Ruralisme amb mirada de dona

Avui publico en aquest blog el text que vaig escriure el mes d'abril sobre llibres que parlen del món rural i que són escrits i/o protagonitzats per dones. Aquest article va ser publicat a El Brull, Revista de Montagut i Oix, núm. 46 - Abril 2024.

* * * * * * * * * *

"El paper de la dona al món rural ha anat més enllà
de les tasques domèstiques, administratives i de suport [...]
Elles hi han viscut i n’han viscut, malgrat les discriminacions territorials
i, especialment, per raó de gènere.

* * * * * * * * * *

Hauríem de recular uns quants anys per veure l’Alta Garrotxa poblada. L’aspecte de les masies parla per si sol i, com més ens allunyem de les zones habitades i ben comunicades, més  temps hem de retrocedir per recordar-les amb vida.

Abans de l’èxode rural de les zones de muntanya, els senyals que indicaven que en una casa hi havia vida podien ser el fum sortint de la xemeneia, la netedat dels marges del camí i del quintà, la roba estesa, l’hort en funcionament... però, sobretot, la mestressa -generalment masovera- feinejant pels defores.

Recordem amb afecte dones com la Maria del Ripoll, la Margarida de la Quera, la Montserrat de Costejà o la Marieta de Ca l’Anton fent petar la xerrada amb alguns dels excursionistes que passaven per casa seva pels volts dels anys setanta del segle passat. Gràcies al testimoni que alguns d’aquells muntanyencs ens han deixat en les seves cròniques, hem sabut que, enmig d’altres enraonies, elles, com qui no vol la cosa, els explicaven algun costum interessant, mentre s’eixugaven les mans amb el davantal.

De fet, per a molts de vosaltres, veure una casa de pagès habitada era el més habitual perquè ho teníeu al costat de casa. Tips de veure-ho! Com passa sovint, de tant familiar com ens és una cosa o un costum, no hi donem la importància que té. Aquest seria el cas del paper de la dona en el món rural: sempre hi ha sigut, però mai s’ha donat a la seva presència la rellevància que realment ha tingut. 

El paper de la dona al món rural ha anat més enllà de les tasques domèstiques, administratives i de suport. Elles han estat les encarregades de la conservació i la transmissió de coneixements als fills, contribuint així a evitar -o a retardar- la pèrdua constant de ramaders i de coneixement de l’ofici. Elles hi ha viscut i n’han viscut, malgrat les discriminacions territorials i, especialment, per raó de gènere.  

Ara que ha passat Sant Jordi i tots tenim recent el bon propòsit de llegir una mica més, voldria ressenyar uns llibres que parlen de dona i ruralisme de muntanya, per si us ve de gust llegir sobre aquest tema. Les principals protagonistes en són les dones, bé perquè han crescut a pagès i s’hi han quedat a viure, bé perquè n’havien marxat i hi han tornat, bé perquè n’han fet algun estudi o bé perquè se n’hi han anat a viure des de la ciutat. Són llibres de molt bon llegir i que ens conviden a reflexionar sobre el model de gestió rural i les seves mancances.

Dones de la muntanya, de Federica Ravera i Martina Manyà (Pol·len Edicions, 2022). És un llibre gràfic que recull el resultat d’un estudi sobre ruralitat i feminisme a muntanya, sobre el rol de la dona en la conservació de l’ofici i els reptes que els cal superar en el món rural d’alta muntanya. En ressalto una afirmació: Lluny de ser una qüestió merament folklòrica, reconèixer aquesta funció de transmissió [de la dona] és donar un lloc a la dona pagesa, baluard d’identitat i de continuïtat del món rural pagès.

Ruralisme. La lluita per una vida millor, de Vanessa Freixa Riba (Ara Llibres, 2023) s'hi parla de la necessitat de ruralitzar la societat, de reduir el consum, de conèixer la procedència d'allò que consumim i de cuidar l'entorn que ho produeix. Hi trobem reflexions com aquesta: Vaig haber de marxar lluny per veure a través dels ulls dels altres, a través de la meva vivència, l'excepcionalitat del ruralisme.

La noia de les ovelles pigallades. Anna Plana, una pastora a contracorrent als cims del Pirineu, de Laura Gordó Pérez (Cossetània Edicions, 2020). S’hi narra l’experiència vital de l’Anna, una noia empordanesa que decideix establir-se com a ramadera al Pirineu. La seva estima per la seva feina i el seu ramat la porta a dir, adreçant-se a les ovelles, coses com aquesta: Us cuidaré tant com sàpiga, i a vosaltres, les parides, no us penso treure els fills fins que almenys tinguin 60 dies.

