Llençar la pipa
La definició de xumet que trobem
al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) és: Objecte
generalment de goma i en forma de mugró, que es posa a la boca del nodrissó
perquè xumi. Una altra manera tant o més comú de referir-nos al xumet és el
mot pipa.
Actualment, amb els nous models de
criança i de lactància a demanda, el xumet es fa servir molt menys que fa uns
vint o trenta anys en què es recomanava alletar els nadons cada tres hores i
entretenir-los si demanaven el pit o el biberó abans. La pipa era una bona aliada,
tant si es tractava d’esperar a la següent “toma” de llet, com si es tractava
de calmar un malestar del nadó o d’ajudar-lo a agafar el son.
Més d’una vegada he pensat que
segurament aquest objecte es tornarà a “posar de moda”, igual que la lactància
a horaris establerts, que permetia, a les mares lactants, saber de quin marge de
temps disposaven per dur a terme activitats que els permetessin la cura
personal, desconnectar una estona o fer alguna tasca del món laboral. Temps al
temps.
Tal com podeu llegir en l’article “Adéu
al xumet! Com deixar enrere la pipa”, publicat al diari Ara, el 2/02/2013, arriba
un dia en què, pares, pediatres, odontopediatres i logopedes consideren que la
criatura és massa gran per portar xumet i cal treure’l. Aquesta tasca,
sovint, no era pas ben fàcil, ja que, com diu el mateix article, alguns [xumets]
són una extensió de la criatura, que sembla incapaç de viure sense ell. És per
això que, com deixar la pipa era un tema de conversa i una de les primeres negociacions
entre pares i infants.
A l’anècdota intergeneracional d’avui
ens hem d’imaginar una parella de prop de 30 anys i una filla de 2 anys i mig. Abans
de Nadal havien mig parlat de donar la pipa als Reis, però els pares, veient
que la germaneta estava en camí, van pensar que potser no era el millor moment
de sotmetre la seva filla gran a un estrès que podien ajornar uns mesos. Ho van
deixar per més endavant, però el xumet seguia essent sovint tema de conversa:
que si la podríem llençar aquí, que si la podríem penjar allà... que si naps, que
si cols... Que si després de llençar-la comprarem un conte, anirem a tal lloc o
fins i tot comprarem una bicicleta de rodetes com la de la cosineta. De recompenses
n’havien sortit moltes, a les seves converses, tantes que ara mateix serien
incapaços de recordar-les totes.
Una tarda d’estiu quan feia pocs dies
que havia nascut la seva germana, la nena gran s’aixeca, es treu la pipa de la
boca i la tira al pot de les escombraries. Ben decidida va cap als seus pares i
els diu “ara ja podem anar a comprar la bicicleta”. Ells dos es van quedar de
pasta de moniato. Primer no van saber com reaccionar; després van explicar a la
seva filla que anirien a casa el ciclista i triarien una bicicleta i que l’endemà
la passarien a recollir, així ell tindria temps de preparar-la bé. Van pensar
que d’aquesta manera tindrien un roc a la faixa per si la cosa no acabava de funcionar,
tal com també tenien la pipa a la butxaca (recuperada de les escombraries) per
si aquella nit es convertia en un drama descontrolat.
Ja els tens tots cap a cal ciclista a triar
la bicicleta de rodetes. Va ser una BH de color rosa amb els accessoris de
color blanc. Tal com havien pactat, el botiguer els la tindria preparada per a
l’endemà que, si tot anava bé, la passarien a recollir.
I tant que va anar bé! Va dormir sense
demanar el xumet i mai no es va posar a la boca cap de les pipes de la seva
germaneta. Així que l’endemà, sortint de la llar d’infants, van anar a recollir
la bicicleta que tant de servei els va fer aquell estiu i els que vindrien.
I encara ara, vint-i-tants anys després,
els pares no saben d’on va treure la força de voluntat aquella criatura.
Adriana, 6 de setembre de
2021