Entre el dir, el no dir i el no saber què dir

Vivim en una societat que ens ensenya molt poc a tractar amb naturalitat alguns temes, entre ells la mort i la malaltia. Fruit d’aquest fet, és habitual que en algunes circumstàncies no sapiguem com actuar i, en comptes de fer-ho espontàniament, seguint allò que ens diu el cor, ens compliquem la vida.

Des que convisc amb la DSR, m’he trobat unes quantes persones que se sorprenen de la meva situació. Amb moltes d’elles hem mantingut converses enriquidores i interessants; amb d’altres ens hem saludat passant de puntetes el tema que ens ocupa, i amb algunes altres m’he trobat amb converses que es podrien qualificar com a poc encertades. Agraeixo de tot cor l’interès que totes i tots han mostrat, mostren i, ben segur que mostraran per la meva situació. Ara bé, tinc ganes de publicar algunes de les expressions curioses, poc encertades i menys empàtiques. La intenció d’aquest recull no és criticar ni deixar en evidència aquelles persones –anònimes- que les han pronunciat, sinó fer-nos veure, a tots plegats, que en determinades situacions, potser és millor no dir res o parlar del temps.

Som-hi!

Encara no treballes?: En el rànquing d’expressions poc afortunades, tant pel que fa a freqüència com a inutilitat, aquesta ocupa un lloc important, sobretot quan és pronunciada com a primera i única pregunta. Res a dir del fet que algú, a més d’interessar-se per com em va tot, a mitja conversa em pregunti per la meva situació laboral.

Hauries de canviar el xip: Aquesta és de les que fan mal! Tot i que en el fons no deixa de ser un bon consell, personalment hi trobo a faltar una segona part; és aquella que explica com fer-ho.

Tu rai!: El “tu rai” dóna molt de sí. Aquesta expressió té infinites possibilitats segons les paraules que duu al darrere. Per exemple: tu rai que et saps entretenir, tu rai que t’agrada escriure, tu rai que ets funcionària... Doncs ja ho sabem: “jo rai.”

Quina sort que...: És força semblant al “tu rai” i va seguit de coses com: pots estar ben informada, tens temps per llegir... Efectivament he pogut seguir esdeveniments i informacions tant de dia com de nit: debats de política, investidures, manifestacions, empresonaments, la nit de l’atemptat a Barcelona (17A)... Ara bé, de cap manera no en diria “quina sort”.

Fas bona cara: Com deia el meu pare, que en això dels mals hi tenia força experiència, la resposta seria “ a la cara no hi tinc pas res”.

Encara ho portes prou bé: Que et diguin això en moments determinats, no és gaire reconfortant. La resposta podria ser “I tu, com ho saps?”

Has tingut sort!: És evident que sempre hi ha coses pitjors, però aquesta és una expressió tant desafortunada que només se m’acut respondre “I tant! Encara ho estic celebrant”.

Jo ja porto tant de temps!: Sovint altres pacients  es desesperen pel temps que fa que els dura una lesió. Quan això passa a prop meu procuro no concursar per qui porta més temps i fujo d’estudi.

Suposo que amb la finalitat de treure-hi importància i amb tota la bona fe, hi ha persones que, davant d’algú que ho passa malament, expliquen amb molt detall altres casos que troben similars. Aleshores és quan es dóna alguna de les situacions següents:

Explicar el relat detallat de les dolències dels altres: Saber què li va passar al cunyat del veí de la neboda del company de feina d’en “Pepet” ara mateix m’importa un rave. Per la mateixa regla de tres penso que a ell no li deu interessar gens què em passa a mi.

Narrar detalls mèdics escabrosos: Simplement no em ve de gust escoltar detalls morbosos de dolències dels altres. Per estalviar-me’ls he après a tallar l’interlocutor.

Com a excepció i en sentit contraposat a totes les expressions anteriors, tot buscant informació, vaig trobar-me un fisioterapeuta que em va dir: “Una DSR és el pitjor que et pot passar a la vida”. Sentir això de la boca d’un professional a qui només estava fent una consulta em va sorprendre tant que no vaig poder estar-me de respondre-li “em sembla que hi ha coses molt pitjors!”. Entenc que el que realment volia dir és que es tracta d’una dolència complexa i difícil de resoldre, però els anys m’han ensenyat que a la vida poden passar coses molt pitjors que aquesta.

