Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mort. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mort. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 de desembre del 2024

Nadal de pessebre 2024

Xarrampim, xarrampim, xarrampia,
Xarrampim, xarrampim, xarrampó,
Xarrampim que Josep i Maria
tenen un petit minyó.


Fa uns anys vaig escriure un text sobre el meu primer pessebre. N’explicava que a l’hivern hi feia fred i a l’estiu força calor. Que la comuna era a fora i tenia quatre forats. Que hi havia un oratori i una sala molt i molt gran. Que la cansalada era salada i tenia un toc de ranci Que la llet era del dia i en bullir-la feia tel. Que el pa durava tants dies que era molt més bo torrat. Que no hi havia un jaç de palla on naixia el nen Jesús ni un bou i una mula que escalfessin cap infant.  

Aquell meu pessebre era molt concorregut: llenyataires, traginers, masoveres i pastors; filadores, rentadores, pescadors i moliners; pastorets i pastoretes tot xurmant algun xaiet; llenyataires atrevits tot clavant cops de destral; traginers i tragineres menant aquella mula tan tossuda que no volia tirar; pagesets i pagesetes escampant gra al galliner...

Han passat uns quants anys i aquell meu primer pessebre té assegurada la continuïtat. Els petits venen contents per celebrar junts el Nadal. Ja fa dies que es guarneixen i fan demostracions familiars. Vestits d’arbre de Nadal i de dimoni escuat. Tres germans abrigadets cantant nadales al Pla de Dalt. Una pastoreta arribada d’orient. Dos majorals gironins que van cap a La Garrotxa per fer cagar el Tió. A la Closa, pastoret i pastoreta es lleven cada matí enmig d’un pessebre glaçat. I el més petit de la colla que no sap quin paper triar: si el de caganer o el de rabadà.

Amb els anys, aquell primer pessebre se’ns ha anat esvellegant. La pastora de l’anunciata enguany no s’enfilarà i cantarà el Xarrampí sense poder-lo ballar. En aquest nostre pessebre hi falten alguns pastors que la malastrugança se’ns va emportar massa aviat. Figures insubstituïbles pels seus papers cabdals. Tots nosaltres en guardem els seus millors moments en un calaixet del nostre cor on desem els millors records: el seu bon fer i el seu bon humor. Els estimem i ens han estimat. I en una nit com aquesta es mereixen ser evocats.

Per ells i perquè el temps ens ajudi a endreçar el garbuig de sentiments, avui alcem les copes...

I brindem per nosaltres i els de dalt! 

Adriana, nit de Nadal de 2024 




dissabte, 16 de setembre del 2023

En la mort del "tiu" Joan

Aquesta setmana ha mort, als 97 anys, en Joan Llongarriu Montsalvatje, el tiu Joan. Un bon home. Professionalment se’l recorda com a veterinari, sobretot pels pagesos de la comarca, alguns dels quals parlen d’ell amb gran afecte i estimació.

Després de seixanta-set anys de convivència amb la Rosa, la “tieta Petarreta” -això ho deia ella mateixa als seus renebots i renebodes quan eren petits- deixa tres filles, la Katy, la Montse i la Marta, les tres cosines Llongarriu, que han portat al món quatre fills. A partir d’ara, filles, gendres nets i netes, tal com van dir en un text preciós que van llegir al funeral, faran pinya per cuidar la Rosa i continuaran junts amb els costums establerts, mentre recordaran i trobaran molt a faltar en Joan, que tant els va estimar i a qui tant van estimar. A tots els seus apenats els diria que el temps relativitza el patiment i fa que els bons records eclipsin el dolor de la pèrdua.  

Aquesta mort posa punt i final a la generació que ens precedeix: la dels germans Llongarriu Montsalvatje. Ells van ser els fills de d’en Lluís Llongarriu Sagué -l’últim Llongarriu nascut a la Vall del Bac (1892-1959)- i de Manuela Montsalvatje Fossas (1892-1955): Joaquim (1918-1988), Montserrat (1919-2002), Rosa (1921-2021) , Ramon (1923-2006), Joan (1926-2023) i Maria del Tura (1927-2020).

