dissabte, 17 d’octubre del 2009

Recordatori



El Manco era un personatge conegut a Olot. El seu defecte físic ocasionat per un accident laboral durant la joventut, havia donat un sobrenom a en Joan Prat Gou que, amb el pas dels anys, hauria esdevingut el meu sogre. I dic hauria esdevingut perquè, en realitat, no ho va ser mai: la seva mort, ocorreguda l’octubre de 1981, no féu possible la nostra relació familiar.
Jo el tenia vist. El fet de faltar-li un braç, feia que de petita m’hi hagués fixat i, més encara, si tenim en compte la seva habilitat anant en la seva mobilette adaptada. No deixava de ser peculiar. 

Benedicció de vehicles per Sant Cristòfol. 1965
Vam coincidir en ocasions comptades i per això no vaig tenir temps de conèixer-lo bé. Recordo tres vegades en què vam trobar-nos.
La primera en un aplec festiu de primers de setembre, al volcà de Santa Margarida, a l’inici de la meva relació amb el seu fill. La meva futura família política aprofitava l’ocasió per fer un dinar familiar: els germans amb les seves parelles i els seus fills, acompanyats dels pares i els sogres. Tots al voltant d’aquelles taules i cadires de càmping amb un complet dinar que no tenia res a veure amb la carmanyola que jo menjava asseguda al terra on tot el jovent de l’aplec dinàvem informalment. Crec recordar que va suggerir al seu fill petit (més tard el meu xicot i ara el meu marit) que em convidés a fer el cafetó amb ells.
En una altra ocasió, a casa seva, on jo anava a passar algunes tardes en companyia del seu fill. Ell, aleshores al començament d’un deteriorament físic, va mostrar-se afectuós amb mi i, potser buscant complicitat, va convidar-me a fumar un Celta.
La darrera trobada que recordo es produí justament a Cal Manco pocs dies després que el seu fill marxés a fer el servei militar. La cara de sorpresa en assabentar-se que jo havia tingut notícies del seu fill abans que ells mateixos fou descomunal. Ara entenc aquella expressió, ja que jo mateixa, ara que han passat trenta anys, em sentiria igual si m’ocorregués un fet semblant.
La seva fou una mort sobtada i els seus familiars no van mostrar mai viure-la com un fet dramàtic. Els últims mesos de vida, les seves facultats havien minvat i la seva força per lluitar contra les adversitats s’anà apagant. Algú de la família va insinuar que aquella mort els havia evitat una degeneració senil que no se sap com hauria acabat.
Recordo que, en assabentar-me de la seva mort, vaig anar a donar el pèsam (encara amb el cos del difunt present al domicili familiar) on alguns van sorprendre’s de la meva presència. Vaig assistir als funerals i aquella mort em va afectar; vaig plorar-la.
Amb ell, no vam coincidir mai a taula, no el vaig veure mai bufant les espelmes d’aniversari, no vam fer cagar mai el tió junts, no el vaig veure envellir ni emmalaltir. Ell no va veure com jo entrava a formar part d’aquella família; no va veure néixer les seves dues nétes petites i elles no han conegut el seu avi patern. Tots sabem que les persones no són imprescindibles i la nostra vida ha continuat sense ell.
Ara, vint-i-vuit anys després de la seva mort, em plau de recordar-lo i expressar pensaments que algun moment s’han produït al meu magí: potser ell hauria suavitzat alguns moments de tensió i de falta de comprensió que es van produir al llarg dels anys; potser la complicitat que s’entreveia en convidar-me a fumar aquell Celta -i els que haurien vingut després- hauria estat la clau per obrir una escletxa de benavinença. Qui sap lo!
Escorniflaire, octubre de 2009

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Recordant el pare...



De la mà del pare vaig conèixer la meva terra: plans i muntanyes, camins i dreceres, pobles i llogarrets, propietaris i masovers... Jo només seguia, observava les seves descobertes sense prendre-hi part activa, però tot allò em va anar calant. I va acabar essent la meva afició. Em va saber transmetre l’estimació al meu país, a la meva terra “aquest antic i oblidat país”, que en deia ell.



Del dia a dia del pare vaig aprendre valors com la responsabilitat, la constància, la disciplina, la lluita per superar certes dificultats, la prudència i... fins i tot la por.

Del cor del pare vaig aprendre a estimar, a estimar discretament, sense gaire manifestacions externes, a estimar en la presència silenciosa.

Aquestes i moltes altres coses, que segurament em deixo, són les que ens va transmetre el pare a tots i cada un dels fills.

El pas dels anys ens van mostrar, en ell, un avi afable amb els seus néts i nétes: pendent de si feia un “clima prou convenient” perquè els de fora vinguessin, delicat retallant les ungles als menuts, curós netejant els nas dels que estaven malaltons, disposat a ajudar amb els deures escolars... i mai cap des seus néts no va quedar indiferent amb el seu “tiririu-riu-riu-riu-riu”.



Gràcies pare!

Escorniflaire