Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DSR. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DSR. Mostrar tots els missatges

dissabte, 28 de febrer del 2026

Fatiga adaptativa. Una fatiga que viuen molts pacients amb malalties cròniques

Avui, dia 28 de febrer, és el Dia Mundial de les Malalties Minoritàries. L’any 2017 vaig ser diagnosticada de Síndrome del Dolor Regional Complex, coneguda amb molts altres noms, entre ells Sudeck. Es considera una malaltia minoritària, de tractament desconegut, poc protocol·litzat i d’evolució molt variable. El desconeixement d’aquesta síndrome fa que a hores d’ara, vuit anys i mig després, no tinguem la certesa de si se m’ha cronificat, si el que pateixo en son les seqüeles o si és la responsable de la meva Síndrome de sensibilització central.

La Síndrome de sensibilització central és una condició clínica sota el paraigua de la qual s’hi inclouen unes quantes malalties: la fibromiàlgia (FM), l’encefalomielitis miàlgica/síndrome de fatiga crònica (EM/ SFC), o de la sensibilitat química múltiple (SQM).

Tot i que ningú voldria estar malalt, tots estem més o menys preparats per patir una malaltia aguda, amb un inici i un final. En canvi, les malalties cròniques comporten un desgast que es coneix amb el nom de fatiga adaptativa.

Feia temps que no publicava en aquest blog sobre temes de salut. Avui, aprofitant la coincidència amb el Dia Mundial de les Malalties Minoritàries em plau compartir la informació que ha publicat l’Associació catalana de fibromiàlgia, síndrome de fatiga crònica, sensibilitat química múltiple i electrohipersensibilitat. Trobo que explica molt bé com ens podem sentir les persones que vivim amb una malaltia crònica.

Ho transcric tot seguit tal com ho han publicat des de l’ACSFCEM:

Quan es parla de pacients amb les malalties com la fibromiàlgia, l’encefalomielitis miàlgica/síndrome de fatiga crònica o de la sensibilitat química múltiple es parla sovint del dolor, de la fatiga, de la limitació. Es parla, també, de la queixa d’aquestes persones, però es parla molt poc de l’esforç invisible.

Aquestes persones no només conviuen amb símptomes; conviuen amb una adaptació constant sobretot quan el grau és moderat i greu. Cada dia implica ajustar expectatives, calcular energia, modificar plans, reformular objectius. No és una decisió puntual, no és un període de recuperació com en una malaltia aguda. És una negociació contínua amb el cos.

Des de fora, a vegades es percep que hi ha persones que a vegades lamenten la seva situació. Però el que sovint no es veu és la quantitat de lluita que hi ha darrere. Una lluita que ja no sempre és explosiva ni reivindicativa. És una lluita silenciosa, gairebé inconscient, feta de microdecisions: què puc fer avui, què he de deixar, què puc adaptar.

No és una batalla puntual amb un inici i un final. És una resistència sostinguda en el temps. I el que desgasta no és només el símptoma. És haver d’estar sempre adaptant la vida al voltant del símptoma. Aquesta és una forma de força que rarament es reconeix.

Quan es parla de malaltia crònica, sovint s’explica la ràbia inicial, la lluita, la indignació i l’“això no és just”. Però amb el temps, en moltes persones, la ràbia baixa de volum. No perquè la situació millori. No perquè deixi de ser injusta. Sinó perquè no es pot viure permanentment en combat. I és aquí on apareix una cosa molt menys visible: la fatiga adaptativa.

La fatiga adaptativa no és només cansament físic. És el cansament de:

-          Pensar abans de fer.

-          Calcular cada activitat.

-          Mesurar energia.

-          Renunciar en petit format, cada dia.

-          Fer versions adaptades de la pròpia vida.

-          No és deixar de viure: és viure en mode “ajust constant”.

Amb el temps, potser ja no hi ha tanta ràbia. Potser fins i tot sembla que hi ha acceptació. Però sota aquesta calma sovint hi ha:

-          Tristesa silenciosa pel que no es pot fer.

