El bonic costum d'enviar una postal

Amigueta meva,
Tot aquest estiu que no t'he vist.
Jo he anat a Roses. I tu?

Aquest és el text d'una postal que vaig rebre d’una meva amiga un estiu de fa molts anys. Si la memòria no em falla, diria que, tant ella com jo devíem tenir uns set o vuit anys a molt estirar!

No recordo si la vaig trobar a la bústia de casa després de tornar de l'estada estival a la Vall del Bac o si la vaig rebre un dia dels que passàvem a Olot. Aquella primera postal al meu nom em va fer tanta il·lusió que em van venir unes ganes irreprimibles de contestar-la. Vaig trobar una estampa que em va semblar que ja faria el fet i vaig posar-me a escriure la resposta al revers d'aquella targeta. Quan una de les meves germanes va veure que començava a escriure “amigueta meva” en aquell document, ho devia considerar tan ridícul que ho va voler evitar. Em va estirar la cartolina mentre jo estava escrivint, de manera que vaig fer un gargot de tal magnitud que l’estampa va quedar inservible. Crec que no vaig enviar mai la resposta a l’amigueta meva.

A principis dels anys setanta del segle XX era molt habitual que, qui anava de vacances enviés postals a familiars i amics. A casa en teníem una caixa metàl·lica de Cola-Cao ben plena. N’hi havia de Calella, de Lloret, de Lurdes, de Sant Feliu de Guíxols... i potser sí que n’hi teníem alguna d'un indret més llunyà, però en devien ser ben poques.

Enviar una postal era -i és- una manera de fer saber a la persona destinatària que, des d'allà on som, ens en recordem, que forma part de la nostra vida i, en alguns casos, que l'enyorem.

D'un temps cap aquí, les postals han perdut la seva raó de ser. Amb l'evolució dels sistemes de comunicació, per telefonia primer, per telefonia mòbil després, i per internet actualment, fer arribar notícies a les persones properes s'ha convertit en una labor molt fàcil i ràpida. I de tan pim-pam que ho fem, a vegades ensopeguem el destinatari de la trucada en un mal moment o en un lloc amb poca cobertura. Però, és clar que si et truquen els de casa des del seu lloc de vacances, ho deixaràs tot per atendre’ls i saber-ne notícies. Més encara si hi ha algun net. Només faltaria!

Una de les feines que teníem amb les meves filles, durant les vacances, era triar les postals per a les persones destinatàries: una vista de l’entorn on passàvem aquells dies, un collage de diferents imatges, algun animal de la zona... Per sort, els indrets on teníem per costum anar no hi solia haver aquelles postals turístiques tan xarones. Un cop triades, buscaríem un moment per pensar què explicar a cada un dels destinataris i com redactar-ho. Després tocava escriure-les: lletra de pal o lligada, en funció de si les escrivia la filla gran o la petita. Per acabar calia enganxar-hi el segell i buscar una bústia per dipositar-les-hi, mentre comentàvem si arribarien primer aquelles targes o nosaltres.

Escriure una postal porta feina. I l’estona que dediquem a pensar  què escriure i com fer-ho, és un moment de reflexió sobre què ens agrada del que estem fent. És per això que penso que les comunicacions instantànies -trucada o videotrucada- no podran substituir mai la comunicació escrita, ja sigui en format carta o postal.  

A la nostra família hem recuperat el costum d'enviar-nos postals quan anem de vacances. Així que, ens n’enviem entre nosaltres, cada vegada que fem una escapada.

Al menjador de casa els pares, cada un dels néts comprovava si havia arribat la postal que havia enviat (als avis) des del seu lloc de vacances; l'àvia les tenia a la vista, una al costat de l'altra, no fos cas que algun nét pensés que la seva tenia menys protagonisme que la dels altres. Així és com recordo el bufet de casa els pares en aquells enyorats berenars de sant Ramon.

Ara que ha arribat el temps d’anar de vacances, ja penso en quina serà la propera que arribarà a casa. Ben segur que no començarà amb aquell amigueta meva, però em farà la mateixa il·lusió!  