Els sis germans al jardí de la casa del carrer Fontanella

Transcric les paraules del meu pare, en Ramon -el quart dels germans per ordre de naixement-, publicades en un llibre d’edició familiar sota el títol “Llongarriu de la Vall del Bac”, sobrela nostra nissaga, en el moment en què fa referència a la descendència d’aquesta germandat: així com dels cinc matrimonis podien esperar-se quinze o vint fills, amb la quarta part de barons, posem per cas, amb possibilitat àmplia de transmetre el cognom a la descendència, doncs no. Només dos germans, en Joan i un servidor n’hem tingut, de fills, nou en total, dels quals només un noi, el meu germà Lluís, haurà transmès el cognom Llongarriu. El cognom, molt difós, continuarà en d’altres famílies radicades en diferents pobles, amb les quals mai no he trobat punts d’afinitat provada, per llunyana que fos.

Per trobar els inicis d’aquesta nissaga el pare va haver de fer un llarg estudi fins que va trobar que, a l’any 1576, en Joan Longarriu es va casar amb Joana Coll, filla de Joan Casanova, del veïnat del Corb, a la parròquia de Les Preses. Joan Longarriu, nadiu del lloc de Vilallonga, a la Gascunya, del Bisbat de Tarbes, dins de l’aleshores regne de França, que emigrà cap a aquella Catalunya tan poc poblada i prou necessitada de braços per al seu redreç.

La mort d’en Joan posa punt i final a la dotzena generació d’una nissaga que ha jugat fort en aquest nostre petit país. Aquesta germandat fou la darrera generació de propietaris de l’heretat familiar encapçalada per la casa de Llongarriu. Se’n desprengueren l’any 1987 veient que se’ls feia inviable mantenir la hisenda sense haver-hi de posar molts diners. Era una propietat amb moltes hectàrees d’un bosc poc rendible, sobretot per la manca d’una carretera que permetés treure’n la fusta i on la vida hi era cada vegada més difícil. Un cop més queda constatat que l’Alta Garrotxa ha estat i és un antic i oblidat país. A Catalunya, el progrés va arribar massa tard al món rural, un món oblidat i castigat per les administracions que gestionen el territori des d’una taula de despatx situat en una gran ciutat. Quedarà la realitat física de la vella casa pairal amb l’heretat que encapçala, on la nostra genealogia s’ha forjat al llarg dels anys.

Els sis germans potser per
la comunió del pare (de mariner)

A un nivell més personal, he de dir que amb la mort del tiu Joan, hem perdut un home bo. Un home que sempre s’havia interessat per nosaltres: els estudis, la parella, la salut, les nostres filles, els seus estudis, la seva salut... Un home de posat senzill i planer, que estimava i es feia estimar.

Una vegada més són certes les paraules que el pare deixà escrites: La seva mort ens convertí, de cop i volta, en els grans de la família. És una sensació com si, sobtadament, haguéssim envellit prematurament. Així doncs, els que hem sobreviscut a tots els nostres oncles i ties ja som a primera fila. Els que no han tingut aquesta sort tindran sempre un lloc preferent en el món dels nostres recordats, món que va creixent enterrament rere enterrament.

Crec que no m’equivoco si dic que els que quedem tenim el deure moral de continuar amb l’esperit i el saber fer d’aquesta família, posant en pràctica molts dels valors que ens han transmès: estima, responsabilitat, respecte, discreció... Esperem saber-ne estar a l’alçada.

Uns se’n van i els altres arriben. Tal com deia la nostra àvia Manuela fent referència als que arribaran: sans i condrets siguin! 

Adriana, setembre de 2023

 

 

Notes:
1. Els texts en cursiva són citacions del llibre Llongarriu de la Vall del Bac, de Ramon Llongarriu Monsalvatje, el meu pare.
2. Els enllaços corresponen a altres escrits meus publicats en aquest blog que tenen relació amb les paraules que hi enllacen.

diumenge, 1 de gener del 2023

Un altre primer de gener

La nit del 31 de desembre del 1960, els pares -que ja tenien quatre fills- van sortir de casa perquè la mare s’havia posat de part. Pel camí es trobaven amb parelles joves que anaven a la Indústria o al Casino a celebrar la nit de Cap d’Any. Ells anaven cap a l’Hospital.

El naixement d’aquella criatura va ser una mica particular: la nena va trigar a plorar i els adults que hi eren presents van voler que rebés la benedicció cristiana que la redimiria del pecat original (quin pecat podria haver comès una criatura acabada de néixer?) i la van batejar a l’hospital mateix. Uns dies més tard, va ser batejada com tots els fills de les famílies catòliques dels anys seixanta: per un mossèn, acompanyada dels padrins, familiars, molta mainada i en absència de la mare.

