L’estiu que acaba

L’estiu s’acaba; l’estiu com a estació meteorològica i l’estiu com a període de temps que enllaça un curs amb l’altre, que comença amb una llista de propòsits i mil coses a fer, com si el temps, a l’estiu, donés més de sí. Potser passa justament al revés i la mandra, la calor i la deixadesa de les vacances fan que el temps no ens rendeixi gaire.

Enguany hem tingut un estiu una mica atípic. Per als que esperen amb candeletes la calor estival, aquest no ha estat un bon estiu: els dies plujosos s’han succeït i han estat pocs els dies de sol i calor; hem tingut fresca, aigua i llamps i trons per donar i per vendre.  

Ara bé, amb calor o sense, el que està clar és que l’estiu se n’està anant en orris; que això s’està acabant. El dia s’ha escurçat i la fosca de la nit ens arriba quan encara ens queda molt per fer. A la majoria, les vacances ja ens queden enrere, ens hi referim com a una cosa passada i ja fa dies que hem incorporat la rutina laboral al nostre dia a dia. No voldria pas que semblés que me’n queixo. Tal com van les coses, tenir feina és una gran sort.

Fer un gran viatge, vagarejar per casa amb l’únic objectiu de no estar pendent del rellotge, fer reformes domèstiques, esterrossar-se hores i hores al sol per tal de quedar amb la pell bronzejada o llegir aquells bons llibres que el ritme laboral ens priva són una petita mostra de les moltes activitats que hom pot fer per vacances. Ara bé, sigui quina sigui l’opció que hom ha pres, el que sí té l’estiu és que incrementa les hores de convivència domèstico-familiar. 

Doncs res, amb l’acabament de l’estiu, d’aquí a quatre dies aquest augment de convivència s’haurà acabat i tots i cada un de nosaltres tornarem als nostres quefers que ens privaran de pensar amb qui ens agradaria fer què, estalviant-nos els dubtes i les dilacions perquè la rutina omplirà les hores dels nostres dies. Potser ens rampellarem pel que hem deixat de fer o el que no ens ha sortit com havíem planejat i deixarem en stand by els desitjos incomplerts i els plans que no hem tirat endavant, sabent que afloraran novament (possiblement renovats) d’aquí a nou mesos quan siguem a les portes del nou estiu.

Vet aquí un gat vet aquí un gos, l’estiu del dos mil tretze s’ha fos. I vet aquí un gos vet aquí un gat, l’estiu del dos mil tretze aviat s’ha acabat.

De les primaveres i les TARDORS

Estem acostumats a parlar molt del temps, fins i tot a condicionar les nostres activitats, laborals o de lleure, en funció del temps que farà o del que ens diuen que potser farà. I de retruc també estem acostumats a parlar de les estacions. D’una manera o altra, en parlem. De l’hivern, és freqüent sentir-ne a dir que és més cru i llarg que altres anys, que les glaçades duren més que l’any anterior i atribuir-li la culpa d’algun dels nostres mals: grips, refredat i fins i tot dolor i reuma. De l’estiu, cinc cèntims del mateix: que si fa més calor que altres anys, que si les ruixades tal o les gotellades qual, que si amb l’edat notem més la calor o que si al vespre ja no refresca tant, que si fa més xafogor...

De la primavera i la tardor també en parlem; si bé no fem tanta referència a la temperatura, segurament som més cruels a l’hora d’atribuir-los alguns fets: des dels refredats, passant pels cops d’aire fins arribar a mals de més mal curar: els psicològics. I és que ja es diu: les primaveres i les tardors són molt dolentes per aquestes coses.

D’aquestes dues estacions, la primavera encara en surt un xic ben parada; se n’emporta la part bona: anem de cara al bon temps, el dia s’allarga, la vegetació rebrota i boscos, carrers i places es vesteixen de verd.

Però, i la tardor, pobreta? Què en diem de la tardor? Sovint qualificada de germana pobra perquè el dia s’escurça, els arbres es despullen, entra el fred, arriben les pluges... i ens arriben els vespres freds, les nits llargues, els refredats, la grip (sigui la nova o la vella). “I és que amb aquests temps, ja se sap”.

Però deixeu-me que parli de la riquesa de la tardor. Si tenim en compte el que ens dóna la natura, el que podem recollir de l’hort i dels fruiters, la tardor és d’una riquesa extrema. És el moment de fer grans collites. A l’hort, pebrots, albergínies, escaroles i enciams, les primeres cols i segurament les darreres tomates. Al bosc: bolets, castanyes, aranyons, gavarrons i un sens fi de fruits silvestres. Als fruiters, peres, pomes, nesples... I els codonys? Aquest fruit, difícil de menjar sense una elaboració prèvia, però tan aromàtic que les nostres àvies feien servir per perfumar els armaris de la roba. Gran fruit de tardor: per fer-ne codonyat, menja humil que ha servit per acompanyar el pa en els berenars dels nostres pares i algun de nosaltres quan érem petits i que, com moltes altres menges humils, està essent revalorat. Això sí, amb combinacions diferents de les que eren usuals: el codonyat, amb poma o amb formatge fresc. Proveu-lo!

Ja fa temps que ho tinc força clar: a mi doneu-me una bona tardor que la primavera ja té molts admiradors!

Benvinguda de tardor

El temps va refrescant, el dia s'escurça, novembre avança
Els colors de tardor dominen el nostre paisatge
Alguna fumarola, fulles cremades, olor penetrant
Tardes curtes, cel rogenc
Foc encès, vida a casa

Tot plegat, particularitats de la tardor.
Més endavant tindrem les d'hivern
i aleshores sí, s'acostarà i podrem parlar del Nadal.

Més endavant perquè ara encara no toca!!

Del novembre enllà, agafa la manta i no la deixis anar