En el 60è aniversari del 600

Avui se celebra el 60è aniversari del mític 600, el model de la casa Seat que va ser l’utilitari de moltes famílies durant les dècades dels anys seixanta i setanta.

Diuen que gràcies a aquell modest vehicle, als anys seixanta es va motoritzar la classe mitjana i que si cada una de les prop de 800.000 unitats fabricades hagués circulat uns 100.000 km, el 600 hauria anat a la lluna unes 200.000 vegades.

A casa, com moltes de les famílies d’aquella època, teníem un 600. El primer model que recordo era de color verd clar, les portes s’obrien de davant cap a darrere i portava matrícula de Barcelona (B-195433). El pare l'anomenava "Il Demone". L’any 1972 va ser substituït per un altre 600 (crec que era un 600 E) de color verd fosc, amb les portes que s’obrien de darrere cap a davant i que duia la matrícula GE-4777-A.

Tot i que un acudit d'aquella època deia que per fer cabre quatre elefants en un 600 calia posar-ne dos al davant i dos al darrere i que per posar-hi quatre girafes, primer calia treure els elefants, els inventors d’aquell petit utilitari l’havien dissenyat perquè hi cabessin cinc persones. Nosaltres, però, ens hi encabíem, una mica entatxonats, molts més que cinc; això sí, els petits no ocupàvem plaça, ja que sèiem a la falda dels grans.

Parlar del 600 és veure el pare conduint, sempre amb seny (que jo recordi no vam tenir mai cap patacada). Parlar del 600 és veure els pares i els tres germans petits fent alguna sortida familiar a marina o a la recerca d’alguna església romànica o monestir enrunat on el pare prenia notes i fotografiava restes arquitectòniques, mentre la mare ens entretenia per esperar-lo. Parlar del 600 és sentir  la fortor que desprenien els seients d’escai quan l’interior del cotxe s’escalfava. Parlar del 600 és sentir la pudor de l’aire calent al mateix moment que el pare accionava la palanca de la calefacció situada a la base del seient del darrere. Parlar del 600 és recordar com de malament s’ho passava la meva germana que es marejava tant.

Parlar del 600 és sentir el pare amb el seu Ale nano, ale! mentre avançava algun ciclista (frase que encara avui he de pronunciar cada vegada que n’avanço algun). Parlar del 600 és veure com en Lluís, la Marissa i jo ens pixàvem de riure al seient del darrere quan, després de demanar-li insistentment, el pare accedia a cantar La tia Maria no tenia requesta, era més lletja que un pecaaat... 

Parlar del 600 és recordar la vida vista des del seient del darrere, ja que el privilegi d’ocupar el seient del davant em va arribar quan, de més gran, els diumenges al matí anava d’excursió amb el pare.

Parlar del 600, com de tantes altres coses, és recordar una època passada i uns companys de viatge que ja no hi són.

Aquestes són les meves paraules per retre un senzill homenatge a aquell petit gran vehicle que fins als catorze anys em va portar a veure món. 

1972: el nou 600

En un vespre xafogós de mitjan juny

Acabaves d’entrar al cotxe on hi feia una calor insuportable i ella se’t va acostar per preguntar-te l’horari del transport públic per anar cap al centre. Li vas respondre que no el sabies i, coneixedora de la poca freqüència d’aquest mitjà a la teva ciutat, et vas oferir per acostar-la una mica al seu destí, que –ves per on- al final va ser molt proper al teu.

Amb aquestes que s’assegué al seient de l’acompanyant i, després de cordar-se el cinturó de seguretat, es desfeu en agraïments pel fet d’estalviar-se una bona caminada sota aquell sol de justícia que, de just, ben mirat, no en tenia gaire res.

Amb un somriure d’alleujament dibuixat a la seva pell fosca, com qui no vol la cosa, vau encetar una conversa d’aquelles en què es parla de tot i no es parla de res. Una conversa, sens dubte, més enriquidora per a tu que no pas per a ella. 

T’explicà que havia menjat a les quatre de la matinada i que no hi tornaria fins a dos quarts de deu del vespre. T’explicà que els dies que està per casa, practicar el dejuni és més fàcil que no pas els dies que ha d’estar fora, per treballar o per fer gestions. T’explicà que els homes que fan tota la jornada fora de casa ho passen malament. T’explicà que és qüestió d’acostumar-s’hi, tot i que amb el dia tan llarg i amb tanta calor, és de més mal passar que quan el sawm és a l’hivern. T’explicà que els nens, en general, comencen a practicar el ramadà al voltant dels onze anys, tot i que depèn de com és la criatura, i que els hi acostumen poc a poc: no els obliguen a fer-ho cada dia ni totes les hores del dia, sobretot els dies que van a escola. T’explicà que tot i que aquest mes és sagrat, el ritual de la pregària és similar al de la resta de l’any i que cadascú prega tant com pot, però que com que és un cosa interior, és voluntària i personal. T’ho explicà tot amb tanta naturalitat com si et tingués molta confiança.