L’anècdota del primer bateig a l’habitació de l’hospital -tenim entès que va ser amb cava-, de tant sentir-la explicar, em va quedar gravada per sempre i recordo que, de petita sovint l’explicava. No tothom té una germana a qui han batejat amb cava.

La protagonista d’aquesta història va anar creixent. Als tres anys i mig va tenir una germana i va deixar de ser la petita. Es va fer gran, assenyada i responsable. Ajudava a casa i tant li feia cuinar com estendre roba o netejar. A més de les malalties infantils que tots passàvem (varicel·la, xarampió, galteres...), va agafar reuma infantil i van córrer a treure-li les amígdales. Més endavant, ella i el nostre germà van passar junts l’hepatitis.

Creixia amb una gran sensibilitat: s’enyorava molt dels pares quan havien de marxar per algun afer familiar. Els germans pensàvem que no era gaire valenta i fins i tot en fèiem befa. Encara no havíem vist les dents al llop i no sabíem de què anava la vida.

Van passar els anys i, malgrat el mal presagi d’una mestra de l’escola, es va llicenciar en biologia i va exercir la seva feina amb molta vocació. Va ser tieta una, dues, tres i fins a vuit vegades. Va ser mare de dues nenes precioses (que ara són unes donasses!). Es delia perquè tot el seu entorn estigués bé i se sentís còmode. I amb el seu company obrien les portes de casa seva per a les celebracions familiars, any rere any.  

La fotografia per al carnet de família nombrosa -1973

Amb les filles ja grandetes va arribar el diagnòstic, aquella paraula que, malgrat les estadístiques, no voldríem sentir mai al nostre entorn. Aquelles sis lletres que a vegades no pronunciem per por de sentir-les juntes: càncer. Un de molt estrany, incurable i agressiu. Van ser uns divuit mesos. I aquí és on vam veure com n’era de valenta. Ho va afrontar i no es va quedar amb el braços plegats. Va lluitar, va estudiar, va provar el que estava escrit i el que no. Però l’adversari era massa valent. Imbatible.

I aquell mes de desembre va ser el més difícil que hem viscut mai. Hi vam ser. Vam estar units. Vam intentar fer-li costat. I ella ens en va fer a nosaltres. Al final dels seus dies, encara va fer un gran esforç i vam poder dinar junts aquell darrer Nadal. Però, malgrat la seva valentia, la severitat d’aquella malaltia se’ns la va emportar el dia que hauria fet els cinquanta-dos anys.

Han passat deu anys d’aquell primer de gener de dos mil tretze. Aquell dia tan estrany que en comptes de felicitar la nostra germana pel seu aniversari ens n’acomiadàvem.

Han passat deu anys i per nosaltres la vida ha continuat. Hem tirat endavant recordant-la en tot moment. A ella, però, la mort l’ha privat de veure les filles adultes, de conèixer els seus gendres i els seus nets. De ser àvia i de gaudir-ne.

Han passat deu anys i cada primer de gener la recordem més que cap altre dia. Per això, encetem aquest dos mil vint-i-tres, dedicant-li el primer dia.

T’estimem i et recordem, Marissa!

Adriana, 1 de gener de 2023



Jugant amb la Vespa del nostre cunyat - 1969




divendres, 29 d’octubre del 2021

Recordant la Maria Bonfill

Un dels primers records que tinc de la Maria és el d’una sortida al Pedraforca. Ella i en Ramon s’havien apuntat a una excursió del CEO en què en Joan i jo fèiem de vocals. Aquell dia ja em vaig adonar que la Maria era una persona afable, simpàtica, respectuosa i molt riallera.

Més endavant vam coincidir, uns quants anys, a la castanyada que fèiem amb uns amics que teníem en comú, a Sant Hilari. Collir bolets l’apassionava, els coneixia i sabia quins es podien menjar i quins no. A l’hora de netejar-los i cuinar-los sempre feia per una. A l’hora de rentar els plats, també. A l’hora de torrar castanyes, tant s’hi feia a tallar-les com a remenar la paella. Participava en tot i de tot.

La Maria va ser la tutora de 6è de les dues meves filles, l’Alba i la Sílvia. Com la majoria dels seus alumnes, totes dues en recorden especialment les classes de ciències, els experiments de Laboratori i, sobretot, les disseccions.

Durant una temporada, la Maria va deixar les ciències i el Laboratori i va ser la tutora dels Bolets. A ella li vaig confiar l’Alba quan va començar P3 a l’escola i de seguida vaig veure que deixava un dels meus tresors més preuats en bones mans. Me’n podia anar ben tranquil·la a la feina.