Adriana
22 de juliol de 2025

Transmetent el costum ancestral
d'enviar i rebre una postal.

Recordant els tresmil que vaig fer i altres històries

(DSR-62)

Les darreres setmanes he publicat en el meu blog d’excursions “Vella Xiruca” les ressenyes dels cims de més de tres mil metres que vaig assolir de joveneta. He parlat de què suposava, fa gairebé quaranta anys, anar a fer un tresmil: informar-se, planificar-se, proveir-se de mapes i guies... comentava que ara pot semblar estrany, però era així. He parlat de l’efecte Decathlon i de l’efecte bombers i de com l’evolució dels materials ha facilitat les ascensions, tant pel que fa a la seva lleugeresa com a les seves qualitats.

No us penseu pas que n’hagués fet gaires, de tresmils. Només en vaig fer set. Diria que abans no s’hi donava la importància que s’hi dóna ara. I tampoc no se’n feien tants. Pel que he vist, actualment hi ha gent que en un dia en fan quatre o cinc. Una de les coses que m’ha cridat l’atenció en revisar les fotografies ha estat que gairebé no en tinc cap a dalt dels cims; només en tinc a l’Aneto. Això, ara que la vida es mesura amb likes, seria impensable!

Avui he publicat la darrera entrada d’aquesta sèrie i he parlat de l’estima per la muntanya, tant en les temporades actives com en les inactives pel que fa a l’excursionisme, d’acord amb els girs que fa la vida. He parlat dels records que guardo de les meves sortides a muntanya, de les ressenyes, de les anècdotes, etc.

La muntanya m’ha portat a conèixer persones, a fer amistats, a trobar parella i compartir amb ell aquesta afició. A recordar el pare, el meu mestre muntanyenc, i a pensar en ell cada vegada que he passat en net un itinerari. A muntanya he viscut molts moments amb la família, amb els que encara i són i amb alguns que ja no hi són. He compartit sortides amb germans i cunyats, nebodes i nebots.

Des de ben petites vam dur les nostres filles a muntanya, però la vida les va dur a la pràctica d’esports d’equip i de pilota i a deixar de banda aquesta afició dels seus pares. Fa us anys, però, totes dues s’han tornat a calçar les botes de muntanya i ara no hi ha qui les atrapi! Em satisfà veure que els hem transmès aquesta estima per l’excursionisme i tot allò que l’envolta.

Malauradament, per motius de salut fa tres anys vaig haver de deixar la muntanya. Hi he tornat, tot i que he hagut d’adaptar les meves sortides, tant pel que fa a escurçar-ne la durada, com reduir-ne la dificultat. D’entrada això costa d’entomar. Amb el pas del temps, però, m’he adonat que puc gaudir fent excursions més curtes, més fàcils i més planeres, sobretot si això fa que l’endemà no em trobi pitjor. El fet de caminar menys i més a poc a poc m’ha portat a fixar-me en altres coses que abans no veia: insectes, orquídies i flors en general, així com aspectes de la geografia humana del territori. Tot necessita el seu temps i adaptar-se als canvis, també.

Si us ve de gust llegir aquestes ressenyes, ho podeu fer anant a l’altre blog. Trobareu l’enllaç en aquesta mateixa pàgina. Espero que ho passeu tan bé com m’ho he passat jo revivint aquelles sortides. Ha estat una bona manera de passar aquests últims dies abans de la meva (segona) reincorporació, després d’un confinament, d’una baixa laboral i de les vacances d’enguany. I ara, creuaré els dits i desitjaré que la sort m’acompanyi.

Salut i muntanyes!

Adriana, 10 de setembre de 2020

DSR-62

 

 

Omplir de vida la vida

(DSR-61)

 

Seguir el camí i superar els entrebancs que no sabem qui, com, quan i per què ens els hi posa.

I viure.

Viure amb cada nova albada.

I créixer.

Créixer amb cada nova experiència.

I adaptar-se.

Perquè les circumstàncies així ho exigeixen.

I persistir.

Persistir per aconseguir noves fites.

I patir.

Perquè estimar és patir.

