De la confessió i dels pecats inventats

Fa uns dies, vaig llegir en el llibre Els noms, de Florence Knap, una frase sobre la confessió i els pecats que em va fer aflorar uns records d’infància. Aquest és el fragment: “... recorden que els pecats no poden ser prou greus per ficar-se en problemes, sinó suficients per justificar la confessió”.

Per a qui no estigui al cas, la confessió és un dels set sagraments que contempla la religió catòlica. Vindria a ser una mena de reconciliació amb déu, la força o autoritat suprema que tot ho veu i tot ho pot, que regeix el món i permet tot allò que hi passa.

Els que vam ser escolaritzats en centres religiosos, recordem els dies que tocava confessar-nos, així com les fases de la confessió que mana el catecisme catòlic: 1. examen de consciència; 2. dolor dels pecats; 3. propòsit d’esmena; 4. dir els pecats al confessor, i 5. complir la penitència.

La primera confessió la rebíem abans de la primera comunió. Si la comunió la fèiem als set anys, en la confessió ens hi devíem estrenar entre els sis i els set. Situem-nos en aquell moment de la nostra infància i rellegim els passos per dur a terme la confessió. Em pregunto si realment, enteníem el significat de cada un dels cinc passos a seguir. A pilota passada, sincerament crec que jo no era capaç d’entendre el sentit de totes aquelles paraules. Com tants altres conceptes de la nostra educació, això també ens ho havíem après de memòria, sense entendre’n el significat.

Per tal de confessar-nos anàvem, per grups, a una capella on hi havia un confessionari, amb el mossèn a dintre. L’ermita feia la funció de sala d’espera i el confessionari, de consulta. Les nenes, assegudes en els bancs de fusta de l’església -on més tard ens agenollaríem per complir la penitència-, ens preparàvem per rebre aquell sagrament. Recordo com si fos ara, la feinada que tenia a pensar de què em confessaria. Em veig analitzant quines de les meves accions no havien estat prou correctes, prou sanes o prou pures per considerar-se pecaminoses i, com a tals, eren pecats per dir al confessor.

Després venia la fase més violenta del procés de la confessió, que consistia a “dir els pecats al confessor”; és a dir explicar els pecats que jo havia comès al mossèn, que feia d’intermediari entre la suposada pecadora (la nena que era jo), i déu nostre senyor.

El procés de la confessió estava ple de contradiccions. Tipa de sentir el consell dels pares “no parleu amb desconeguts”, el dia de la confessió, havia de dir un per un “els meus pecats” a un home que no coneixia de res i que m’atendria amagat en un quartet fosc mentre m’espiava a través d’una reixeta.

Algunes coses de les que havíem fet no les podíem explicar a ningú. De petits, molts de nosaltres, d’amagat i a corre-cuita per evitar ser descoberts, ens havíem baixat la roba interior davant d’un nen, per comprovar que les nenes i els nens teníem els genitals diferents. Aquell acte, comès entre iguals i amb el consentiment mutu, era més una lliçó d’anatomia humana que no pas un acte immoral. Ens havíem donat la parula que allò no ho diríem a ningú i no podíem trencar la promesa. A més, com diu el llibre de la Florence, no es tractava de ficar-nos en problemes.

El que m’havien fet a mi (enllaç) no sabia quin nom tenia, però ara tinc clar que sí que era pecat. I dels grossos! Pecat per part de l’home que m’ho va fer, no pas per part meva. Jo no sabia què estava passant, però intuïa que alguna cosa no anava bé i, a sobre, me’n sentia culpable per haver desobeït el manament familiar de “no parlar amb desconeguts”. En tot cas, no em podia confessar d’allò que era incapaç de verbalitzar, tant pel meu bloqueig com perquè no sabia posar nom a les parts del cos -les seves i les meves- que van intervenir en aquell acte pervers i repugnant. Evidentment, si algú se n’havia de confessar era ell i no pas jo. Per la celeritat i la naturalitat amb què actuava, aquell depravat, sé del cert que hi tenia molta pràctica, per tant, jo no seria la primera ni l’última nena que seria abusada per aquell desgraciat. Més endavant, pel fet  de ser nenes, hauríem de suportar accions d’altres homes viciosos (enllaç) que tampoc sabíem ni podíem explicar, però que com que érem més grans, ja ens avisàvem entre nosaltres. D’allò, l’església també ens en podria haver salvat si ens haguessin dit les coses pel seu nom. Però en aquell joc dels disbarats, d’allò no se’n parlava. I ens anàvem fent grans totalment desinformades dels perills de la vida i dels veritables pecats que els altres intentarien cometre sobre nosaltres.

