Breus incursions a la normalitat (DSR-13)

Superada la sorpresa inicial que suposa rebre el diagnòstic d’una dolència, no ens queda altre remei que acceptar l’afectació en si i tots els aspectes que l’envolten (sentiment de solitud, pèrdua d’autonomia personal, canvi d’hàbits i de ritme...), així com trobar estratègies per minimitzar-los (bones lectures, bons entreteniments, aprendre a ser més autònoms, conèixer altres experiències...).

En el cas d’aquesta meva DSR, van passant els dies instal·lats en la rutina pautada. Una rutina tan necessària com monòtona i, tot sigui dit, a vegades una mica decebedora. Una rutina que omple bona part del dia i que em manté allunyada de la quotidianitat habitual. Una rutina que es trenca els dies en què em toca visita mèdica, tractament curatiu o alguna prova diagnòstica.

Seguint la premissa universal que regeix la curació de la distròfia simpàtico reflexa, aquesta rutina es basa principalment a fer “rehabilitació, rehabilitació i rehabilitació” i en paraules com paciència, constància o lluita, per tal d’evitar, sigui com sigui, pensar o pronunciar el mot “seqüeles”.

Hi ha dies en què aquesta rutina em concedeix petites treves i em permet fer breus incursions a la normalitat, podent mantenir així el contacte amb companys, amics i coneguts. Incursions que, si per una banda aporten una bona dosi de socialització, per altra banda, requereixen un esforç personal considerable per trobar els moments adequats per fer els exercicis pautats, ja sigui abans o després de l’activitat social.

Per sort dels qui treballen, el calendari porta impresos alguns dies en color vermell; dies en què familiars i amics disposen de més temps lliure per compartir o per fer alguna activitat conjunta. A l’hora de planificar aquestes activitats, però, cal una bona dosi de prudència per evitar triar-ne algunes que no siguin gaire favorables o que siguin massa agosarades i puguin conduir al desànim (això no ho puc fer) o produir fins i tot un sentiment de culpa (això no em va bé o això no ho hauria d’haver fet).

Aviat farà sis mesos que tot això va començar i sóc conscient que es tracta d’un procés lent que requereix paciència i una participació activa del pacient en el procés rehabilitador, però espero amb candeletes que, de mica en mica, es puguin anar normalitzant aquestes breus incursions a la normalitat.

Adriana, 25 de gener de 2018

DSR-13

1-O: uns fets, un documental i el llibre Operació urnes

Dimarts 9 de gener, el programa Sense Ficció de TV3 emetia el documental “1-O”,  un reportatge sobre els fets ocorreguts en cinc col·legis electorals el dia del referèndum sobre la independència de Catalunya. El programa va tenir una audiència de 1.135.000 espectadors, un 34,4 % de quota de pantalla.

Aquesta és la ressenya que TV3 feia del programa: El 6 de setembre del 2017, el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat la prohibició del govern central, l'1 d'octubre, en un dia plujós i en un ambient extremadament hostil, milers de persones van acudir als centres de votació. "1-O" és la crònica del que va passar en cinc d'aquests centres en un dia terrible i alhora inoblidable en què més de dos milions de persones van lluitar pacíficament per exercir el seu dret a decidir. Unes paraules que descriuen què es pot veure en el documental que explica com va ser aquella diada en els llocs de votació on hi va haver càrrega policial.

Avui a la nit, TV3 torna a emetre aquest doc i, tot seguit, el programa "Veus de l'1-O", que, tal com ha dit Xavi Rossinyol al Suplement de Catalunya Ràdio, el programa pretén complementar el documental amb nous testimonis (una trentena) i, amb una major perspectiva, potser ens podrà ajudar a entendre què va ser l’1-O i per a què va servir.   

Precisament el dia de la primera emissió del documental estava acabant de llegir “Operació urnes”, de Laia Vicens i Xavi Tedó, que es presentarà el dia 23 a la Casa de Cultura de Girona. Amb estil de crònica periodística descriu com va ser l’operatiu que va fer possible l’1-O: programes informàtics, sobres, paperetes i, sobretot, la compra, el trasllat, la custòdia i l’arribada de les urnes als col·legis electorals.