Una vida a les muntanyes, d’Abraham Orriols i Garcia (Ara Llibres, 2023). Llibre sobre la Marina Vilalta, la pastora més vella de Catalunya que, amb prop de cent anys, continua treballant i que l’any 2022 va rebre la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva dedicació. Quan l’autor li explica que vol fer un llibre sobre la seva vida, ella reacciona amb aquestes paraules: I un llibre, dius? Jo no n’he llegit mai cap perquè no puc. I a qui han d’interessar tantes pàgines sobre mi? Em sembla que no m’ho mereixo, he fet el mateix que fèiem tots abans.

Aquests llibres amaguen històries boniques i ofereixen un reconeixement a les dones de pagès i la seva labor en la salvaguarda i transmissió dels coneixements del ruralisme. I són tan interessants com necessaris.

Que gaudiu de la lectura!

Adriana Llongarriu

Sant Feliu de Guíxols després de llegir "Una família"

Llegir el llibre Una família, del santguixolenc Toni Sala, m’ha fet garbellar el calaix de la memòria on servo els records de Sant Feliu de Guíxols. A través de la història de la seva família -o més ben dit, de les seves famílies, la Sala i la Isern-, amb descripcions acurades i llenguatge planer, narra la història de Sant Feliu de Guíxols en el darrer quart del segle XX i l’inici del turisme tal com el coneixem actualment. Amb alguna intimitat i explicacions del tracte que rebia dels membres de la seva família, ens recorda la pluralitat de les relacions personals i familiars.

Durant molts anys, la nostra família passàvem les vacances d’estiu al casal de Llongarriu, a la Vall del Bac. Tot començava amb l’anada amb mules des de Maibosc a Llongarriu, aquelles “glorioses anades a la Vall del Bac” tal com les anomenava el pare.

El pare no era gens de platja i la mare, si ho era, no ho manifestava gaire. Desconec per quin motiu, l’any 1965, vam anar a passar uns dies a Sant Feliu de Guíxols. Penso si no va ser per alguna recomanació mèdica: fos per alguna malaltia infantil o pel dolor del pare. El fet és que uns parents d’una nostra tia tenien un pis a Sant Feliu i ens el van deixar o llogar, detall que desconec.

En aquell moment, una servidora tenia poc més d’un any; concretament tretze o catorze mesos. Així doncs, el que recordo d’aquella anada és allò que me n’han explicat i el que he pogut endevinar gràcies al parell de fotografies que en guardaven els pares.

Diuen que vaig tardar una mica a caminar i que em desplaçava per terra, a base de cops de cul i de cames. El meu germà -que aquell estiu tenia vuit anys acabats de fer- m’explica que ell m’ensenyava a caminar i que va ser precisament a Sant Feliu on vaig fer els primers passos tota sola; “em vaig deixar anar”, que és com se’n deia de començar a caminar.

Suposo que la resta de l’estiu el vam passar a la Vall del Bac, ja que allà hi teníem la casa en funcionament, amb el corresponent parament i amb les ties “solteres” que hi devien passar l’estiu. Elles oferien a la mare quatre braços disposats a ajudar-la a tenir cura de nosaltres, sobretot dels tres petits. M’imagino doncs, que abans d’anar a marina devíem haver passat tot un mes a la Vall del Bac, ja que, tot i que a Olot les vacances se solien fer al juliol, al pare -que regentava una distribuïdora farmacèutica- li tocava fer les vacances a l’agost, tal com feien els de Barcelona.

1965. Tots els germans i olotins coneguts que
vam trobar a Sant Feliu de Guíxols

Tal com he dit, la meva edat primerenca fa que d’aquell estiu no en recordi res. Per les fotografies, veig que les tres germanes grans, amb 15, 13 i 10 anys ja eren unes pollites; mentre que els tres petits, amb 7, 4 i 1 anys, érem unes criatures. Tot i que en Toni Sala encara no havia nascut, els Sala i els Isern sí que vivien i treballaven a Sant Feliu. Qui sap si algun dia ens vam creuar.

