Sant Feliu de Guíxols després de llegir "Una família"

Llegir el llibre Una família, del santguixolenc Toni Sala, m’ha fet garbellar el calaix de la memòria on servo els records de Sant Feliu de Guíxols. A través de la història de la seva família -o més ben dit, de les seves famílies, la Sala i la Isern-, amb descripcions acurades i llenguatge planer, narra la història de Sant Feliu de Guíxols en el darrer quart del segle XX i l’inici del turisme tal com el coneixem actualment. Amb alguna intimitat i explicacions del tracte que rebia dels membres de la seva família, ens recorda la pluralitat de les relacions personals i familiars.

Durant molts anys, la nostra família passàvem les vacances d’estiu al casal de Llongarriu, a la Vall del Bac. Tot començava amb l’anada amb mules des de Maibosc a Llongarriu, aquelles “glorioses anades a la Vall del Bac” tal com les anomenava el pare.

El pare no era gens de platja i la mare, si ho era, no ho manifestava gaire. Desconec per quin motiu, l’any 1965, vam anar a passar uns dies a Sant Feliu de Guíxols. Penso si no va ser per alguna recomanació mèdica: fos per alguna malaltia infantil o pel dolor del pare. El fet és que uns parents d’una nostra tia tenien un pis a Sant Feliu i ens el van deixar o llogar, detall que desconec.

En aquell moment, una servidora tenia poc més d’un any; concretament tretze o catorze mesos. Així doncs, el que recordo d’aquella anada és allò que me n’han explicat i el que he pogut endevinar gràcies al parell de fotografies que en guardaven els pares.

Diuen que vaig tardar una mica a caminar i que em desplaçava per terra, a base de cops de cul i de cames. El meu germà -que aquell estiu tenia vuit anys acabats de fer- m’explica que ell m’ensenyava a caminar i que va ser precisament a Sant Feliu on vaig fer els primers passos tota sola; “em vaig deixar anar”, que és com se’n deia de començar a caminar.

Suposo que la resta de l’estiu el vam passar a la Vall del Bac, ja que allà hi teníem la casa en funcionament, amb el corresponent parament i amb les ties “solteres” que hi devien passar l’estiu. Elles oferien a la mare quatre braços disposats a ajudar-la a tenir cura de nosaltres, sobretot dels tres petits. M’imagino doncs, que abans d’anar a marina devíem haver passat tot un mes a la Vall del Bac, ja que, tot i que a Olot les vacances se solien fer al juliol, al pare -que regentava una distribuïdora farmacèutica- li tocava fer les vacances a l’agost, tal com feien els de Barcelona.

1965. Tots els germans i olotins coneguts que
vam trobar a Sant Feliu de Guíxols

Tal com he dit, la meva edat primerenca fa que d’aquell estiu no en recordi res. Per les fotografies, veig que les tres germanes grans, amb 15, 13 i 10 anys ja eren unes pollites; mentre que els tres petits, amb 7, 4 i 1 anys, érem unes criatures. Tot i que en Toni Sala encara no havia nascut, els Sala i els Isern sí que vivien i treballaven a Sant Feliu. Qui sap si algun dia ens vam creuar.

Van haver de passar dotze anys abans no tornés a passar uns dies a Sant Feliu de Guíxols. Aquella vegada va ser com a invitada de la meva germana gran i el seu marit, que ja tenien una filla. La família del meu cunyat hi tenien un bloc d’apartaments al carrer dels Especiers, es deien “Apartaments Tura” i, en honor a la patrona olotina, tenien una capelleta en una de les cantonades de l’edifici amb una marededeu del Tura. Aquell any hi vaig passar uns dies de vacances i, tot i que potser en alguns moment els donava un cop de mà amb la nebodeta, he de dir que hi estava com a convidada, anant amunt i avall amb ells: a la platja, a menjar un gelat, a les atraccions, a casa d’alguns amics o a menjar a fora. En Toni Sala devia voltar pels carrers de Sant Feliu, potser fent algun encàrrec pels pares o pels avis. L’estiu per als hotelers era temps de feina i calia ajudar a casa des de petits.  

La propera vegada que vaig tornar-hi a fer estada, també va ser amb la germana gran, cunyat i neboda. Aleshores ja tenia setze anys i una experiència com a mainadera, adquirida i demostrada l’estiu anterior. Quan dic que ja tenia experiència com a cangur és perquè l’estiu anterior m’havia passat el mes d’agost en un apartament a Platja d’Aro, que la meva germana i el meu cunyat compartien amb una altra parella amb un fill. De manera que tenia cura d’un nen i una nena de tres o quatre anys, sobretot quan les dues parelles sortien a sopar, als migdies quan els infants un cop dinats a la platja havien de fer la migdiada i quan a la tarda sortíem a passeig o aprendre alguna cosa. Potser aquest darrer cas, eren ells que em feien de cangur, ja fos convidant-me a berenar, a fer el gelat o pagant-me un tiquet per pujar a les atraccions. 