La lectura d’aquest llibre m’ha servit per entendre millor com va ser l’operatiu 1-O.  Els testimonis –sempre amb nom fictici- m’han fet pensar en aquelles persones -amb nom i vida reals- que sabia que hi estaven involucrades i que van passar la matinada amb força cangueli, sempre atents a les instruccions que rebien pel mòbil, treballant per tal que l’1-O fos una realitat.

M’agradaria reproduir alguns fragments del llibre:

“L’única manera que em porti bé amb gent d’altres partits és trobar un enemic comú superior, que en aquest cas és l’opressió de l’Estat” (pàg. 183-184). Aquesta frase, més enllà de sorgir de la necessitat d’unir-se per un objectiu comú, diu molt del caràcter català.

“El principal objectiu del dispositiu policial no és requisar urnes, sinó atemorir i escarmentar la gent” diu un testimoni (pàg. 176). Això va quedar palès el mateix dia 1 en què, després d’acollonir-nos, es van retirar i van permetre que la majoria de catalans poguéssim exercir el dret a vot.

De la Xina a Marsella. De Marsella al Riberal. I del Riberal cap a Catalunya. Amagades en magatzems, en trasters, en maleters, en pallers, en furgonetes. Com si fossin un objecte il·legal, centenars de persones van amagar 10.000 urnes [...] amb l’únic objectiu que aquell 1 d’octubre fossin sobre una mesa electoral. El camí no ha estat fàcil, però, per als implicats, la recompensa ha estat el viatge. Perquè tot i els nervis i les nits sense dormir, ha estat, com resumeix un dels implicats “la millor història de les nostres vides col·lectives”. Per al Lluís, a qui no agraden els reconeixements, “la recompensa més gran ha estat veure la gent votant.” Era a les seves mans.

L’1-O era el dia en què els ciutadans podíem acudir a les urnes per tal de respondre una pregunta tan simple com “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. El govern central (PP), amb l’ajuda de l’oposició (PSOE i Cs) va posar traves a tort i a dret per tal que aquest referèndum no se celebrés i va acabar prohibint-lo. Prohibir i intentar avortar amb violència la celebració del referèndum, però, no va servir per fer callar un poble que volia expressar la seva voluntat democràticament i pacífica. Perquè la màxima expressió de la democràcia és, precisament, posar una papereta dintre d’una urna.

El documental el podrem tornar a veure avui i del llibre, us en recomano la lectura.

Converses amb testimonis veterans (DSR-12)

Com he esmentat en altres entrades, la DSR és una dolència força desconeguda en molts aspectes: com s’agafa, com evoluciona, com es guareix... És per això que qui la pateix no pot quedar-se de braços plegats, ni en sentit figurat ni en sentit literal (una mica d’humor no ens hi farà cap mal!). Per això, a mida que van passant els dies, creix la necessitat i la inquietud per saber-ne més coses.

Fruit de casualitats de la vida, he pogut establir contacte amb dues persones que fa mesos que conviuen amb una DSR. Per discreció i sobretot per respecte, les mantindré en l’anonimat com si fossin els meus testimonis protegits. L’intercanvi d’experiències, amb una infusió ben calentona a les mans, ha estat més que agradable.

És evident que tres persones no arriben a ser una mostra significativa per fer un estudi (una mica més d’humor!), però sí que puc extreure algunes conclusions de les nostres converses.

1.    La premissa “rehabilitació, rehabilitació i rehabilitació” és universal i és vàlida a la medicina pública i a la privada, a la convencional i a les teràpies complementàries, a Catalunya i a altres països de la Unió Europea.

2.    Països com França i Alemanya reconeixen els beneficis terapèutics del termalisme i l’assegurança de salut sufraga les despeses i fins i tot el quilometratge. Aquí, tot i que no se n’acaba de reconèixer el benefici, no es desaconsella fer exercicis en aigües termals. Ara bé, cal tenir en compte que  per prendre un bany termal cal desembutxacar-se entre 18 i 25 €, a més de desplaçar-se per compte propi fins a les termes.

3.    La manera com els afectats expliquem què és la DSR varia una mica. Mentre uns parlen de compressió, calcificació o sobreexcitació del simpàtic, altres relacionen la DSR amb la teoria de l’evolució de les espècies: a la part més primitiva del nostre cervell ens ha quedat la reminiscència d’un mecanisme de defensa dels peixos que consisteix a deixar inactiu i de banda el membre lesionat i, d’aquesta manera, poder dedicar tota l’energia a les altres parts del cos, per tal de sobreviure.