-          Dol per la espontaneïtat perduda.

-          Esgotament d’haver de negociar amb el cos cada dia.

-          Una indiferència protectora que ajuda a continuar.

-          No és rendició. És supervivència continguda.

La fatiga adaptativa és invisible perquè des de fora sembla que “la persona s’ha adaptat”. Però adaptar-se no és gratuït. Té un cost emocional. I reconèixer aquest cansament no és negativitat. És honestedat. Hi ha molta força en continuar. Però també hi ha dret a dir: costa estar sempre adaptant.

La fatiga adaptativa és una resposta comprensible a una situació crònica. Adaptar-se cada dia té un cost emocional, però això no vol dir automàticament patologia. Ara bé, quan aquesta càrrega es manté molt de temps sense espais de suport, validació o descans psicològic, pot augmentar el risc de:

-          Esgotament emocional sostingut.

-          Símptomes ansiosos depressius.

-          Desmoralització.

-     En alguns casos pot provocar un trastorn d’adaptació (quan la respost emocional és persistent, i interfereix en el funcionament).

Però és important dir una cosa amb claredat: no és que la persona “no sàpiga adaptar-se”. És que l’exigència d’adaptació és permanent i ho ha de fer contínuament.

En les malalties agudes, hi ha un abans i un després perquè tenen un final. En les malalties cròniques com FM, EM/SFC o SQM, l’adaptació no té data de finalització. I això és el que desgasta. Per això el focus, tant dels professionals de la sanitat com de l’entorn de la persona, no hauria de ser només preguntar si pot acabar en un trastorn, sinó:

-          Estem reconeixent aquest esforç?

-          Estem oferint suport emocional real?

-          Estem validant la tristesa i el dol?

-          Estem evitant culpabilitzar la persona per estar cansada?

La fatiga adaptativa no és debilitat. És una conseqüència lògica d’una lluita sostinguda. El que permet marcar la diferència no és “endurir-se”, sinó:

-          Tenir espais on no calgui adaptar-se.

-          Poder expressar el dol sense ser una persona jutjada.

-          Compartir la càrrega.

-    Rebre suport psicològic si cal, no perquè la persona estigui fallant, sinó perquè la situació és exigent.

Agraeixo molt a l’Associació catalana de fibromiàlgia, síndrome de fatiga crònica, sensibilitat química múltiple i electrohipersensibilitat (ACSFCEM Fibro/SFC/SQM/EHS) la publicació d’aquesta informació tan interessant.

Molta salut!

Adriana Llongarriu
febrer de 2026



dimecres, 4 de gener del 2023

Avui he tornat a trepitjar neu!

Avui he trepitjat neu. Aquesta frase aïllada no té gaire sentit; si més no, no té el sentit que ara mateix voldria donar-li. Ni el sentit ni la importància ni la rellevància que té per a mi.

Avui he tornat a trepitjar neu. Dic que "hi he tornat" perquè, entre els anys 2015 i 2017, a l'hivern feia moltes sortides amb raquetes de neu; és a dir que era habitual sortir a trepitjar neu i ara feia molt de temps que no ho podia fer.

Avui he tornat a trepitjar neu i ho he fet gairebé set anys després de la darrera vegada. Set anys en què s'han succeït un seguit de lesions / malalties que m'han tingut allunyada del que fins aquell moment era la meva rutina: sortir a muntanya pràcticament cada setmana. No és pas que fes grans excursions (ni per durada ni per dificultat), sinó caminades assequibles, però sortia amb molta regularitat.

Avui he tornat a trepitjar neu i ho he fet després d'haver-me trencat el lligament lateral extern del peu esquerre (març'17), d'una intervenció d'inestabilitat d'espatlla (agost'17), d'un Sudeck -o DSR o SDRC- (setembre'17) que em va dur pel camí de l'amargura i del qual encara pateixo les conseqüències -o seqüeles-, que inclouen: dolor crònic poliarticular i transtorn adaptatiu ansiós-depressiu, entre altres. Això comporta una sèrie de conseqüències prou importants per ser esmentades: impossibilitat de dur la vida d'abans (laboral, social, familiar i d'esbarjo), necessitat de medicació continuada (calmants opiacis, antidepressius, anti-convulsius...), reconeixement d'un grau de discapacitat superior al 35%... I aquí cal afegir-hi altres efectes que se'n deriven: una hepatitis per tòxics (febrer'22)... i ves a saber què més pot passar. 