Li vas dir que trobaves que era molt valenta per portar el ritme que duia: les poques hores de son, la feinada de la casa, els quatre fills, els desplaçaments per anar a matricular el més gran a l’institut i per complir amb les obligacions fiscals dintre els terminis establerts que enguany coincideixen de ple amb el ramadà... I amb el final del trajecte va arribar el final de la conversa i noves mostres d’agraïment, aquesta vegada en dues direccions.

Tot això ho recordes un vespre xafogós de mitjan juny, mentre intentes captar un xic del poc aire que corre. Ho recordes havent sopat i ets conscient que has fet tres –o potser quatre- àpats en plena llum del dia. Per això i tantes altres coses, a més d’agrair a l’atzar els tres dons -haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida-, li agraeixes també haver nascut en la cultura i la civilització occidentals i penses que, de no haver estat així, potser no en faries prou de ser tres voltes rebel.

I miss you, Raimon

Diumenge 28 de maig, TV3 va retransmetre l’últim recital d’en Raimon; el darrer dels dotze concerts que va fer al Palau per acomiadar-se dels escenaris.

Als seus 76 anys i amb 56 anys de carrera a l’esquena, el cantautor de Xàtiva va demostrar que està en plena forma. Va interpretar grans temes i ho va fer molt bé, com si els anys no haguessin passat. El darrer, doncs, va ser un gran concert.

Quan s’acostava el final, va cantar “Jo vinc d’un silenci”, tema que va provocar una gran ovació entre el públic –on per cert hi havia gent molt gran- i es van sentir crits d’independència. I mentre el públic cridava i aplaudia, ell s’ho mirava impassible, amb una mirada de com qui pensa “aquesta no és la meva lluita”.

El maig del 2014, el diari ARA va publicar la crònica d’una entrevista que el programa el Suplement havia fet a Raimon on el cantautor es declarava no independentista. Al titular del rotatiu hi podíem llegir “No sóc independentista perquè no ho tinc clar” i el resum del programa de ràdio començava així “No sóc independentista perquè mai m’ho havia plantejat”.  

Ambdós arguments em semblen poc sòlids per haver sortit de la boca d’un cantautor de protesta. Trobo que a aquelles alçades (2014), ja s’ho podia haver plantejat i podia tenir clar si estava o no a favor de la independència. És clar, que és un home de dubtes arrelats l’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes...

Raimon sí que es mostrava a favor que es faci un referèndum, és a dir, estava (2014) a favor del dret a decidir i argumentava “Tal com estem ara hi ha un mur i així no podem estar, per algun lloc o altre s'ha de trencar".

És evident que en democràcia el que val és respectar les opcions polítiques de tothom. I com a partidària de la independència, és a dir, partidària del Sí, estic a favor que hi hagi una forta campanya on hi participin els partidaris del Sí i els partidaris del No; on es contrastin arguments i on el debat sigui possible, útil i enriquidor.

Potser m’equivoco, però em sembla que els que fa anys cantàvem “l’Estaca” i “La Gallineta” també cridàvem “Diguem no”  i associàvem els cantautors d’aquells temes de protesta, amb la defensa de la nostra llengua, la nostra terra i la nostra manera de ser. I els equiparàvem.

He escoltat Raimon des de ben joveneta. Taral·lejo lletres d’Espriu i destrosso temes d’Ausiàs March. Conscient que no sóc el centre del món, m’identifico amb “I beg your pardon”. Ploro amb “Com un puny” i ho seguiré fent, espero que per molts anys. He de confessar, però, que des del dia que vaig llegir aquella entrevista, em va decebre el seu posicionament en aquest tema. Em sap greu que aquesta no sigui una de les seves lluites sordes i constants. I, ara que la gent ha romput el silenci, noto en Raimon com el gran absent en aquesta nostra batalla.

I beg your pardon, però ho havia de dir.

Agraïment

El d’ahir va ser un dia per recordar. Havies acceptat un encàrrec molt especial, fruit de la idea esbojarrada d’un nuvi que es volia casar per sorpresa. Et va fer trontollar, però vas decidir que ho faries amb il·lusió.

Vas parlar de la raresa d’un casament sorpresa. Vas parlar d’amistat, d'estimació, de confiança, de complicitat, de respecte... Vas parlar de l’AMOR com a capacitat de convertir qualsevol moment en una obra mestra.

Vas recordar els que no hi són. Perquè tots tenim les nostres absències i quan ens trobem tots, és quan més notem que hi falta algú.

En Joan i la Mireia encomanaven energia, joventut, il·lusió i alegria. Vas riure i vas gaudir acompanyant els protagonistes en aquest dia tan especial. I vas plorar escoltant les tendres i sinceres paraules que van pronunciar els nuvis en record de la gran absent del dia. Ella s’ho mereixia. I tots nosaltres, també.

Mireia i Joan: que la felicitat sigui l’únic vehicle que us porti al llarg dels anys! 

Sincerament, gràcies!