És evident que és molt difícil trobar les paraules justes i adequades a cada situació, per això caldria unes grans dosis d’encert, coneixement i empatia, facultats que, malauradament, poques persones posseeixen. Mentrestant, en situacions com aquesta, cal saber escollir molt bé entre el dir i el no dir, sobretot si no sabem què dir.

 

Adriana, 25 de juny de 2018

DSR-25

Rosa de pastor

Cinquanta-quatre voltes al sol

Suposo que us passa. Hi ha dies que em sento dir en veu alta l’edat que tinc i no m’ho crec. Em miro al mirall i la dona que hi veig no aconsegueix convèncer-me que aquella imatge ha d’encaixar amb la noia que viu a dins meu...  Amb aquestes paraules començava Sílvia Soler l’article “Abans i ara” que publicava ahir al diari Ara. I tant que ens passa! Més ben dit, em passa. Em passen aquestes i altres de les coses que esmenta l’autora. La coincidència de la publicació d’aquest article amb la vigília del meu aniversari m’ha motivat a llegir-lo i rellegir-lo i a fer-ne algunes reflexions.

Jo tampoc no penso que m’hagi convertit en la dona equivocada. Més aviat penso que sóc fruit de les circumstàncies amb què m’he trobat a la vida. No és pas que hagi delegat a l’atzar les preses de decisions. No. Totes i cadascuna de les decisions vitals han estat preses personalment i volgudament, influenciada –això sí- per aquelles coses que en cada moment han estat importants per a mi. I com que la meva biografia encara no està del tot escrita, vés a saber com acabarà.

No em costa connectar amb aquella nena ni amb l’adolescent rebel que vaig ser; més aviat em costa desconnectar-me’n, deixar-me anar de les seves mans i acceptar que, pel fet d’haver-me convertit en una dona adulta, he de deixar enrere allò amb què creia, allò que anhelava i que tossudament defensava. No em vull enganyar: em costa. I em costa acceptar que aquella jove que a vegades pensava que es podia menjar el món hagi d’anar en compte perquè el món no se la mengi.

Sí que me’n faig sovint de reflexions com les que es fa la Sílvia en aquest article, però no davant del mirall, sinó en situacions quotidianes. Potser perquè porto els mateixos anys essent mare que sense ser-ne, aquestes reflexions sovint estan relacionades amb la maternitat i es donen, per exemple, en una llarga taula familiar quan sento una de les meves filles que s’explica com una dona adulta, o quan tinc l’honor de seure a primera fila en un casament i veure que el nuvi li posa un anell a la meva filla, o quan veig una de les nenes que vaig criar en una fotografia de graduació universitària. Em passa en aquestes i en tantes altres situacions que mai no havia imaginat, perquè no sortien en els manuals de maternitat que llegia quan estava prenyada.

Avui faig cinquanta-quatre anys i quan s’acabi el dia hauré rebut un bon grapat de felicitacions, i hauré bufat les espelmes. Els que em coneixen saben que no sóc dona de protagonitzar grans celebracions. M’omple més gaudir dels petits moments de la vida: un esmorzar dalt d’un cim, una bona posta de sol o un capvespre vora el mar, acompanyada de qui ja sap que ha esdevingut el meu imprescindible.

Sé que avui, com tants altres dies, abans d’anar a dormir em miraré al mirall i em reconeixeré amb aquella dona que hi veuré. I sense fer-me més preguntes em diré que, malgrat que en alguns aspectes no he tingut gaire sort en el repartiment del joc, potser encara sóc a temps de fer una bona jugada fent ús d’algun trumfo que no sé que duc amagat. Qui sap si encara puc cantar un contro, un recontro o un Sant Vicenç. La partida continua.

Aquestes són algunes reflexions que deixo escrites avui, 10 de juny de 2018, quan estic a punt d’acabar la cinquanta-quatrena volta al sol.