Així doncs, amb setze anys, vaig tornar a Sant Feliu com a mainadera. Aquell any ja hi tenia dues nebodes: una de vuit mesos i l’altra de quatre anys i mig. Aquell estiu, ens vam repartir la feina amb la meva germana Marissa, quatre anys més gran que jo. A totes dues ens anava bé treballar a canvi de l’estada i, sobretot, a canvi d’uns diners que ens servirien per les nostres despeses, el que a casa en deien “els mals gastos”. Encara faltaven un parell d’anys perquè en Naranjito (mundials 1982) entrés en escena, moment en què -segons l’autor- a la Costa Brava hi arribaria el turisme de masses i els Sala Isern decidirien construir el nou hotel a la Vall d’Aro.

La veritat és que aquella feina d'estiu em va anar bé. Lluny de sentir-me explotada, considero que em va enriquir. Em va ajudar a espavilar-me; vaig aprendre a portar un ordre, a adaptar-me a una nova rutina, a adquirir una responsabilitat de persona adulta. I uns quants anys més endavant, quan vaig ser mare, vaig veure que també m’havia preparat per a la cura dels infants.

Les meves breus estades a Sant Feliu van ser suficients per adonar-me que a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, les aigües de Platja d’Aro i de la Conca eren molt més netes que les de Sant Feliu on, la proximitat del port amb la platja feia que l’aigua sovint fos bruta, amb unes partícules grises -una mena de cendra greixosa- que feien poc aconsellable banyar-s’hi. És per això que molts estadants de Sant Feliu s’anaven a banyar a altres poblacions costa amunt.

A Sant Feliu, però, s’hi vivia bé: era un poble tranquil i amb tota mena de serveis: mercat, peixateries, consultori mèdic, transport públic... i bons restaurants. Però l’ambient de bars i discoteques, per a joves -i no tan joves- era a Platja d’Aro. No és pas estrany, doncs, que els Sala Isern escollissin la Vall d’Aro a l’hora de muntar el seu negoci. Potser en aquella família -com en tantes d’altres- es vivia d’esquenes als sentiments, però si una cosa cal reconèixer dels Sala Isern és la visió de futur i l’emprenedoria.

2021. El Casino dels nois,
una freda nit de gener 

Sant Feliu conserva alguns edificis emblemàtics, dels quals vull destacar el popularment conegut com el Casino dels nois, edifici modernista (amb elements de medievalisme fantasiós i neo-mudèjars), construït la segona meitat del segle XIX com edifici social de la societat “La Constància”, d’aquí el seu altre nom: el Casino La Constància. Caminant pel passeig de Sant Feliu hom no pot evitar veure el Casino. L’edifici, restaurat i ben conservat -per fora i per dins-, crida l’atenció. És per això que quan, en una de les nostres anades hivernals a marina, ens deixem caure a Sant Feliu, sempre acabem anant a fer un toc al Casino.

A partir d’ara, quan passegi per aquesta població costanera, en tindré una visió una mica més àmplia, en recordaré algunes anècdotes i algunes gestes de l’avi Isern que -segons l’autor del llibre- va fer possible que es conservés el Casino.

Si algun moment o altre, la vostra vida, com la meva, ha tingut alguna cosa a veure amb la població ganxona, no dubteu a llegir Una família, de Toni Sala. Penso que us pot agradar.

 Adriana, 24 de juliol de 2022

2021. Un vespre d'hivern a la
platja de Sant Feliu de Guíxols

Uns dies a la Vall Ferrera

Aquells meravellosos estius (VII)

Amb el pas  de les cigonyes per la Garrotxa i l’anunciat i esperat canvi de temps que ens porta una davallada de les temperatures, arribem al darrer dia d’agost, el dia que marca el final del període vacacional. Aprofito aquest dia, doncs, per recordar les vacances de l’any 1978.

Aquell estiu seria l’única de la nombrosa germandat que acompanyaria els pares de vacances. Amb catorze anys a l’esquena, encara era molt nena. Havia acabat l’EGB i després de l’estiu, tocava canvi acadèmic: faria 1r de BUP a l’institut on hi tenia una germana estudiant i una altra al claustre de professors.  

A primers d’agost -quan a Olot les vacances encara es feien majoritàriament al juliol, el pare ja les havia de fer a l’agost, com els de Barcelona-, carregàvem el 600 i sortíem d’Olot en direcció a Ripoll, la Collada de Toses, Coll de Nargó i Sort, des d’on, seguint la Noguera Pallaresa aigües amunt, arribaríem a Llavorsí, per deixar el camí de la Vall d’Aran i la Vall d’Àneu, i enfilar la Vall Ferrera fins a Àreu.

Ens allotjaríem a Can Jubany, una fonda de tracte senzill i familiar, en una habitació de matrimoni i una d’individual. Ben segur que era la primera vegada que disposava d’una habitació per a mi sola, però sobretot, recordo el luxe d’obrir la finestra i veure aquell muntanyim muntanyam.  