Van haver de passar dotze anys abans no tornés a passar uns dies a Sant Feliu de Guíxols. Aquella vegada va ser com a invitada de la meva germana gran i el seu marit, que ja tenien una filla. La família del meu cunyat hi tenien un bloc d’apartaments al carrer dels Especiers, es deien “Apartaments Tura” i, en honor a la patrona olotina, tenien una capelleta en una de les cantonades de l’edifici amb una marededeu del Tura. Aquell any hi vaig passar uns dies de vacances i, tot i que potser en alguns moment els donava un cop de mà amb la nebodeta, he de dir que hi estava com a convidada, anant amunt i avall amb ells: a la platja, a menjar un gelat, a les atraccions, a casa d’alguns amics o a menjar a fora. En Toni Sala devia voltar pels carrers de Sant Feliu, potser fent algun encàrrec pels pares o pels avis. L’estiu per als hotelers era temps de feina i calia ajudar a casa des de petits.  

La propera vegada que vaig tornar-hi a fer estada, també va ser amb la germana gran, cunyat i neboda. Aleshores ja tenia setze anys i una experiència com a mainadera, adquirida i demostrada l’estiu anterior. Quan dic que ja tenia experiència com a cangur és perquè l’estiu anterior m’havia passat el mes d’agost en un apartament a Platja d’Aro, que la meva germana i el meu cunyat compartien amb una altra parella amb un fill. De manera que tenia cura d’un nen i una nena de tres o quatre anys, sobretot quan les dues parelles sortien a sopar, als migdies quan els infants un cop dinats a la platja havien de fer la migdiada i quan a la tarda sortíem a passeig o aprendre alguna cosa. Potser aquest darrer cas, eren ells que em feien de cangur, ja fos convidant-me a berenar, a fer el gelat o pagant-me un tiquet per pujar a les atraccions. 

Així doncs, amb setze anys, vaig tornar a Sant Feliu com a mainadera. Aquell any ja hi tenia dues nebodes: una de vuit mesos i l’altra de quatre anys i mig. Aquell estiu, ens vam repartir la feina amb la meva germana Marissa, quatre anys més gran que jo. A totes dues ens anava bé treballar a canvi de l’estada i, sobretot, a canvi d’uns diners que ens servirien per les nostres despeses, el que a casa en deien “els mals gastos”. Encara faltaven un parell d’anys perquè en Naranjito (mundials 1982) entrés en escena, moment en què -segons l’autor- a la Costa Brava hi arribaria el turisme de masses i els Sala Isern decidirien construir el nou hotel a la Vall d’Aro.

La veritat és que aquella feina d'estiu em va anar bé. Lluny de sentir-me explotada, considero que em va enriquir. Em va ajudar a espavilar-me; vaig aprendre a portar un ordre, a adaptar-me a una nova rutina, a adquirir una responsabilitat de persona adulta. I uns quants anys més endavant, quan vaig ser mare, vaig veure que també m’havia preparat per a la cura dels infants.

Les meves breus estades a Sant Feliu van ser suficients per adonar-me que a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, les aigües de Platja d’Aro i de la Conca eren molt més netes que les de Sant Feliu on, la proximitat del port amb la platja feia que l’aigua sovint fos bruta, amb unes partícules grises -una mena de cendra greixosa- que feien poc aconsellable banyar-s’hi. És per això que molts estadants de Sant Feliu s’anaven a banyar a altres poblacions costa amunt.

A Sant Feliu, però, s’hi vivia bé: era un poble tranquil i amb tota mena de serveis: mercat, peixateries, consultori mèdic, transport públic... i bons restaurants. Però l’ambient de bars i discoteques, per a joves -i no tan joves- era a Platja d’Aro. No és pas estrany, doncs, que els Sala Isern escollissin la Vall d’Aro a l’hora de muntar el seu negoci. Potser en aquella família -com en tantes d’altres- es vivia d’esquenes als sentiments, però si una cosa cal reconèixer dels Sala Isern és la visió de futur i l’emprenedoria.

2021. El Casino dels nois,
una freda nit de gener 

Sant Feliu conserva alguns edificis emblemàtics, dels quals vull destacar el popularment conegut com el Casino dels nois, edifici modernista (amb elements de medievalisme fantasiós i neo-mudèjars), construït la segona meitat del segle XIX com edifici social de la societat “La Constància”, d’aquí el seu altre nom: el Casino La Constància. Caminant pel passeig de Sant Feliu hom no pot evitar veure el Casino. L’edifici, restaurat i ben conservat -per fora i per dins-, crida l’atenció. És per això que quan, en una de les nostres anades hivernals a marina, ens deixem caure a Sant Feliu, sempre acabem anant a fer un toc al Casino.

