dissabte, 27 d’abril del 2013

El muguet


El muguet (Convallaria majalis), conegut com a lliri de les valls, lliri de maig, campanetes de maig, llàgrimes de santa Maria i molts altres noms, creix en boscos humits i llocs frescals; és una planta més pròpia de zones muntanyoses de Centreeuropa que no pas de les zones mediterrànies.
A França, celebren la “festa del muguet” i  el primer dia de maig, és tradició regalar un ram de muguet per desitjar felicitat. Abans era costum fer excursions a muntanya per anar a recollir rams de muguet. A la pel·lícula les enfants du marais (la fortuna de viure), aquells personatges que viuen una vida de conte en una maresma, proclamant la felicitat de ser lliure o la llibertat de ser feliç, cullen muguet i el venen a ciutat el primer de maig.
Aquesta planta també té propietats medicinals i ha estat utilitzada per guarir malalties del cor. Presenta un alt grau de toxicitat en les seves parts verdes, cosa que contrasta amb l’aroma fina i suau que desprèn.




Al jardí de casa els avis i les tietes n’hi havia, de muguet, i era habitual collir-ne i veure’n algun ram posat en algun petit gerro prop d’alguna imatge de la Mare de Déu, sobretot durant el mes de maig, en què celebràvem el mes de Maria. 
A la mare, el muguet li agradava molt i li havia sentit recitar algunes dites sobre aquesta planta. No en recordo més que aquestes:
Muguet al davant és que busca galant
Muguet al costat és que ja l’ha trobat
Molt abans de néixer nosaltres, a la mare ja li agradava el muguet. Es veu que quan preparava el seu casament tenia la il·lusió de poder portar, com a ram de núvia, un pom de muguet. L'enllaç seria a primers d’abril i el muguet acostuma a florir més endavant, de manera que les que haurien de ser les seves cunyades -que ja se l’estimaven com a una germana- i la que seria la seva sogra –que ja la tractava com a una filla- van tenir uns bons catifets per aconseguir el ram que la núvia lluiria el dia del casori.
L’esforç va tenir recompensa i la mare, aquell dos abril de 1948, als seus 24 anys, portava un pom de muguet entre les mans, tant elegant com el somriure que es dibuixava als seus llavis. Senzillesa i elegància, presagi de la bonhomia que tindria ocasió de demostrar en els anys que vindrien, estimant i fent-se estimar per tots els qui tingueren l’ocasió de conèixer-la.
No sé si és la seva senzilla elegància, la seva delicada innocència o la seva extraordinària fragància, però el muguet m’evoca els records de les persones estimades que ja no tinc a prop. I els records em porten l’enyorança de poder-hi conversar, compartir les nostres vivències o passar una estona al seu costat.
Ara que tinc un ram de muguet al davant penso que potser és veritat que la flaire d’aquesta simple, però exquisida i refinada flor, fa reviure les hores més belles a les persones romàntiques. O potser només les fa enyorar!
Ai las! La flor del muguet és tan senzilla i efímera com algunes vides.

dilluns, 22 d’abril del 2013

Sobre les bledes


Les bledes, aquest vegetal humil, considerat una menja de pobres, avorrida i sovint menyspreada, suscita reaccions ben oposades. Les bledes, o no agraden gens o agraden molt. Si algun detractor de les bledes llegeix aquestes línies i pensa que això no és possible, està equivocat. Ho escric amb coneixement de causa: hi ha persones al món a qui les bledes ens agraden molt.
Ara bé, és molt probable que quan hom comenta que per dinar menjarà bledes, s’estigui assegurant que no serà envejat i que no es trobarà els interlocutors asseguts a taula.
Segons el DIEC[1], la bleda (Beta vulgaris), és una planta de la família de les quenopodiàcies, de fulles basals ovades, grosses, amb el pecíol i el nervi mitjà molt desenvolupats, flors verdoses, en inflorescència densa, i fruit embolcallat pels tèpals, cultivada com a verdura.
Diuen que aquesta modesta hortalissa té algunes bones propietats: conté vitamines A, C i K; és rica en minerals (potasi, calci i magnesi), per això pot ser útil en la  prevenció de l’osteoporosi; aporta àcid fòlic i flavonoides útils per a la prevenció del càncer, i, pel seu alt contingut en fibra, té propietats laxants i digestives.
Amb les bledes, tothom s’hi atreveix i hi ha moltes dites que hi fan referència. És una bleda aquella persona curta d’enteniment o massa crèdula. Referit al sexe femení, és una bleda aquella dona excessivament delicada, aveciada o aprensiva. Referit al sexe masculí, és un bleda l’home que sembla efeminat o és covard. Són bledes aquelles persones mancades de vivor, de fermesa o de caràcter. I si bleda vol dir encantada i freda, bleda assolellada ja és el súmmum de la blederia. No he estat capaç de trobar cap accepció ni cap frase feta del mot bleda que s’assembli a un elogi o una lloança; totes es refereixen a defectes o insults.
Més enllà de qualificar la manera de ser de les persones, hi ha una dita sobre les bledes que sempre he trobat molt curiosa. La sento a dir des que conec la meva família política i pensava que era de collita pròpia, però he comprovat que forma part de la nostra cultura popular. És la que diu les bledes, les menges calentes i les cagues fredes. He de reconèixer que aquesta sentència, al meu entendre mancada de tot fonament empíric, té certa gràcia.
Ara a la primavera que són tendres i ufanoses, amanides amb un bon raig d’oli o passades per la paella, les bledes per mi són un bon primer plat.