Recordo que un vespre, va córrer l’alerta d’un incendi en una borda camí al Pla de la Selva. Hi vam anar i, mentre els bombers amb mànegues d’aigua apagaven el foc de la borda, nosaltres amb boixos i matolls ajudàvem a apagar les petites flames que s’estenien per l’herba. Actualment al mapa hi ha el topònim “la Borda Cremada”, sap si fa referència a l’incendi d’aquell estiu.

Recordo uns àpats de fonda fenomenals: un fetge i lletada boníssim, unes costelles amb patates escairades i uns plats d’escudella que al vespre no hi faltaven mai. Alguna cosa estava canviant: ja no era aquella nena llepa-fils, sinó una noieta a la recta final del creixement amb una gana de mil dimonis. Ben aviat el pare em diria “m’estimaria més pagar-te un traje”.

Recordo una televisió espanyola i en blanc i negre comunicant el decés del papa Pau VI, que morí el dia 6 d’agost d’aquell any. Recordo que connectaven amb la Paloma Gomez Borrero que intentava fer-nos saber les darreres notícies del Vaticà (vegeu nota al peu).

Recordo les passejades familiars a rieres, bordes i prats, on també hi venia la mare. Recordo que vam anar al Pla de la Selva i al Pla de Boet on, amb el silenci -només trencat per la remor de l’aigua- com a música de fons, majestuositat i quietud es combinen equilibradament.

Recordo visites a poblets i l’afició del pare per l’arquitectura pirinenca –molt abans de les restauracions que s’han fet- i la curiositat pels costums i el vocabulari de la gent de pagès.

Recordo l’anada a Esterri d’Àneu i la bellesa d’un pontarró sobre la Noguera Pallaresa que, encara ara, és de parada obligatòria. Recordo la gran aventura de pujar fins al Port de la Bonaigua, atents en tot moment a l’indicador de temperatura del tauler del 600, no fos cas que s’escalfés.

Amb l’afició a la muntanya plenament consolidada, aquelles vacances em van permetre trepitjar un “Pirineu de veritat”. Després de molts anys de caminar amb Chiruca de diferents models -sobretot les de pell negra que no es mullaven tant-, des del dia de Reis d’aquell any, em calçava unes botes de “muntanya muntanya”, unes Kamet amb sola Vibram, que eren del millor que es podia trobar a Olot. - Nena agafa un numbru més per si et creix el peu i, si et ballen, t’hi poses un mitjó gruixut- em va dir la venedora el dia que el pare em va acompanyar a comprar-les. Faltaven uns tres anys per tenir unes autèntiques Galibier que, com tantes altres peces del material de muntanya, aniríem a comprar a Andorra.

L’Estany de Baborte, des de la Farga, passant per les Bordes de Rebuira (3h 49 minuts de marxa efectiva) i el Monteixo (2.905 m) des d’Àreu mateix, passant pel Pla de la Selva i el Barranc d’Aixeus, van ser dues de les excursions que vam fer el pare i jo junt amb altres estiuejants. Pel tàndem que formàvem -amb el pare-, aquelles dues ascensions van ser prou sonades. Faltaven tres anys encara perquè jo tornés a passar per Àreu per coronar el sostre de Catalunya, la Pica d’Estats (3.143 m), junt amb el Montcalm (3.077 m) i el Sotllo (3.073 m).

Ara bé, ni el pare ni jo no ens imaginàvem que aquelles serien de les darreres excursions que faríem junts. Pocs mesos després es veuria obligat a penjar les botes, després de patir  una afecció coronària mentre pujàvem de Tregurà a la Creu de Fusta. Per sort, la seva prudència i intuïció van fer que m’estalviés un bon ensurt, però ell va quedar molt delicat.

Em plau recordar el pare avui que seria el seu sant i em plau recordar les enyorades trobades de la tarda de Sant Ramon i el retrobament familiar, després de l’escampada estiuenca, d’uns anys en què encara hi érem tots: els pares -ja força grans- i  les germanes, el germà, cunyats i cunyada, tots més joves i carregats de bona salut.

Aquesta entrada posa punt i final a la mini sèrie Aquells meravellosos estius. Després n’han vingut d’altres, d’estius: alguns millors i alguns pitjors, però sobretot, diferents.

Amb la mare, al Port de la Bonaigua

Els pares al Pla de Boet

El Monteixo des de l'Estany de Baborte

Camí al Monteixo

A l'Estany de Baborte 

Nota: el dia 6 d'agost de 1978 moria el papa Pau VI i el dia 26 d'agost nomenaven papa Joan Pau I, que moriria 33 dies després.

