Cinquanta anys de Cavall Fort

Cavall Fort celebra el seu cinquantè aniversari. Els números 1185 i 1186 conformen l’Edició especial de desembre per commemorar aquesta efemèride. A aquesta revista juvenil que va néixer l’any 1961, en plena dictadura, se li reconeix un paper fonamental com a principal mitjà alfabetitzador en català per a la canalla nascuda als any 60 i 70. Diria que és més que just fer-li aquest reconeixement.

A casa, algun dels sis germans era subscriptor del Cavall Fort. La veritat és que quan el rebíem, el llegíem –o potser el devoràvem i tot- una bona part dels germans. En recordo alguns continguts: la tira còmica d’Ot el bruixot, els reportatges, les idees per fer treballs manuals... i fins i tot els dibuixos dels anuncis dels mitjons Molforts i la icona del timbaler. Les històries d’en Jep i en Fidel, situades a la contraportada, hi tenien un paper important: aquests personatges, de Madorell, units per una amistat incondicional, es trobaven en situacions adverses que trampejaven amb ajuda del seu enginy i la seva paciència. També recordo bé el concurs que hi havia a la darrera pàgina; m’havia fet ballar el cap més d’una vegada, però insistia fins que el tenia resolt i sovint enviava la resposta per participar-hi. En alguna ocasió, n’havia estat guanyadora: jocs educatius, discs de vinil o algun joc de manualitats –tot en català, és clar!- és el que havia  rebut com a premi i que em portaven les meves germanes grans que estudiaven a Barcelona.

Pensar en el Cavall Fort em trasllada a la sala d’estar de casa els pares -el nostre quarto d’estar-: la taula camilla, amb les faldilles de quadres; les cadires de balca on sèiem per fer els deures, berenar o, senzillament, jugar; la màquina de cosir, arraconada a una banda o muntada al costat de la finestra quan tocava fer algun arreglo; el llit-moble, una mena de llit plegable al damunt del qual hi havia una armariet que havia tingut diferents funcions i els últims temps va ser la llibreria de les dues germanes més petites; l’escalfor del braser que ens mantenia peus i cames ben calentons,  l’olor de cendra –primer- i de ceràmica calenta –després- que desprenien els diferents brasers, i la fortor del gas butà de la primera estufa catalítica. I és que l’estufa de llenya que caldejava tot el pis quedava lluny de la sala d’estar.

Deixem els records i tornem a les revistes. A casa, també rebíem l’Infantil -gràcies a la subscripció d’una meva germana, regal d’un padrí, segurament-. Aquesta revista, de contingut més infantívol, vam deixar de rebre-la quan encara era molt joveneta, però també en guardo alguns records, entre altres, una mena d’espot publicitari en què uns infants s’intercanviaven joguines i un deia a l’altre “No, l’Infantil no te’l canvio per res”.

Ben segur que aquestes i altres revistes, infantils o juvenils, en llengua catalana, van ser les beceroles del nostre català. En uns anys en què els llibres de text –al menys la majoria- eren en castellà, ens va tocar aprendre a llegir amb el mi mamá me ama, mi mamá me mima, mi papá fuma pipa... I no és que fos mentida tot allò; segurament que les nostres mares ens estimaven i ens mimaven, al menys una miqueta, i que més d’un tenia el pare fumador de pipa, però aquelles paraules, nosaltres no les dèiem mai en aquella llengua en què havíem d’aprendre a llegir-les. A nosaltres ens va tocar aprendre el català parlat, el de la família, del carrer, de les botigues, dels amics... i ho vam fer sense cap base teòrica.

No tinc cap intenció de treure mèrit als creadors d’aquelles revistes, però val a dir que en aquells moments no tenien la competència que tindrien ara: la televisió era en blanc i negre i emetia en un horari molt limitat (als matins no teníem tele!) i la informàtica i les telecomunicacions encara no es veien venir. La competència més gran que tenien aquelles revistes eren les places i carrers, i els terrats i balcons, escenaris dels nostres jocs.

La Generalitat, en una campanya de foment per la lectura, utilitzava l’eslògan llegir ens fa més grans. I si aquest lema està carregat de raó, podem dir que el Cavall Fort ha contribuït a fer-nos més grans -i més forts-.

Gràcies Cavall Fort. Per molts anys!

De l'Onze de Setembre i de les begudes amb gas

Fa poques hores que he assistit als actes que Òmnium Cultural va organitzar, a Olot. Crec que el nombre d’assistents va ser considerable. He llegit que s’hi van comptar més de dues mil persones. La veritat és que, en el meu cas, que vaig arribar-hi quan tothom ja estava situat, la paraula impressionant es queda curta per descriure la visió que oferia el cràter del Volcà Montsacopa: tanta gent asseguda, molts d’ells amb senyeres i estelades -onejant o lligades al coll-, l’estelada gran estesa darrere els músics... és d’aquelles coses que em fan posar pell de gallina.