Els pares d’aquells Bolets vam organitzar una acampada a final de curs a La vall del Bac. La Maria ens va venir a visitar i ens va ajudar a arrodonir aquella jornada. La recordo dedicada a jugar amb els nostres fills i molt afectuosa amb ells i amb els seus germans, grans i petits.

Aquells Bolets es van fer grans i es van convertir en Pingüins que, quan van arribar a sisè, van tornar a tenir la Maria de tutora. Se’ls estimava tant! Recordo especialment el bon tracte i la consideració que va tenir per l’Alba que aquell curs va passar per una lleu intervenció. La Maria va estar en tot i per tot i la va ajudar a minimitzar els efectes d’aquell incident: li va facilitar participar a la sortida de final del 2n trimestre a Joanetes; li va trobar un avi de la Residència Parc Nou per agermanar-s’hi; la va venir a visitar a casa...

Deu fer poc més d’un any, passejant pels Hostalets, vam coincidir-hi al Terrers. Vam estar parlant una bona estona amb ella, la seva germana, la Carme, i el seu cunyat, en Jesús. Vam xerrar de tot i de res: dels fills, els que tenia a prop i el que tenia lluny; dels seus néts; del confinament i de com els havia afectat privant-los d’anar a visitar en Quim; de la proximitat d’algunes jubilacions... Conversar amb la Maria sempre era un plaer.

Malauradament, dissabte 9 d’octubre, la Maria ens va deixar. Va marxar massa d’hora. Encara tenia moltes coses a fer. Acabava de començar el seu darrer curs exercint de mestra. Acabava de ser àvia. Va marxar abans d’emprendre una nova etapa de la vida que li havia de permetre poder gaudir més de la família i de les seves aficions: la muntanya, els bolets, la natura...

La recordarem amb la seva mirada franca, amb el seu somriure, amb la seva amabilitat, la seva predisposició... Se n’ha anat una gran mestra i una gran persona.

Persones com la Maria no haurien de morir mai.

Gràcies per tot, Maria.  

Adriana, octubre de 2021


1994. A La Vall del Bac amb els Bolets


dimecres, 14 de juliol del 2021

En la mort de la meva padrina, la tia Rosa de Girona

A la nostra família, el mot “padrina” ens evoca els records de la besàvia, la padrina de Can Massias, una dona molt coneguda a Olot per motius diversos, dels quals en remarcaré un parell. El primer, perquè tingué molta descendència: deu fills i trenta-un néts! El segon, perquè dos dels seus fills foren assassinats a la guerra (in)civil.

Fa pocs dies ha mort la meva, de padrina, la tia Rosa de Girona. Ens ha deixat quan li faltaven només dos mesos per fer cent anys. Llevat dels darrers dos o tres anys, va tenir una bona qualitat de vida. Tenia uns bons hàbits i crec que no m’equivoco si dic que va tenir una bona salut. En certa manera, tots havíem anhelat una mica la seva qualitat de vida. I, és que si no entrem en detalls, podem dir que la tia Rosa va tenir un bon envellir, ja que fins als noranta llargs no va començar a tenir els problemes de salut propis de la gent molt gran.

Nascuda el setembre de 1921, fou la tercera dels sis germans Llongarriu Montsalvatje. Es casà gran -als 37 anys- i fins aquell moment havia viscut a casa els avis. És per això que les meves germanes grans en guarden molts records, tant a la casa del carrer Fontanella d’Olot, com a Llongarriu, a la Vall del Bac, durant les llargues estades d’estiu. I és que, la tia Rosa, junt amb les altres dues ties solteres, la Montserrat i la Tura -que també es va casar gran-, s’ho passaven d’allò més bé entretenint la seva nebodalla durant les llargues tardes d’estiu: berenades al prat, a la font o a les saleres; jocs de sobretaula a la galeria durant les tardes plujoses, o fent labors per ensenyar les nenes a cosir.

La tia Rosa i el tiu Pepe, el seu marit, no van tenir fills biològics. Això no obstant, van exercir de mare i pare, ja que quan feia uns quatre anys que estaven casats, circumstàncies de la vida van fer que s’afillessin una neboda d’ell, que tots dos van criar, cuidar i educar com  una filla i, que més endavant, els va fer avis de dos nens, actualment dos homes que ronden la trentena.

