Sis mesos que donen per molt (DSR-18)

Sis mesos després del diagnòstic de DSR en la meva extremitat superior dreta, el panorama que se’ns dibuixa al davant no és pas el més engrescador. Segurament ara mateix no podem dir que anem molt malament, però tampoc no tenim cap evidència que faci pensar que anem molt bé.

Com que a la vida tot és relatiu, sis mesos donen per poc, però també donen per molt. En sis mesos s’han succeït, pel cap baix, unes trenta visites mèdiques, entre traumatòleg, anestesista, rehabilitadora i metge de capçalera i, en cada un d’aquests professionals hi he trobat una persona amb una mirada franca, un diàleg sincer  “de tu a tu” on han sovintejat paraules com paciència, lentitud o, fins i tot, putada, que no amaguen aquesta sensació de desconeixement que ens desconcerta a tots.

Sis mesos han donat per fer unes quantes proves mèdiques (gammagrafies, electromiogrames, radiografies...), set bloquejos simpàtics del gangli estrellat, més de cent-vint sessions de rehabilitació (teràpia física, estimulació de cadena simpàtica, respiracions, magnetoteràpia, corrents...) i uns cent vuitanta banys revitalitzants i el doble de sessions casolanes d’exercicis.  

Sis mesos, amb els seus cent vuitanta dies i les seves cent-vuitanta nits, donen per moltes hores de donar voltes entorn al mateix tema, moltes hores de pensar-hi i moltes de parlar-ne amb les persones que, pacientment, m’ofereixen companyia, atenció, comprensió i suport.

Sis mesos han donat per parlar amb altres persones afectades i adonar-se que, malgrat el desconeixement que s’esmenta constantment, déu n’hi do els casos que se’n diagnostiquen. Per això, sis mesos donen, sobretot, per buscar informació, perquè el desconeixement i la complexitat que esmento contínuament des de la primera entrada d’aquesta sèrie, junt amb la manca d’un protocol d’actuació en aquests casos i la individualitat en la forma de reaccionar de cada pacient, provoquen en qui pateix aquesta dolència, una gran dificultat per entendre el present i acceptar el que comporta i, sobretot, molta inquietud sobre com serà el futur.

Sis mesos han servit per proveir-me del material necessari per fer exercicis de rehabilitació a casa: pilotes de mides, textures i materials diversos; cilindres de cartró i d’espuma de gruixos i llargàries variats; taps de suro; cargols i femelles de rosques i diàmetres diferents; una “mirror-box” per fer teràpia del mirall...  

No és que sis mesos siguin una data límit ni l’acabament d’un termini o d’una fase concreta de l’evolució de la DSR, però sí que en algun moment o altre “els sis mesos” han estat esmentats com a possible termini de durada de la malaltia. Tant de bo haguessin estat sis!

No sabem quin remei serà el que acabarà curant aquesta dolència. El més fàcil és que sigui la combinació de totes les coses que haurem fet, des del tractament rehabilitador que, sens dubte hi juga el paper principal, fins al més intervencionista, passant pel farmacològic i algun de complementari. Hem d’esperar que uns i altres, aplicats per part de bons professionals ajudin a deixar enrere aquest malson.

Arribats en aquest punt, seguirem lluitant amb el convenciment que encara hi ha molt per fer i que la curació és possible.

Adriana, dimarts 13 de març de 2018
DSR-18

Estimadíssima... (des de Soto del Real)

La “Carta pública a Empar Moliner”, que va escriure Jordi Cuixart des de la presó em va servir d’inspiració per escriure-li, altra vegada, el dia que feia tres mesos del seu empresonament. En aquella carta li explicava que per les festes de Nadal els presos polítics van estar presents a les nostres taules i a les nostres sobretaules i que aquells dies, en què tots ens estovem una mica, vam trobar encara més gran la injustícia que estan patint. Li explicava que no els oblidem i que parlem d’ells a casa, al carrer, a la fleca, a la sala d’espera del metge... Li parlava de la seva sensibilitat, de la seva capacitat de treure profit de les dues hores de visita per acaronar la companya, el fill, la germana, la mare...  Li parlava de la enteresa i la fermesa de la Txell i de l’admiració que sento per ells dos.

Li comentava i, alhora, li qüestionava les seves paraules “Sensibilitat vol dir tendresa, i això deu voler dir que no hi ha cap espai per a l’odi ni el rancor... Que davant de la injustícia s’erigeixen estoicament militants de la tendresa, i potser això no hi era, al guió, però cada dia que passa tinc més clar que tot el que estem vivint plegats ens fa més bones persones i una mica més humans...” perquè, personalment, em sento incapaç de fer-ne la lectura positiva que en sap fer ell des de la perspectiva que li ofereixen la distància i l’aïllament i perquè dubto que tot això ens faci més bones persones, però, en cas que fos així, trobo que tot això no feia cap falta.

I li explicava que, tot i que sortim al carrer pacíficament, en l’aire que respirem sí que hi noto un deix d’odi i de rancor quan fem servir sovint l’expressió “ni oblit ni perdó”. Ben mirat, potser hauríem de ser més curosos i no fer-la servir. No ho sé.

Avui he rebut la resposta a aquella carta, un escrit breu, encapçalat per un genuí “estimadíssima”, a l’estil d’Antonio Gramsci, una missiva curulla d’esperança, sensibilitat, tendresa i optimisme on no hi tenen cabuda ni l’odi ni la rancúnia.

Gràcies, estimadíssim Jordi!

Fotografia publicada per @leivacuixartpol