Vam créixer amb don Melitón i l’Anton Carolina-na

Ha plogut molt des d’aquelles hores del pati, d’aquells migdies al terrat de casa o d’aquelles tardes de dissabte en què el joc era el protagonista.

El nonet, el Patio de mi casa no es particular, l’un, dos, tres, pajarito inglés (actual un, dos, tres, pica paret)... Eren jocs de passar l’estona, de compensar les hores en què havíem estat assegudes a la classe escoltant explicacions teòriques, pintant mapes, fent treballs de matemàtica moderna, fent labors o memoritzant taules de multiplicar, capitals de província o d’estats.

Encara érem petites. Molt petites per entendre algunes coses de la vida. Érem innocents, tant innocents que no sospitàvem que aquell cantamanyanes que ens perseguia pel carrer es volia “aprofitar de nosaltres”. Massa innocents i massa petites perquè els pares ens ho haguessin explicat, perquè allò era tabú i no es podia explicar. I com que no es podia explicar, no ho sabíem i el cantamanyanes ens enredava pel carrer i s’aprofitava de nosaltres. I com que era tabú i no ho podíem explicar als grans, abusava d’altres nenes del barri o de la ciutat.

Érem nenes. Nenes que anàvem amb uniforme, mitjons llargs i jaqueta blau marí. O amb abric, bufanda i guants quan feia molt més fred. I jugàvem amb la bafarada que feia el nostre alè els matins d’hivern mentre anàvem a col·legit. Nenes que sortíem soles de casa i ens anàvem trobant amb les amigues i veïnes amb qui compartíem camí. Nenes que vèiem passar l’agafagossos amb el seu carro on tancava els gossos abandonats que voltaven perduts pel carrer. Nenes que jugàvem amb els pilons de fulles seques que trobàvem al Firal...

Érem nenes amb ganes de jugar. Moltes ganes de jugar. Jugar per aprendre encara que ens feien aprendre sense jugar. Però nosaltres, fora de les aules, jugàvem per aprendre i apreníem jugant. I passàvem hores i hores jugant a jocs “de nenes”. Saltàvem a corda cantant Una Blanca Paloma que del cielo bajó... i ens ajupíem a sota la corda amb el Cocherito leré me dijo anoche leré... O hi entràvem i en sortíem a ritme del rellotge: un, dos, tres i fins a dotze i torna a començar. O cantàvem a la barrejada qui no entra para, a la barrejada qui no en surt, perdut. I cantàvem mentre saltàvem i saltàvem mentre creixíem. I mentre practicàvem aquells jocs no ens calia una assignatura de motricitat ni de coordinació. I ens barallàvem. Òndia si ens barallàvem! I ens pelàvem els genolls i se’ns hi feien unes crostes de Maria Santíssima. I els nostres pares no anaven a l’escola a defensar-nos quan les professores ens havien castigat, sinó que potser a sobre ens clavaven una bona plantofada o un bon sermó (que no sé què era pitjor). I no ens passava res.

I així vam créixer. I cantàvem unes cançons que deien coses horroroses que no enteníem i que repetíem com un lloro. I saltàvem a goma, el primer pis, el segon, el tercer i fins el sisè, setè i vuitè (aquests últims amb els braços). I fèiem el rombe i les paral·leles... I cantàvem que Don Melitón tenia tres gatos que los hacía bailar en un plato y por las noches les daba turrón. Que viva los gatos de don Melitón. Una cançó amb un gran argument!

