El dia dotze de febrer de l’any 2017

L’any 1975, els Esquirols, com si es tractés d’una profecia, auguraven per al dia dotze de febrer de l’any 2017, el naixement d’una criatura fantasmagòrica, fruit de la civilització. Ho feien en una cançó que porta per títol “Any 2017”, del seu àlbum "Fent Camí", que inclou altres temes com “No us puc dir si plorava perquè plovia” o “Arrels”.

“Fent Camí” va ser el segon d’una col·lecció de sis àlbums, que ara mateix tens sobre la taula per tornar-los a escoltar. I mentre reprodueixes els discs de vinil que contenen, t’endinses en els records que t’evoquen les melodies i les lletres de les seves cançons. I penses en aquelles tardes que amb la teva amiga descobríeu “El joc d’obrir gàbies”, “Cada dia és un nou pas”, “Endevinalles d’istes istes”, “...I va callar” o “El cucut”, mentre us entreteníeu encara amb els que serien els darrers jocs d’infància.

Entre la publicació del primer àlbum i la de l’últim, van passar nou anys i vas deixar de ser una nena, tot aprenent el sentit d’alguns “Mots”, amb els Esquirols de música de fons. Et vas aficionar a la muntanya, vas conèixer altra gent i vas fer amics i companys  i en les vostres acampades i travessies no hi faltaven mai les vetllades a ritme de “Riu avall”, “Vine l’amor”, “Més enllà d’un adéu”, “Conte medieval”  o “Sobre Teulades” que cantaves, amb més voluntat que traça, com si fossin els himnes de la teva desfilada cap a l’edat adulta on t’esperaven dies d’angoixa i dies d’il·lusió. Perquè a les cançons dels Esquirols, com a la vida, hi ha un xic de tot: d’amor, de protesta, d’alegria, de nostàlgia...

Ha plogut molt des d’aquells dies i trobes tan estrany que tot hagi canviat tan poc, que te’n fas creus. O potser han canviat moltes coses, però no prou com a tu t’hauria agradat. Amb una mica de sort el dia dotze de febrer no naixerà aquella criatura filla de la civilització, però en Serrallonga no haurà tornat per evitar que ens segueixin arrencant les pedres i robant la terra. I seguim sentint l’angoixa dins el pit perquè som poble oprimit, encadenats a un país monàrquic. I massa sovint ens hem de repetir que potser amb el crit potser amb les mans, obrirem pas, farem un cant... 

Et sents tan kumbaià com si haguessis nascut entre les flames d’un foc de camp, per això, en fer-te gran has anat plantat les teves arrels creixent de cara al cel per donar fruit abundós, l’hivern t’ha despullat i t’ha cobert de neu, una neu que es va fonent poc a poc... T’has fet gran, sí, però encara ara et mires en els teus ulls per trobar el teu infant, agafar-lo de la mà i fer camí somiant.

El dia dotze de febrer de l’any 2017...

So long Leonard

Eren les vuit del matí quan has enganxat el programa de la Terribas ja començat i t’ha sorprès sentir l’Everybody knows de música de fons. Uns segons més tard rebies per watsapp un “mare, s’ha mort en Leonard Cohen” i ho entenies. No ha estat fins al final de la jornada laboral que n’has pogut saber alguna cosa més i ha estat aleshores quan, vençuda per l’impuls, publicaves al teu mur de facebook l’enllaç A singer must die.

Saps que la musica d’en Leonard Cohen ha estat present en la teva vida. La vas descobrir quan tot just acabaves de deixar els jocs d’infants i començaves a sortir. Us trobàveu en aquell pis gros i vell del centre on disposàveu d’un espai per experimentar en els jocs adolescents i descobrir alguns dels plaers dels adults i, en aquell sofà atrotinat, et delectaves escoltant repetidament Suzanne, So long Marianne, Take this longing... enregistrats en disc de vinil i reproduïts en un tocadiscs esgavellat, com si escoltar aquella música et fes sentir més gran.    

D’adulta l’has escoltat una i altra vegada. Saps que t’hauria agradat saber més anglès per entendre en cada moment el sentit de les seves lletres, però les taral·leges amb més bona voluntat que no pas encert i saps que la seva música et remou les entranyes.

Has escoltat Cohen en discs de vinil, en cintes magnètiques, en CD’s, al Youtube, a l’Spotify... i, en moments determinats, tens una necessitat imperiosa de reproduir la seva música una vegada i una altra fins que aconsegueixes fer sortir allò que et rosega per dins. I saps que a voltes has esperat quedar-te sola per escoltar-lo i plorar amb ell i que, alguna vegada, has allargat l’arribada a casa, encara que haguessis de donar un parell de voltes a la rotonda del barri, perquè al reproductor del cotxe sonaven temes com  Dance me to the end of love o Hallelujah.

Amb ell has crescut, amb ell has criat les teves filles, amb ell has feinejat, amb ell has cantat i ballat i amb ell t’has emocionat, perquè la seva música i la seva veu lenta i profunda t’arriben al fons de l’ànima, per això, amb ell has ofegat les teves penes, has plorat els teus malats i has plorat els teus difunts. Perquè, en els moments difícils de la teva vida, Leonard Cohen ha estat el teu músic de capçalera.

So long Leonard.