Avui he tornat a trepitjar neu, malgrat una lesio recent al genoll (mixte de tendinitis, de cartílag rotulià i de menisc), tractada amb fisioteràpia, infiltració de corticoides i infiltració d'àcid hialurònic. Lesió per la qual, després uns dies de descans m'han recomanat activitat física per mantenir / reforçar la musculatura de tota l'extremitat inferior, evitant desnivells, sobrecàrregues i moviments extrems.

Avui he tornat a trepitjat neu i ho he fet amb seny i molta prudència: una passejada d'unes dues horetes, d'uns 6 km de durada i amb menys de 250 metres de desnivell.

Avui he tornat a trepitjar neu i he fet una incursió en un paisatge de muntanya hivernal. He notat com se m'obria el pit i se m'eixamplaven els pulmons; com se m'aclaria la ment; com se'm carregaven les piles; com em tornava a sentir activa, àgil, lleugera...

Potser la vida consisteix en això: aprofitar els dies bons i acceptar que n'hi ha d'altres, de dies, en què cal fer aturada tècnica per posar a lloc allò que no ho està.

Avui he tornat a trepitjar neu i he sentit que tornava a omplir de vida la vida. Perquè, en el fons, la vida consisteix en això!

Avui he tornat a trepitjar neu!






dimecres, 30 de març del 2022

Amb dolor o sense, Carpe diem (DSR – 65)

Han passat mesos de la darrera entrada explicant aquelles afectacions que la SDRC / DSR té en el meu dia a dia. Té o ha tingut? Això, com tantes altres coses d’aquesta malaltia, segurament no ho sabrem. I potser, ens és igual. Què vull dir amb això? Doncs que a la persona que ho pateix, tant li fa si el malestar que té és per culpa d’una malaltia o per les seqüeles que li han quedat. 

Fa dies que volia tornar a publicar alguna cosa sobre aquest tema i no ho vaig fer pels dubtes de si sabria explicar-me prou bé o si sabria transmetre allò que volia comunicar. He de dir que, des del moment que havia preparat aquesta entrada, la situació ha canviat. Començo doncs pel que volia dir a mitjan gener d’aquest any; ara fa uns setanta dies.

Han passat mesos de la darrera entrada i ara puc dir que em trobo millor. A primers de febrer de 2021 vaig començar un canvi de medicació que va consistir a substituir gradualment dos dels medicaments que estava prenent i anar-ne introduint un de nou. Es tractava de treure dos antidepressius que, mesurant beneficis i perjudicis, la balança es decantava cap als segons. Així que em van proposar substituir-los per un altre antidepressiu que es fa servir per al tractament de dolors crònics i acostuma a anar bé. De manera que em vaig quedar amb: paracetamol combinat amb tramadol, pregabalina i duloxetina(*). La prova va resultar. Passat el temps d’adaptació, vaig notar que anava millorant: reducció de la intensitat del dolor, augment de la capacitat per aguantar una jornada reduïda de treball; pèrdua d’una part del pes que havia guanyat i millora de la forma física, amb el conseqüent augment de capacitat de fer esport i dur a terme activitats lúdiques. Tot plegat, em va fer guanyar en capacitat d’acceptació de les pròpies limitacions. D’això ja fa un any; i, com que no se sap mai què ens depara el futur, ho he dit i ho dic amb boca petita, sempre amb aquella por de què el benestar es pugui estroncar en qualsevol moment. Dit això, cal tenir clar que, malgrat aquesta millora, segueixo amb algunes limitacions. Una part d’aquestes limitacions les he sabut aplicar a la meva vida: m’he agafat una reducció del 33% de jornada -i de sou!- i aplico aquest mateix percentatge de reducció en les activitats lúdiques, esportives, domèstiques, familiars i socials. Així doncs, tenim una Adriana al 66%. Per tant, tot i les fotografies de passejades o excursions i les ressenyes excursionistes que publico (enllaç), no és or tot allò que lluu. El dolor hi és. D’una intensitat variable, sovint moderat i suportable, però sempre hi és. És un dolor persistent, de component neuropàtic que minva la qualitat de vida. El dolor crònic, malgrat l’existència de les Unitats del Dolor -especialistes en tractar-lo- i els bons professionals que hi treballen, és una malaltia complexa i invalidant. M’atreveixo a dir que és una assignatura pendent. 

