Lecxit 2023/2024

Les cookies i els algoritmes van fer que, a mitjan del curs 2022/2023, topés amb un anunci de la Fundació Bofill a Instagram. Era una crida per col·laborar al Projecte Lecxit. Tot i no tenir idea del què, del com, del quan ni de l’on, alguna cosa em va empènyer a fer un clic i a facilitar-los les meves dades. Sabia d’unes amigues que, ja fa temps, havien anat a donar suport lector en una escola de primària i pensava que podia tractar-se d’alguna cosa semblant.

Amb paraules de la responsable del Lecxit de la biblioteca d’Olot, el Lecxit és un programa de la Fundació Bofill que té per objectiu impulsar l’èxit educatiu a través de la millora de la comprensió lectora dels infants. Funciona amb sessions de lectura d'una hora setmanal durant el curs escolar, on voluntaris acompanyen individualment a un infant en la lectura. A la biblioteca d’Olot va dirigit a infants de 4t de primària amb dificultats de comprensió lectora.

El juliol de 2023, la mateixa Fundació Bofill m’agraïa la col·laboració pel curs que s’acabava i m’animava a continuar el curs 2023/2024. Vaig tenir una gran sorpresa perquè no havia fet res més que omplir un formulari amb les meves dades.

Il·lustració de Quim Domene
El Cartipàs núm. 164

El setembre de 2023, des de la Biblioteca Marià Vayreda d’Olot es posaven en contacte amb mi. Havien rebut les meves dades de la Fundació Bofill per participar en el Projecte Lecxit. M’explicaven en què consisteix i m’enviaven informació complementària per tal d’encoratjar-me a fer de padrina lectora. A partir d’aquell moment van sorgir els dubtes: Ho sabré fer sense ser ensenyant? Em suposarà massa esforç? Estaré a l’altura de les circumstàncies? I si no encaixo amb el meu fillol lector?...

A mig novembre, després d’una breu sessió formativa, començava el Lecxit. A la Sala infantil de la biblioteca m’hi esperava un nen de 9 anys, acompanyat de la seva mare. A les nostres cares, a la seva i a la meva, s’hi entreveia una mirada amb un punt de desconfiança i una mica de por a allò desconegut.

A mode de presentació vam intercanviar unes quantes preguntes i respostes sobre les nostres famílies, la seva escola i la meva feina, i les nostres aficions. I ens hi vam tirar de cap. Vam començar per Afortunadament, de Remy Charlip, un conte d’aventures. I tot va fluir. Abans de finalitzar la sessió vam fer una breu ressenya amb algunes paraules curioses i un dibuix, costum que hem mantingut tot el curs i que ens ha deixat, un bonic record de les nostres lectures, en forma de quadern. La sessió se’ns va fer curta. I en vaig sortir ben emocionada! Que bonic havia estat i que fàcil m’ho havia posat el meu fillol lector!

Després d’aquella primera sessió en van venir moltes més. Per les nostres mans passaven contes, novel·les i revistes. Ens vam posar a la pell de pandes vermells i d’inspectors agosarats. Vam viatjar a les grans piràmides per descobrir tresors amagats. Vam recular fins a la prehistòria per trobar dòlmens i menhirs. Vam fer d’exploradors per la selva, per l’àrtic i per la sabana. Vam desxifrar jeroglífics, vam resoldre enigmes i vam aprendre endevinalles. Vam adonar-nos que hi ha ser imaginaris, animals fantasmagòrics i personatges estrafolaris. I amb tants al·licients, el temps passava volant. I allò que havia començat sense saber què seria va acabar essent la millor activitat extraescolar d’aquell gran petit lector i la seva humil mentora.

Ara ja sé que no es tractava ni de saber-ho fer ni d’estar a l’altura de les circumstàncies. Ara ja sé que, senzillament, es tractava de ser-hi i de compartir una estona de lectura amb el meu fillol. Ara ja sé que el Lecxit, consisteix a acompanyar i no a ensenyar; a compartir i no a alliçonar.

A nivell personal, l’experiència ha estat molt gratificant. Si, a més, he contribuït a fer que el meu fillol lector hagi guanyat en fluïdesa, seguretat i gust per la lectura, millor que millor. 

Adriana Llongarriu

Al nostre quadern de lectures hi ha dibuixos,
opinions, paraules...

... i records dels moments que hem compartit.
Gràcies!

Notes:

Escrit de la meva experiència personal, publicat al Cartipàs del Plafó, publicació mensual d'Olot Cultura.

En aquest enllaç hi trobareu la crònica publicada a la web de l'Ajuntament d'Olot sobre el Lecxit 2023/2024.

Reflexions d’un hivern sobre raquetes

Amb la primavera acabada d’estrenar, relligues les pàgines del quadern d’hivern on has escrit les vivències que aviat esdevindran records i mentre ho fas, t’adones que aquesta ha estat una temporada excepcional.