Aquells meravellosos estius (VI)

Uns dies a Andorra

Amb el pas dels anys tots anàvem creixent, evidentment. I els germans grans, cada vegada tenien més lligams a Olot: l’estiu era un bon temps per fer classes particulars per ajudar a preparar els exàmens de setembre; les colles d’amics s’estaven a Olot fins després de les Festes del Tura, i els amors –de per vida o d’estiu- també. Tot plegat feia que cada any que passava fóssim menys que poguéssim o volguéssim marxar uns dies amb els pares.

Aquell any 1975, doncs, l’expedició vacacional estaria formada pel pare, la mare i les dues petites: la Marissa i l’Adriana. Aquell estiu passaríem la frontera per visitar Andorra, el país dels Pirineus.

Amb la carta verda i els documents necessaris per sortir del país, ens tocaria fer la Collada de Toses, que posaria a prova el nostre 600 i la baixa resistència al mareig de la meva germana. Ens allotjaríem en un hostal a Sant Julià de Lòria: una habitació de matrimoni per als pares i una doble per a nosaltres dues. El règim de mitja pensió ens deixaria la llibertat necessària per aprofitar el dia per descobrir els fantàstics poblets i el romànic de muntanya de les esglésies del petit País dels Pirineus.

Pel camí, al tram superior de la Collada vam trobar un accident que provocava una llarga cua. Aquella primera parada obligatòria va permetre que, sense allunyar-nos gaire del cotxe, enfilant-nos en una de les parets de protecció d’aquella carretera de muntanya, poguéssim collir gerds, els primers que recordo haver menjat.  

La marejada del primer dia o la passa de la panxa van fer que, la primera nit, la meva germana es trobés molt malament. En aquella habitació doble d’aquell petit hostal vaig aprendre que una germana fa companyia, però no substitueix el poder curatiu d’una mare. De manera que, a mitja nit, la mare passava a ocupar el meu lloc i jo me n’anava a dormir amb el pare. Quedava clar, doncs, que era la malaltia i no l’edat el que determinava qui mereixia la companyia de la mare. L’endemà, la meva germana ja es trobava molt millor.

En una fonda del Serrat, vaig veure els pares entusiasmats per la cuina tradicional de muntanya i vaig saber que hi havia un vi que es diu Sangre de Toro, un vi negre bo, fort -i car!-, que combina amb la caça i els estofats de carn i que el seu nom està inspirat en el déu romà del vi, Baco o el fill del Toro.

Al fenomenal Llac d’Engolàsters, on vam accedir amb un rudimentari telecabina o telehuevo, vaig entendre que l’expressió del pare tenir el cul estret anava de debò. Després de voltar pel llac, incapaç de pujar al telecabina, el pare va baixar a peu fins a Encamp. Jo, que era prou valenta i decidida, baixaria en una cabina tota sola mentre la mare i la meva germana anirien a la cabina del darrere. Faltaven molts anys encara perquè jo experimentés en primera persona el significat d’aquella expressió tant graciosa com limitadora.

A Andorra vaig aprendre que allà, Parròquia, a més d’església vol dir municipi i que té doble funció: eclesiàstica i civil. Vaig comprendre que el pare era un enamorat del romànic i de la vida i els costums rurals. Vaig descobrir que aquelles eren muntanyes de debò i em va quedar clar que amb un 600 s’arribava a tot arreu.

Davant les ruïnes de Meritxell vaig quedar parada de veure que el foc pot destruir una església “de pedra”. Feia prop de tres anys de l’incendi catastròfic que la nit del 8 de setembre de 1972 - després de l’aplec- havia destrossat l’antiga església i faltava poc més d’un any per a la inauguració del nou santuari, una petita part de l’ambiciós i revolucionari projecte de Ricard Bofill. Faltaven només tres mesos pel dia que tindria en braços la primera Meritxell que coneixeria i que seria la meva segona neboda.

Després de superar amb èxit el clàssic Algo que declarar? de la duana situada a la Farga de Moles, vam enfilar el camí cap a Olot. Vam dinar a Martinet on vam menjar truites de riu. Abans no arribaríem a casa, hauríem de travessar la Cerdanya i superar la Collada de Toses (1.800 m), el Coll de Canes (1.120 m) i el Coll de Caubet (970 m), que tornarien a posar a prova la capacitat de resistència mecànica i humana. Faríem un parell o tres de parades per deixar refredar el cotxe i per fer un pipí, estirar les cames i prendre l’aire.

Aquella curta estada al País dels Pirineus va donar molt de sí: va omplir-me de coneixements i va desvetllar en mi una incipient afició a la muntanya. Ara bé, el que és més important, va despertar-me una curiositat i unes ganes de saber-ne més i em va proporcionar unes vivències familiars que sempre més recordaré. Per tot això, aquells dies a Andorra, són mereixedors d’un capítol propi en la sèrie d’Aquells meravellosos estius.