A partir d’ara, quan passegi per aquesta població costanera, en tindré una visió una mica més àmplia, en recordaré algunes anècdotes i algunes gestes de l’avi Isern que -segons l’autor del llibre- va fer possible que es conservés el Casino.

Si algun moment o altre, la vostra vida, com la meva, ha tingut alguna cosa a veure amb la població ganxona, no dubteu a llegir Una família, de Toni Sala. Penso que us pot agradar.

 Adriana, 24 de juliol de 2022

2021. Un vespre d'hivern a la
platja de Sant Feliu de Guíxols

Una visita als nostres orígens (II)

Si en l’entrada anterior Una visita als nostres orígens (I), parlava del llibre “Llongarriu de la Vall del Bac” i d’en Joan Longarrriu, el primer Llongarriu que tenim documentat per mitjà d’uns capítols matrimonials signats el desembre de 1576, avui és el torn dels indrets d’on procedim.

Aquest estiu he tingut la possibilitat de visitar dos dels llocs que s’esmenten al llibre del pare, com a referències dels orígens dels Llongarriu.

Vilallonga, Villelongue o Vilalonca

L’actual poble de Villelongue o Vilalonca (en occità gascó) es troba situat al districte d’Argelès-Gazost, al departament dels Alts Pirineus. El seu nom és derivat del llatí, fet poc freqüent en els pobles del voltant, els noms dels quals són derivats del Bigourdàn, dialecte local de l’Occità. Aquest nom es deriva d’una pairalia situada a la part baixa del poble, en una zona coneguda com “Les Longues”. Qui sap si això també té a veure amb l’origen del nostre cognom.

En el seu terme s’hi troben alguns monuments destacables: l’església de Sant Martí, la capella de Santa Caterina, al veïnat d’Ortiac, Sant Orens en Lavedan, antic monestir, ara en ruïnes, així com nombrosos molins al llarg del riu Isaby

L’any 2012 s’hi comptaven 294 habitatges, dels quals aproximadament un 60% eren vivendes principals, un 35% segones residències i un 4% allotjaments turístics (Vikipedia). Ara bé, per l’ambient que es veia al poble, crec que actualment els allotjaments turístics i les segones residències deuen superar amb escreix les primeres vivendes. Pel poble hi passen uns quants senders senyalitzats per fer a peu.

En la visita que hi vam fer ens va sorprendre el contrast entre algunes cases molt velles o abandonades i altres molt arranjades amb uns jardins frondosos i molt ben cuidats. El veïnat d’Ortiac (molt petit) es troba en una situació privilegiada amb vistes sobre el poble i la vall; la seva ermita, de Santa Caterina, que conserva un petit retaule original, és una preciositat.

Una curiositat que vam veure al poble és un dispensador de pa, suposo que de les típiques i poc agraciades “baguettes” que són tan populars com consumides al país veí.

El Llac d’Isaby

Es troba situat a uns 1.500 m d’altitud, envoltat d’uns quants cims: Pic de Barran (1.982 m), Soum de Siarrouse (2.018 m) i Pène Lounque (2.321 m), i a l’oest i relativament a prop del Midi de Bigorre (2.877 m). És un indret concorregut per pescadors i excursionistes i, a l’hivern, pels amants de les rutes amb raquetes de neu.

Tot i que hi ha camins que hi pugen des de Villelongue, actualment, el seu principal accés és des d’Hautacam, una estació d’esquí situada a la cota 1.560, coneguda també pels amants del ciclisme perquè hi ha finalitzat diverses vegades alguna de les etapes del Tour de França.

Pel que sembla, la pujada a Hautacam ofereix unes vistes espectaculars sobre la Vall d’Argelès-Gazost i la passejada fins al Llac d’Isaby, unes panoràmiques fantàstiques dels cims que l’envolten. Dic “pel que sembla”, perquè vam ensopegar amb no gaire bon temps i vam fer aquest passeig sota una espessa boira pixanera, que ens va deixar ben molls i no ens permetia veure més enllà del bestiar que pasturava en aquell tocom.

