Sobre el fenomen dels mitjons desaparellats i l’evolució de la moda del mitjó

Els algorismes de Twitter han fet que avui ensopegués amb un tuit sobre els mitjons desaparellats. Això m’ha fet adonar de dues coses: 1) Twitter serveix per parlar de molts temes, més enllà de la política i de futbol (o d’algun altre esport), i 2) El fenomen dels mitjons desaparellats és un tema de rabiosa actualitat. He de dir que el punt 1 em satisfà molt, tot i que avui vull parlar del punt 2. La piulada en qüestió, al moment d’escriure aquesta entrada, té 4.013 m’agrada i 532 retuits (foto 2). Ara que l’èxit a la vida es mesura en “likes” i “reposts”, ja voldrien moltes persones que es mouen per les xarxes tenir aquest èxit en les seves publicacions.

Estic convençuda que el fenomen dels mitjons desaparellats està relacionat amb -i és directament proporcional a- la quantitat de mitjons per rentar que es generen en una llar. Posaré l’exemple del meu domicili familiar en el moment àlgid de rentadores setmanals, quan a casa meva hi vivíem una parella d’adults i dues filles jovenetes. De mitjana, cada un dels adults practicàvem excursionisme una vegada a la setmana i un esport indoor una hora setmanal. Les dues filles,  esportistes federades de futbol, tenien dos o tres entrenaments i un partit –a vegades dos- setmanals, cada una, i dues classes d’educació física setmanals (amb la corresponent dutxa i canvi de roba) cada una. A la pràctica esportiva cal afegir-hi el canvi de mitjons diari per dur a terme la vida quotidiana. Tot plegat fa comprensible la gran quantitat de mitjons setmanals per rentar a què em referia ara fa set anys, en l’entrada No estem sols i que vindria a ser d’uns 40 a uns 46 parells. Aviat és dit!   

La majoria d’aquests mitjons bruts, normalment, arribaven a casa aparellats, però era molt habitual que, en acabar la setmana haguessin quedat entre 3 i 5 mitjons desaparellats. Per tant, el fenomen dels mitjons desaparellats cal situar-lo dintre el domicili familiar i podríem localitzar l’escena del crim, entre les bosses d’esport, el rentador i el pot de la roba bruta. Durant els anys dels estudis universitaris de les dues joves, s’hi podrien afegir alguns escenaris més: dos pisos d’estudiants, dues maletes i els autobusos de la Teisa en el trajecte Girona-Olot i Barcelona-Olot i també els domicilis d’alguns amics o amigues. Entretenir-se a buscar la parella del mitjó desaparellat és perdre el temps. Si acaba sortint, ho farà en el moment i el lloc menys esperats. Per això, tot i que em costava d’entendre aquest fenomen, vaig preparar una bossa de paper amb la inscripció “Busco parella” acompanyada d’un cor travessat per una fletxa (fent honor als déus de l’amor, Eros i Cupido) per anar dipositant al seu interior els mitjons desaparellats i, de tant en tant, intentar fer parelles i llençar els incasables.

Malgrat aquesta senzilla solució domèstica, el misteri dels mitjons desaparellats seguia i segueix existint. El fil del tuit amb què he començat aquesta entrada és molt interessant, hi ha comentaris tan diversos com el que fa un estudi per calcular quants mitjons perdrem al llarg de la vida, a partir d’una fórmula publicada en un article sobre aquest fenomen de la revista Marie Claire, els que creuen que podem trobar la resposta en el llibre Els Menjamitjons (foto 3), o els que mostren idees i enginys domèstics per pal·liar els efectes d’aquest fenomen (foto 4). Us recomano que llegiu el tuit i el fil sencer.

El tema dels mitjons, està molt de moda. Recordo que als anys seixanta eren avorrits (sobretot si anaves vestida amb uniforme escolar cinc de set dies a la setmana) i, llevat dels de rombes escocesos, la resta eren llisos i de color blanc, negre, marró, gris o blau marí. Més endavant van posar-se de moda els mitjons de ratlles, molt més acolorits. Als anys noranta era molt fàcil comprar mitjons infantils amb dibuixos, però els d’adults no anaven més enllà de les ratlles i els rombes. Diria que ha estat ben entrat el S. XXI (aproximadament a partir del 2010) que s’han popularitzat els mitjons estampats, per a ambdós gèneres i per a totes les edats, i la indústria del mitjó –nacional o asiàtica- ha pujat al carro, de manera que és fàcil i habitual comprar i posar-se mitjons divertits, alegres o atrevits i extravagants (com els haurien qualificat les nostres mares i àvies si els haguessin vist).

Actualment, personatges públics mostren els seus mitjons estampats i la premsa en fa ressò; de manera que podem saber l'estil de mitjons que porten alguns polítics com ara Roger Torrent, entre molts altres, o periodistes com Jordi Barbeta i Maiol Roger, que no tan sols els mostren públicament, sinó que és un tema reiteradament comentat al plató del FAQS.

En una escena d’una pel·lícula que mirava fa pocs dies, la protagonista li diu al seu company “portes els mitjons desaparellats” i ell li respon “tant me fa, m’escalfen igual”. Josep Amoròs, en l’article Sobre el misteri dels mitjons desaparellats (foto 5), proposa aquesta solució com a resolució d’aquest misteri i l'apunta com a una futura moda. No seria cap novetat, segur que més d’una vegada hem sortit al carrer amb els mitjons desaparellats.