I estimar.

Estimar per viure i viure per estimar.

Vida.

Aquestes línies escrites així, tal com raja, sense pensar-m’hi gaire, les vaig penjar ahir a Instagram, acompanyades de les dues fotografies que podeu veure en aquest post. Un dels hashtags que hi vaig posar va ser #anadesdolla. Tot i que no sóc cap influencer -ni ho sóc ni penso que ho sigui-, aquesta ha estat una de les publicacions que ha suscitat més comentaris.

Aquestes línies parlen d’accions i situacions que formen part d’allò que anomenem vida. Segons el DIEC, el significat de “vida” és “Estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi.” Aquesta accepció es basa en l’aspecte purament biològic de la vida i vindria a ser allò que estudiàvem a escola “los seres vivos nacen, crecen, se reproducen y mueren. Ara bé, la vida és molt més que un conjunt de processos biològics.

Després d’unes quantes sessions de teràpia psicològica a les quals assisteixo com a conseqüència d’un problema de salut crònic o, si més no, més llarg del que s’esperava, vaig entendre que allò que a mi em calia era “omplir de vida la vida”. I que aquest “omplir de vida” era alguna cosa més que néixer, créixer, reproduir-se i morir. Aquest “omplir de vida” volia dir omplir-la d’ocupacions, de distraccions, d’aficions, de vivències... Es tractava de tornar a la vida plena; a la meva vida d’abans, adaptada a les circumstàncies actuals i evitar, en tant que em fora possible, que el dolor agafés el control de la meva vida i que la meva vida girés al voltant del dolor. I així és com vaig començar a fer servir el hashtag #omplintdevidalavida per posar nom a allò que estava fent.

Però a vegades, dur una vida normal no és gaire senzill. Costa molt dur una vida normal quan hi ha unes molèsties persistents que t’acompanyen dia sí dia també. Costa molt dur una vida normal quan el dolor minva l’efecte beneficiós de les activitats físiques practicades: esport, cultura, oci, sexe... Costa molt dur una vida normal quan el calendari de la cuina està ple d’anotacions de visites mèdiques. Costa molt dur una vida normal quan la primera cosa que fas en llevar-te i l’última abans d’anar a dormir és preparar-te el potet de les medicines. Perquè és veritat que, en aquestes i en altres circumstàncies, costa molt dur una vida normal, malgrat que potser no ho sembli.

Enguany les vacances, a més dels condicionants personals, estaran marcades per les conseqüències de la CoViD19. La pandèmia ha posat -i posarà- límits a les vacances: límits de salut -física o emocional-, econòmics, geogràfics, laborals..., per això hi haurà moltes persones que veuran limitat el seu dret de vacances. Això no obstant, com tots els agosts, el d’aquest any també serà el mes de les vacances per excel·lència. Així doncs, armem-nos de paciència i gaudim tant com puguem del descans estival.

Avui acabaré amb una frase d’Alexandre Dumas que fa així: La vida és tan incerta, que la felicitat ha d’aprofitar-se en el moment en què es presenta. Per tant, aprofitem l’avui, que el demà mai no se sap i a omplir de vida la vida!

Bones vacances.

Adriana, 5 d’agost de 2020

DSR-61

PS: us deixo l’enllaç d’un post d’ara fa un any i que també anava de vacances. Si us ve de gust llegir-lo, aquí hi teniu l’enllaç 👉 LINK

Uns dies a la Vall Ferrera

Aquells meravellosos estius (VII)

Amb el pas  de les cigonyes per la Garrotxa i l’anunciat i esperat canvi de temps que ens porta una davallada de les temperatures, arribem al darrer dia d’agost, el dia que marca el final del període vacacional. Aprofito aquest dia, doncs, per recordar les vacances de l’any 1978.

Aquell estiu seria l’única de la nombrosa germandat que acompanyaria els pares de vacances. Amb catorze anys a l’esquena, encara era molt nena. Havia acabat l’EGB i després de l’estiu, tocava canvi acadèmic: faria 1r de BUP a l’institut on hi tenia una germana estudiant i una altra al claustre de professors.  