I fèiem jocs de mans a ritme de l’Antón Carolina-na, mató a su mujer-jer-jer, la puso en un saco-co y la fue a vender-der-der. El molinero dijo-jo esto no es harina-na, sinó la mujer-jer-jer de Antón Carolina-na. I no ens vam esgarrifar mai pel contingut d’aquesta cançó perquè la cantàvem de carretilla i no ens vam aturar mai a mirar d’entendre què deia. Com no ho havíem fet mai amb aquella altra que feia així Desde Santurce a Bilbao vengo por toda la orilla con la falda remangada luciendo la pantorrilla o aquella altra que feia Salí de la Habana un día, camino de Santa Fe por el camino encontré un papel que así decía i ho tornava a repetir com una cançó enfadosa. I algunes de nosaltes, que no ens fixàvem en el contingut i només parlàvem castellà en algunes classes i a l’hora de cantar les cançons dels jocs, fèiem així Salí de la barandilla camino de Santa Fe... Perquè no enteníem el contingut de tot allò. I perquè ens era igual “salí de la Habana un día” que “salí de la barandilla” i ens imaginàvem a nosaltres mateixes baixant per la barana d’una escala.

I no va ser fins molts anys més tard que vam entendre què deia la lletra d’aquelles cançons. I quan ho vam entendre ens vam esgarrifar. Però nosaltres ja havíem crescut amb aquells jocs, aquella desconeixença i aquelles cançons. Jocs de nenes i no de nens, quan tots hauríem d’haver tingut les mateixes oportunitats. Desconeixença i desprotecció d’aquelles persones que fan mal a les dones, a les nenes i als infants en general, perquè tot era tabú i no es podien dir les coses pel seu nom (sexe, abús, vulva o penis). I cançons que normalitzaven actituds masclistes i fets esgarrifosos. I aquelles cançons eren el nostre pa de cada dia. Les apreníem de les nostres germanes grans i les ensenyàvem a les més petites.

I vam créixer així, amb jocs i cançons que ens van servir per evadir-nos d’una ensenyança molt teòrica i molt poc experimental; de l’ensenyament d’una religió i d’una moral imposades, apreses de memòria sense entendre’n ni el contingut ni el perquè.

I de grans, hem hagut de reaprendre. Aprendre dels llibres, de les xerrades, dels debats i de la cultura. I llegint hem obert els ulls i la ment i segurament hem crescut com a persones. I creixent ens hem preguntat el perquè de tot allò, d’aquells jocs d’infància tan estranys i el perquè de la separació de nenes i nens i el perquè de tantes coses. I hem volgut canviar el món, sense poder canviar-lo gaire. I hem volgut actuar diferent amb les nostres filles i fills.

A nosaltres ens va anar així. No sé com els anirà a les noves generacions. Segurament ni millor ni pitjor, senzillament, diferent. Però ben segur que aprenen jugant i canten unes cançons més igualitàries i més inclusives, de contingut infantil. O això és el que ens pensem i potser les coses no han canviat tant. Qui ho sap!

Imatges d'un temps en blanc i negre.

El color va arribar força més tard.

SDRC i situacions administratives - III (DSR – 57)

Després del primer any de baixa o d’Incapacitat Temporal (IT)

Tal com vaig escriure fa uns mesos, és a partir dels 365 dies de baixa quan poden donar-se tres situacions que es diferencien molt unes de les altres. Si en aquella entrada només les esmentava, en aquesta intentaré explicar-les.

1. Pròrroga de fins a 6 mesos (365 + 180 dies)

Si els informes i la documentació presentats donen a entendre que durant els propers mesos és possible la curació o la recuperació, pot ser que ens concedeixin una pròrroga de fins a 180 dies (6 mesos) per veure si en aquest temps ens acabem de curar. En aquest cas, continuarem de baixa (IT), tot i que haurem de fer algun tràmit i presentar documentació a una oficina de la Seguretat Social (SS). Durant aquests 180 dies podem ser citats a revisió una o més vegades.

Abans de finalitzar aquesta pròrroga de 180 dies haurem de passar revisió perquè arribat a aquest límit, ens tornarem a trobar en dues situacions possibles:

1.1   Que ens emetin l’alta mèdica.

1.2   Que ens concedeixin una segona pròrroga de la IT, de com a màxim 180 dies més.

Fins aquí, no hem aportat res de nou que no haguéssim dit a l’entrada anterior. Vegem què suposa cada una de les dues opcions.

Alta mèdica: veure el punt 3.