A Sornàs, parròquia d'Ordino. 1975

Sant Andreu del Prat del Campanar,
prop d'Arinsal, parròquia de la Massana. 1975

Santa Coloma, parròquia d'Andorra la Vella. 1975

L'antic santuari de Meritxell. 1975

Aquells meravellosos estius (V)

Vacances quilòmetre zero

Als estius de la nostra infància, al menys al meu entorn, era molt freqüent passar els dies de vacances a casa, fent sortides d’anar i tornar; és a dir, d’un dia –o de mig- procurant ser a joc a última hora de la tarda per sopar i dormir al domicili familiar. Viatjar era a l’abast de poques famílies, ja que no era tan fàcil ni tan econòmic com és –o com ens volen fer creure que és- actualment. Als creuers, que tant s’han popularitzat d’uns anys ençà, només hi tenien accés unes poques famílies, les més benestants.

En una família amb sis fills d’edats variades, a més de l’aspecte econòmic, calia tenir en compte tantes variables que resultava força difícil poder marxar de vacances. Quedar-se a casa, però, no volia dir no fer vacances. Quedar-se a casa, significava fer vacances quilòmetre zero.

En aquest cas, acabàvem acostumant-nos a una rutina de vacances viscudes a casa. Eren estius de deixar la casa arreglada al matí, fent que cadascú de nosaltres hi aportéssim el nostre granet de sorra: anar a comprar el pa, anar al colmado o a la carnisseria, estendre la roba o deixar la taula parada perquè al migdia fos arribar i omplir.

Eren estius de deixar el dinar preparat; plats freds i apetitius: el braç de gitano de puré de patata amb tonyina i ou dur, n’era l’estrella; les mongetes a la senyora Pepita (fredes acompanyades de tomata amanida, anxova i olives) i el salpicón (amanida de patata bullida amb pela, amb de tomata, pebrot, ou dur i tonyina, amanit amb una salsa a base d’oli, ceba, julivert i rovell d’ou dur) eren receptes aportades per les meves germanes grans que les havien après de les companyes del pis d’estudiants de Barcelona i que van engruixir el receptari de la mare.

Eren estius d’anar a la piscina amb teibus (l’actual TPO per als olotins o transport públic urbà per a la resta de lectors). Eren estius de vestits frescos i xancletes amb la sola de fusta. Eren estius d’hores d’aigua i de sol sense saber de l’existència de la crema protectora solar. Eren estius de tirar-nos del trampolí més alt, sense control de cap mena ni límit d’alçada ni edat. Eren estius d’arribar a tocar el fons de la piscina de fora. Eren estius de nedar per sota aigua fins que no aguantàvem més. Eren estius de sortir de l’aigua amb els dits estovats i els llavis morats.  

Eren estius de tardes de jocs: de taula, al terrat o al carrer. Perquè eren estius que o no feia tanta calor o la suportàvem millor!

Hi va haver un any que, per circumstàncies que desconec i tampoc no vindrien al cas, el pare no va poder fer vacances i, a més, durant uns dies, la mare l’havia d’anar a ajudar. Aquell any no aniríem enlloc; per aquell motiu, durant uns dies faríem un extra: aniríem a dinar a Can Salvi, fonda regentada per la família Terma, situada entre els carrers Lorenzana i Serra Ginesta, amb un gran pati a l’ombra on trobàvem la taula parada i teníem la llibertat d’escollir, del menú, els plats que ens venien més de gust. Davant la sorpresa dels pares, algun de nosaltres triava aquell plat que a casa no eren capaços de fer-li menjar. Sense anar més lluny, recordo perfectament que m’agradaven molt els ous al plat amb pèsols, tomata i pernil. I tant que rondinava a casa quan em trobava amb un pèsol al plat. Com hi ha món! 

Les vacances quilòmetre zero van generar un munt de vivències que, convertides en records, conformen un capítol més d’Aquells meravellosos estius. 

El terrat de casa, escenari d'hores i hores de jocs

Els clàssics gronxadors de les "xocolates Torras",
un altre clàssic i bon entreteniment.

Aquells meravellosos estius (IV)

Una estada a Granollers de Rocacorba

En tancar aquell apartament de Riells ja ens havia quedat clar que quan tornéssim a anar de vacances ens allotjaríem en un hostal en règim de pensió completa.

L’any següent, el lloc escollit va ser Can Perot, situat a peu de la carretera d’accés a Granollers de Rocacorba, nucli dispers que pertany a Sant Martí de Llémena. Aquell ampli hostal, reunia les condicions necessàries per satisfer-nos a tots: al pare que tenia pensat fer passejades i excursions per conèixer l’entorn; a la mare que buscava uns dies de descans de les feines de casa, i als tres petits de la germandat, que necessitàvem llibertat de moviments. Tot plegat ho acabava d’arrodonir el tracte familiar i campetxano que ens oferia des de darrere la barra el que suposo que era en Perot.

