Posant més música a la DSR

Han passat uns quants dies des que vaig compartir en aquest blog alguns temes musicals. A l’entrada “Una nova melodia” explicava la descoberta de músiques que en la quotidianitat de la meva altra vida segurament no hauria escoltat mai. A “Seguim amb la nova melodia”  deia que ja que m’ha canviat la melodia de la vida, no puc fer gaire res més que ballar al so que toquen. Finalment, a “Mantenint la melodia de sempre” compartia alguns clàssics que formen part de la meva melodia i que són capaços de millorar el meu humor i les meves ganes de tornar-m-hi a posar.

En totes aquelles entrades, reconeixia el paper de la música per distreure, fer companyia i, sobretot, per motivar-me a seguir exercitant totes i cadascuna de les articulacions que formen part del meu braç dret, afectades per aquesta Distròfia.

Han passat dies, sí, perquè, malgrat els tractaments que vaig seguint (farmacològics, bloquejos simpàtics, mobilització forçada i rehabilitació) això es va allargant, qui sap si amb una marcada tendència a la cronificació. La sensació és que el temps corre en contra de la recuperació i que, músculs, tendons, nervis i teixits s’acostumen a la inactivitat i es resisteixen a recuperar el to, la força i l’habilitat a què em tenien acostumada. I aquesta mena de letargia es contradiu amb la inquietud personal i les ganes que tot torni a ser com abans. És per això que, a vegades, una barreja d’impotència i desesperació fa decaure l’ànim.

Conscient de la importància de la rehabilitació en la recuperació d’aquesta dolència, en aquests moments d’ofuscació, es tracta de trobar un recurs per recuperar l’aplom i la força de voluntat. Per fer-ho, busco algun reproductor, m’encasto els auriculars i apujo el volum per escoltar en bucle algunes dels meves cançons preferides. Això em permet entrar en una mena d’aïllament on la música, com si es tractés d’una substància administrada per vena, em retorna la força interior necessària per seguir exercitant totes i cadascuna de les articulacions afectades.  

Per això i com a homenatge als meus músics de capçalera, avui compartiré alguns dels temes que per a mi tenen aquest poder motivador.

Espero que aquesta tria us agradi.

Adriana, 23 de maig de 2018
DSR-23

UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid"/>

En el Dia internacional de la infermeria

Dissabte 12 de maig va ser el Dia internacional de la infermeria. En motiu d’aquesta commemoració, l’Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa va publicar el vídeo “Com són les nostres infermeres?” en què diverses persones que treballen al centre expliquen com veuen aquest col·lectiu.

Ara fa un any parlava dels “dies internacionals de” al mateix temps que en feia una distinció entre aquells que commemoren grans causes, molt dignes de ser defensades o reconegudes -entre elles, la infermeria- i els que es dediquen a causes considerades de segon ordre.

Enguany la commemoració del 12 de maig ha coincidit en l’endemà de la meva alta hospitalària, després d’un ingrés de cinc dies per fer-me una mobilització forçada amb anestèsia (en una altraentrada en parlo més a bastament) per intentar resoldre una limitació de moviment articular relacionada amb la meva Distròfia Simpàtico Reflexa. 

En el vídeo que més avall insereixo, s’hi esmenten qualitats professionals i humanes del personal d’infermeria com ara tendresa, eficiència, humanitat, empatia, predisposició, afecte, amabilitat i vocació, entre altres. Tal com deia el traspassat Carles Capdevila en l’article “La bona infermera i l’art de ser pacient”, el personal d’infermeria combina dosis de medicaments pautades amb dosis enormes de paciència regalades, amb les quals també ens curen.

Durant els cinc dies d’ingrés, m’han dispensat un nombre considerable de fàrmacs i m’han fet algunes cures, però sobretot, he rebut mirades còmplices, somriures, gestos afectuosos i informacions ben donades. Tot plegat ha estat més que suficient per sentir que estava en bones mans i, tot i haver pres consciència que com a pacient tinc molt per millorar, l’acompanyament que he rebut per part del personal d’infermeria, ha servit per potenciar l’efecte de la medicació dispensada.

De fet, en una altra entrada, ja feia referència al bon tracte rebut pel personal sanitari del centre, tant les infermeres, com altres col·lectius que potser no tenen un dia internacional que els reconegui. Ho feia amb aquestes paraules: vull deixar constància que les atencions que em presten totes i cadascuna de les persones que m’atenen, des del metge fins a l’auxiliar, passant per les infermeres i l’administrativa, ajuden a fer-ho tot més fàcil. El gest d’agafar-te la mà, demanar-te com estàs, tranquil·litzar-te i fer-te notar que estan amb tu i per a tu posen de manifest que l’empatia estableix ponts i que és indispensable per crear una bona relació entre el personal sanitari i el pacient.

Ningú desitja estar a l’hospital, però ja que a vegades l’ingrés és necessari, és d’agrair trobar-se amb professionals humans, empàtics i capaços de fer companyia en aquests moments que costen prou de passar.

A les infermeres del matí, a les de la tarda i a les de la nit, moltes gràcies!

Adriana, 13 de maig de 2018

DSR-22