11S2017 (des del Tram 0)

Una altra "diada", un altre onze de setembre; el d'enguany amb nom propi: "la diada del SÍ". Quan falten 20 dies per l'1 d'octubre, la data prevista per al Referèndum ho hem tornat a fer. Els catalans hem tornat a sortir al carrer a reivindicar el nostre dret, el dret a votar per escollir com volem que sigui el nostre futur; el futur del nostre país.

Els darrers dies han estat d'una activitat frenètica al Parlament on hem pogut veure actituds deplorables... Però, tot i que no vull negar-ho, ara no en vull parlar, d'això.

Un any més vull deixar constància del nostre tarannà pacífic, alegre i combatiu. Hem tornat a sortir al carrer i ho hem fet multitudinàriament. Hem sortit tots els que hem volgut. I hem sigut molts. Això és important, és clar! Però més que el quant, m'agrada parlar del com. Hem sortit amb il·lusió, alegria, actitud positiva, civisme, organitzats, disciplinats... Hem tornat a ser un exemple. Un model. Hem estat altra vegada el centre d'atenció. El món ens ha mirat i ben segur que els hem enlluernat. Perquè la nostra manera de reivindicar els nostres drets, ben segur que enlluerna.

11S 2017 des del Tram 0

Enguany m'ho he mirat des del sofà de casa. I sí, com molts altres manifestants, jo també m'he posat la samarreta abans d'hora, tot i que jo ja ho havia entès quan me l'havia de posar.

Perquè no hi ha res més democràtic que posar les urnes, des del Tram 0, només em queda cridar: Volem votar!

Visca Catalunya Lliure!

PD: Enguany no tinc fotografies del carrer, per això en penjo algunes dels altres anys.

10J 2010

9J 2011

11S 2012 "Marxa"

11S 2013 "Via Catalana"

11S 2013 "Via Catalana"

11S 2014 "V"

11S 2014 "V"

11S 2015 "Via Lliure"

11S 2016 " A punt"

Nota: El Tram 0 és el que s'habilita perquè es puguin inscriure a la diada les persones que no hi poden assistir.

Recull d'informaciona publicades:
Nació Digital

El batec de l’11S

Enguany ho hem tornat a petar. Amb bona cara i comportament cívic i pacífic hem sortit al carrer una vegada més a reivindicar allò que creiem que ens correspon.

Estàvem convocats a les 4 de la tarda. Mitja hora abans, el Passeig d’Olot és ple de parelles, famílies i colles d’amics que, amb samarreta blanca i "complements independentistes", caminant tranquil·lament, ens anem acostant al Passeig dels Països Catalans de Salt.

Mentre avancem xino-xano, comentem que no acabem d’entendre en què consisteix la performance d’enguany, però sabem que si el 2014 vam ser capaços de teixir aquella enorme "V" amb les quatre barres perfectament traçades i el 2015, l’onada de colors que acompanyava aquell punter gegant, sigui el que sigui el que hàgim de fer, sortirà bé.

A mida que ens hi acostem, els cossos i forces de seguretat es fan més presents: policia local, ambulàncies per un si de cas, furgonetes antiavalots del cos de Mossos d’Esquadra... Hi han de ser, però com els altres 11-S, enguany tampoc no tindran feina.

Situats al lloc indicat, abans de l’hora convinguda, malgrat l’elevada temperatura d’avui, veiem que això torna a ser una festa: gegants i capgrossos, castellers, pancartes, cares pintades, criatures, gent gran... És una manifestació reivindicativa però amb un aire festiu i desenfadat.

De motius per ser-hi no ens en falten: evitar que silenciïn la nostra veu, rebutjar els atacs als nostres representants, impedir que posin en dubte les nostres institucions... i deixar clar que és el poble que empeny els polítics i no els polítics que arrosseguen el poble.  

Veient l’escenari que es dibuixa a Espanya després de cada una de les eleccions generals, està clar que Catalunya viu una realitat diferent a la de la resta de l’estat. Necessitem trencar amb unes institucions ineptes, corruptes i que ens escanyen. Necessitem trencar amb un govern central i centralista que ens oprimeix i ens limita, que intervé quan no ho hauria de fer i que ens gira l’esquena quan hauria d’actuar i que ha tancat la porta a qualsevol intent de diàleg. Necessitem emancipar-nos per tirar endavant el nostre propi projecte, per engrescar-nos per un futur millor per a nosaltres i, sobretot, per a les generacions que ens vénen al darrere.

