Llegir
el llibre Una família, del santguixolenc Toni Sala, m’ha fet garbellar
el calaix de la memòria on servo els records de Sant Feliu de Guíxols. A través
de la història de la seva família -o més ben dit, de les seves famílies, la
Sala i la Isern-, amb descripcions acurades i llenguatge planer, narra la
història de Sant Feliu de Guíxols en el darrer quart del segle XX i l’inici
del turisme tal com el coneixem actualment. Amb alguna intimitat i explicacions
del tracte que rebia dels membres de la seva família, ens recorda la pluralitat
de les relacions personals i familiars.
Durant
molts anys, la nostra família passàvem les vacances d’estiu al casal de Llongarriu,
a la Vall del Bac. Tot començava amb l’anada amb mules des de Maibosc a
Llongarriu, aquelles “glorioses anades a la Vall del Bac” tal com les anomenava
el pare.
El pare
no era gens de platja i la mare, si ho era, no ho manifestava gaire. Desconec
per quin motiu, l’any 1965, vam anar a passar uns dies a Sant Feliu de Guíxols.
Penso si no va ser per alguna recomanació mèdica: fos per alguna malaltia
infantil o pel dolor del pare. El fet és que uns parents d’una nostra tia
tenien un pis a Sant Feliu i ens el van deixar o llogar, detall que desconec.
En
aquell moment, una servidora tenia poc més d’un any; concretament tretze o
catorze mesos. Així doncs, el que recordo d’aquella anada és allò que me n’han
explicat i el que he pogut endevinar gràcies al parell de fotografies que en
guardaven els pares.
Diuen
que vaig tardar una mica a caminar i que em desplaçava per terra, a base de
cops de cul i de cames. El meu germà -que aquell estiu tenia vuit anys acabats
de fer- m’explica que ell m’ensenyava a caminar i que va ser precisament a Sant
Feliu on vaig fer els primers passos tota sola; “em vaig deixar anar”, que és
com se’n deia de començar a caminar.
Suposo que la resta de l’estiu el vam passar a la Vall del Bac, ja que allà hi teníem la casa en funcionament, amb el corresponent parament i amb les ties “solteres” que hi devien passar l’estiu. Elles oferien a la mare quatre braços disposats a ajudar-la a tenir cura de nosaltres, sobretot dels tres petits. M’imagino doncs, que abans d’anar a marina devíem haver passat tot un mes a la Vall del Bac, ja que, tot i que a Olot les vacances se solien fer al juliol, al pare -que regentava una distribuïdora farmacèutica- li tocava fer les vacances a l’agost, tal com feien els de Barcelona.
 |
| 1965. Tots els germans i olotins coneguts que vam trobar a Sant Feliu de Guíxols |
Tal com
he dit, la meva edat primerenca fa que d’aquell estiu no en recordi res. Per
les fotografies, veig que les tres germanes grans, amb 15, 13 i 10 anys ja eren
unes pollites; mentre que els tres petits, amb 7, 4 i 1 anys, érem unes
criatures. Tot i que en Toni Sala encara no havia nascut, els Sala i els Isern sí
que vivien i treballaven a Sant Feliu. Qui sap si algun dia ens vam creuar.
Van
haver de passar dotze anys abans no tornés a passar uns dies a Sant Feliu de
Guíxols. Aquella vegada va ser com a invitada de la meva germana gran i el seu
marit, que ja tenien una filla. La família del meu cunyat hi tenien un bloc
d’apartaments al carrer dels Especiers, es deien “Apartaments Tura” i, en honor
a la patrona olotina, tenien una capelleta en una de les cantonades de l’edifici
amb una marededeu del Tura. Aquell any hi vaig passar uns dies de vacances i,
tot i que potser en alguns moment els donava un cop de mà amb la nebodeta, he
de dir que hi estava com a convidada, anant amunt i avall amb ells: a la
platja, a menjar un gelat, a les atraccions, a casa d’alguns amics o a menjar a
fora. En Toni Sala devia voltar pels carrers de Sant Feliu, potser fent algun
encàrrec pels pares o pels avis. L’estiu per als hotelers era temps de feina i calia
ajudar a casa des de petits.