Sempre he pensat que alguns dels preceptes de l’església catòlica són admirables: caritat, ajuda, sinceritat, amor, estimació, no desitjar els béns dels altres... D’altra banda, però, he pogut observar que la santa mare església que tant predica, no ho fa precisament amb l’exemple.

Encara fa poc, conversant amb la meva terapeuta vaig parlar-li de la meva educació religiosa i de les contrarietats que, en fer-me gran, vaig anar descobrint. Ella em va confessar -i mai tan ben dit- que també s’havia hagut d’inventar els pecats per poder rebre la confessió.

Ens vam criar en la por, la prohibició i en l’excés d’un pudor malentès. En els nens tot era pecat,  mentre que, alguns adults feien coses terribles a nens i a nenes. I l’església, sabedora de l’existència i la  gravetat d’aquestes pràctiques, els encobria. Qui ens havia d’educar en una moral sana ens estava enganyant. Vam créixer en una mentida que, n’estic segura, els nostres pares desconeixien. L’església i els seus “ministres”, que haurien pogut ser els aliats, els acompanyants i els protectors dels infants ens va donar l’esquena.

Infants inventant-se pecats i pecadors amagant-los, mentre eren encoberts, alguns per la societat, i d’altres per la santa mare església. Sens dubte, allò era el món del revés.

Estic segura que es podia haver fet molt millor!

Adriana
abril de 2026

Als sis anys havíem d'entendre en què consistia cada una
de les fases de la confessió, saber si havíem comès faltes
mereixedores del perdó diví i explicar-les a un desconegut
que ens atenia a les fosques i des de darrere d'una reixa. 

Vam créixer amb don Melitón i l’Anton Carolina-na

Ha plogut molt des d’aquelles hores del pati, d’aquells migdies al terrat de casa o d’aquelles tardes de dissabte en què el joc era el protagonista.

El nonet, el Patio de mi casa no es particular, l’un, dos, tres, pajarito inglés (actual un, dos, tres, pica paret)... Eren jocs de passar l’estona, de compensar les hores en què havíem estat assegudes a la classe escoltant explicacions teòriques, pintant mapes, fent treballs de matemàtica moderna, fent labors o memoritzant taules de multiplicar, capitals de província o d’estats.

Encara érem petites. Molt petites per entendre algunes coses de la vida. Érem innocents, tant innocents que no sospitàvem que aquell cantamanyanes que ens perseguia pel carrer es volia “aprofitar de nosaltres”. Massa innocents i massa petites perquè els pares ens ho haguessin explicat, perquè allò era tabú i no es podia explicar. I com que no es podia explicar, no ho sabíem i el cantamanyanes ens enredava pel carrer i s’aprofitava de nosaltres. I com que era tabú i no ho podíem explicar als grans, abusava d’altres nenes del barri o de la ciutat.

Érem nenes. Nenes que anàvem amb uniforme, mitjons llargs i jaqueta blau marí. O amb abric, bufanda i guants quan feia molt més fred. I jugàvem amb la bafarada que feia el nostre alè els matins d’hivern mentre anàvem a col·legit. Nenes que sortíem soles de casa i ens anàvem trobant amb les amigues i veïnes amb qui compartíem camí. Nenes que vèiem passar l’agafagossos amb el seu carro on tancava els gossos abandonats que voltaven perduts pel carrer. Nenes que jugàvem amb els pilons de fulles seques que trobàvem al Firal...

