diumenge, 27 de gener del 2019

Més lectures “simpàtiques”


Instal·lada en aquesta situació personal en què em trobo a resultes d’aquesta DSR /SDRC, que no acaba d’avançar cap a un final immediat, un llibre es converteix en un company i un bon llibre, en un bon company de viatge.
En altres entrades he comentat alguns del llibres que he llegit i que m’han agradat més. Si en una ocasió esmentava que llegir ens pot servir, entre altres coses, per omplir els buits i per ser més lliures, en una altra acabava dient que llegir potser ens ajuda a ser més pacients o a fer més passadores algunes estones d’espera.
Avui, comparteixo alguns títols més que, des d’ara, ja formen part dels great hits de les meves lectures simpàtiques. Gràcies a ells, les estones d’espera, de tractament passiu o bé de cansament personal han estat de més bon passar.

La Fugitiva (Blanca Busquets). La protagonista és la Mireia, una dona de més de noranta anys que viu en un pis de Barcelona i que, allunyada dels seus fills, només s’entén amb la seva néta.
Mentre passen els dies d’aquesta seva vellesa, aparentment avorrida i solitària, recorda la seva vida: una infància marcada per un fets traumàtics i un matrimoni i una maternitat força peculiars. Els esdeveniments que es narren en el llibre ens faran entendre el seu caràcter i per quin motiu no té bona relació amb els seus fills.
De fet, en aquest llibre revivim la història dels protagonistes de “Jardí a l’obaga”, l’Adrià i la Mireia i la història que els envoltava, viscuda i narrada des del punt de vista d’ella.

Dies de tot (Blanca Soler). La protagonista, una dona a punt de fer seixanta anys, desgrana records de la seva vida, com a mare, com a filla, com a muller, com a professora que no arribarà laboralment activa a l’edat de la jubilació.
Records d’una infància en blanc i negre, d’una joventut de final del franquisme, d’una vida adulta ordenada i planificada per tal de tenir-ho tot sota control. Professora vocacional, el pas del temps, els canvis constants en els plans d’estudis i de la manera de fer dels alumnes i la societat fan que, allò que havia començat amb tanta il·lusió, acabi essent una càrrega difícil de portar.
Una repàs de la seva vida amb una mirada nostàlgica que fa reviure les il·lusions i els records d’antany, abans que el dolor i la malaltia acabessin formant part del seu dia a dia. L’ara i l’ahir es van intercalant en un relat planer i tan real que podria ser el de la nostra vida.
Del llibre m’ha agradat molt, tant el contingut com el format i, fins i tot, el títol. Perquè és veritat que a la vida hi ha Dies de tot!

La mort del comanador –Llibre 1- (Haruki Murakami). Fer una ressenya d’aquest llibre se’m fa molt difícil. He de dir que és la meva primera lectura d’un autor japonès i que no estic acostumada a llegir novel·les gaire llargues (aquesta té 428 pàgines).
Un pintor de retrats que viu un canvi sobtat en la seva vida sentimental, decideix perdre’s per carreteres japoneses sense tenir clar on va. S’acaba instal·lant a la casa del pare d’un seu amic que també era pintor, on passa uns primers dies amb una capacitat creativa pràcticament nul·la. A partir de la descoberta del quadre “La mort del comanador”, obra del propietari de la casa, se succeeixen un seguit de fets estranys que, d’una banda li fan qüestionar moltes coses i, d’altra banda, fan que sigui capaç de tornar a pintar retrats.
Al llarg de la novel·la va recordant la relació amb la seva germana que va morir als dotze anys i la vida en comú amb la seva dona de qui s’acaba de separar. Nous coneguts i noves relacions, junt amb uns fets estranys, ocupen bona part dels seus dies que formen part de la que és la seva nova vida.
Acabo de tancar el llibre i, tot i que encara no sé què té que m’hagi enganxat d’aquesta manera, ja em deleixo per llegir la segona part.