Jo hi vaig ser perquè sento que estic a punt, perquè crec que no és ni un caprici ni una utopia, sinó una qüestió de necessitat i perquè estic convençuda que tots hi sortirem guanyant, tant els que ens sentim independentistes com els que no se’n senten. 

Per això, quan m’ho van suggerir vaig alçar el punt de color groc i el vaig sacsejar ben fort, contribuint a fer ben gran i vistós el batec simultani de l’11 de setembre de 2016. 

A punt #apunt #11S #11S2016 #independencia #diada #11olaworld @joan_p_v

Un vídeo publicado por Adriana Llongarriu (@adriana_ll_c) el 11 de Sep de 2016 a la(s) 3:16 PDT

11 de setembre de 2015: La Via Lliure

Després de viure una altra DIADA reivindicativa i festiva, em plau fer-ne la meva (breu) crònica acompanyada d’imatges. Un any més, més d’un milió i mig de persones podrem dir “Jo també hi era!”

Matí
L’ambient que es viu a les immediacions del Monument a Rafael de Casanovas traspua bons auguris per a l’acte de la tarda: moltes persones - com nosaltres-, han vingut de fora disposats a passar el dia per Barcelona. Es veuen estelades, samarretes de l’ANC, paradetes de marxandatge independentista...

L’ambient festiu al passeig de Lluís Companys / Arc de Triomf -ple de gom a gom- quan falten més de cinc hores per la Via Lliure, parla per si sol.

Al Passeig del Born –a petar- s’hi respira un aire més reivindicatiu i, quan cantem els Segadors, ens adonem que ho fem per tercera o quarta vegada. 

Gentada a Arc de Triomf

Passeig del Born

Tarda: aproximació

Després de dinar d’hora, ben d’hora, i havent preparat l’itinerari per arribar puntualment al tram 122, sortim del Poble Sec. Al Paral·lel veiem passar un bus D20 i en menys de dos minuts en passa un altre (sembla que l’han reforçat). A dins, podem seure. Els passatgers, vestits de carrer, van a fer “les seves coses”. Tanta tranquil·litat a quarts de quatre de la tarda dintre el bus ens neguiteja una mica: a veure si no serem gaires! Un grupet de vuit o deu, com nosaltres, van amb samarreta blanca i porten estelades, aquests van pel mateix que nosaltres.

A mida que ens acostem a la Ciutadella, ens adonem que tots anem allà mateix: grups d’amics o familiars, joves i no tan joves, parelles amb nens petits a la motxilla o al cotxet. Una senyora gran amb samarreta de la Via Lliure 2015 que camina amb l’ajuda d’un caminador em fa posar la pell de gallina, igual que una senyora que trobem més enllà que empeny una cadira de rodes amb un senyor que respira amb ajuda d’oxigen. Això sí que té mèrit. Però, vencent les dificultats, ells també hi són!

Tarda: a la Meridiana

Ens costa arribar al tram assignat. Les voreres són plenes de gent que descansa, asseguts als jardinets on, segurament, han dinat després que el bus els hagi deixat a prop. Ens situem on veiem una mica de clariana. Com ara fa un any, una sensació indescriptible s’apodera de nosaltres, una barreja de nervis i emoció. Una barreja de festa i reivindicació, d’eufòria i normalitat. Ja sortirà bé el mosaic que farem amb els punters? Donant un vot de confiança als organitzadors, ens autoconvencem que sí, que sortirà bé i ens llancem a viure el moment.

Això és una festa: crits i cants, salts, estelades que onegen, gent que es pinta la cara, parelles que es petonegen... Gegants, castellers, grallers, timbalers...

I finalment, deixats anar, entre tots fem possible allò que l’organització ha dissenyat. El punter gegant surt del tram 1 i recorre de Nord a Sud el centre de la Meridiana, provocant una onada d’il·lusió imbatible: l’enlairament dels punters de colors que representen els deu eixos de la República Catalana.

Un èxit. Una vegada més hem mostrat al món que som un petit GRAN país que vol ser lliure. Ens hem tornat a fer veure, a fer sentir i hem tornat a fer història. 

Això no té aturador!

Taronja: cultura i educació

Enlairament de punters

Ha arribat el moment en què
"INDEPENDÈNCIA ÉS DIGNITAT"

Com cada 11S, ho deixem força net

Escenari al Tram 135

L’endemà (o sigui, avui)

Hem de tenir molta paciència (ja hi estem acostumats) amb els comentaris dels mitjans i dels polítics unionistes pel que fa al recompte de participants i els qualificatius de la Diada. Tot plegat és un tastet del que diran després del 27-S.