Fins aquí el que tenia pendent de publicar des de fa un parell o tres de mesos. I com que no hi ha res que duri per sempre -ni allò que és bo ni allò que és dolent-, la bonastrugança es va estroncar. I no va ser per culpa d’una caiguda, d’una lesió o d’un pic de dolor agut -tot i que això hi va ser-. Es va estroncar en forma d’una hepatitis per fàrmacs, hepatitis medicamentosa o hepatitis induïda per medicaments. 

D’aquesta afectació, podria ser que en parlés més extensament en una altra ocasió, ja que té prou entitat com per merèixer una entrada pròpia. Avui només diré que no es tracta d’una al·lèrgia a un medicament, ni en una sobredosi, sinó d’un problema hepàtic causat per l’exposició a un medicament.

Així doncs, la prudència a l’hora de manifestar que em trobava millor, per por que el benestar s’estronqués en qualsevol moment, estava fonamentada. Per tant, ara ha pres més força que mai la idea que cal viure el present aprofitant-lo al màxim, en la mesura que ens sigui possible. 

Per això només puc dir: amb dolor o sense, Carpe diem!


Adriana, 30 de març de 2022 (DSR – 65)


Cicle del dolor crònic a nivell músculo-esquelètic i físic 
font: www.alamy.com


Cercle viciós del dolor crònic des d'una visió
global de la salut integral d'una persona
font: www-es.superiorhealthplan_com


(*) he optat per posar els noms dels principis actius i no els noms comercials perquè no hi hagués cap confusió. En cap cas pretenc recomanar medicació a altres persones. Ni puc ni voldria fer-ho. 


dilluns, 1 de novembre del 2021

En el CRPS Orange Day 2021 (DRS – 64)

En el moment de començar a escriure aquest post me n’adono que fa molt de temps que no publico cap entrada relacionada la Síndrome del Dolor Regional Complex (SDRC), Complex Regional Pain Syndrome (CRPS), Sudeck, Distròfia Simpàtico Reflexa (DSR), Atròfia de Sudeck, Algoneurodistròfia...

De fet, l’última vegada que en vaig parlar va ser en motiu del CRPS Orange Day 2020, ara fa un any, ja que el primer dilluns de novembre és el dia per a la conscienciació  d’aquesta malaltia minoritària -o potser no tant minoritària- i desconeguda que a més te moltíssims noms!

Els que l'hem coneguda sabem que és agressiva, molt dolorosa, incapacitant i molt impactant. En el millor dels casos deixa seqüeles per tota la vida en forma de discapacitat, de dolor físic i mental. És una malaltia capriciosa que es manifesta de formes diferents en les diferents persones que la pateixen. Per això, a vegades, és molt difícil de diagnosticar. Se'n sap molt poca cosa, tant del per què apareix, dels tractaments, de la curació... Per això, fa falta investigació.

La medicació ajuda a reduir la intensitat del dolor, però no l'acaba de treure. De manera que, a més d’alguna seqüela  de mobilitat o mecànica -que pot ser més o menys visible-, en queda una altra que és el dolor, totalment invisible als ulls de les altres persones. Invisible, subjectiu i molt difícil de quantificar. Un dolor diari. Més o menys intens i més o menys incapacitant, però diari i persistent.