Han caigut uns gruixos de neu considerables. I tu que te n’alegres! Te n’alegres perquè la neu transforma el paisatge, en suavitza les formes i configura un entorn extremadament acollidor. Te n’alegres perquè una bona i llarga temporada d’esquí ens beneficia a tots, perquè un bon nombre de les estacions han estat absorbides per la Generalitat, que n’assumeix les inversions i els deutes. Te n’alegres per les reserves d’aigua i els beneficis agrícoles. I te n’alegres perquè aquests gruixos de neu t’han permès calçar-te les raquetes mantes vegades.

Estàs convençuda que l’snowshoeing és una pràctica saludable i un esport complert i saps que en l’èxit de les excursions hi intervenen factors com l’entorn, la méteo, la forma física i la sort, però també la planificació. Per això, t’agrada preparar les raquetades: triar un recorregut amb un relleu suau i que no presenti gaire dificultat; calcular que la durada sigui adequada a les possibilitats -les teves i les dels teus acompanyants- i tenir en compte la previsió meteorològica i l’estat de la neu per tal d’evitar riscos.

Aquesta temporada has ampliat el teu radi d’acció; de manera que, a més de raquetejar pel Pirineu Oriental (Ripollès), ho has fet per altres comarques: la Cerdanya, el Solsonès, el Capcir, l’Arieja... Has pres nota del recorregut, de la durada, del desnivell i dels participants de cada una de les sortides i has engruixudit el teu bloc de notes i el teu blog d’excursions.

Però, més enllà del bon temps i dels èxits tècnic i esportiu, saps que aquesta temporada hivernal ha estat extraordinària perquè a les anades amb raquetes t’hi han acompanyat amics i familiars amb qui heu compartit un escenari fenomenal i, sobretot, converses, somriures, mirades, bromes, rialles i tot allò que dóna sentit a les sortides a muntanya. Junts heu estat capaços de fer que aquesta hagi estat una temporada fantàstica. Això és el que no està escrit en tinta a les pàgines del teu llibret, però saps que, a vegades, cal saber llegir entre línies.

I ara sí, ja pots tancar el quadern d’hivern.

Sobre troballes i recompenses

Uns avis retornen una cartera amb 600 euros a un veí de Vic i els obsequia amb una llonganissa aquest és el titular d’una notícia tan mancada de contingut com moltes de les que –si tot va bé- es publiquen a l’estiu. Mentre la llegia, buscant què hi ha d’especial en els fets que s’hi narren, m’he preguntat “I la notícia?”. Perquè, ben mirat, quina és la notícia? La quantitat de diners que contenia la cartera? L’edat dels que la van trobar? El valor de la recompensa, inferior a l’1% dels diners que contenia?... Els comentaris dels lectors titllen el propietari de ranci i donen per suposat que la recompensa hauria d’haver estat molt més valuosa que una llonganissa.

Trobar un objecte perdut i voler-lo tornar al seu propietari em sembla allò més normal. I al capdamunt de la llista de motius per fer-ho, hi posaria la satisfacció personal del trobador pensant com en deu ser d’important per al perdedor recuperar el seu objecte –més o menys valuós-. Més avall, entre altres raons hi hauria l’“avui per tu, demà per mi”. Però potser no cal tenir una llista de motius, sinó actuar amb espontaneïtat i bona fe.  

Un capvespre de primers de juliol vaig pujar al Taga per gaudir de la posta de sol i, una mica apartat del camí –sí, sí, anava a fer un pipí-, vaig trobar un mòbil a terra. Sense pensar-m’hi gens el vaig recollir. Un cop a casa van sorgir els dubtes: que com ho faria per comunicar-me amb la persona propietària del mòbil, que si portar-lo a la policia suposava dipositar-lo a la caixa on s’acumulen els objectes perduts que mai no es recullen, que si carregant-lo aconseguiria arribar a la llista de contactes o de trucades recents i trobaria un número on trucar, que si deixant-lo endollat potser una trucada entrant em permetria fer saber que aquell mòbil era a les meves mans... Sant google no donava resposta a les cerques que hi vaig fer. El hashtag #Taga posat a Facebook  i a Instagram tampoc. Vaig acabar deixant el mòbil arraconat en una estanteria de casa.

Cim del Taga el capvespre de la troballa

Aquesta setmana, posant ordre als meus arxius digitals, amb un adaptador de tarja microsd a les mans, m’he decidit a extreure la tarja de memòria d’aquell mòbil per mirar si el contingut em donava alguna pista. Amb la sensació d’estar violant la intimitat personal de la seva propietària, em vaig sentir tan malament com si acabés de col·locar una càmera oculta a l’habitació d’algú.