[1] Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans

dissabte, 6 d’abril del 2013

De les infantes, les seves extravagàncies florals i altres records


­­Avís: el contingut d’aquesta entrada conté mots relacionats amb l’escatologia. Si aquests temes us ofenen, no continueu llegint
Qualsevol referència que es fa a les filles del rei parlant d’elles com a infantes, sigui de  la Cristina pel cas Noos, ara o abans de la seva imputació, de l’Elena per la vida matrimonial o per qualsevol altra cosa, el fet de sentir parlar de les infantes m’evoca el record d’un dia de juny de-ves-a-saber-quin-any, de quan érem molt innocents, encara hi érem tots i la vida encara m’havia de sorprendre amb notícies dolentes i impossibles de pair. Crec que devia ser cap al 1975 o 1976, en tot cas, una altre record del qual fa força més de trenta anys.
Aquell dia de juny era, concretament, el dia 21, diada de sant Lluís i santa Lluïsa. Per circumstàncies de la vida que ara no vénen al cas, a casa teníem dos germans amb el mateix nom: el meu germà es diu Lluís i la meva germana es deia Lluïsa, tot i que sempre li havíem dit Marissa, i així és com ara i sempre la recordarem. 
Aquell any, la meva tia Lluïsa ens havia convidat a dinar a  can Xel; suposo que per celebrar el seu sant. Recordo que a la taula hi havia l’àvia, els pares, alguns oncles i els cosins (almenys els petits, que devíem ser cinc o sis). Durant aquella celebració, algú va regalar a la meva germana Marissa, perquè era el seu sant i perquè havia acabat l’EGB, un cassette-magnetòfon amb gravadora que podia funcionar amb piles. Allò era d’una modernitat extrema i va suposar tota una revolució. El regal era per ella, però el cassette, com les altres joguines, el vam compartir. La il·lusió que ens va fer tenir aquell aparell no té res a veure amb la que, uns anys més tard, hagi pogut fer a les nostres filles el fet de tenir un reproductor de Cd’s, un mp3, mp4, ipod o qualsevol altre aparell electrònic, de tants que n'hauran pogut tenir. Aquell magnetòfon era una meravella! 

Aquell dia xafogós, quan ens va estar permès anar a la piscina -suposo que després del temps reglamentari per no patir un tall de digestió- mentre els grans prenien un refrigeri, els més petits ens remullàvem a pler a la fantàstica i moderníssima piscina de can Xel. Els més petits i la tieta més enrotllada de totes les hi havia allà, la que ens explicava anècdotes que ens feien riure i s’atrevia fins i tot amb històries una mica “picants”. Era una dona gran, però amb un bon sentit de l’humor i un saber viure la vida que molts de nosaltres ja voldríem tenir. El magnetòfon, és clar, s’havia d’estrenar i vam fer les primeres gravacions: entrevistes i cançons. Com era d'esperar, ella es va prestar a cantar algunes d’aquelles cançons que ens feien riure tant:
La infanta doña Isabel se limpia el culo con un clavel
La infanta doña Eulalia, se lo limpia con una dalia
Me cachis con las infantas que se limpian el culo con las plantas
Muy bien muy bien muy bien, esto lo haremos nosotros también
D’aquesta cançó saltava a una altra que ens feia encara més riure:
A mi me gusta cagar en alto y ver la mierda como da el salto
¡Ras! Si no cagas morirás, niña que cagando estás lo que con gusto comiste
Caga y no te pongas triste que si no cagas morirás, ¡Ras Ras! ¡Ras Ras!
I a aquesta n'hi enganxava una altra i una altra,  fins que ens tenia a tots ben embogits; la qüestió és que ens havia entretingut i amb ben poca cosa!
Aquelles infantes que tenien aquelles aficions amb les plantes, evidentment que no eren les d’ara. Eulàlia va morir el 1958 i es veu que havia tingut una relació difícil amb la Isabel. No crec que les seves desavinences vinguessin de la disputa per la dàlia i el clavell. Ben segur que això que deia la cançó que feien amb les plantes hauria estat molt més divertit que la vida real que van tenir.
Els afers de la família real no m’ha interessat mai gaire i no n’he seguit les publicacions que han aparegut -i apareixen- a les revistes del cor. He de puntualitzar i dir que, en motiu de la coronació del rei Joan Carles, vaig haver de fer un treball i vaig treure informació de la premsa escrita. Encara que no m’interessi, he de dir que les extravagàncies dels Borbó i associats no em deixen igual. Mentiria si digués que tant me fa, perquè sempre m’ha ofès que es malbaratin uns diners en nom de la corona i, ara que les arques estan buides, encara més. Hi he d’afegir que m’indigna que, amb els nostres diners es recreïn amb aficions macabres i que a més dels calerons que tenen destinats, s’hagin embutxacat allò que no els corresponia.
Encara ara, després de tants anys d’estrenar aquell magnetòfon, quan sento que parlen de les infantes em vénen al cap aquestes cançons. Tant de bo les infantes s’entretinguessin fregant-se el cul amb les plantes. Potser ens sortiria més econòmic!

PD: La Marissa m’animava a escriure històries i anècdotes. Vull pensar que aquesta li hauria fet gràcia, ja que n’havíem parlat moltes vegades. És una manera més de recordar-la.