La
propera vegada que vaig tornar-hi a fer estada, també va ser amb la germana
gran, cunyat i neboda. Aleshores ja tenia setze anys i una experiència com a
mainadera, adquirida i demostrada l’estiu anterior. Quan dic que ja tenia experiència
com a cangur és perquè l’estiu anterior m’havia passat el mes d’agost en un
apartament a Platja d’Aro, que la meva germana i el meu cunyat compartien amb una
altra parella amb un fill. De manera que tenia cura d’un nen i una nena de tres
o quatre anys, sobretot quan les dues parelles sortien a sopar, als migdies
quan els infants un cop dinats a la platja havien de fer la migdiada i quan a
la tarda sortíem a passeig o aprendre alguna cosa. Potser aquest darrer cas,
eren ells que em feien de cangur, ja fos convidant-me a berenar, a fer el gelat
o pagant-me un tiquet per pujar a les atraccions.
Així
doncs, amb setze anys, vaig tornar a Sant Feliu com a mainadera. Aquell any ja
hi tenia dues nebodes: una de vuit mesos i l’altra de quatre anys i mig. Aquell
estiu, ens vam repartir la feina amb la meva germana Marissa, quatre anys més
gran que jo. A totes dues ens anava bé treballar a canvi de
l’estada i, sobretot, a canvi d’uns diners que ens servirien per les nostres
despeses, el que a casa en deien “els mals gastos”. Encara faltaven un parell d’anys
perquè en Naranjito (mundials 1982) entrés en escena, moment en què -segons
l’autor- a la Costa Brava hi arribaria el turisme de masses i els Sala Isern decidirien construir el nou hotel a la Vall d’Aro.
La
veritat és que aquella feina d'estiu em va anar bé. Lluny de sentir-me explotada, considero
que em va enriquir. Em va ajudar a espavilar-me; vaig aprendre a portar
un ordre, a adaptar-me a una nova rutina, a adquirir una responsabilitat de
persona adulta. I uns quants anys més endavant, quan vaig ser mare, vaig veure
que també m’havia preparat per a la cura dels infants.
Les meves breus estades a Sant Feliu van ser suficients per adonar-me que a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, les aigües de Platja d’Aro i de la Conca eren molt més netes que les de Sant Feliu on, la proximitat del port amb la platja feia que l’aigua sovint fos bruta, amb unes partícules grises -una mena de cendra greixosa- que feien poc aconsellable banyar-s’hi. És per això que molts estadants de Sant Feliu s’anaven a banyar a altres poblacions costa amunt.
A Sant Feliu, però, s’hi vivia bé: era un poble tranquil i amb tota mena de serveis: mercat, peixateries, consultori mèdic, transport públic... i bons restaurants. Però l’ambient de bars i discoteques, per a joves -i no tan joves- era a Platja d’Aro. No és pas estrany, doncs, que els Sala Isern escollissin la Vall d’Aro a l’hora de muntar el seu negoci. Potser en aquella família -com en tantes d’altres- es vivia d’esquenes als sentiments, però si una cosa cal reconèixer dels Sala Isern és la visió de futur i l’emprenedoria.
 |
| 2021. El Casino dels nois, una freda nit de gener |
Sant
Feliu conserva alguns edificis emblemàtics, dels quals vull destacar el
popularment conegut com el Casino dels nois, edifici modernista (amb
elements de medievalisme fantasiós i neo-mudèjars), construït la segona meitat
del segle XIX com edifici social de la societat “La Constància”, d’aquí el seu altre
nom: el Casino La Constància. Caminant pel passeig de Sant Feliu hom no
pot evitar veure el Casino. L’edifici, restaurat i ben conservat -per fora i
per dins-, crida l’atenció. És per això que quan, en una de les nostres anades
hivernals a marina, ens deixem caure a Sant Feliu, sempre acabem anant a fer un
toc al Casino.
A partir
d’ara, quan passegi per aquesta població costanera, en tindré una visió una
mica més àmplia, en recordaré algunes anècdotes i algunes gestes de l’avi Isern
que -segons l’autor del llibre- va fer possible que es conservés el Casino.
Si algun
moment o altre, la vostra vida, com la meva, ha tingut alguna cosa a veure amb
la població ganxona, no dubteu a llegir Una família, de Toni Sala. Penso
que us pot agradar.
Adriana, 24 de juliol de 2022
 |
| 2021. Un vespre d'hivern a la platja de Sant Feliu de Guíxols |