Segona pròrroga (365 + 180 + 180 dies)

Com que el límit de temps per estar de baixa és de 365 dies i, com a molt, una pròrroga de 180 dies més, en el cas excepcional de la segona pròrroga, la manera com ens permeten seguir de baixa és obrint un expedient d’Incapacitat Permanent (IP), fet que no suposa que ens estiguin concedint una IP. La SS obre l’expedient d’IP, nosaltres hem de presentar la sol·licitud a una oficina de la SS i seguidament la SS resol el cas. Aquesta resolució pot ser en tres sentits:

a)      Demora de la qualificació. Significa que com que tenim visites o tractaments programats, esperaran uns mesos a resoldre aquest expedient d’IP. En realitat estem davant d’una segona pròrroga de com a molt 180 dies més. I, abans que s’acabi, tornarem a passar revisió.

b)         Concessió d’una incapacitat permanent (IP). En parlarem amb més detall en una altra entrada.

c)           Alta mèdica: veure punt 3; tot i que aquesta és l’opció menys probable, ja que no ens obririen un expedient d’IP per tot seguit decidir emetre l’alta.

2. Obertura d’un expedient d’Incapacitat Permanent (IP)

Si els informes i la documentació presentats donen a entendre que no hi ha possibilitats de curació o que les seqüeles ja són definitives, és probable que ens obrin un expedient d’incapacitat permanent (IP). Si no m’equivoco, és més habitual que això ens passi als 18 mesos que no pas als 12. És probable que haguem de passar revisions durant aquest període (no només al final).  

Tal com he escrit més amunt, l’obertura un expedient d’IP no suposa que ens estiguin concedint una IP. La SS obre l’expedient d’IP, nosaltres hem de presentar la sol·licitud a una oficina de la SS i seguidament, la SS resol el nostre cas, que pot ser en tres sentits, tal com he explicat més amunt.  

3. Alta mèdica

Si en la revisió prèvia a la finalització del termini (1 any, 1 any i mig o dos anys) el metge avaluador considera que som aptes per a la nostra reincorporació laboral; és a dir, que les seqüeles o lesions que presentem no ens impossibiliten dur a terme la nostra feina habitual, la SS resoldrà donar-nos l’alta (és el que s’anomena “alta per inspecció”). Si ens havien obert un expedient de IP, les paraules seran “denegació de la IP”.

Si ens donen l’alta mèdica, en principi ens haurem de reincorporar a la feina. Tenim el dret a impugnar aquesta alta mèdica i, en aquest cas, sembla que no caldrà que ens reincorporem. De totes maneres, com que alguns articles de la llei de la Seguretat Social presenten algunes ambigüitats que poden portar-nos a diferents interpretacions, davant el dubte és recomanable preguntar a l’ICAM quina és la nostra situació i/o posar-nos en mans de persones expertes en la matèria perquè ens assessorin sobre què hem de fer.

Recomanacions:

1. És aconsellable no posar-se (gaire) nerviós, ja que el terminis poden ser llargs, la documentació difícil d’entendre i les previsions poden no complir-se. Tota aquesta incertesa s’afegeix al dolor o als problemes de salut i no hi ajuden gens.
2. És interessant disposar del certificat digital per tal poder consultar la situació al portal o web de la SS.
3. En omplir els formularis que haurem de presentar podem indicar el telèfon per tal de rebre SMS quan canviï la nostra situació. Sempre ens n’assabentarem abans de rebre la notificació i podrem estar al cas i si no la rebem reclamar-la.
4. En alguns punts del procés ens podem atabalar una mica i no acabar d’entendre la situació. És recomanable que ens posem en mans d’experts en la matèria: metge especialista en valoració de danys corporals (pèrit) i advocat.

Deixo per més endavant parlar dels graus d’incapacitat (parcial, total o absoluta). Vull acabar dient que si la paciència és molt necessària quan ens trobem amb una DSR / SDRC, també ho és molt quan ens hem d’enfrontar amb una situació de baixa llarga o un expedient d’incapacitat.

Adriana,  15 de febrer de 2020

DSR - 57