A primers d’agost -quan a Olot les vacances encara es feien majoritàriament al juliol, el pare ja les havia de fer a l’agost, com els de Barcelona-, carregàvem el 600 i sortíem d’Olot en direcció a Ripoll, la Collada de Toses, Coll de Nargó i Sort, des d’on, seguint la Noguera Pallaresa aigües amunt, arribaríem a Llavorsí, per deixar el camí de la Vall d’Aran i la Vall d’Àneu, i enfilar la Vall Ferrera fins a Àreu.

Ens allotjaríem a Can Jubany, una fonda de tracte senzill i familiar, en una habitació de matrimoni i una d’individual. Ben segur que era la primera vegada que disposava d’una habitació per a mi sola, però sobretot, recordo el luxe d’obrir la finestra i veure aquell muntanyim muntanyam.  

Recordo que un vespre, va córrer l’alerta d’un incendi en una borda camí al Pla de la Selva. Hi vam anar i, mentre els bombers amb mànegues d’aigua apagaven el foc de la borda, nosaltres amb boixos i matolls ajudàvem a apagar les petites flames que s’estenien per l’herba. Actualment al mapa hi ha el topònim “la Borda Cremada”, sap si fa referència a l’incendi d’aquell estiu.

Recordo uns àpats de fonda fenomenals: un fetge i lletada boníssim, unes costelles amb patates escairades i uns plats d’escudella que al vespre no hi faltaven mai. Alguna cosa estava canviant: ja no era aquella nena llepa-fils, sinó una noieta a la recta final del creixement amb una gana de mil dimonis. Ben aviat el pare em diria “m’estimaria més pagar-te un traje”.

Recordo una televisió espanyola i en blanc i negre comunicant el decés del papa Pau VI, que morí el dia 6 d’agost d’aquell any. Recordo que connectaven amb la Paloma Gomez Borrero que intentava fer-nos saber les darreres notícies del Vaticà (vegeu nota al peu).

Recordo les passejades familiars a rieres, bordes i prats, on també hi venia la mare. Recordo que vam anar al Pla de la Selva i al Pla de Boet on, amb el silenci -només trencat per la remor de l’aigua- com a música de fons, majestuositat i quietud es combinen equilibradament.

Recordo visites a poblets i l’afició del pare per l’arquitectura pirinenca –molt abans de les restauracions que s’han fet- i la curiositat pels costums i el vocabulari de la gent de pagès.

Recordo l’anada a Esterri d’Àneu i la bellesa d’un pontarró sobre la Noguera Pallaresa que, encara ara, és de parada obligatòria. Recordo la gran aventura de pujar fins al Port de la Bonaigua, atents en tot moment a l’indicador de temperatura del tauler del 600, no fos cas que s’escalfés.

Amb l’afició a la muntanya plenament consolidada, aquelles vacances em van permetre trepitjar un “Pirineu de veritat”. Després de molts anys de caminar amb Chiruca de diferents models -sobretot les de pell negra que no es mullaven tant-, des del dia de Reis d’aquell any, em calçava unes botes de “muntanya muntanya”, unes Kamet amb sola Vibram, que eren del millor que es podia trobar a Olot. - Nena agafa un numbru més per si et creix el peu i, si et ballen, t’hi poses un mitjó gruixut- em va dir la venedora el dia que el pare em va acompanyar a comprar-les. Faltaven uns tres anys per tenir unes autèntiques Galibier que, com tantes altres peces del material de muntanya, aniríem a comprar a Andorra.

L’Estany de Baborte, des de la Farga, passant per les Bordes de Rebuira (3h 49 minuts de marxa efectiva) i el Monteixo (2.905 m) des d’Àreu mateix, passant pel Pla de la Selva i el Barranc d’Aixeus, van ser dues de les excursions que vam fer el pare i jo junt amb altres estiuejants. Pel tàndem que formàvem -amb el pare-, aquelles dues ascensions van ser prou sonades. Faltaven tres anys encara perquè jo tornés a passar per Àreu per coronar el sostre de Catalunya, la Pica d’Estats (3.143 m), junt amb el Montcalm (3.077 m) i el Sotllo (3.073 m).