Hi havia altres estadants, famílies que, com nosaltres, passaven uns dies de descans envoltats de natura, fent allò que ara té un nom: turisme familiar. Ben segur que el pare als matins anava d’excursió i devia aprofitar per enraonar amb els estadants de la  vall. Segurament el meu germà el devia acompanyar. En aquell moment jo encara era massa joveneta per anar a caminar gaire estona. A les tardes, amb el cotxe devíem anar a berenar en algun prat, alguna font o al porxo d’alguna de les ermites de la vall. Devíem visitar Santa Maria de Rocacorba, Sant Martí de Llémena... I devíem demanar per tornar ràpidament al camp base per seguir amb els nostres jocs i les nostres aventures.

Els amplis espais exteriors de Can Perot van fer possible que, amb una colla de nens i nenes de la meva edat -any més any menys- vivíssim una mena de versió adaptada del Verano Azul, aprofitant les estones de lleure que ens quedaven entre àpats i visites “culturals”. Jugàvem en uns coberts semi-abandonats i corríem pels prats i les terrasses. La gran piscina de l’hostal, però, era l’escenari principal dels nostres jocs. De les nenes no en recordo el nom, però sé que amb en Javi ens aveníem força i, junts, lideràvem aquell petit grup, portant la iniciativa dels jocs i entreteniments.  

Amb la colla d'aquell meravellós estiu de 1973

He de reconèixer que a mi, amb nou anys acabats de fer i moltes ganes de jugar, aquell espai em va venir com l’anell al dit. No sé si els meus germans de dotze i setze anys van viure aquelles vacances en aquell lloc, una mica aïllat, amb la mateixa alegria que ho vaig fer jo.

Deixàvem enrere el curs 1972/1973 i havia acabat 3r de primària amb un sobresaliente global. Calia complir amb les recomanacions del pediatre de facilitar-me un ambient tranquil i assossegat amb poques persones al meu voltant, sobretot abans, durant i després dels àpats, evitant aliments o begudes estimulants, per tal que, desganada, escardalenca i sac de nervis com era jo en aquell moment, aconseguís el desitjat i necessari augment de pes que no arribava mai. La teoria els pares ja la sabien; ara bé, en una casa amb sis fills, no sé si era possible oferir-me tanta tranquilitat. Ben mirat, crec que em va ajudar més a créixer tot aquell ambient que no pas la calma que recomanava el pediatre que segurament parlava des de la teoria i potser no tenir fills.  

Granollers de Rocacorba i, en especial, Can Perot, ocupen un lloc important en els meus records d’Aquells meravellosos estius.

Font prop de Can Perot

Aquella fantàstica piscina

Aquells meravellosos estius (III)

Unes vacances a Riells

Després d’aquells anys de glorioses i llargues estades d’estiu a Llongarriu, arribava el despoblament de les diferents cases de la Vall: el Tomàs (1966), el Xaravitx (1970)... A mitjan dels anys setanta marxaven els històrics masovers de Llongarriu i la casa entrava en un procés decadent irreversible que culminà l’any 1976, quan la família que hi visqué després de la marxa dels masovers de sempre van anar a viure prop d’Olot. Aquell trasllat ajudaria a aquell matrimoni gran a fer més suportable l’escolarització del seu noi que, mentre vivien a la Vall, havia d’estar intern a l’Escola Llar i a ells, enyorats permanentment de l’únic fill que havien tingut, les setmanes se’ls feien eternes.

Recordo que quan la casa va quedar deshabitada el pare va ser l’encarregat de tancar-la vam treure els mobles i hi vam deixar un petit equip casolà per poder menjar i dormir si ens calia alguna vegada. La casa fou tancada i barrada de la millor manera que un bon fuster sap fer. Res no hi valgué perquè fou destrossat tot, robat l’escon, dues calaixeres, dos llits, dues taules, roba i parament de cuina.

Amb aquest panorama tan desolador, a partir de l’any 1970 -uns anys abans del tancament definitiu de la casa pairal-, ja es veia que aquelles estades no tornarien mai més. Ens havíem de reinventar i trobar una altra manera de fer vacances, sabedors que les vivències que vindrien no omplien el buit que ens deixaria el tancament, ja de per vida, de la casa de Llongarriu.

Empesos per les circumstàncies i una mica per oferir un canvi d’aires a aquells tres marrecs que quan no teníem un all, teníem una ceba, l’any 1972, els pares, van llogar un apartament al sector de Riells i vam anar de vacances a marina.

Tot i que a casa érem més de muntanya, aquella no era la primera estada a la platja. Justament, jo mateixa vaig fer els primers passos l’any 1965 a Sant Feliu de Guíxols, sota l’atenta mirada del meu germà que, set anys més gran que jo, era l’encarregat de vigilar-me.

Tornem, doncs, a l’any 1972. El pare se’n cansava de seguida de la platja. Era evident que passar el dia esterrossat al sol no estava fet per ell. De manera que aquelles van ser unes vacances actives. Amb el camp base situat a Riells, combinàvem les estones a la platja amb les visites a llocs d’interès: les ruïnes d’Empúries i d’Ullastret, el Castell de Montgrí...