La tia Rosa vivia a Girona. Casa seva era prop de l’Estació del tren. Girona i tren, als anys seixanta, eren dos elements que ciutadejaven molt. Vivia en un sisè pis i tenia un ascensor amb una porta a cada banda. Per Tots Sants era costum anar a Fires de Girona (“la comarca nos visita”). Aquell dia solíem anar a una estona a casa seva. Quan arribàvem, la Rosa deia “ja arriba la marabunta!”, perquè la veritat és que la nostra germandat trencàvem la quietud d’aquella llar. Després de saludar-los, en Pepe ens donava algun cèntim per anar als caballitus. Aquest costum es va mantenir viu fins al canvi de segle, només que ja no érem nosaltres qui rebíem els diners per a les les atraccions, sinó els nostres fills i nebots; els seus besnebots.

Molts dels jerseis que portàvem de petites ens els havia fet a mà la tia Rosa. En sabia molt, de fer mitja. Recordo que tenia una tècnica per aguantar-se les agulles al capdavall de l’esquena perquè no li fessin mal els braços. Quan s’acostava el Ram o algun esdeveniment social important, les ties d’Olot ens prenien les mides, la mare triava la llana i la tia Rosa de Girona ens feia el jersei. La Marissa i jo acostumàvem a estrenar dues peces idèntiques. Era una artista fent jerseiets i sabatetes per a nadó; en feia tot l’any, ja fos per a familiars o coneguts o per a “gent necessitada”.

Tot i que no era un dels primers llocs on ens portaven quan els pares s’havien d’absentar (no era pràctic i menys durant el curs), sí que havia anat a passar alguns dies a casa seva. En recordo una estada l’estiu que jo devia tenir nou anys. Recordo que tenia el terra del pis molt brillant perquè l’encerava. Recordo que ho tenia tot molt net i ordenat. Recordo que ja tenien un bany complert i un bany petit (a casa teníem un sol bany). Recordo que pujàvem al terrat del bloc de pisos a estendre la roba. Recordo que quan em donava un xupa-xup posava un llençol vell damunt del sofà per evitar que s’embrutís. Recordo que des de la saleta sentíem els xiulets del tren i corríem a separar les cortines per veure’ls passar.

La tia Rosa havia viscut una vida més abans tranquil·la. No treballava fora de casa i no havia tingut fills. Era una dona esvelta i elegant. Duia el cabell llarg amb un recollit que ens cridava molt l’atenció. Es cuidava i la cuidaven. Menjava molta fruita. No li agradava el formatge i no havia begut mai llet. Més d’una vegada he pensat que potser això havia contribuït al seu bon estat de salut.

Des que havia quedat vídua l’any 2002 havia viscut en solitud. Tot i que fins fa poc sortia cada dia, la recordo sola al seu pis del Carrer Bailén, un pis molt net i ordenat, amb mobles de qualitat ben conservats, decorats amb fotografies de la família i antigalles de la casa pairal familiar de la Vall del Bac. 

La tia Rosa ens va deixar la matinada de l’onze de juliol d’enguany, després d’un procés de debilitament físic irreversible i propi de l’edat.

La tindrem sempre en el nostre record.

Adriana, juliol de 2021


Una d'aquelles tardes a Llongarriu

 