Ara bé, ni el pare ni jo no ens imaginàvem que aquelles serien de les darreres excursions que faríem junts. Pocs mesos després es veuria obligat a penjar les botes, després de patir  una afecció coronària mentre pujàvem de Tregurà a la Creu de Fusta. Per sort, la seva prudència i intuïció van fer que m’estalviés un bon ensurt, però ell va quedar molt delicat.

Em plau recordar el pare avui que seria el seu sant i em plau recordar les enyorades trobades de la tarda de Sant Ramon i el retrobament familiar, després de l’escampada estiuenca, d’uns anys en què encara hi érem tots: els pares -ja força grans- i  les germanes, el germà, cunyats i cunyada, tots més joves i carregats de bona salut.

Aquesta entrada posa punt i final a la mini sèrie Aquells meravellosos estius. Després n’han vingut d’altres, d’estius: alguns millors i alguns pitjors, però sobretot, diferents.

Amb la mare, al Port de la Bonaigua

Els pares al Pla de Boet

El Monteixo des de l'Estany de Baborte

Camí al Monteixo

A l'Estany de Baborte 

Nota: el dia 6 d'agost de 1978 moria el papa Pau VI i el dia 26 d'agost nomenaven papa Joan Pau I, que moriria 33 dies després.

Aquells meravellosos estius (VI)

Uns dies a Andorra

Amb el pas dels anys tots anàvem creixent, evidentment. I els germans grans, cada vegada tenien més lligams a Olot: l’estiu era un bon temps per fer classes particulars per ajudar a preparar els exàmens de setembre; les colles d’amics s’estaven a Olot fins després de les Festes del Tura, i els amors –de per vida o d’estiu- també. Tot plegat feia que cada any que passava fóssim menys que poguéssim o volguéssim marxar uns dies amb els pares.

Aquell any 1975, doncs, l’expedició vacacional estaria formada pel pare, la mare i les dues petites: la Marissa i l’Adriana. Aquell estiu passaríem la frontera per visitar Andorra, el país dels Pirineus.

Amb la carta verda i els documents necessaris per sortir del país, ens tocaria fer la Collada de Toses, que posaria a prova el nostre 600 i la baixa resistència al mareig de la meva germana. Ens allotjaríem en un hostal a Sant Julià de Lòria: una habitació de matrimoni per als pares i una doble per a nosaltres dues. El règim de mitja pensió ens deixaria la llibertat necessària per aprofitar el dia per descobrir els fantàstics poblets i el romànic de muntanya de les esglésies del petit País dels Pirineus.

Pel camí, al tram superior de la Collada vam trobar un accident que provocava una llarga cua. Aquella primera parada obligatòria va permetre que, sense allunyar-nos gaire del cotxe, enfilant-nos en una de les parets de protecció d’aquella carretera de muntanya, poguéssim collir gerds, els primers que recordo haver menjat.  

La marejada del primer dia o la passa de la panxa van fer que, la primera nit, la meva germana es trobés molt malament. En aquella habitació doble d’aquell petit hostal vaig aprendre que una germana fa companyia, però no substitueix el poder curatiu d’una mare. De manera que, a mitja nit, la mare passava a ocupar el meu lloc i jo me n’anava a dormir amb el pare. Quedava clar, doncs, que era la malaltia i no l’edat el que determinava qui mereixia la companyia de la mare. L’endemà, la meva germana ja es trobava molt millor.

En una fonda del Serrat, vaig veure els pares entusiasmats per la cuina tradicional de muntanya i vaig saber que hi havia un vi que es diu Sangre de Toro, un vi negre bo, fort -i car!-, que combina amb la caça i els estofats de carn i que el seu nom està inspirat en el déu romà del vi, Baco o el fill del Toro.