A la targeta hi havia el que hi ha a la majoria de mòbils: fotografies amb valor personal i poca cosa més. Però de sobte vaig veure un document que deia “currículum”. Després de dubtar un moment de si obrir-lo era moralment correcte, finalment ho vaig fer i vaig trobar la solució al meu problema: el correu electrònic i el número de telèfon que em permetien contactar amb la propietària. Mitja horeta després una veu agraïda m’ajudava a reconstruir la història: havien perdut el mòbil el dia 19 de juny al cim del Taga on havia estat a sol i serena fins el 2 de juliol.

Avui, 69 dies després de la pèrdua, i 56 després de la troballa, he tornat el mòbil a la seva propietària. I com a recompensa he obtingut el seu agraïment i, per damunt de tot, la gran satisfacció personal de saber que he fet el que havia de fer.

La solitud del sentinella

El DCVB defineix sentinella o sentinel·la com a servei de vigilància i defensa; el soldat posat per un cert temps en un lloc per a vigilància i defensa. Deixant de banda el món castrense, avui em vull referir a una altra mena de sentinelles, els que actuen en àmbits més quotidians com el laboral, el domèstic o el familiar: els sentinelles de la vida.

Un sentinella de la vida és aquella persona que, sense saber com ni per què, es troba fent guàrdia d’un col·lectiu determinat i vetlla pels altres sense que ningú li hagi encomanat aquesta funció. Normalment la mateixa persona acaba fent de sentinella en els diferents àmbits en què es mou.

El de sentinella no és un càrrec de confiança ni un lloc de treball reconegut ni un graó jeràrquic. Ser sentinella no va associat a cap remuneració ni a cap reconeixement explícit. Senzillament, la seva existència és coneguda i es dóna per suposat que hi és i que exerceix les seves funcions de vigília i protecció. No confonguem un sentinella amb un servent ni amb un àngel de la guarda!

Ser sentinella és compatible amb portar una vida normal, tenir una família, unes aficions, uns amics, temps per a un mateix… El sentinella compagina la seva pròpia vida amb les tasques de guàrdia dels altres i no abaixa mai la guàrdia, sinó ja no seria el sentinella.

Al sentinella se li atribueixen unes funcions que ell no ha demanat i assumeix una responsabilitat per la qual potser no se sent preparat. Quan el sentinella pren consciència d’aquest fet, segurament ja fa molt de temps està exercint com a tal.

Normalment els sentinelles són persones responsables, organitzades, realistes i d’estructura mental quadriculada, que ho tenen tot controlat i això proveeix el seu entorn d’una bona dosi de tranquil·litat. Estan al cas de tot: com i quan s’ha de fer un tràmit determinat, com i quan s’ha de pagar tal impost, com i quan cal prendre una medicació… Un sentinella no ho fa tot, però amb un sentinella a prop és molt probable que no se’ns escapi res.

Als sentinelles els costa molt trobar suport al seu voltant, per més fantàstiques que siguin les persones del seu entorn laboral, familiar, esportiu o associatiu. Quan un sentinella comparteix el neguit que li genera el fet de ser sentinella, és molt probable que se’l titlli d’exagerat, patidor o extremadament prudent i que s’entengui la seva inquietud com una simple queixa. Un sentinella ha de vigilar molt com diu les coses perquè sovint el seu entorn l’interpreta malament. Per això, és conscient que un sentinella, calladet sempre és més bufó.

Un sentinella no pot deixar de ser-ho perquè, de sentinella, se n’és a casa i al carrer, a la feina i de vacances, a mar i a muntanya, a l’hivern i a l’estiu… sempre i a tot arreu. Amb esforç i perseverança, un sentinella pot fingir que no ho és, però tard o d’hora serà descobert. 

Un sentinella sovint se sent poc comprès i viu en solitud la seva pròpia solitud. És la coneguda solitud del sentinella. 

Excés de pes a la motxilla

Els que som caminaires de mena sabem que hi ha molts elements a tenir en compte per preparar una excursió: el punt de sortida, el d’arribada, el recorregut, l’avituallament o els companys són alguns dels elements necessaris per dissenyar qualsevol sortida. D’altres com el paisatge o la meteorologia són elements sobre els quals podem fer poc més que informar-nos-en, però no en tenim el control. Uns i altres, però, són necessaris per planificar una bona caminada i aconseguir que una travessia acabi amb èxit.

Ja de camí, mentre duri el recorregut, ens delectarem amb un bon paisatge per contemplar, una planta curiosa per fotografiar, un arbre monumental per abraçar i de tants altres detalls que enriquiran el nostre recorregut.