Una MFSEA

En l'entrada dedicada al Dia internacional de la infermeria, avançava que properament explicaria a bastament què és una Mobilització forçada sota els efectes de l’anestèsia (MFSEA). Uns quants dies més tard, ho intentaré.

Una MFSEA consisteix a forçar la mobilització d’una articulació que presenta una limitació de mobilitat, per tal de recuperar el rang de moviment que, per un o altre motiu (adherències, capsulitis, cicatrius...) s’ha perdut. En el meu cas, aquesta limitació, a l'espatlla, és una conseqüència més de la Distròfia Simpàtico Reflexa. 

La intervenció comença amb un treball de precisió de l’anestesista per tal de col·locar un catèter interescalènic que ha d’arribar a unes terminacions nervioses concretes. Per fer-ho s’ajuda d’un ecògraf, ja que la tècnica requereix una precisió mil·limètrica. Conscient en tot moment, gràcies a les seves explicacions i indicacions a la pantalla de l’ecògraf, segueixo en directe aquesta “operació”. Abans d’introduir el catèter m’injecta una mica de sedant; sabem que ja m’hi té acostumada i que ens beneficia a tots dos: a mi perquè em tranquil·litza i a ell perquè la meva tranquil·litat li permet treballar amb comoditat. Uns impulsos elèctrics serveixen per comprovar la bona col·locació del catèter. Només falta fixar-lo una mica externament perquè la idea és que, si tot va bé, duri cinc dies. I si alguna cosa no va prou bé, repetirem aquest procediment (com va ser el meu cas). És tanta la precisió que es necessita perquè l’anestèsia produeixi l’efecte desitjat, que un petit moviment pot deixar sense efecte aquest catèter.

Tot seguit el traumatòleg passa a fer la mobilització forçada, pròpiament dita, però abans una bona dosi de sedant em desconnecta d’aquest món, mentre amb el moviment forçat es van trencant les adherències de l’espatlla. Quan em desperto, es produeix la primera al·lucinació veient el meu braç que, en mans del traumatòleg, realitza girs i moviments que feia tres trimestres que tenia oblidats. Impressionant!

Aquesta intervenció continuarà a planta on, per una banda em controlaran el dolor a base de calmants administrats per vena, i per l’altra, dues vegades al dia, m’introduiran l’anestèsic pel catèter, mitja hora abans de cada sessió de rehabilitació. Amb cada dosi d’anestèsia cal esperar els efectes del síndrome de Horner, ja que, a més d’adormir l’extremitat, es busca l’efecte del bloqueig simpàtic.

Fa vint-i-un dies de l’alta hospitalària i encara no ha arribat el moment de valorar amb el traumatòleg l’evolució clínica post MFSEA, però ja porto unes quantes situacions quotidianes i unes quantes sessions de rehabilitació que em permeten fer-me la idea de què ha suposat tot plegat. Per això, des del punt de vista personal, voldria fer algunes consideracions sobre la MFSEA. Primera: l’administració d’anestèsics i calmants mentre dura l’ingrés hospitalari fa que, per contra del que hom pot suposar, no es tracti d’un procediment especialment dolorós. Segona: els cinc dies que va durar l’ingrés van ser un anar i venir del món real on el moviment presenta dolor i limitació, al món imaginari on l’anestèsia ho fa tot molt més fàcil, i això comporta uns alts i baixos considerables de l’estat anímic. Tercera: malgrat el bon tracte rebut per part de tots els professionals que em van atendre, tant a l’hora de fer-me la forçada com durant tot l’ingrés, l’estada hospitalària va suposar un bon trasbals a nivell personal (més endavant en parlarem més extensament). Quarta: tot i que no m’havia volgut crear grans expectatives per no quedar decebuda si la cosa no funcionava, tres setmanes després tinc clar que, malauradament, aquest remei no ha estat posar oli en un llum i que no ha comportat una gran millora.

Una vegada més, doncs, es posa de manifest que tot plegat no és ni serà fàcil ni curt i que cal molta paciència i força de voluntat per anar-ho trampejant. Això no obstant, seguirem lluitant amb el convenciment que encara hi ha molt per fer.  

Adriana, 2 de juny de 2018

DSR-24