En resum, una passejada d’uns 8 km entre anada i tornada, molt fàcil i apta per a tothom, ja que té molt poc desnivell (150 m). Això no obstant, nosaltres vam tenir sort de portar el GPS i seguir el track, perquè amb tanta boira potser no l’hauríem trobat.  

La boira i la humitat em van fer pensar en com de dures devien ser les condicions de vida dels pagesos d’aquella zona, sobretot a l’hivern, més de quatre-cents anys enrere. Per això, tal com va fer el pare en el pròleg del llibre, vull dedicar un afectuós record als meus avantpassats, perquè cal recordar els orígens per mantenir la identitat i perquè som el que som gràcies a allò que van ser i allò que van fer els nostres antecessors, gràcies a les nostres circumstàncies i als aprenentatges que hem fet pel camí.  

Poc es podien imaginar, els vells Longarriu -en Miquel i la Joana-, la fortuna que faria el seu fill Joan instal·lant-se a la Vall del Bac, una de les valls més idíl·liques del Prepirineu, on han nascut, crescut i viscut onze generacions. Com no es podrien imaginar ni la gran descendència que tindrien ni que entrat el segle XXI, encara ens recordaríem d’ells.

Molts anys de recordança!

Un carrer de Villelongue

Entrada del poble per la part superior

L'església de Sant Martí

Cementiri de Villelongue

Veïnat d'Ortiac amb l'ermita de Santa Caterina

Ermita de Santa Caterina d'Ortiac (en obres)

Retaule original esculpit en fusta

Veïnat d'Ortiac, un bon mirador sobre el poble i la vall

Un raconet d'Ortiac

 

Ovelles pasturant camí del Llac d'Isaby

El Llac d'Isaby sota la boira

Una visita als nostres orígens (I)

Abans de parlar de la visita als nostres orígens vull situar una mica aquest títol. Per fer-ho he d’explicar una de les obres que formen part del llegat que ens va deixar el pare, en Ramon Llongarriu i Monsalvatje.

El llibre “Llongarriu de la Vall del Bac”

Quan per manca de salut fou alliberat de les seves obligacions laborals, va dedicar moltes hores a l’estudi de la nostra nissaga. Per fer-ho va visitar arxius parroquials, sol o acompanyat d’alguna filla, del fill o d’algun gendre. En uns es va pelar de fred, en altres va quedar cobert de pols o va aconseguir documents il·legibles. Al seu costat sempre hi va tenir la mare que, pacient com era, el devia esperar les hores que fes falta.

La seva constància i el seu interès van fer que pogués fer un arbre genealògic tant extens que se’n va veure una per plasmar-lo en uns fulls de paper grans com uns llençols. I és que havia reculat fins al darrer quart del segle XVI. Aviat és dit! L’única nora dels pares va tenir un paper important a l’hora d’elaborar aquest arbre genealògic, d’ajudar el pare a contactar amb alguns arxius o a interpretar i transcriure documents.

Els dotze fills dels pares -els sis que van tenir i els sis que els hi vam portar-, vam considerar que allò que havia estat capaç de fer no podia quedar en un munt de papers difícils de consultar. I així, aprofitant un enllitament del pare per culpa d’una malaltia músculo-esquelètica, vam decidir posar fil a l’agulla per tal de publicar aquell recull.

Faríem una edició familiar que no es vendria i n’assumiríem el cost i la feina de transcriure els seus manuscrits. Així va ser com el dia 2 d’abril de 1994, sortia a la llum “Llongarriu de la Vall del Bac”, una publicació concebuda com un carinyós record als nostres avantpassats i testimoni d’uns temps i unes formes de vida ja pretèrits. És per voler de l’autor, un obsequi dedicat als integrants de la nissaga (pàg. 9).

Es tracta d’un llibre de dues-centes trenta-cinc pàgines, dividit en dotze capítols, corresponents a altres tantes generacions que recull la història del cognom Llongarriu des de l’any 1576 fins al moment de la seva publicació.

Una aspecte que atorga valor a aquesta obra és el fet que l’arbre genealògic s’acompanya d’escrits sobre tractes, costums, anècdotes o fets singulars: un casament a Roma per poders, un projecte frustrat d’una indústria de productes químics, moviments ramaders, inventaris forestals, contractes de bosc, plets entre veïns o una mort d’accident (pàg. 163).