Érem nenes amb ganes de jugar. Moltes ganes de jugar. Jugar per aprendre encara que ens feien aprendre sense jugar. Però nosaltres, fora de les aules, jugàvem per aprendre i apreníem jugant. I passàvem hores i hores jugant a jocs “de nenes”. Saltàvem a corda cantant Una Blanca Paloma que del cielo bajó... i ens ajupíem a sota la corda amb el Cocherito leré me dijo anoche leré... O hi entràvem i en sortíem a ritme del rellotge: un, dos, tres i fins a dotze i torna a començar. O cantàvem a la barrejada qui no entra para, a la barrejada qui no en surt, perdut. I cantàvem mentre saltàvem i saltàvem mentre creixíem. I mentre practicàvem aquells jocs no ens calia una assignatura de motricitat ni de coordinació. I ens barallàvem. Òndia si ens barallàvem! I ens pelàvem els genolls i se’ns hi feien unes crostes de Maria Santíssima. I els nostres pares no anaven a l’escola a defensar-nos quan les professores ens havien castigat, sinó que potser a sobre ens clavaven una bona plantofada o un bon sermó (que no sé què era pitjor). I no ens passava res.

I així vam créixer. I cantàvem unes cançons que deien coses horroroses que no enteníem i que repetíem com un lloro. I saltàvem a goma, el primer pis, el segon, el tercer i fins el sisè, setè i vuitè (aquests últims amb els braços). I fèiem el rombe i les paral·leles... I cantàvem que Don Melitón tenia tres gatos que los hacía bailar en un plato y por las noches les daba turrón. Que viva los gatos de don Melitón. Una cançó amb un gran argument!

I fèiem jocs de mans a ritme de l’Antón Carolina-na, mató a su mujer-jer-jer, la puso en un saco-co y la fue a vender-der-der. El molinero dijo-jo esto no es harina-na, sinó la mujer-jer-jer de Antón Carolina-na. I no ens vam esgarrifar mai pel contingut d’aquesta cançó perquè la cantàvem de carretilla i no ens vam aturar mai a mirar d’entendre què deia. Com no ho havíem fet mai amb aquella altra que feia així Desde Santurce a Bilbao vengo por toda la orilla con la falda remangada luciendo la pantorrilla o aquella altra que feia Salí de la Habana un día, camino de Santa Fe por el camino encontré un papel que así decía i ho tornava a repetir com una cançó enfadosa. I algunes de nosaltes, que no ens fixàvem en el contingut i només parlàvem castellà en algunes classes i a l’hora de cantar les cançons dels jocs, fèiem així Salí de la barandilla camino de Santa Fe... Perquè no enteníem el contingut de tot allò. I perquè ens era igual “salí de la Habana un día” que “salí de la barandilla” i ens imaginàvem a nosaltres mateixes baixant per la barana d’una escala.

I no va ser fins molts anys més tard que vam entendre què deia la lletra d’aquelles cançons. I quan ho vam entendre ens vam esgarrifar. Però nosaltres ja havíem crescut amb aquells jocs, aquella desconeixença i aquelles cançons. Jocs de nenes i no de nens, quan tots hauríem d’haver tingut les mateixes oportunitats. Desconeixença i desprotecció d’aquelles persones que fan mal a les dones, a les nenes i als infants en general, perquè tot era tabú i no es podien dir les coses pel seu nom (sexe, abús, vulva o penis). I cançons que normalitzaven actituds masclistes i fets esgarrifosos. I aquelles cançons eren el nostre pa de cada dia. Les apreníem de les nostres germanes grans i les ensenyàvem a les més petites.

I vam créixer així, amb jocs i cançons que ens van servir per evadir-nos d’una ensenyança molt teòrica i molt poc experimental; de l’ensenyament d’una religió i d’una moral imposades, apreses de memòria sense entendre’n ni el contingut ni el perquè.

I de grans, hem hagut de reaprendre. Aprendre dels llibres, de les xerrades, dels debats i de la cultura. I llegint hem obert els ulls i la ment i segurament hem crescut com a persones. I creixent ens hem preguntat el perquè de tot allò, d’aquells jocs d’infància tan estranys i el perquè de la separació de nenes i nens i el perquè de tantes coses. I hem volgut canviar el món, sense poder canviar-lo gaire. I hem volgut actuar diferent amb les nostres filles i fills.

A nosaltres ens va anar així. No sé com els anirà a les noves generacions. Segurament ni millor ni pitjor, senzillament, diferent. Però ben segur que aprenen jugant i canten unes cançons més igualitàries i més inclusives, de contingut infantil. O això és el que ens pensem i potser les coses no han canviat tant. Qui ho sap!