diumenge, 21 de juny del 2020

Recordant la Tura, la tieta que va ser

Em queden molt lluny i alhora molt a prop aquells dies en què els pares havien d’absentar-se de casa per atendre alguna necessitat o esdeveniment familiar fora d’Olot. Molt lluny perquè han passat molts anys, però prou a prop per no haver-me’n oblidat.
En una família de sis germans, els ensurts sovintejaven. Accidents, problemes de salut del pare, de les filles grans o dels oncles provocaven que els pares s’absentessin puntualment. Les “grans” ja s’espavilaven; bé perquè eren grans o bé perquè eren les “tu rai”. Als “tres petits” ens deixaven en mans d’alguna tieta que ens acollia. El motiu principal de l’acollida era el dinar, ja que no ens quedàvem mai a mitja pensió a escola. En moltes ocasions anàvem a dinar a casa la tia Montserrat o a casa la tieta Tura.
Avui em plau compartir alguns records dels dinars de casa la tia Tura. La casa on vivia la tieta i el seu marit era ben moblada i curosament decorada; ordenada, i neta i polida. Es notava que no hi vivien criatures perquè era d’una pulcritud absoluta. A la taula, molt ben parada, no hi faltava de res: una bona amanida, els plats principals i una bona oferta de fruita que ella mateixa havia triat al firal, portant-la en un cistell, amb molta cura per evitar que es maqués, encara que això li suposés fer més d’un viatge els dies de mercat. El dinar era bo i molt ben presentat. En aquella casa hi regia el decòrum i, amb més o menys esforç, hi posàvem en pràctica les normes que havíem après a l’assignatura d’urbanitat.
Després de dinar, podíem sortir al jardí a esbargir-nos una mica: saltar a corda, nonet, un dos tres pajarito inglés... per esperar que fos l’hora de tornar a col·legi. Tal com fèiem a casa, abans de sortir, ens rentàvem la cara, ens pentinàvem i agafàvem el berenar. Els berenars de diari, a casa nostra, consistien en una llesca de pa amb algun acompanyament: confitura, fuet, formatge o xocolata. Quan dinàvem a casa la tieta, solíem tenir alguna sorpresa: una peça de confiteria que substituïa la llesca de pa i algun acompanyament més llaminer. Aquest era un fet tan excepcional que ens feia moltíssima il·lusió.
En una ocasió que recordo perfectament, la meva germana i jo ens vam trobar amb un panet de pastisseria acompanyat d’un “Toblerone”, aquella xocolatina de llet amb ametlles i mel, de forma triangular que menjàvem en comptades ocasions, quan algun familiar ens la portava de l’estranger o si anàvem a Andorra. Ens va fer tanta, però tanta il·lusió, que en sortir de casa seva per anar a cole, després que ella ens fes adéu des del balcó, ens vam amagar darrere el quiosc del Firal i ens vam menjar el Toblerone, amb un desfici que tinc l’escena ben gravada. Érem molt bones nenes, tant que vam considerar aquell fet com una gran entremaliadura.
Amb aquesta anècdota vull recordar la tia Tura com la tieta que va ser. Quan l’anàvem a visitar a casa seva sempre ens oferia un bon refrigeri. Si ella venia de visita ens portava alguna llaminadura. De gran es preocupava per nosaltres; ens preguntava sempre per les nostres filles (us la faran miniiiiistra!), nebodes i nebot. Va viure amb molta pena la malaltia i la mort de la nostra germana. Se’n preocupava molt, d’ella i de les seves filles. Es volia sentir útil i s’oferia per ajudar-nos. En els darrers tres anys, l’havia vist compadir-se de mi, pel problema de salut que arrossego. Era el primer que em preguntava quan entrava a la seva habitació de la residència on vivia i on va morir.
El seu envelliment va ser trist. Decadent. Però no es va oblidar mai d’agrair-nos cada visita –potser poques?- que li vam fer. Crec que la solitud la va acompanyar els darrers anys de la seva vida i al moment de la seva mort. Ens va estimar fins els últims dels seus dies; per això, a vegades penso que, en certa manera, vam ser aquells fills que ella mai no va tenir.
Acabo aquesta entrada amb les paraules que ella mateixa va escollir perquè la recordéssim el dia del seu enterrament:
“Veig Déu en la música, en el mar, en una flor, en una fulla i en un gest de bondat. (Pau Casals).
Pare Nostre...
Que el seu record perduri entre nosaltres”.

Adriana, juny de 2020 

Any 1966.

