Ha plogut molt des d’aquelles hores del pati, d’aquells
migdies al terrat de casa o d’aquelles tardes de dissabte en què el joc era el protagonista.
El nonet, el Patio
de mi casa no es particular, l’un,
dos, tres, pajarito inglés (actual un, dos, tres, pica paret)... Eren jocs de passar l’estona, de
compensar les hores en què havíem estat assegudes a la classe escoltant explicacions
teòriques, pintant mapes, fent treballs de matemàtica moderna, fent labors o memoritzant
taules de multiplicar, capitals de província o d’estats.
Encara érem petites. Molt petites per entendre
algunes coses de la vida. Érem innocents, tant innocents que no sospitàvem que
aquell cantamanyanes que ens perseguia
pel carrer es volia “aprofitar de nosaltres”. Massa innocents i massa petites
perquè els pares ens ho haguessin explicat, perquè allò era tabú i no es podia
explicar. I com que no es podia explicar, no ho sabíem i el cantamanyanes ens enredava pel carrer i
s’aprofitava de nosaltres. I com que era tabú i no ho podíem explicar als grans,
abusava d’altres nenes del barri o de la ciutat.
Érem nenes. Nenes que anàvem amb uniforme, mitjons
llargs i jaqueta blau marí. O amb abric, bufanda i guants quan feia molt més fred.
I jugàvem amb la bafarada que feia el nostre alè els matins d’hivern mentre
anàvem a col·legit. Nenes que sortíem
soles de casa i ens anàvem trobant amb les amigues i veïnes amb qui compartíem
camí. Nenes que vèiem passar l’agafagossos
amb el seu carro on tancava els gossos abandonats que voltaven perduts pel
carrer. Nenes que jugàvem amb els pilons de fulles seques que trobàvem al
Firal...
Érem nenes amb ganes de jugar. Moltes ganes de
jugar. Jugar per aprendre encara que ens feien aprendre sense jugar. Però nosaltres,
fora de les aules, jugàvem per aprendre i apreníem jugant. I passàvem hores i
hores jugant a jocs “de nenes”. Saltàvem a corda cantant Una Blanca Paloma que del cielo bajó... i ens ajupíem a sota la
corda amb el Cocherito leré me dijo
anoche leré... O hi entràvem i en sortíem a ritme del rellotge: un, dos,
tres i fins a dotze i torna a començar. O cantàvem a la barrejada qui no entra para, a la barrejada qui no en surt,
perdut. I cantàvem mentre saltàvem i saltàvem mentre creixíem. I mentre
practicàvem aquells jocs no ens calia una assignatura de motricitat ni de
coordinació. I ens barallàvem. Òndia si ens barallàvem! I ens pelàvem els
genolls i se’ns hi feien unes crostes de Maria
Santíssima. I els nostres pares no anaven a l’escola a defensar-nos quan les
professores ens havien castigat, sinó que potser a sobre ens clavaven una bona plantofada
o un bon sermó (que no sé què era pitjor). I no ens passava res.
I així vam créixer. I cantàvem unes cançons que
deien coses horroroses que no enteníem i que repetíem com un lloro. I saltàvem
a goma, el primer pis, el segon, el tercer i fins el sisè, setè i vuitè
(aquests últims amb els braços). I fèiem el rombe i les paral·leles... I
cantàvem que Don Melitón tenia tres gatos
que los hacía bailar en un plato y por las noches les daba turrón. Que viva los
gatos de don Melitón. Una cançó amb un gran argument!
I fèiem jocs de mans a ritme de l’Antón Carolina-na, mató a su mujer-jer-jer,
la puso en un saco-co y la fue a vender-der-der. El molinero dijo-jo esto no es
harina-na, sinó la mujer-jer-jer de Antón Carolina-na. I no ens vam
esgarrifar mai pel contingut d’aquesta cançó perquè la cantàvem de carretilla i no ens vam aturar mai a mirar
d’entendre què deia. Com no ho havíem fet mai amb aquella altra que feia així Desde Santurce a Bilbao vengo por toda la
orilla con la falda remangada luciendo la pantorrilla o aquella altra que
feia Salí de la Habana un día, camino de
Santa Fe por el camino encontré un papel que así decía i ho tornava a
repetir com una cançó enfadosa. I algunes de nosaltes, que no ens fixàvem en el
contingut i només parlàvem castellà en algunes classes i a l’hora de cantar les
cançons dels jocs, fèiem així Salí de la
barandilla camino de Santa Fe... Perquè no enteníem el contingut de tot
allò. I perquè ens era igual “salí de la Habana un día” que “salí de la
barandilla” i ens imaginàvem a nosaltres mateixes baixant per la barana d’una
escala.
I no va ser fins molts anys més tard que vam
entendre què deia la lletra d’aquelles cançons. I quan ho vam entendre ens vam
esgarrifar. Però nosaltres ja havíem crescut amb aquells jocs, aquella desconeixença
i aquelles cançons. Jocs de nenes i no de nens, quan tots hauríem d’haver
tingut les mateixes oportunitats. Desconeixença i desprotecció d’aquelles persones
que fan mal a les dones, a les nenes i als infants en general, perquè tot era
tabú i no es podien dir les coses pel seu nom (sexe, abús, vulva o penis). I
cançons que normalitzaven actituds masclistes i fets esgarrifosos. I aquelles
cançons eren el nostre pa de cada dia. Les apreníem de les nostres germanes
grans i les ensenyàvem a les més petites.
I vam créixer així, amb jocs i cançons que ens van
servir per evadir-nos d’una ensenyança molt teòrica i molt poc experimental; de
l’ensenyament d’una religió i d’una moral imposades, apreses de memòria sense
entendre’n ni el contingut ni el perquè.
I de grans, hem hagut de reaprendre. Aprendre dels
llibres, de les xerrades, dels debats i de la cultura. I llegint hem obert els
ulls i la ment i segurament hem crescut com a persones. I creixent ens hem
preguntat el perquè de tot allò, d’aquells jocs d’infància tan estranys i el
perquè de la separació de nenes i nens i el perquè de tantes coses. I hem
volgut canviar el món, sense poder canviar-lo gaire. I hem volgut actuar diferent
amb les nostres filles i fills.
A nosaltres ens va anar així. No sé com els anirà
a les noves generacions. Segurament ni millor ni pitjor, senzillament,
diferent. Però ben segur que aprenen jugant i canten unes cançons més igualitàries
i més inclusives, de contingut infantil. O això és el que ens pensem i potser
les coses no han canviat tant. Qui ho sap!
 |
| Imatges d'un temps en blanc i negre. |
 |
| El color va arribar força més tard. |