Imatges d'un temps en blanc i negre.

El color va arribar força més tard.

Sobre palmes i palmons

El dia de Ram arribava com un oasi d’alegria enmig d’un desert de tristesa i  privacions. Era com una treva entre el pulvis eris et in pulverem reverteris del dimecres de cendra, el dejuni i l’abstinència dels divendres de quaresma, les lectures i sermons de les misses quaresmals i els oficis de dijous i divendres sants. Perquè l’ambient de quaresma i Setmana Santa era força tètric. Els records de les cerimònies religioses encara els tinc ben vius, perquè cada any assistia a totes les celebracions que es feien per Setmana Santa, ja que eren festes de precepte.

Sense ser-ne gaire conscients, pel Ram commemoràvem l’entrada de Jesús a Jerusalem on deien que havia estat rebut com a rei per tota una multitud. Per això sortíem al carrer ben arreglats a beneir la palma.

La missa de Ram era llarga i cerimoniosa, però carregada d’una connotació festiva. Després de missa venia la benedicció de palmes i palmons i la foto de tots els germans vestits amb una roba clara i de tons primaverals, més alegre que la vestimenta d’hivern. Estrenàvem sabates i mitjons curts. Les nenes anàvem amb  vestit i un jerseiet de tipus “torera”, els nens amb pantalons curts i jersei prim o americana,  i les jovenetes (quan ja eren unes pollites) amb una mena de traje-jaqueta... Als meus germans i a mi, aquella vestimenta ens deixava al descobert unes cames llargues i seques i uns genolls plens de cicatrius dels estius anteriors.

De palmes i palmons n’hi havia de totes formes i mides. Com a norma general, els nens portaven un palmó, les nenes una palma i les pollites i les senyores, un petit detall (creu, trena o mini-palma, més o menys elaborat) fet també de full de palma, a la  solapa de la jaqueta, o un ram de llorer.

Anar a comprar la palma era tot un esdeveniment. A Olot recordo un parell de llocs on en venien: a cal Cisteller Olivas i a can Vives. També en venien el dilluns a mercat i segurament que en altres botigues que jo no recordo. Per poder triar una mica hi anàvem uns quants dies abans i per mantenir-les tendres fins al dia de Ram, les posàvem en un lloc fosc en una galleda amb aigua perquè la humitat les conservés.

Tal com he dit, les nenes portàvem palma i els nens palmó. Això era així i no es triava. La mida de la palma i el palmó creixia amb l’edat dels nens i les nenes. Crec que els homes no portaven palmó, però els regidors de l’Ajuntament, els concejals, lluïen un palmó monumental. Potser perquè tenia un oncle concejal o potser perquè miràvem com passava la comitiva municipal, teníem idealitzats aquells palmons tan alts. De manera que després de portar uns quants anys la palma -de la mida que em corresponia per l’edat-, vaig començar a demanar per portar un palmó. A casa, m’ho van permetre, per això a partir d’un moment vaig poder lluir palmó en comptes de palma. I després d’aconseguir el palmó, el pas següent va ser demanar-lo el màxim d’alt possible. Al firal ens trobàvem coneguts i familiars i jo no recordo que m’interessés gens ni mica mirar la vestimenta primaveral, el que fèiem era comparar l’alçada del palmó. Perquè el palmó dels concejals eren la nostra enveja. Recordo que no vaig parar fins aconseguir portar-ne un com el seu.

Com he dit abans, la foto de família era tot un clàssic de la diada de Ram. Aconseguir que sis germans poséssim per una foto, sovint acabava amb la paciència del pare, el nostre fotògraf per excel·lència. Els més tranquils de seguida estaven preparats, però els més moguts no paràvem quiets ni al moment de la foto. Això explica per què a cap de les fotos de família del dia de Ram no surto ni ben posada ni amb bona cara. Segur que al moment de disparar l’obturador ja portava al damunt més d’una escridassada ben guanyades. Un cop a casa, solia venir una sessió fotogràfica individual, amb uns resultats molt millors, segurament perquè eren fotos sense tanta pressió ni tensió.

Després de la palma venien els tortells, tot un món prou complex per ser motiu d’una altra entrada.