Després del recital a Sant Francesc, o al Volcà Montsacopa -com us estimeu més-, la baixada de torxes fins a la Plaça Major va donar un toc entre cerimoniós i reivindicatiu a la vigília de la Diada, enmig d’un ambient de Festa Major. Per acabar, la lectura del Manifest d’Òmnium Cultural per l’Onze de Setembre, ens recordava que no n’hi ha prou amb la reivindicació, sinó que cal sentar unes bases i actuar amb coherència; feia un crit a les associacions perquè vagin més enllà; apel·lava els catalans perquè prenguem consciència de l’estat de la qüestió; reconeixia l’esforç (tot i que insuficient) dels partits polítics catalans; demanava als nostres representants polítics una línia coherent amb el compromís nacional, i, finalment, es comprometia a seguir treballant en aquesta línia.

El concert dels Stukat del Bolet va quedar a cavall entre els actes de l’Onze de Setembre i els del Programa de Festa Major. Aquest grup, majoritàriament jove, va tenir l’ocasió de tocar a la Plaça Major on va aconseguir posar-se a la butxaca el públic assistent (grans i joves). Cal reconèixer que ho fan molt bé!.

Avui, Onze de Setembre, em trobo a les mans un diari esperançador. M’ho fan pensar titulars com: “La independència seria viable econòmicament” o “Les torxes il·luminen la diada” (tot i que parla només de centenars de persones). Del mateix diari, a casa, ens criden l’atenció dues pàgines amb publicitat: l’anunci de la Coca-Cola i de l’Estrella Dam. El primer, sobre un fons vermell, dibuixa amb barres grogues, la clàssica ampolla de Coca-Cola; el missatge és Coca-Cola celebra amb tu La Diada. El segon, se serveix d’un muntatge fotogràfic on es veu una paret de color groc al fons i al davant quatre estibes de caixes de cervesa de color vermell que simulen les quatre barres; el missatge és 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.

La veritat és que els dos anuncis m’han sorprès. Fan pensar. Algú de casa comenta: mireu el catalanisme actual. I jo em pregunto si es tracta del catalanisme actual o de l’oportunisme publicitari. Tan se val. Sigui el que sigui, permeteu-me ser un xic optimista i llegir entre línies (o millor dit, entre les quatre barres) i veure que sí, que ha arribat l’hora i que per vendre, a casa nostra, és convenient ser catalanista (o tan sols fer-ho veure).

I com que la cosa està malament, no ens podem permetre desaprofitar les petites engrunetes. Per tant, deixeu-me imaginar una sala de reunions amb unes quantes persones al voltant d’una taula ovalada i el publicista convencent els altres assistents (tant de bo no l’hi hagi costat gaire) que el millor que es pot fer un dia com aquest és sortir a la premsa amb un anunci amb un rerafons catalanista.

I per acabar, encara que sigui per continuar somiant, aquest vespre em proposo beure’m una Coca-Cola i una Estrella i quan les tingui a la mà i el seu contingut em refresqui la gola, em recorrerà per dins el crit de VISCA CATALUNYA LLIURE!