Basant-se en què el dolor NO es considera incapacitant, NO es pot quantificar i NO és objectiu, NO es reconeixen (o es reconeixen molt poques incapacitats permanents). Això vol dir que, malgrat tenir una Discapacitat (el que abans es deia minusvalia) reconeguda, les persones afectades NO tenim dret a estar de baixa més enllà dels 18 mesos (o 24 mesos) que ho permet la Seguretat Social.

És per això que caldria, a més d’investigació mèdica per tal de:

1. Trobar-ne les causes i preveure-la o evitar-la.

2. Trobar els tractaments curatius o, si més no, pal·liatius prou efectius.

3. Donar-la a conèixer i aconseguir que sigui reconeguda com a incapacitant fent que a qui en pateix els efectes o les seqüeles se li reconegui una incapacitat laboral.


En aquesta sèrie de publicacions no acostumo a penjar imatges pròpies, però avui comparteixo una part del dictamen d’un estudi termogràfic compurtaritzat que em van fer per tal de “demostrar” l’existència de dolor. En tot cas, la Seguretat Social va rebutjar aquesta prova i em va enviar a treballar. Una prova més del desconeixement dels problemes que es deriven de la Síndrome del Dolor Regional Complex (SDRC), Complex Regional Pain Syndrome (CRPS), Sudeck, Distròfia Simpàtico Reflexa (DSR), Atròfia de Sudeck, Algoneurodistròfia o tants altrs noms!

El dia d’avui i tot el mes de novembre es duen a terme iniciatives per tal de donar a conèixer aquesta malaltia. Si us ve de gust, ens hi podeu ajudar, penjant alguna de les infografies que us deixo al capdavall o qualsevol altra imatge que us vingui de gust on domini el color taronja.

Gràcies,

Adriana, 1 de novembre de 2021 (DSR – 64)








diumenge, 1 de novembre del 2020

En el CRPS Orange Day 2020 (DSR-63)

El primer dilluns de novembre se celebra el Dia Mundial de la Síndrome del Dolor Regional Complex (SDRC) o Complex Regional Pain Syndrome (CRPS), tal com es coneix aquesta malaltia internacionalment. Altres maneres de referir-se a aquesta entitat clínica de la qual estic parlant en aquest blog són Sudeck, Distròfia Simpàtico Reflexa (DSR), Atròfia de Sudeck, Algoneurodistròfia i tants altres noms que fan que se la conegui amb el nom de “Síndrome dels mil noms i les mil cares”.

Aquesta commemoració es fa des de l’any 2014 i vol ser una campanya de sensibilització per tal de donar visibilitat a aquesta malaltia que moltes persones pateixen en silenci, sense diagnosticar o amb un diagnòstic erroni o molt tardà.

Avui, edificis, ponts i llocs d’interès de tot el món es tenyiran de color taronja, d’aquí ve el nom CRPS Orange Day. El 2018 van ser més de 100 els indrets singulars que van ser il·luminats amb llums taronges; el 2019 en van ser 176, entre ells el Wembley Arena de Londres, les Catarates del Niàgara, l’Eden Park, l’Estadi nacional de Nova Zelanda o la Torre CN de Toronto. Esperem que aquest any en siguin molts més.

En paral·lel, la iniciativa pretén tenyir les xarxes socials de color taronja, publicant imatges o fotografies on predomini aquest color, amb el hashtag  #CRPSOrangeDay. Al peu d’aquesta entrada, hi trobareu algunes imatges que podeu fer servir per a aquesta ocasió.

Les persones afectades que deixen el seu testimoni a les xarxes o al web d’aquesta iniciativa (enllaç) coincideixen que, tot i sentir que estan en mans de bons professionals, tenen un gran sentiment de solitud i agraeixen aquesta campanya que els fa sentir més ben compreses i acompanyades.