4.    Vivim en un país medicalitzat i intervencionista. Mentre aquí es tracta la DSR amb fàrmacs i bloquejos simpàtics, en altres països pren molta més força la fisioteràpia i és fàcil tenir accés a terapeutes especialistes en cada part del cos que posen a l’abast del pacient un gran ventall de teràpies rehabilitadores.  

5.    Tot i que no hi ha un criteri únic, sembla que el reforç vitamínic pot tenir un paper important, ja sigui a base d’altes dosis de suc de taronja o de complexos vitamínics i minerals.

6.    Un aspecte en què els testimonis -més veterans que jo- coincideixen, és en la necessitat de mantenir la moral alta, evitar caure en el desànim i ser molt constant en la realització dels exercicis de rehabilitació.

Conversar amb bona gent sempre és enriquidor i, en situacions com aquesta, aprendre de l’experiència de persones que fa temps que hi peleien, encara més.

A mi m’ha anat bé conèixer altres maneres de veure, de tractar, d’afrontar i de viure i conviure amb la DSR, per això, com si es tractés d’una cadena de favors, aprofito per fer públic el meu oferiment a aquelles persones que es puguin trobar en una situació semblant.

Gràcies testimonis veterans!

Adriana, 9 de gener de 2018

DSR-12

Descoberta del TPO (DSR-11)

Tal com comentava en una altra entrada, un dels aspectes que més atabala en el cas de lesions i de la DSR és la pèrdua d’autonomia personal, fet que condueix a la necessitat de trobar estratègies que ajudin a superar-se i a no dependre tant dels altres. Avesats com estem a desplaçar-nos en cotxe, deixar de conduir suposa un gran handicap. És precisament aquí on entra en joc el protagonista d’aquesta entrada: el TPO.

Si fa molts anys havia estat usuària habitual del teibus, que ens servia per anar a la piscina quan fèiem vacances quilòmetre zero, he estat molt de temps sense utilitzar el transport públic urbà, per això, en parlo com a una descoberta.  

El transport públic olotí ofereix quatre línies de busos que permeten desplaçar-se dels barris al centre i viceversa, en la franja horària compresa entre les 7 del matí i les 9 del vespre. Cada línia ofereix un nombre de viatges diaris que oscil·la entre els 8 i els 12, de manera que, amb una freqüència d’entre 50 minuts i 1hora i mitja, és possible agafar un bus per fer el recorregut desitjat.

El servei ofereix bonificacions per a determinats col·lectius i targetes multiviatge còmodes d’utilitzar i fàcils de recarregar. Tres de les quatre línies passen per l’hospital nou. La quarta no hi porta, però hi ha la possibilitat de fer transbord, tot i que amb unes limitacions horàries que resten rapidesa i eficàcia al servei.

Deixant de banda la coincidència amb els horaris d’entrada i sortida d’escoles i instituts i els dies de mercat setmanal, el servei sembla sobredimensionat. El microbús que puja a Sant Pere Màrtir mereix una menció especial tant per la familiaritat que s’hi respira com per l’entatxonament dels usuaris que tornen de mercat.

Pel que fa a les parades, cal dir que algunes consisteixen només en una banderola i un banc de fusta, a la intempèrie, que necessitaria unes quantes capes de pintura. Faré un especial esment a la remodelació de la parada de l’antic hospital en què s’ha eliminat l’aparcament del bus, eixamplant la vorera -que ja era molt ampla- i situant uns testos, de mida descomunal que treuen visibilitat a la parada.

Tot i que el parc mòbil necessitaria una mica més de manteniment (neteja i renovació de l’entapissat) i alguns usuaris una mica més de civisme (al terra hi ha tiquets, xiclets...), els busos verds són prou còmodes. I dic els verds, perquè en algunes ocasions fa el trajecte un bus blau que és força tercermundista.

Com a bon hereu del tren d’Olot, el TPO surt quan vol i arriba quan pot, sobretot els dies de mercat en què se’n veu una per complir amb els horaris fixats per l’empresa concessionària.

Amb les seves qualitats i els seus defectes, el TPO és prou bon mitjà per a les persones assídues als serveis del nou Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa. 

Adriana, 2 de gener de 2018
DSR-11

Pocs usuaris del bus a quarts d'una del migdia

Nova parada de l'antic hospital