Fans de Catalunya i tomata de sucar

Ja fa dies que la Generalitat de Catalunya va llençar la campanya institucional “sóc FAN de Catalunya” en què alguns personatges catalans coneguts expliquen de què són fans. Què es pretén amb la campanya? Ben bé no ho sé, però crec que, entre altres, és una promoció turística de Catalunya.
La veritat, no miro gaire la televisió i quan ho faig, la són em guanya i al cap de pocs minuts (sota l’expectació d’algun membre de la meva família) m’adormo. Per això em “perdo” la majoria de programes: documentals, concursos, pel•lícules i anuncis... Ara bé, aprofito el temps per descansar. Per tant, no és estrany que no hagi vist mai a la televisió l’anunci de “Fans de Catalunya”.
Aquesta setmana, a casa hem rebut la revista InfoCatalunya, que suposo que la Generalitat envia a totes les llars catalanes, adreçada al que ells consideren el cap de família i a tots els altres residents del domicili. Aquesta revista s’autodescriu com “Informació d’interès ciutadà”. És clar que aquest interès podria ser discutible, però ja que la rebem, la fullejarem. Al seu interior, s’esmenten les obres i les campanyes que la Generalitat ha portat a terme i descriu les accions que han fet de cada una d’elles. És una manera d’explicar-nos en què s’han invertit els calerons de les arques autonòmiques. Una altra qüestió seria la coincidència que puguem trobar entre el que s’hi publica i la realitat de les accions sobre el territori.
Doncs bé, a la contraportada de l’InfoCatalunya, en Ferran Adrià, amb una tomata oberta per la meitat que li amaga l’ull dret, talment un pirata, es mostra com a fan de Catalunya. A la imatge, el cuiner, situat en un mercat (al text diu que és la Boqueria), va abillat amb la bata blanca de treballar; al seu davant hi té una parada amb tomates verdes i madures i s’hi veu força clarament un petit rètol de pissarra ben tort, tal com queden els cartellets a les parades després que els compradors triïn i remenin. Amb aquest cartellet tort i rebregat, el publicista deu pretendre que sembli una foto poc preparada, una imatge espontània. En aquest petit rètol hi llegeixo “d’ suca” (lletra d, apòstrof, espai, lletra essa, lletra u, lletra c i lletra a) i a sota 3,50. La meva estranyesa no ve donada pel preu, ve donada pel text. Jo no sé si és fruit de la meva mala vista, de la meva ignorància lingüística, del toc de poca preparació que li ha volgut donar el publicista o que el mateix Adrià va escriure el cartellet, però asseguraria que “d’ suca” no vol dir res. És probable que aquest cartell existís, que la foto sigui ben espontània (?), que els altres cartellets fossin pitjors o fins i tot que el que hi ha escrit tingui un sentit i sigui gramaticalment correcte (en aquest cas, perdoneu la meva ignorància). Si, tal com penso, aquest text és incorrecte, crec que l’espònsor d’aquesta campanya, la Generalitat, ha fallat. Les institucions haurien de vetllar al màxim perquè es faci un ús correcte de la nostra llengua, és un bé cultural que cal protegir i no ens podem permetre difondre expressions incorrectes.
Perquè, és sabut que per referir-nos a aquesta hortalissa, com que la nostra llengua és tan rica i té tantes varietats depenent de la zona on hom ens trobem, ho podem fer de moltes maneres: tomata, tomàquet, tomàtiga, tomàtec, tomaca... i en podem diferenciar les de pera, de penjar, la popularment anomenada tomata verda, la madura, la de sucar (o xucar, a la nostra comarca) pa o fins i tot la d’untar; però la “d’ sucar” que jo sàpiga no existeix, a no ser que sigui una nova varietat transgènica.
Per tant, més que fans de Catalunya, el que haurem de ser tots plegats és “protectors de Catalunya”; del nostre territori, de nostra la gent, de nostra la cultura i, sobretot, de nostra la llengua, pobrissona. Ara bé, les institucions haurien de passar al davant i vetllar perquè tots els documents que emeten estiguin en un català impecable i siguin lingüísticament correctes. Si no és així, ja ens podem anar fent Fans!

Mercè Rodoreda

El 2008 es commemora el centenari del naixement de l’escriptora catalana Mercè Rodoreda (1908-1983). “L’Any Rodoreda” és una iniciativa conjunta de la Fundació Mercè Rodoreda, la Institució de les Lletres Catalanes, i l’Institut Ramon Llull, a més de moltes altres entitats col·laboradores. Per commemorar el centenari s’han organitzat un conjunt d’activitats arreu de Catalunya que inclouen exposicions, espectacles, actes acadèmics, rutes literàries, produccions audiovisuals i literàries, i activitats educatives.

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel·lista més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes. Comença a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d'un cop, que després rebutja, tret d'Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la guerra civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.

Reprodueixo un fragment de la Zerafina (La meva Cristina i altres contes)

“Zi zenyora, sóc la minyona nova...Ja ho zé que zón les nou i que havia de venir a lez trez, però ez que m’he perdut una mica i quan em penzava que ja havia arribat, un zenyor molt ben veztit m’ha dit que era a Zantz. M’ha explicat per on havia de pazzar per anar a Zant Gervazi i, preguntant, preguntant, entre totz plegatz m’han enviat al Parque. He vizt totes les bèztiez: elz tigrez, elz elefantz, lez cotorrez i lez monez. Dezprés he zortit a la Rambla i m’he pazzejat per entre lez florz i elz zenyorz que pazzaven em deien cozez. Un que duia un baztó m’ha convidat a beure una zerveza. No el coneixia, però de zeguida hem eztat conegutz. M’ha dit que era ric i que tenia ganez de cazar-ze... No z’ezpanti que no m’ha pazzat tez. Viu zola voztè? Doncz zi em dezcuido, quin zuzto que li hauria donat... Zi zabéz l’eztona que fa que em pazzejo per aqueztz carrerz... anava voltant la caza i he vizt entrar zqnyorez, i cada vegada que corria per poder entrar amb ellez ja havia fet tard. He eztat a punt de zaltar la paret per darrere però no acabava de zaber zi era la paret del zeu jardí... Per què no he trucat el timbre? Perquè zempre que el volia tocar em picava. Quan eztic una mica nervioza tot el que toco pica com zi eztiguéz ple d’electrizitat... De maletez no en tinc, tot ho duc en aquezt farzellet... No, no eztic genz canzada...”

Pobra Zerafina!!