Al fenomenal Llac d’Engolàsters, on vam accedir amb un rudimentari telecabina o telehuevo, vaig entendre que l’expressió del pare tenir el cul estret anava de debò. Després de voltar pel llac, incapaç de pujar al telecabina, el pare va baixar a peu fins a Encamp. Jo, que era prou valenta i decidida, baixaria en una cabina tota sola mentre la mare i la meva germana anirien a la cabina del darrere. Faltaven molts anys encara perquè jo experimentés en primera persona el significat d’aquella expressió tant graciosa com limitadora.

A Andorra vaig aprendre que allà, Parròquia, a més d’església vol dir municipi i que té doble funció: eclesiàstica i civil. Vaig comprendre que el pare era un enamorat del romànic i de la vida i els costums rurals. Vaig descobrir que aquelles eren muntanyes de debò i em va quedar clar que amb un 600 s’arribava a tot arreu.

Davant les ruïnes de Meritxell vaig quedar parada de veure que el foc pot destruir una església “de pedra”. Feia prop de tres anys de l’incendi catastròfic que la nit del 8 de setembre de 1972 - després de l’aplec- havia destrossat l’antiga església i faltava poc més d’un any per a la inauguració del nou santuari, una petita part de l’ambiciós i revolucionari projecte de Ricard Bofill. Faltaven només tres mesos pel dia que tindria en braços la primera Meritxell que coneixeria i que seria la meva segona neboda.

Després de superar amb èxit el clàssic Algo que declarar? de la duana situada a la Farga de Moles, vam enfilar el camí cap a Olot. Vam dinar a Martinet on vam menjar truites de riu. Abans no arribaríem a casa, hauríem de travessar la Cerdanya i superar la Collada de Toses (1.800 m), el Coll de Canes (1.120 m) i el Coll de Caubet (970 m), que tornarien a posar a prova la capacitat de resistència mecànica i humana. Faríem un parell o tres de parades per deixar refredar el cotxe i per fer un pipí, estirar les cames i prendre l’aire.

Aquella curta estada al País dels Pirineus va donar molt de sí: va omplir-me de coneixements i va desvetllar en mi una incipient afició a la muntanya. Ara bé, el que és més important, va despertar-me una curiositat i unes ganes de saber-ne més i em va proporcionar unes vivències familiars que sempre més recordaré. Per tot això, aquells dies a Andorra, són mereixedors d’un capítol propi en la sèrie d’Aquells meravellosos estius.

A Sornàs, parròquia d'Ordino. 1975

Sant Andreu del Prat del Campanar,
prop d'Arinsal, parròquia de la Massana. 1975

Santa Coloma, parròquia d'Andorra la Vella. 1975

L'antic santuari de Meritxell. 1975

Aquells meravellosos estius (V)

Vacances quilòmetre zero

Als estius de la nostra infància, al menys al meu entorn, era molt freqüent passar els dies de vacances a casa, fent sortides d’anar i tornar; és a dir, d’un dia –o de mig- procurant ser a joc a última hora de la tarda per sopar i dormir al domicili familiar. Viatjar era a l’abast de poques famílies, ja que no era tan fàcil ni tan econòmic com és –o com ens volen fer creure que és- actualment. Als creuers, que tant s’han popularitzat d’uns anys ençà, només hi tenien accés unes poques famílies, les més benestants.

En una família amb sis fills d’edats variades, a més de l’aspecte econòmic, calia tenir en compte tantes variables que resultava força difícil poder marxar de vacances. Quedar-se a casa, però, no volia dir no fer vacances. Quedar-se a casa, significava fer vacances quilòmetre zero.

En aquest cas, acabàvem acostumant-nos a una rutina de vacances viscudes a casa. Eren estius de deixar la casa arreglada al matí, fent que cadascú de nosaltres hi aportéssim el nostre granet de sorra: anar a comprar el pa, anar al colmado o a la carnisseria, estendre la roba o deixar la taula parada perquè al migdia fos arribar i omplir.