Recordo especialment una anada al port per veure l’arribada dels pescadors. De terra endins com sóc i poc avesada a les tasques de la mar, em va sorprendre l’arribada del peix, sobretot una tonyina de mida considerable. Jo que només havia vist la tonyina en llaunes -Que bién, que bién hoy comemos con Isabel-, vaig quedar molt sorpresa de la llargària d’aquell exemplar que observava mentre intentava comptar quantes llaunes se’n podrien omplir. Encara ara, quan ho explico a casa, pensen que exagero!

Aquell va ser un estiu a marina, un estiu d’aigua, sorra i sal; un estiu de menjars frescos a l’apartament que per uns dies va ser casa nostra; un estiu de visites turístiques; un estiu de descoberta de patrimoni natural, cultural i històric. Un estiu diferent.

Als tres petits de casa, aquell canvi d’aires se’ns van posar força bé i ens va ajudar a millorar el nostre estat de salut: a fer més lleus els refredats de l’hivern i a enfortir aquella pell que sempre teníem tan delicada. El pare ho va passar bé descobrint aquells indrets tan interessants com desconeguts. Ara bé, recordo que la mare l’últim dia va dir: hi hem estat molt i molt bé, però les properes vacances les farem en un hotel, encara que hagin de ser més curtes.. De manera que, en girar la clau, vam saber que aquelles haurien estat les darreres vacances que faríem en un apartament.

Quin llamp de tonyina! 1972

Ullastret, estiu de 1972

Vacances a marina, any 1972

Aquells meravellosos estius (II)

Estades a la Vall del Bac 

Asseguda en un pedrís al bell mig dels nou xiprers i a tocar de l’ermita, recordo aquelles llargues estades d’estiu. Són imatges en blanc i negre gravades en uns clixés mig velats, no tant pels prop de cinquanta anys que han passat sinó per la prompta edat que tenia quan les vaig viure. Són records que s’han reforçat gràcies a l’arxiu fotogràfic familiar i a tantes vegades que els he sentit explicar.

-Joaneeet: espanta’m les gallines! - deia quan sortia al prat després que la mare, amb penes i treballs hagués aconseguit que em prengués mitja tassa de llet amb un bocí de pa torrat. I és que no en tenia gens, de gana!

Aquella expressió,  més que un imperatiu, era una mena de cantarella repetitiva, fruit de la franquesa que teníem amb en Joanet, el masover de Llongarriu.

-Com hi ha món! –feia en ell, mentre batent els braços foragitava l’aviram que picotejava tranquil·lament pel prat de davant la casa. I és que se’n feia creus que aquella mossa -que no arribava als quatre anys- fos valenta per passar enmig de les vaques, per entrar al corral de les ovelles o per acondeir els porcs i, en canvi, tingués por de passar al costat de les gallines.

Eren estius de glorioses i típiques anades, fent part del trajecte amb taxi fins a Maibosc on ens esperaven les mules que traginaven el fato i els més petits a cavall per seguir el camí del bac.

Eren estius de calça curta i gorra de cotó; estius de llet de vaca i pa torrat; estius de llits amples i alts; estius de dormir de dos en dos entre rasposos llençols de fil.

Eren estius de caminar sobre el terra empostissat; estius d’anar a fer les necessitats a la comuna comunitària; estius de banys a la riera i compres a l’Hostal.

Eren estius d’anar de visita al Xaravitx i al Tomàs; estius de quina estirada que han fet aquesta mainadica; estius de que entrin, que seguin, que tallin i que mengin i estius de porrons de marsinada ben dolça i refrescant.

Eren estius de gaveta i paleta, de cuinetes i de fang; estius de vaques, porcs, mules i aviram; estius d’entrar al corral i alletar els xurmers; estius de forques i destrals; estius de genolls pelats i de cicatrius de per vida.

Eren estius de tietes solteres que es delien per cuidar-nos; estius de germanes grans enamorades esperant l’arribada del xicot; estius de visites de parents més o menys llunyans.

Eren estius de llargs capvespres a l’eixida; estius d’albirar alguna barca a la llunyania; estius de nits serenes i de cels estrellats; estius d’anar a dormir amb la llum d’una espelma.

Així eren aquells meravellosos estius que passàvem a Llongarriu, quan masies i casals de la vall eren plens de vida, força abans del despoblament rural de la nostra comarca i molt abans dels intents d’un repoblament que no acaba d’arrelar ni a cop de talonari ni a força de grans i inacabables projectes que, per més grans i inacabables que siguin, no són capaços de retornar la vida a la nostra estimada i enyorada Vall del Bac.

Eren els nostres meravellosos estius: estius a l’aire lliure, de traginar tot el dia i de no fer gaire res.

Arri Petita que el camí és llarg! 1969

Talaiant un xai xurmer. 1968

Aquells meravellosos estius (I)

Diumenge, 16 de juliol, el diari Ara ens oferia un monogràfic sobre les vacances que portava per títol “Aquells meravellosos estius”. Em va semblar un titular prou suggeridor com per pensar que aquell seria un exemplar de luxe, mereixedor d’una lectura en format paper en comptes de format digital.

