La Maria del Tura preveia que aquelles festes de Nadal serien mogudes. El seu cinquè part s’acostava i els altres quatre fills encara eren petits. Ella que poc després de casar-se s’amoïnava perquè el primer fill no arribava, ara, als seus trenta-set anys acabats de complir, anava pel cinquè fill. No sabia si seria nen o nena, però com deien els avis “que sigui allò que Déu vulgui, sa i condret sia”. Aquell any, amb tanta mainada, la il•lusió del Nadal es notava a l’ambient. I ja se sap, com que en Ramon treballava, tota sola en tindria un feix. La Fàtima tenia deu anys i el més menut, en Lluís, poc més de tres. Així que tot plegat prometia.
El pessebre era fet ja feia dies, les figures no paraven quietes. Els pastors, tan aviat eren a la vora del riu fent companyia al pobre pescador dels peus gèlids, com eren tots a la vora del foc amb l’àngel de l’enunciata, esperant si la pastora que llescava el pa els en donava un rosegó. La farina que simulava la neu de les muntanyes ja era força mastufejada i havia guanyat terreny baixant cap a la plana. Els pollets havien abandonat les gallines per barrejar-se amb els vedells i els godalls, i el caganer havia deixat enrere la seva timidesa per passar a primer terme mostrant la seva cagarada. Allò sí que era un pessebre ben viu. Un altre any que no haurien aconseguit mantenir el pessebre en ordre fins el dia que passarien els del jurat del concurs local, aquells pessebristes “purs” dels que mantenen la seva representació nadalenca per al gaudi de la vista i prou, qui sap si se’n feien el càrrec d’aquell desgavell.
Abans del festes, ella ja havia deixat enllestides les compres del dia de Reis, perquè, a casa, els regals de veritat els portaven els Reis d’Orient. El tió també el feien cagar, però deixava quatre menudeses: figuretes de massapà, de xocolata i alguns torrons. Per això tenien tanta nomenada, els tres Reis. Efectivament, ella, tant previsora, ho havia deixar tot preparat. Per a les grans: la bicicleta, les nines i la disfressa de princesa. Per al nen, ja tenien el cotxe de pedals desat al batiport, no fos cas que arribés aquell dia i no l’haguessin pogut comprar. Aquell any, havien de vigilar amb en Lluís. Encara era petitó i aquells dies, amb el naixement del seu germanet o germaneta, cauria de l’escambell. I ja se sap: la gelosia, a vegades, juga males passades.
Va passar el Nadal sense fets gaire extraordinaris i, després, va venir el Cap d’Any. A casa, el primer dia de l’any, Ninou, sempre s’havia celebrat perquè era el dia del sant de l’àvia Manela. Feia cinc anys de la mort de l’àvia i aviat un any i mig de la de l’avi, però aquella festa es continuava celebrant, ni que fos per recordar-los. En canvi, la nit de Sant Silvestre, passava sense pena ni glòria. Ells no l’havien celebrada mai. Aquell any va ser diferent perquè aquella nit en què les parelles joves sortien per trobar-se al Centre Catòlic o per anar a ballar al Casino, la Tura i en Ramon també van sortir. I no pas precisament per celebrar el pas de l’any, sinó per anar a la clínica, ja que el nounat trucava a la porta precisament aquella nit. I així va ser que, amb l’arribada de l’any nou, va arribar la Maria Lluïsa, aquella cosa menudeta fruit d’un part difícil que presagiava que acabaria essent una nena delicada i malaltissa.
I així, atrafegats, van arribar a la vigília de Reis. Aquell sí que va ser un dia terrible. Prou que havien dipositat les cartes a la bústia d’un patge, però des d’abans de dinar tots demanaven quan podrien veure els Reis. Malgrat el seu estat, la mare els ho explicava pacientment -Quan es faci fosc. Ara encara no surten els Reis. Heu de descansar una mica que el vespre serà llarg i després tindríeu son-.