Eren estius de deixar el dinar preparat; plats freds i apetitius: el braç de gitano de puré de patata amb tonyina i ou dur, n’era l’estrella; les mongetes a la senyora Pepita (fredes acompanyades de tomata amanida, anxova i olives) i el salpicón (amanida de patata bullida amb pela, amb de tomata, pebrot, ou dur i tonyina, amanit amb una salsa a base d’oli, ceba, julivert i rovell d’ou dur) eren receptes aportades per les meves germanes grans que les havien après de les companyes del pis d’estudiants de Barcelona i que van engruixir el receptari de la mare.

Eren estius d’anar a la piscina amb teibus (l’actual TPO per als olotins o transport públic urbà per a la resta de lectors). Eren estius de vestits frescos i xancletes amb la sola de fusta. Eren estius d’hores d’aigua i de sol sense saber de l’existència de la crema protectora solar. Eren estius de tirar-nos del trampolí més alt, sense control de cap mena ni límit d’alçada ni edat. Eren estius d’arribar a tocar el fons de la piscina de fora. Eren estius de nedar per sota aigua fins que no aguantàvem més. Eren estius de sortir de l’aigua amb els dits estovats i els llavis morats.  

Eren estius de tardes de jocs: de taula, al terrat o al carrer. Perquè eren estius que o no feia tanta calor o la suportàvem millor!

Hi va haver un any que, per circumstàncies que desconec i tampoc no vindrien al cas, el pare no va poder fer vacances i, a més, durant uns dies, la mare l’havia d’anar a ajudar. Aquell any no aniríem enlloc; per aquell motiu, durant uns dies faríem un extra: aniríem a dinar a Can Salvi, fonda regentada per la família Terma, situada entre els carrers Lorenzana i Serra Ginesta, amb un gran pati a l’ombra on trobàvem la taula parada i teníem la llibertat d’escollir, del menú, els plats que ens venien més de gust. Davant la sorpresa dels pares, algun de nosaltres triava aquell plat que a casa no eren capaços de fer-li menjar. Sense anar més lluny, recordo perfectament que m’agradaven molt els ous al plat amb pèsols, tomata i pernil. I tant que rondinava a casa quan em trobava amb un pèsol al plat. Com hi ha món! 

Les vacances quilòmetre zero van generar un munt de vivències que, convertides en records, conformen un capítol més d’Aquells meravellosos estius. 

El terrat de casa, escenari d'hores i hores de jocs

Els clàssics gronxadors de les "xocolates Torras",
un altre clàssic i bon entreteniment.

Aquells meravellosos estius (II)

Estades a la Vall del Bac 

Asseguda en un pedrís al bell mig dels nou xiprers i a tocar de l’ermita, recordo aquelles llargues estades d’estiu. Són imatges en blanc i negre gravades en uns clixés mig velats, no tant pels prop de cinquanta anys que han passat sinó per la prompta edat que tenia quan les vaig viure. Són records que s’han reforçat gràcies a l’arxiu fotogràfic familiar i a tantes vegades que els he sentit explicar.

-Joaneeet: espanta’m les gallines! - deia quan sortia al prat després que la mare, amb penes i treballs hagués aconseguit que em prengués mitja tassa de llet amb un bocí de pa torrat. I és que no en tenia gens, de gana!

Aquella expressió,  més que un imperatiu, era una mena de cantarella repetitiva, fruit de la franquesa que teníem amb en Joanet, el masover de Llongarriu.

-Com hi ha món! –feia en ell, mentre batent els braços foragitava l’aviram que picotejava tranquil·lament pel prat de davant la casa. I és que se’n feia creus que aquella mossa -que no arribava als quatre anys- fos valenta per passar enmig de les vaques, per entrar al corral de les ovelles o per acondeir els porcs i, en canvi, tingués por de passar al costat de les gallines.

Eren estius de glorioses i típiques anades, fent part del trajecte amb taxi fins a Maibosc on ens esperaven les mules que traginaven el fato i els més petits a cavall per seguir el camí del bac.

Eren estius de calça curta i gorra de cotó; estius de llet de vaca i pa torrat; estius de llits amples i alts; estius de dormir de dos en dos entre rasposos llençols de fil.

Eren estius de caminar sobre el terra empostissat; estius d’anar a fer les necessitats a la comuna comunitària; estius de banys a la riera i compres a l’Hostal.