diumenge, 28 d’agost del 2016

A tall de comiat

Begetina de naixement i olotina d’adopció, passava els hiverns a Olot, tot i que trobava més saludable el clima de Beget, més sec que el de la plana olotina. Els migdies d’hivern, era fàcil trobar-la, acompanyada d’un parell de gossos bordissencs, a redós de l’ermita de la Salut de la Moixina on donava conversa als caminants que passejaven per aquells tocoms, mentre ella feia una pausa en els seus quefers.
Conversadora afable, gaudia enraonant i sovint recordàvem que la seva mare i els meus pares s’havien conegut a l’Institut Elemental de Segon Ensenyament, aleshores situat a la Plaça del Carme d’Olot on, corroborant el lligam comarcal natural, alguns joves de Rocabruna i Beget venien a cursar els seus estudis secundaris.
Aquella coincidència acadèmica havia derivat en una amistat que va perdurar en el temps. Per això, un cop l’any, anàvem a Can Jeroni on ens sentíem afofolats per l’hospitalitat vigorosa de la Teresa, la calma de la Rosa i la parsimònia d’en Joan (en Jeroni) que, darrere la barra, enraonava de tot i de res mentre preparava els cafès. Tots tres regentaven aquell petit hostal que ocupava la planta baixa de Cal Sastre, aquella casa gran i freda, situada a tocar de la riera, on també llogaven algunes habitacions que no havien de menester, esdevenint així pioners d’allò que amb el pas dels anys acabaria essent el turisme rural.
A vegades he pensat que el tancament de Can Jeroni i l’òbit dels seus pares van deixar la Rosa desplaçada del seu entorn natural i que, potser, això va accelerar el seu deteriorament físic i posterior envelliment. Però, malgrat les seves afectacions musculoesquelètiques, tenia prou energia i era fàcil trobar-la empenyent el seu carretó prop del rec de Revell traginant cendra, fuiaca o altres deixies per fer-ne formigó que escampava als horts que menava.
Reconeixia i admirava la vàlua i la capacitat de persones com el meu pare o alguns begetins il·lustres, que havien sabut recollir i tansmetre costums del món rural garrotxí. “No en podem pas ser tots de savis” deia sabent-se volgudament humil i pagesa.  
Rosa, que la teva senzillesa i bonhomia acompanyin el teu esperit lliure en el seu destí. I que descansis en pau!

La Salut de la Moixina on era fàcil
trobar la Rosa

A la porta de Cal Sastre o Can Jeroni. Beget, 1992


dimarts, 31 de desembre del 2013

Fa un any

Com he escrit en altres ocasions, mai no he estat gens fanàtica de la nit de Fi d’Any.[1] Els que conviuen amb mi en són coneixedors alhora que en pateixen les conseqüències. Vés per on trobo que és una nit un xic malaguanyada i un endemà força perdut que s’ha de passar com es pot. És ben vigent el que deia fa dos anys: És una nit prou especial que, per poca il·lusió que ens faci, acabem celebrant i, d’altra banda, és una nit tan comú com per no donar-li tanta importància com se li dóna.
La manca d’il·lusió per aquesta celebració anual, enguany es veu incrementada per les circumstàncies que envolten el nostre últim canvi d'any. Demà, el dia de Cap d’any, és el primer aniversari de la mort de la Marissa, la germana que -en l’ordre dels sis germans que érem- em precedia. Una mort prematura, anunciada divuit mesos abans. Una mort ocorreguda el dia del cinquanta-dosè aniversari del seu naixement.
Avui a mitja nit, enmig de la meva confusió i contradicció mental, alçaré la copa i pensaré en ella. I, com cada dia d’aquest any que avui acaba, recordaré aquella nena feble i delicada que de gran em va ensenyar què vol dir ser una persona serena, lluitadora i valenta.
Diuen que quan algú que estimem ens deixa, desem en un racó del nostre cor la imatge preferida de la persona que se’n va per sempre. Jo no he sabut triar una imatge, en guardo moltes acompanyades dels records de tots els moments que vam compartir.
Marissa, et recordo i no em vull oblidar de tu.

Maig de 1972


dijous, 31 d’octubre del 2013

Negar un minut de silenci


Aquesta setmana ha estat notícia la negativa d’Alfonso Rus, president de l’Olímpic de Xàtiva, a fer un minut de silenci, en un partit contra el Llagostera, per la mort de Nil Marin, el jove de 20 anys porter del filial del Girona mort en accident de trànsit. La seva resposta va ser "si és tan important, feu el minut de silenci a Llagostera". Indignant. Tant indignant que la xarxa n’ha anat plena i fins i tot el pare del noi ha escrit una carta adreçada a Alfonso Rus. 
En sentir la notícia no vaig atinar de qui es tractava i, primer, vaig pensar que potser aquell home no era conscient que la seva resposta aixecaria tant rebombori. Llegir el que s’ha publicat aquests dies m’ha fet veure que no tan sols la polèmica estava servida, sinó que la mala fama del susdit president és ben merescuda. Es tracta d’un personatge polèmic fins al moll de l’os, acostumat a insultar i menysprear públicament professors, electors, adversaris ideològics, persones discapacitades… és un home sense escrúpols i mancat de sensibilitat. Militant del PP, és alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València i president de l’Olímpic de Xàtiva. De càrrecs no n’hi falten, ara bé, està mancat de delicadesa, sensibilitat, educació i empatia.
Negar un minut de silenci és molt més que negar seixanta segons. Un minut de silenci és una manera d’expressar el condol i de retre un petit homenatge a una persona que ha mort fa poc. Un minut de silenci és una mostra de respecte i consideració a les persones properes al difunt, una manera de fer-los saber que estem al seu costat. És un acte de bona educació i de civisme que es fa en molts àmbits i també en l’esportiu.
Presenciar un minut de silenci en un camp de futbol remou els sentiments. Com a mare de noies futbolistes, n’he presenciat i he participat en uns quants, tots ells amb el més absolut respecte. Veure les jugadores dretes al mig del camp, amb un posat seriós i reflexiu fa posar la pell de gallina; més encara si la persona a qui es recorda és especialment jove o molt propera.   