Aquells dies, en Ramon estava enfeinat. A començament d’any, amb l’inventari, anava més de bòlit que mai. Cap a mitja tarda, quan va poder enllestir un xic la feina va tornar cap a casa. Van preparar els fanals: els pals ben folrats, amb les cintes brillants; el fanalet ben estirat, que no s’hi veiessin gaire els sécs de tenir-lo tot un any plegat, i les espelmes, renovades que les de l’any passat s’havien gastat.
Quan va ser l’hora, tots ben abrigats va sortir per anar al carrer Major on feien la cavalcada. Aquell any, la mare no aniria a esperar els Reis. Tot just feia quatre dies del part i ni ella ni la nena no podien pas sortir al carrer. Ni pensar-ho. Es van situar a primera fila per esperar la desfilada. Tant bon punt la comitiva es va acostar, el pare va encendre, una per una, les espelmes dels fanals. Primer les de les nenes grans i, per acabar la del més menut. Aquell any la cavalcada va ser espectacular: els patges seriosos i elegants, els reis, majestuosos, talment vinguts d’Orient, els cavalls, amb la crina pentinada, el pèl brillant i raspallat i amb aquella elegància, que caminaven... Van quedar bocabadats, embadalits per la màgia d’aquells sers gairebé irreals. De sobte, una gran claror va il•luminar la cara d’en Lluís.
–Foc, foc!- cridava el menut. Ningú no li feia cas, tots pensaven que parlava del que desfilava al seu davant, fins que la Fàtima, gran i responsable, cridà:
-Pare, el fanal d’en Lluís s’ha encès.
-Vatua l’olla, tira’l a terra. No ha passat res!- Feu el pare trepitjant-lo. Ell prou que ho sabia que cada any se’n cremaven, de fanals. El fanal quedà reduït a cendra, només en quedà el pal.
-Si-no-por-to-el-fa-nal-els-Reis-no-em-por-ta-ran-res –sanglotava el petitó-.
-Que no, Lluís, ells ja t’han vist. Ja saben que en portaves, de fanal. I el teu, era el fanal més resplendent.
Després de la cavalcada i un cop fetes les corresponents fotografies a la falda dels reis, van tornar cap a casa ben enfredorits i va arribar la nit de Reis. Va costar que s’adormissin tots. Al final, però, el cansament els va abatre. Els pares, tranquil•lament, van omplir els plats que els mateixos nens havien parat curosament per a cada un d’ells. Van tornar-ho a repassar i, efectivament, no hi faltava res. Quin goig que feia el menjador amb tot allò tan ben posat!
Quines cares la mainada, quan en llevar-se, de bon matí, van comprovar que els Reis havien passat. Que contents que es van posar! Esverats van començar a obrir regals. N’hi havia per tots i tots van tenir el que demanaven. Tots? En Lluís ja feia estona que feia mala cara. Prou que havia vist aquell paquet tan gran. Prou que es pensava què hi havia a dins. Prou que li feia il•lusió... Però ell es malfiava. Ell tenia clar el que més desitjava aquell dia.
-Lluís, que no desfàs el paquet?
-És que... és que... –deia tot sanglotant-
-És que, què? –deien els pares-.
-És que jo demanava un llapis.
-Però Lluís, si els Reis t’han portat el cotxe de pedals que demanaves. T’hi podràs posar a dins i podràs voltar pel terrat sense parar.
-Sí, però i el llapis què?
-El llapis... –feu el pare-. El llapis... El llapis segur que te’l portaran a casa els avis!
I així fou com, a corre-cuita, el pare hagué de sortir per anar al quiosc del parc a veure si en tenien, de llapissos. Els Reis no hi havien atinat amb com en podia ser d’important un llapis aquell dia.
En Lluís mai ho va dir, però, en el fons, n’estava convençut, ben convençut. Els Reis li havien fet pagar el fet que el seu fanal s’hagués encès. I és que hi ha moments en què no es pot badar. Allò el va capficar.
Bones festes a tots!
Nadal de 2008