de Déu i on n’han passat a l’alçada d’un campanar i se’n podria fer més d’una novel·la.
La gent d’Oix sap què és viure a l’Alta Garrotxa, gaudeix dels avantatges i en pateix els inconvenients. Qui hi ha nascut i ha pres l’opció de quedar-s’hi és qui més ho pot saber. La gent d’Oix és gent treballadora; tenen una vida social i cultural rica; són actius -i activistes quan cal-; s’han mogut per defensar el que els pertany, i saben què és la sopa d’all sense que hagin de venir els de fora a fer veure que els la descobreixen.
Compartir experiències amb ells ha estat, és i serà (espero) tot un plaer. Hi he pogut conviure alguns anys per preparar la festa major. La Festa Major dura un parell de dies, però la preparació, gairebé tota una setmana. Allà, entre tots es fa tot: engalanar el carrer, preparar una exposició, fer el sopar per als músics, despatxar a la barra del bar... També hi he compartit altres celebracions: els Pastorets, l’Aplec d’Escales i l’espectacular revetlla de Sant Joan (i dic espectacular perquè ho és!). Totes aquestes festes es fan per iniciativa de la gent del poble i amb la col·laboració dels participants. Allà tothom hi és benvingut: grans i petits, habitants i visitants, joves i vells...
D’uns anys ençà, a la Festa d’Oix hi abunden “els nous alt-garrotxins”. N’he dit així, perquè no sé com referir-me a ells. Em consta que ells detesten aquest qualificatiu, tot i que és pràctic per saber de qui parlem; per tant, a partir d’ara utilitzaré el mot “neorurals” per referir-m’hi. Espero que no molesti ningú.
Divendres, amb la meva família vam anar a fer un toc a Cal Ros. Cal Ros és botiga-bar situada al carrer Major d’aquest petit poblet on és possible jugar una partida de la botifarra, prendre-hi un bon vermut de bóta o comprar-hi des d’un paquet de macarrons fins a un desembussador per a l’wc, passant per un manat de ceba tendra o uns pebrots vermells. Quan hi vam entrar hi havia, com cada dia, els homes del poble fent la partida; ahir, pel fet de ser Setmana Santa, hi entrava algun turista segurament allotjat al càmping o en una casa de turisme rural; hi havia mainada del poble que entraven a comprar alguna llaminadura i sortien a jugar al carrer. Ara bé, el que no ens va passar per alt, va ser la presència d’alguns neorurals i no pas precisament pel fet de ser-ho sinó per la seva vestimenta i la seva actitud.
Passejar pels carrers d’Oix, divendres passat, era diferent que fer-ho un dia de cada dia. Ahir s’hi preparaven la fira “Oix 1850, Festa vuitcentista, Bandolers i contrabandistes”. Crec que enguany se’n fa la segona edició. No vaig assistir a la primera i no hauré assistit a la segona, però crec que puc dir que no és una festa de i per al poble d’Oix. Diria més aviat que es tracta d’una fira dels neorurals; una fira feta a Oix sense comptar amb la gent del poble. Una festa feta als carrers d’un poble on (con)viuen gent del país i gent de fora; persones amb més deures que drets i persones amb més drets que deures; gent que paga els seus impostos i gent que no tan sols no els paguen, sinó que viuen de subsidis diversos.
I justament el dia de Sant Jordi, coincidint amb aquest esdeveniment, El Periódico de Catalunya dedica una doble pàgina a les repercussions socials de la vida alternativa dels neorurals i, sota el títol “Estranys a pagès” ens mostra algun casos de persones que viuen “d’aquesta altra manera” a l’Alta Garrotxa. En aquest article, hi surten unes paraules de l’alcalde de Montagut i Oix (municipi on pertany el poble d’Oix), paraules com «No tenim problemes greus, de delinqüència o drogoaddicció, però és indubtable que aquest fenomen provoca certs riscos d’encaix social al poble. N’hi ha de molt seriosos, que arriben aquí amb projectes d’agricultura ecològica i de contacte amb la natura. Alguns fa molts anys que hi viuen i estan arrelats al territori, però altres van de pas, rebotats de la ciutat, amb un tipus de vida molt marginal, gairebé de supervivència», més avall, l’articulista escriu Però aquesta població nouvinguda també comporta «un cert divorci» amb els costums i tradicions del poble i, el que a judici de l’alcalde és pitjor, la possibilitat que es creïn dos mons paral·lels. «Ara mateix hi ha una relació cordial, però cada un d’aquests grups [els veïns de tota la vida i els neorurals] va a la seva. Això pot causar problemes de cohesió social, per això és molt necessari establir connexions entre tots dos», afirma Ribes. En un apartat titulat “Recursos” hi diu «Igual que les ciutats tenen els seus plans de barri, en el medi rural necessitem ajudes per donar feina a la gent i per proporcionar els serveis bàsics. No es pot permetre que hi hagi gent sense cap qualitat de vida perquè es considera que és una opció personal i que és una forma de vida alternativa. Igual que no es pot permetre que hi hagi veïns que paguen impostos i altres que no en paguen», insisteix.
Curiosament, divendres a Cal Ros, l’actitud d’un d’aquests neorurals era “digne” de veure: s’enrotllava amb tothom qui entrava, mamava com el que més, s’autoservia amb molta franquesa una cervesa darrera l’altra i mentre vam ser allà ni en va pagar cap ni va fer cap gest perquè els que regenten el bar tinguessin facilitat per anotar-li cada una de les mitjanes que agafava. Qui sap si a hores d’ara ja ha cancel·lat el deute. Anava abillat amb una vestimenta peculiar, amb un cabell que ara mateix em costa de descriure i tampoc puc descriure el calçat (perquè no en duia). Com ell, altres personatges del seu estil van entrar al bar i tenien en comú alguns trets característics: la franquesa d’autoservir-se, l’aspecte físic i aquella gran set. Em va fer gràcia el que em va dir una de les meves filles i em prenc la llibertat de reproduir-ho: “Mare, vosaltres ara podríeu ser així? Gràcies per no ser-ho.”
Tot plegat fa pensar que potser l’articulista d’El Periodico tenia raó i realment tenim estranys a pagès.