En aquest blog i des de fa tres anys, he parlat a bastament d’aquesta malaltia, de les seves particularitats i de les seves conseqüències. He evitat el sensacionalisme, tant en el text com en les imatges, tot i que potser hauria estat més efectiu no fer-ho. He intentat explicar com condiciona la vida de les persones afectades. He parlat d’algunes teories sobre el seu origen, dels tractaments, de les seqüeles i dels aspectes legals que ens podem trobar després d’una baixa de llarga durada. He explicat la importància que la rehabilitació ha tingut en el meu dia a dia, ja que els experts coincideixen a dir que és el millor tractament per minimitzar els efectes d’aquesta malaltia. He fet molta rehabilitació per tal de recuperar la mobilitat dels dits, el canell, braç i espatlla. He fet exercicis al gimnàs de l’Hospital, a casa (hem muntat un pseudogimàs), a dintre l’aigua, davant d’un mirall (teràpia del mirall), amb pilotes de goma, taps de suro, gomes i cintes...

En aquests tres anys he tingut ocasió de parlar amb persones -molt poques- que han superat aquesta malaltia i no els han quedat seqüeles, però sobretot n’he conegut moltes que no s’han curat. Aquest darrer seria el meu cas. Puntualitzem: des del punt de vista purament mèdic no acaba d’estar clar si he deixat enrere la malaltia i ara pateixo les seqüeles que m’ha deixat o si la DSR / CRPS m’ha quedat crònica. Podria semblar que no té importància aclarir si em trobo en una o altra situació, però des del punt de vista legal i a l’hora de valorar les meves limitacions, potser en tindria, d’importància.

Ara fa tres anys i tres mesos que tot va començar i estic prenent més medicació que un any i mig enrere i molta més que abans de la intervenció quirúrgica que va desencadenar aquest problema. El dolor neuropàtic és la principal molèstia que tinc, la limitació funcional per l’atròfia, la segona, i el trastorn d’adaptació mixt d’ansietat i estat d’ànim deprimit, la tercera. Aquest còctel fa que el dia a dia sigui prou difícil de portar; tant en l’aspecte laboral com en els altres aspectes que conformen la meva vida.

Des del punt de vista legal, com que treballo d’administrativa -una feina considerada frívola (liviana en llenguatge tècnico-jurídic)-, i com que el dolor no es considera invalidant, fa més d’un any que m’he hagut de reincorporar a la feina. Des del punt de vista del Servei de Prevenció de Riscos Laborals de l’empresa per qui treballo, sóc “apta amb adaptacions i restriccions”; això vol dir que no puc fer totes les feines pròpies del meu lloc de treball i que les que puc fer han d’estar adaptades. Des del punt de vista de la minusvalidesa, estic valorada amb un 35% de discapacitat. M’he vist obligada a demanar una reducció de jornada -amb la corresponent reducció de sou (-33%)- per tal de suportar millor les exigències de la jornada laboral.

Sóc totalment conscient que hi ha moltes malalties i moltes condicions pitjors que la meva, més encara amb la “novetat” de la CoViD19, però la meva situació personal és una mica compromesa, ja que es fa molt difícil dur una vida normal sabent que cada dia tindré dolor i altres molèsties persistents que em limitaran, i que el dia comença i acaba amb un potet de medicines al davant.

He parlat del meu cas concret amb molt detall. Alguns podeu creure que m’he despullat i he exhibit intimitats a la xarxa. Jo prefereixo pensar que, explicant el meu cas, he contribuït modestament a donar a conèixer una mica més aquesta causa i la de tantes persones que han patit o pateixen aquest desordre d’una forma molt més severa.

El fet que aquesta malaltia tingui necessitat de tenir un “dia internacional” constata que cal promoure’n l’estudi i la investigació a nivell mundial, ja que és desconeguda arreu. Hi ha molta gent que en pateix els efectes i, en alguns casos, sense empara legal. Tal com diuen els promotors d’aquest dia internacional, “fan falta investigacions per entendre les causes, l’evolució i el paper del tractament precoç. Cal cridar l’atenció i recaptar fons per donar suport a la recerca d’aquesta condició tant debilitant”.