Parlant de mitjons, abans d’acabar, vull esmentar una descoberta que vaig fer el dia de Reis d’enguany. La meva filla va regalar-se  -a ella i a la seva germana gran-, uns mitjons estampats amb les cares d’elles dues quan eren petites. Una empresa xinesa et permet comprar on-line els mitjons amb l’estampat que vols i que els envies al moment de fer la comanda. Els dos paquets que van portar a casa els reis d’orient (i mai tan ben dit!) contenien uns mitjons dissenyats amb la intenció de poder-se’ls posar per desitjar-se sort en aquells dies en què, a una o a l’altra, la vida les posarà a prova (examen del MIR, oposicions, resultats mèdics, situacions complexes o altres dies aparentment difícils). Una idea genial! (foto 6).

Us deixo que me’n vaig a aparellar mitjons.

Adriana, 19 de març de 2019

A la darrera maquinada, de 6 parells,
n'ha sortit un de desaparellat

El tuit que ha ocasionat aquesta entrada

Aquest llibre ens revela el secret d’unes
misterioses criatures anomenades «menjamitjons»

Expositor domèstic de mitjons desaparellats

Article esmentat en el text d'aquesta entrada

Els mitjons poderosos que, vinguts d'orient,
van arribar a casa per Reis

De bosses, paperines i coixineres

Ara que per llei hem de pagar les bosses de plàstic que ens donen als comerços amb la finalitat d’arribar a reduir-ne el consum (fins a un 90 % l’any 2020), potser seria el moment de recuperar altres tipus d’envasos com les paperines i les coixineres. Ben segur que molts de nosaltres sabem què són, però potser hi ha qui no sap –o no recorda- què és una paperina o una coixinera.

Una paperina és un retall de paper caragolat en forma de con. Tot i que n’hi ha de confecció casolana -la més usual potser seria la que es fa amb paper de diari per posar-hi les castanyes torrades-, també n’hi ha de confecció industrial, serien el cas de les que s’utilitzen a les xurreries o les que es fan servir –cada vegada menys, ja que s’han substituït per bosses o recipients de plàstic- per posar-hi el llegum cuit (cigrons, fesols, llenties...), els llardons, les patates fregides... Darrerament s’han reinventat les paperines petites per servir alguns aperitius, especialment els fregits.

He de confessar que, molt sovint, en sentir aquest mot em ve al cap en Patufet baixant pel carrer amb una paperina curulla de safrà que, tot i que devia ser molt petitona, era molt més grossa que ell, d’aquí  l’esglai dels seus convilatants en veure una paperina baixant tota sola pel carrer major del poble.

En Patufet amb la paperina de safrà

Una coixinera és, segons la primera accepció que apareix als diccionaris, una bossa o funda que cobreix el coixí. Ara bé, per extensió o per analogia, una coixinera és una bossa, normalment de roba destinada a usos domèstics.

Quan era joveneta, era molt usual fer servir coixineres. A totes les cases hi havia la coixinera del pa que era força grossa i es tancava amb dos cordons que feien d’anses. Era una de les labors que la majoria de nenes havíem fet alguna vegada, a partir d’una peça de roba de quadres on, amb punt de creu, hi brodàvem una sanefa i unes lletres ben grosses que deien PA -o potser PAN-. Recordo que a més de la que era obligatòria de fer a col·legi, a l’estiu en vaig fer una per a la meva padrina i en aquesta sí que hi deia PA (sense la N final).

L’armari de casa els pares on guardàvem la roba de cuina, n’era ple de coixineres, ja que eren de molta utilitat. En una coixinera de tons rosats, la mare hi guardava el pa sec després de torrar-lo al forn, sempre a punt per fer sopa de pa; en una de tons verdosos hi guardàvem farigola de collita pròpia per quan feia falta fer-ne aigua de farigola per glopejar en cas d’alguna dolència bucal o per escaldar algun dit; en una altra de floretes, la camamilla, també collida a muntanya, després de deixar-la assecar, a punt per infusionar en cas de mal de ventre, mareig o per refer-nos d’un ensurt; en una altra les anous que havíem collit amb el pare...  I és que al rebost de casa, n’hi penjaven moltes, de coixineres.

De coixineres n’hi havia de totes mides i colors i tant servien per conservar queviures com per guardar-hi objectes diversos: els taps de suro, les peces de fusta del jocs de construcció, les boles rodones del joc de loteria, les botxes o les pedres de jugar a pedralta.  

Per contra del que podria semblar, a la nostra llar actual sempre n’hem fet servir de coixineres. És més, a l’escola de les meves filles ens les recomanaven per organitzar la motxilla d’anar de colònies: una per a la roba bruta i una per a la roba neta. De manera que la iaia, amb alguns retalls de roba, ens en va fer unes quantes que han fet una bona campanya. Encara ara, molts anys després, fem servir coixineres per organitzar la motxilla: una amb l’esmorzar, una altra amb l’abrigall que cal portar tot l’any perquè fins i tot en el dia més calorós d’estiu es pot haver de menester, una altra per als plats i coberts quan ens hi quedem a dinar...

Aquestes són algunes coses que m’han vingut al cap tot posant en una vella coixinera la camamilla que vam collir ara fa una setmana i pensava que, segurament si paperines i coixineres haguessin mantingut el protagonisme que tenien fa uns anys, ara no ens veuríem forçats a reduir el consum de bosses de plàstic.

Un parell de coixineres: una buida i l'altra amb camamilla a dins