Per més que haguem planificat la ruta, sempre pot sorgir algun inconvenient que destorbi la nostra anada: un barranc infranquejable, un pendent massa costerut, un company que ha quedat enrere, una  pedra a la sabata... Cada un d’ells, per insignificant que pugui semblar, pot dificultar la nostra marxa. És molt probable que amb el nostre enginy i la nostra experiència tinguem prou recursos per superar les dificultats, però sovint és en la passejada més plàcida i quan menys ens ho pensem que trobem un obstacle que s’erigeix davant nostre com un mur infranquejable que ens està barrant el pas. És aleshores quan, amb l’ajut del nostre enginy i de la nostra experiència, serem capaços de sortir-nos-en, sabedors que només tenim dues opcions: escalar el mur o vorejar-lo.

A vegades, però, el mateix entrebanc o el neguit per superar-lo ens empenyen a fotre’ns de cap al mateix mur i esdevenim incapaços de veure’n la sortida. En aquest cas, ens hem de plantejar de fer una pausa per respirar aire pur o escoltar el silenci.

Potser una simple aturada ens ajudarà a veure que en realitat el que necessitem és alliberar-nos de l’excés de pes que duem a la motxilla.

Un (mal) vespre amb en Jacson

Tan de bo no ens haguéssim conegut; hauria estat senyal que el meu cotxe no s’hauria avariat en una ciutat gran com Barcelona. Tan de bo no ens haguéssim conegut; hauria estat senyal que tot i haver-se’m avariat el cotxe hauria trobat un bon taller mecànic on arreglar-lo. Tan de bo no ens haguéssim conegut;  hauria estat senyal que de bon començament hauria fet ús de l’assistència de viatge que m’ofereix l’assegurança del vehicle que pago religiosament.

Tan de bo no ens haguéssim conegut, Jacson, tu hauries passat la nit de divendres canviant pneumàtics de cotxes i descansant aquelles estones en què no tinguessis feina i jo hauria seguit amb els plans que tenia per aquell divendres al vespre.

Saps què Jacson? Des del primer moment veia alguna cosa en tu que em feia pensar que no resoldries el meu problema. Em vas fer comprometre a pagar-te una hora i quart a seixanta euros l’hora -més IVA-, independentment del temps que tardessis a fer la reparació. En aquell moment jo estava disposada a pagar els noranta euros com a peatge per seguir els plans que tenia per aquell vespre. 

El fet que hagis vingut a parar a Barcelona des d’algun país sud-americà deu ser senyal que allà on vas néixer les coses no són fàcils. Me’n faig el càrrec. Has d’entendre que per als que hem nascut aquí, a vegades les coses tampoc ho són gaire, de fàcils. No et pensis que aquí ens regalen res. Tot el que tenim ens ho guanyem a base d’esforç. O et penses que vaig pel món amb un cotxe que aviat farà setze anys per gust?  

Malgrat que potser la teva vida no ha estat gaire dolça, no sé per què, des del primer moment,  vas ser tan desagradable amb mi i per què al meu acompanyant li vas clavar dues bronques! Primer vaig dubtar de si et dignaries a començar la reparació del meu cotxe; després vaig pensar que m’estaves prenent el pèl; més tard vaig adonar-me que ets un mal educat, i  finalment vaig tenir clar que no te’n sortiries i és en aquell moment en què vaig activar el meu “pla B”: l’assistència de viatge. Sentir que et deia que et pagaria la reparació amb la condició que no toquessis ni una peça més perquè, destraler com ets, corria el risc de quedar-me sense cotxe, et va tocar la moral. Segurament perquè jo, l’única dona d’entre les vuit o deu persones que tenies al voltant, et deixava en evidència. T’ho vaig haver de repetir tres vegades: Et pagaré la factura, però atura aquesta reparació. No em vas entendre. Et pagaré els 90 euros, però no vull que toquis més el meu cotxe. No et va agradar i volies acabar la reparació “por tus huevos”. Sóc la clienta, jo pago i qui paga mana; deixa estar el meu cotxe que ara ve la grua a buscar-lo. Tu et vas posar fet una fera i jo, a partir d’aquell moment, em vaig sentir alliberada.

Corretges d'un motor...

Finalment, renegant ferros i claus, vas anar a fer una trucada. No sé ni vull saber a qui, però vas tornar dòcil com un xaiet. Vas deixar el cotxe prou ben recollit, vas dir-me que no t’havia de pagar ni un euro i vas fer-me un document (en castellà i amb unes faltes garrafals) on consta que jo me’l volia emportar tot i que la reparació no estava acabada; una mena d’alta voluntària. Vaig signar el document i amb prou feines vam dir-nos adéu. Espero que aquesta entrada sigui el nostre comiat.

Saps què Jacson? Et vaig veure el llautó des del primer moment. Aquella reparació t’anava grossa. Podies haver estat sincer i dir-me que no t’hi veies amb cor. Ens hauríem estalviat una pèrdua de temps i de paciència i no hauríem passat un mal vespre junts.

Com a post data, et faré una pregunta: Realment ets mecànic?