Per acabar, recordeu que si voleu contribuir a fer visible la SDRC, CRPS o DSR a les xarxes, podeu penjar una fotografia amb el color taronja com a protagonista i etiquetar-la amb els hashtags #CRPSOrangeDay, #CRPS, #SDRC, #DSR o #Sudeck.

Moltes gràcies i salut!

Adriana, 1 i 2 de novembre de 2020

DSR – 63

 










 

dijous, 10 de setembre del 2020

Recordant els tresmil que vaig fer i altres històries

(DSR-62)

Les darreres setmanes he publicat en el meu blog d’excursions “Vella Xiruca” les ressenyes dels cims de més de tres mil metres que vaig assolir de joveneta. He parlat de què suposava, fa gairebé quaranta anys, anar a fer un tresmil: informar-se, planificar-se, proveir-se de mapes i guies... comentava que ara pot semblar estrany, però era així. He parlat de l’efecte Decathlon i de l’efecte bombers i de com l’evolució dels materials ha facilitat les ascensions, tant pel que fa a la seva lleugeresa com a les seves qualitats.

No us penseu pas que n’hagués fet gaires, de tresmils. Només en vaig fer set. Diria que abans no s’hi donava la importància que s’hi dóna ara. I tampoc no se’n feien tants. Pel que he vist, actualment hi ha gent que en un dia en fan quatre o cinc. Una de les coses que m’ha cridat l’atenció en revisar les fotografies ha estat que gairebé no en tinc cap a dalt dels cims; només en tinc a l’Aneto. Això, ara que la vida es mesura amb likes, seria impensable!

Avui he publicat la darrera entrada d’aquesta sèrie i he parlat de l’estima per la muntanya, tant en les temporades actives com en les inactives pel que fa a l’excursionisme, d’acord amb els girs que fa la vida. He parlat dels records que guardo de les meves sortides a muntanya, de les ressenyes, de les anècdotes, etc.

La muntanya m’ha portat a conèixer persones, a fer amistats, a trobar parella i compartir amb ell aquesta afició. A recordar el pare, el meu mestre muntanyenc, i a pensar en ell cada vegada que he passat en net un itinerari. A muntanya he viscut molts moments amb la família, amb els que encara i són i amb alguns que ja no hi són. He compartit sortides amb germans i cunyats, nebodes i nebots.

Des de ben petites vam dur les nostres filles a muntanya, però la vida les va dur a la pràctica d’esports d’equip i de pilota i a deixar de banda aquesta afició dels seus pares. Fa us anys, però, totes dues s’han tornat a calçar les botes de muntanya i ara no hi ha qui les atrapi! Em satisfà veure que els hem transmès aquesta estima per l’excursionisme i tot allò que l’envolta.

Malauradament, per motius de salut fa tres anys vaig haver de deixar la muntanya. Hi he tornat, tot i que he hagut d’adaptar les meves sortides, tant pel que fa a escurçar-ne la durada, com reduir-ne la dificultat. D’entrada això costa d’entomar. Amb el pas del temps, però, m’he adonat que puc gaudir fent excursions més curtes, més fàcils i més planeres, sobretot si això fa que l’endemà no em trobi pitjor. El fet de caminar menys i més a poc a poc m’ha portat a fixar-me en altres coses que abans no veia: insectes, orquídies i flors en general, així com aspectes de la geografia humana del territori. Tot necessita el seu temps i adaptar-se als canvis, també.

Si us ve de gust llegir aquestes ressenyes, ho podeu fer anant a l’altre blog. Trobareu l’enllaç en aquesta mateixa pàgina. Espero que ho passeu tan bé com m’ho he passat jo revivint aquelles sortides. Ha estat una bona manera de passar aquests últims dies abans de la meva (segona) reincorporació, després d’un confinament, d’una baixa laboral i de les vacances d’enguany. I ara, creuaré els dits i desitjaré que la sort m’acompanyi.

Salut i muntanyes!

Adriana, 10 de setembre de 2020

DSR-62