Com veurem més endavant, el primer Llongarriu va venir de Vilallonga (Villelongue o Vilalonca)  i es va casar amb una garrotxina, alguns dels hereus que el van succeir es van emmaridar amb dones del mateix territori i altres, amb dones vingudes de diferents indrets: des del Pirineu fins a l’Empordà. Unes i altres, però, es van avenir a viure en aquella pairalia i s’integraven, visitaven i es preocupaven per la gent de la Vall del Bac. Tant fou així que el pare recull l’anècdota d’una masovera que li digué a la mestressa: Ens agrades perquè ets tan pagesa! (pàg. 225). Quin orgull ser la néta d’aquella dona que sabia esfer-se amb els masovers i masoveres d’aquella heretat!

Habitants i estiuejants de Llongarriu

D’on venim?

El llibre comença així: El primer Llongarriu que tenim documentat és en Joan Longarriu, per mitjà d’uns capítols matrimonials jurats i firmats el 14 de desembre de 1576 pel seu matrimoni amb una pubilla del veïnat del Corb, a les Preses. Més endavant hi diu: I Joan, d’on era? [...] Dels capítols matrimonials se’n desprèn que Joan Longarriu, escrit amb ela i no amb la ella actual, era fill de Miquel Longarriu, pagès del lloch de Vilallonga, del Bisbat de Tarbes del regne de França, i de madona Joana [...] Ell formà part de la corrua d’immigrants que a partir de mitjans segle XVI entrà a Catalunya en busca de treball o fugint de les lluites religioses desencadenades entre catòlics i protestants (hugonots) [...] (pàg. 15)

El pare va arribar a saber que una família Longarriu havia viscut fins al segle XVIII al poblet de Vilallonga, del bisbat de Tarbes, prop d’Argelès-Gazost i que el cognom es va trobar escrit en la forma llatina “Longarribo”.

Pel costum ancestral que els cognoms abans de ser-ho havien estat el nom d’una casa que solia indicar-ne la situació, “Lonc” i el seu femení “Lonca” signifiquen el long o longue francesos i “Arriu” significa el “rivière” o “ruisseau” francesos, o sigui, els riu o riera en català. Resulta doncs, que devia ser una pagesia situada prop del riu. A Vilallonga n’hi convergeixen dos de rierols, el més important dels quals és el que fa de desguàs del Llac d’Isaby (pàg. 14).

Aquestes són les principals dades dels orígens del primer Llongarriu. Més endavant en l’apartat La llunyana Vilallonga occitana, el pare té un afectuós record pels dos vells Longarriu, Miquel i Joana, que van romandre a la pagesia gascona, prop del torrent d’Isaby. Aquests són els venerables genearques de la família, identificats documentalment, baldament quedessin sols després que els fills tramuntessin el Pirineu per establir-se i prosperar en la Catalunya desmantellada del segle XVI. Prop de l’idíl·lic riberal els imaginem acomiadant els fills amb la mà aixecada com per donar-los-hi l’última benedicció. Com els patriarques. (pàg. 30)

Així doncs, sembla que els nostres orígens es troben al poblet de l’actual Villelongue i, concretament, vora de les aigües del ruisseau d’Isaby, desguàs del llac que porta el mateix nom i que passa per aquest poblet.

 

Llongarriu, a La Vall del Bac

Continuarà...

Seguim amb les lectures “simpàtiques”

Si fa un parell d’anys m’haguessin dit que actualment em trobaria en una situació laboral, personal i social com la que estic travessant ara mateix no m’ho hauria volgut creure. És del tot inimaginable que una intervenció per resoldre un problema d’inestabilitat a una espatlla i la posterior immobilització puguin ser l’origen d’un desordre com el que m’acompanya. Encara ara, vint mesos després d’aquell 4 d’agost de 2017 que entrava a quiròfan per resoldre el meu problema, me’n faig creus que continuï aquesta situació.

Tot i que passo un dia a dia més aviat tranquil, he de reconèixer que em costa de pair, sobretot quan començo a fer-me preguntes com què més podria fer?, a qui em podria adreçar? o en mans de qui podria estar la solució?. Preguntes recurrents, que alguns dies afloren, neguitegen i que sembla que no tenen una resposta aparent, fàcil de deduir o mínimament creïble. No ho entenc jo i, pel que vaig veient, no ho entén el meu entorn –proper, mitjà o llunyà- que no saben si parlar-me’n o què dir-me. No els ho retrec, ans al contrari, els entenc.