A la fresca d’una espessa fageda que m’ajudava a suportar la calorada de mitjan juliol –que és quan toca fer calor-, em llegia el contingut d’aquell extra i ben aviat arribava a la conclusió que o bé el títol estava sobredimensionat o bé el contingut quedava una mica curt.

Entenc que “Aquells meravellosos estius” fa referència als estius de la nostra infància. Uns estius que tenen poc a veure amb els dels infants d’ara, igual que els nostres estius tenien poc a veure amb els que van viure els nostres pares.

Em sembla que tendim a mitificar les vivències d’antany que el pas del temps ha transformat amb records que s’acomoden a la nostra memòria i, amb l’ajuda de la capacitat d’oblidar allò que no ens agrada, acabem idealitzant el passat. 

No crec del tot en la sentència “qualsevol temps passat va ser millor”, per això, penso que potser la gràcia que amb el pas dels anys uns “estius vulgaris” s’acabin emmagatzemant a la nostra memòria com “aquells meravellosos estius” rau en la capacitat dels infants de fer vacances sense cap més finalitat que “fer vacances”, és a dir descansar, connectar amb la vida, passar-ho bé i plantar cara a l’estiu.

Una capacitat que es perd en algun moment del creixement, de manera que molts d’aquells infants, quan són adults tenen necessitat de fer vacances precisament per fer tot el contrari:  desconnectar i escapar (de la vida o de la rutina). I acaben vivint onze mesos de l’any anhelant arribar al període vacacional que sovint es converteix en uns dies estressants i feixucs que queden molt per sota de les expectatives que prèviament s’hi havien dipositat.

Potser senzillament és perquè Roberto Piumuni estava carregat de raó quan afirmava “Un nen és un lloc ben bonic per viure-hi”.

Amb aquesta entrada en clau de reflexió sobre les vacances, enceto una (mini)sèrie de relats sobre el que per mi van ser “aquells meravellosos estius”. Ho faig per reviure els records d’uns temps passats i amb l’esperança de poder protagonitzar, encara, molts més “meravellosos estius”, plenament conscient que ni aquells moments no es repetiran ni el temps em tornarà els companys de vivències que he perdut pel camí.

Bones vacances!

Una estampa d'aquell meravellós estiu de 1965

L’estiu que acaba

L’estiu s’acaba; l’estiu com a estació meteorològica i l’estiu com a període de temps que enllaça un curs amb l’altre, que comença amb una llista de propòsits i mil coses a fer, com si el temps, a l’estiu, donés més de sí. Potser passa justament al revés i la mandra, la calor i la deixadesa de les vacances fan que el temps no ens rendeixi gaire.

Enguany hem tingut un estiu una mica atípic. Per als que esperen amb candeletes la calor estival, aquest no ha estat un bon estiu: els dies plujosos s’han succeït i han estat pocs els dies de sol i calor; hem tingut fresca, aigua i llamps i trons per donar i per vendre.  

Ara bé, amb calor o sense, el que està clar és que l’estiu se n’està anant en orris; que això s’està acabant. El dia s’ha escurçat i la fosca de la nit ens arriba quan encara ens queda molt per fer. A la majoria, les vacances ja ens queden enrere, ens hi referim com a una cosa passada i ja fa dies que hem incorporat la rutina laboral al nostre dia a dia. No voldria pas que semblés que me’n queixo. Tal com van les coses, tenir feina és una gran sort.

Fer un gran viatge, vagarejar per casa amb l’únic objectiu de no estar pendent del rellotge, fer reformes domèstiques, esterrossar-se hores i hores al sol per tal de quedar amb la pell bronzejada o llegir aquells bons llibres que el ritme laboral ens priva són una petita mostra de les moltes activitats que hom pot fer per vacances. Ara bé, sigui quina sigui l’opció que hom ha pres, el que sí té l’estiu és que incrementa les hores de convivència domèstico-familiar. 

Doncs res, amb l’acabament de l’estiu, d’aquí a quatre dies aquest augment de convivència s’haurà acabat i tots i cada un de nosaltres tornarem als nostres quefers que ens privaran de pensar amb qui ens agradaria fer què, estalviant-nos els dubtes i les dilacions perquè la rutina omplirà les hores dels nostres dies. Potser ens rampellarem pel que hem deixat de fer o el que no ens ha sortit com havíem planejat i deixarem en stand by els desitjos incomplerts i els plans que no hem tirat endavant, sabent que afloraran novament (possiblement renovats) d’aquí a nou mesos quan siguem a les portes del nou estiu.

Vet aquí un gat vet aquí un gos, l’estiu del dos mil tretze s’ha fos. I vet aquí un gos vet aquí un gat, l’estiu del dos mil tretze aviat s’ha acabat.