Però nosaltres som massa grans, estem massa encoratjats i tenim massa feina com per fer-los cas. Ells volen dir que el souflé està desinflat, però nosaltres el veiem més inflat que mai. I el món ens mira. I se’n fa ressò internacional (New York Times, The Guardian).

Falten pocs dies per al 27-S, els hem de viure intensament i en positiu, com a poble unit, alegre i combatiu que som.

Som-hi, doncs, només ens queda assegurar-nos que el vot independentista obtingui una gran majoria. Que ningú no es confongui: només votar Junts pel sí o la CUP és votar INDEPENDÈNCIA.

ImpressionaVa -amb V-

L’Onze de Setembre de 2014 passarà a la història. I serem molts –més d’1.800.000 persones- els que d’aquí a uns anys podrem dir “Jo també hi vaig ser”

Perquè, sabeu què? Hi érem tots: els que feien pont i els que havíem treballat la vigília i treballaríem l’endemà; els estudiants que fan vacances i els que ja havien començat el curs; els llicenciats que estan buscant la primera feina i els que tenen la sort d’haver-ne trobat; els que ja estan jubilats i els que tenen ganes de fer-ho aviat; els aturats esperançats per trobar una feina i els que estan desanimats; els que l’endemà marxaven a fer un llarg viatge i els que sabem que no el farem mai; els que els agraden les grans ciutats i els que ens hi agobiem; els que havien anat de farra i els que havíem anat a dormir aviat per estar en plena forma... Tots.

Fins i tot els que no van poder venir: els que treballaven, els malalts, les embarassades, els que tenen persones per cuidar... Per mi, ells també hi eren -i s’han de sumar al 1,8M-. Ells s’ho miraven des de casa i ens explicaven com n’era d’espectacular. Per mi, ells també podran dir “Jo també hi vaig ser”.

Des de dins, la sensació era indescriptible. Quin ambient! Una barreja de festa, reivindicació, eufòria i normalitat. He de dir que a mi em semblava que aquella munió de grocs i vermells no seríem capaços de formar el mosaic que havien enginyat els dissenyadors de la V. Faltaven pocs minuts i no m’acabava de creure que dibuixaríem les quatre barres perfectament visibles.

La V va ser un reflex de la societat catalana: una vegada més hem demostrat que som capaços de fer el que ens proposem. Encara no sabem com, però vam dibuixar una V amb un traç clar i definit. I ens han vist a tot el món.

Els clams del “Volem Votar” se succeïen amb els d’”Independència”. Perquè, sabeu què passa? Que no hi ha una campanya pel “No”. Tenim un "goBierno" tan antidemocràtic que ells mateixos s’han negat el dret a defensar el vot del “No”. Allò normal en un país normal és Votar. I allò normal en un país normal seria que hi haguessin defensors del “Sí” i defensors del “No” i que els votants poguéssim escoltar i debatre diferents opinions. Doncs no, aquí no hi ha campanya pel “No”. Són tan antidemocràtics que s’han -i ens han- negat el dret al debat, a la discussió i al cara a cara entre els partidaris del “Sí” i els partidaris del “No”. 

Però bé, ens deixarem de política que, de fet, no hi entenc gens. Tornem a la V.

Impressionava formar-ne part. Feia tan de goig!: pares i fills, avis i néts, amics, coneguts i saludats... Pell de gallina.

Impressionava tant o més passejar per Barcelona un cop acabada la V. Jardinets, voreres, bancs i places... a tot arreu hi havia gent -grocs i vermells- que descansaven, berenaven, es refrescaven... es recuperaven del cansament, la calor i, sobretot, de l’emoció.

Impressionava veure les furgones anti-avalots de la policia catalana arrenglerades als carrers adjacents amb els mossos amb els braços plegats. Perquè, sabeu què? No hi va haver cap aldarull.

Impressionava veure les ambulàncies del SEM aparcades, intactes, sense haver hagut d’actuar per a res. Perquè, sabeu què? No va haver-hi cap incident.

Impressionava veure les papereres i els seus voltants plens de deixalles. Perquè, sabeu què? A més a més, som nets i polits i vam acostar la brossa al lloc corresponent.

De tot això no en parlen des del "goBierno" perquè tampoc no ho poden entendre. Per ells és inconcebible. No volen (o no els convé) reconèixer que som gent treballadora, organitzada, disciplinada, cívica... Que sabem què volem i ho defensem, grocs o vermells, amb samarreta nova o aprofitada... Volem votar i volem votar Sí i Sí!

Aquestes són les reflexions que he fet avui, dos dies després de la V, mentre estenia les samarretes grogues i vermelles, vigilant -una vegada més- que no me’n quedés una de groga enmig de dues de vermelles.