Tan de bo tot fóra fàcil com avançar, ni que fos molt lentament, en la lectura d’un llibre plaent i girar full en el millor sentit d’aquesta expressió.
Que tinguem bona lectura!
Adriana, 27 de gener de 2019
DSR – 40



dimarts, 8 de gener del 2019

Rehabilitació, rehabilitació i rehabilitació (III)


Després del descans nadalenc, continuo tractant els diferents aspectes que tenen a veure amb la rehabilitació i que conformen aquesta entrega per capítols. Si en altres entrades vaig parlar de la fisioteràpia i els fisioterapeutes o del gimnàs com a espai físic, avui és el torn dels usuaris d’aquest espai.
Capítol 3: les persones usuàries
Tal com vaig explicar fa uns dies,  el gimnàs de l’Hospital d’Olot és un espai obert. Només aquelles persones que, pel tipus de patologia, s’han de treure tota la roba o necessiten més aïllament, reben el tractament en una de les lliteres que queden darrere les cortines, un espai on hi ha més intimitat i discreció. La resta d’usuaris, doncs, fem els exercicis i som mobilitzats a la sala gran del gimnàs.
El fet que l’espai sigui obert i compartit, fa que hom s’exerciti davant dels altres usuaris, de manera que tots veiem el treball i, d’alguna manera, l’evolució dels altres pacients. Això fa que hagi vist tot tipus de lesions, tant pel que fa al seu origen (intervenció, fractura, esquinç, ictus...), com per a la seva localització (mans, braços, espatlles, genolls, malucs...). Per això, mentre que alguns usuaris entren al gimnàs servint-se de crosses, bastons o cadires de rodes, altres ho fem caminant i sense ajuda.
L’aspecte i la gravetat de la lesió no sempre són directament proporcionals a la durada de la rehabilitació. En aquest sentit he de dir que algunes persones que els primers dies es desplacen amb molta dificultat o que pateixen lesions aparentment molt complexes, presenten una evolució molt ràpida, mentre que d’altres, amb lesions inicialment molt més lleus, seguim amb una evolució més aviat tòrpida. Aquest és un dels aspectes que m’ha sorprès i que m’ha costat d’entomar.
La diversitat es fa molt palesa, al gimnàs de rehabilitació. Vegem-ne alguns exemples: hi ha usuaris que tenen la necessitat de saber què els passa als altres i ho pregunten més o menys directament, mentre que altres persones en fan prou amb un “com anem?”;  alguns pacients necessiten comparar-se amb els altres pel que fa a la gravetat, la durada o el dolor, mentre que d’altres no ho necessiten; hi ha persones que hi van amb moltes ganes, mentre que d’altres sembla que gairebé hi vagin per força. En aquest sentit, les fisioterapeutes han d’adaptar-se al tipus de pacient i si a uns els han de motivar perquè treballin allà i a casa, a altres els han de frenar perquè no es forcin més del compte.   
Hi ha dies en què sembla que tots ens queixem de dolor i n’atribuïm la culpa a factors diversos com ara el fred, la calor, el vent o la humitat, en canvi, altres dies sembla que tots ens trobem prou bé i ens exercitem amb més facilitat. Hi ha hores en què es crea un ambient gairebé familiar, els pacients es coneixen, parlen molt entre ells i es tenen molta franquesa, en canvi hi ha hores en què tothom treballa en silenci i els usuaris pràcticament no parlen entre ells. En aquest sentit vull esmentar l’afinitat que s’ha creat entre els pacients que convivim amb una DSR / SDRC, malgrat que la part del cos afectada, l’origen de la lesió i la durada del tractament siguin força diferents i que no tinguem les sessions de rehabilitació a la mateixa hora.
Pel que he vist fins ara, en un gimnàs de rehabilitació, tal com passa a la vinya del senyor, hi ha de tot! El que està clar és que, uns i altres, cadascú a la seva manera, treballem i ens esforcem per superar la situació engavanyosa en què ens trobem, mentre seguim els consells dels professionals que ens atenen, que ens eduquen i que ens mobilitzen.
Adriana, 8 de gener de 2019
DSR – 39