Eren estius d’anar de visita al Xaravitx i al Tomàs; estius de quina estirada que han fet aquesta mainadica; estius de que entrin, que seguin, que tallin i que mengin i estius de porrons de marsinada ben dolça i refrescant.

Eren estius de gaveta i paleta, de cuinetes i de fang; estius de vaques, porcs, mules i aviram; estius d’entrar al corral i alletar els xurmers; estius de forques i destrals; estius de genolls pelats i de cicatrius de per vida.

Eren estius de tietes solteres que es delien per cuidar-nos; estius de germanes grans enamorades esperant l’arribada del xicot; estius de visites de parents més o menys llunyans.

Eren estius de llargs capvespres a l’eixida; estius d’albirar alguna barca a la llunyania; estius de nits serenes i de cels estrellats; estius d’anar a dormir amb la llum d’una espelma.

Així eren aquells meravellosos estius que passàvem a Llongarriu, quan masies i casals de la vall eren plens de vida, força abans del despoblament rural de la nostra comarca i molt abans dels intents d’un repoblament que no acaba d’arrelar ni a cop de talonari ni a força de grans i inacabables projectes que, per més grans i inacabables que siguin, no són capaços de retornar la vida a la nostra estimada i enyorada Vall del Bac.

Eren els nostres meravellosos estius: estius a l’aire lliure, de traginar tot el dia i de no fer gaire res.

Arri Petita que el camí és llarg! 1969

Talaiant un xai xurmer. 1968

Aquells meravellosos estius (I)

Diumenge, 16 de juliol, el diari Ara ens oferia un monogràfic sobre les vacances que portava per títol “Aquells meravellosos estius”. Em va semblar un titular prou suggeridor com per pensar que aquell seria un exemplar de luxe, mereixedor d’una lectura en format paper en comptes de format digital.

A la fresca d’una espessa fageda que m’ajudava a suportar la calorada de mitjan juliol –que és quan toca fer calor-, em llegia el contingut d’aquell extra i ben aviat arribava a la conclusió que o bé el títol estava sobredimensionat o bé el contingut quedava una mica curt.

Entenc que “Aquells meravellosos estius” fa referència als estius de la nostra infància. Uns estius que tenen poc a veure amb els dels infants d’ara, igual que els nostres estius tenien poc a veure amb els que van viure els nostres pares.

Em sembla que tendim a mitificar les vivències d’antany que el pas del temps ha transformat amb records que s’acomoden a la nostra memòria i, amb l’ajuda de la capacitat d’oblidar allò que no ens agrada, acabem idealitzant el passat. 

No crec del tot en la sentència “qualsevol temps passat va ser millor”, per això, penso que potser la gràcia que amb el pas dels anys uns “estius vulgaris” s’acabin emmagatzemant a la nostra memòria com “aquells meravellosos estius” rau en la capacitat dels infants de fer vacances sense cap més finalitat que “fer vacances”, és a dir descansar, connectar amb la vida, passar-ho bé i plantar cara a l’estiu.

Una capacitat que es perd en algun moment del creixement, de manera que molts d’aquells infants, quan són adults tenen necessitat de fer vacances precisament per fer tot el contrari:  desconnectar i escapar (de la vida o de la rutina). I acaben vivint onze mesos de l’any anhelant arribar al període vacacional que sovint es converteix en uns dies estressants i feixucs que queden molt per sota de les expectatives que prèviament s’hi havien dipositat.

Potser senzillament és perquè Roberto Piumuni estava carregat de raó quan afirmava “Un nen és un lloc ben bonic per viure-hi”.

Amb aquesta entrada en clau de reflexió sobre les vacances, enceto una (mini)sèrie de relats sobre el que per mi van ser “aquells meravellosos estius”. Ho faig per reviure els records d’uns temps passats i amb l’esperança de poder protagonitzar, encara, molts més “meravellosos estius”, plenament conscient que ni aquells moments no es repetiran ni el temps em tornarà els companys de vivències que he perdut pel camí.

Bones vacances!

Una estampa d'aquell meravellós estiu de 1965