Minut de silenci a l'Estartit recordant l'avi Ramon. Octubre de 2006.

Sigui per malaltia, per accident o per qualsevol altre motiu, una mort a vint anys és injusta. Tant si es tracta de futbolistes, d’estudiants, de treballadors… tothom es mereix ser recordat i, tot i que seixanta segons de silenci no treuen el dolor, és una manera de fer costat a les persones afectades. 
Trobo encertada la iniciativa de la Federació Catalana de Futbol de suggerir a tots els clubs esportius que en la propera jornada de lliga facin un minut de silenci per recordar en Nil Marin. Penso que serà retre-li aquell petit homenatge que se li va negar a Xàtiva. Espero que la proposta tingui un bon seguiment.

Enllaços:
Carta del pare Marin a Alfonso Rus:
Per saber més d’Alfonso Rus:

dissabte, 27 d’abril del 2013

El muguet


El muguet (Convallaria majalis), conegut com a lliri de les valls, lliri de maig, campanetes de maig, llàgrimes de santa Maria i molts altres noms, creix en boscos humits i llocs frescals; és una planta més pròpia de zones muntanyoses de Centreeuropa que no pas de les zones mediterrànies.
A França, celebren la “festa del muguet” i  el primer dia de maig, és tradició regalar un ram de muguet per desitjar felicitat. Abans era costum fer excursions a muntanya per anar a recollir rams de muguet. A la pel·lícula les enfants du marais (la fortuna de viure), aquells personatges que viuen una vida de conte en una maresma, proclamant la felicitat de ser lliure o la llibertat de ser feliç, cullen muguet i el venen a ciutat el primer de maig.
Aquesta planta també té propietats medicinals i ha estat utilitzada per guarir malalties del cor. Presenta un alt grau de toxicitat en les seves parts verdes, cosa que contrasta amb l’aroma fina i suau que desprèn.




Al jardí de casa els avis i les tietes n’hi havia, de muguet, i era habitual collir-ne i veure’n algun ram posat en algun petit gerro prop d’alguna imatge de la Mare de Déu, sobretot durant el mes de maig, en què celebràvem el mes de Maria. 
A la mare, el muguet li agradava molt i li havia sentit recitar algunes dites sobre aquesta planta. No en recordo més que aquestes:
Muguet al davant és que busca galant
Muguet al costat és que ja l’ha trobat
Molt abans de néixer nosaltres, a la mare ja li agradava el muguet. Es veu que quan preparava el seu casament tenia la il·lusió de poder portar, com a ram de núvia, un pom de muguet. L'enllaç seria a primers d’abril i el muguet acostuma a florir més endavant, de manera que les que haurien de ser les seves cunyades -que ja se l’estimaven com a una germana- i la que seria la seva sogra –que ja la tractava com a una filla- van tenir uns bons catifets per aconseguir el ram que la núvia lluiria el dia del casori.
L’esforç va tenir recompensa i la mare, aquell dos abril de 1948, als seus 24 anys, portava un pom de muguet entre les mans, tant elegant com el somriure que es dibuixava als seus llavis. Senzillesa i elegància, presagi de la bonhomia que tindria ocasió de demostrar en els anys que vindrien, estimant i fent-se estimar per tots els qui tingueren l’ocasió de conèixer-la.
No sé si és la seva senzilla elegància, la seva delicada innocència o la seva extraordinària fragància, però el muguet m’evoca els records de les persones estimades que ja no tinc a prop. I els records em porten l’enyorança de poder-hi conversar, compartir les nostres vivències o passar una estona al seu costat.
Ara que tinc un ram de muguet al davant penso que potser és veritat que la flaire d’aquesta simple, però exquisida i refinada flor, fa reviure les hores més belles a les persones romàntiques. O potser només les fa enyorar!
Ai las! La flor del muguet és tan senzilla i efímera com algunes vides.