En aquesta situació, una bona lectura ajuda, distreu i fa de més bon passar els dies fins a la propera visita, entre inspeccions o aquest dia a dia tant diferent del que era habitual. És per això que ara llegeixo com no ho havia fet mai, ja sigui per tal d’omplir els buits, per ser més pacient o per fer de més bon passar les hores de cansament, mentre avanço cap a un final, ara per ara, desconegut.  

Avui, doncs, comparteixo amb vosaltres una nova selecció de llibres simpàtics, que m’han agradat, “m’han enganxat” i llegir-los m’ha distret molt. Tant de bo us agradin tant com a mi! 

Els camins de la llum (Coia Valls). És la història novel·lada de la vida de Louis Braille, que als tres anys, va patir un accident i posterior infecció que li van provocar una ceguesa total i irreversible. Als deu anys ingressa en una institució nacional per a nois cecs. La seva inquietud i les ganes d’aprendre el porten a conèixer, estudiar i polir un mètode que es convertirà en el sistema universal de lectura per a invidents.

El llibre intercala capítols de les memòries que en Louis escriu en un sanatori de Vichy, on passa una temporada per recuperar-se de la tuberculosi, amb la narració del dia a dia: la infància a Coupvray, poble natal on vivia la seva família i on va patir l’accident, els anys a la institució per a cecs de París –primer com a alumne i després com a professor-, i la seva relació amb els companys i amb la Margot, “els ulls de l’escola”.

Un llibre de discapacitats i habilitats diferents. Un llibre sobre persones que al segle XVIII eren tractades sense tenir en compte els seus drets i les seves capacitats i acabaven arraconades fent de la mendicitat el seu modus vivendi.  

Una història commovedora d’un personatge valent i decidit. Formació, educació i en el fons, justícia, és allò que aconsegueix Louis Braille, obrint als invidents una porta a la cultura i al coneixement, potser sense ser conscient de la petjada que deixaria el seu pas per la vida.

Tot i saber de lectores properes que llegien novel·les de Coia Valls, jo no n’havia llegit mai cap. Ara ja puc dir que en llegiré altres títols.

L’aroma del temps (Núria Pradas). És un relat de ficció sobre la història de la indústria del perfum, a través de la vida de en Pablo Soto, perfumista i home nas. Segons l’autora, la novel·la barreja alguns personatges reals amb altres de creació pròpia, i uns i altres esdevenen personatges literaris perquè entren al món de la ficció. 

Si el protagonista és Pablo Soto, els escenaris són Barcelona, París i Grasse (a la Provença), coneguda com la capital dels perfums. El relat se situa al període d’entreguerres del S. XX, on els personatges viuen segons la classe social on s’ha tingut la sort o la dissort d’haver nascut.

Aromes, perfums, amors, desamors i glamur se succeeixen en el relat i el desenllaç d’una novel·la atractiva per llegir amb tranquil·litat i gaudir de les escenes, els personatges i alguns aprenentatges com l’home nas, les fases d’un perfum (fons, cos i sortida), la mouillette o la creació del Chanel nº 5.   

El tumor (Toni soler). L’autor ens parla, en primera persona, de com va viure la mort del seu pare. A partir d’una mirada interior i unes reflexions personals, recorda aquell adolescent que era quan va perdre el pare i que, en certa manera, es va negar el dol. Ho fa amb un llenguatge molt planer i en un relat en què hi són permesos un cert desordre i algunes repeticions.

El tumor és un llibre sobre la mort i la pèrdua, i fa pensar en com de necessari és el dol després de la mort d’una persona propera. L’autor es lamenta de no haver-se acomiadat del pare en vida i aprofita per fer-ho ara, per alleugerir-me, per mirar la realitat amb una mirada més encesa, i dir-me a mi mateix que sóc viu.

Com a curiositat, voldria esmentar la sensació que descriu quan, uns anys més tard, després de la mort de la mare, es va sentir orfe del tot: És inevitable caure en un cert abisme existencialista quan la generació anterior desapareix i tu, encara que només en tinguis trenta-tres, esdevens el següent a la llista d’espera”. Aquest paràgraf m’ha recordat que el meu pare, en un llibre d’edició familiar i limitada, va descriure aquest sentiment amb un cert paral·lelisme i amb aquestes altres paraules: “la mort dels pares ens convertí, de cop i volta, en els grans de la família. És una sensació com si, sobtadament, haguessis envellit prematurament.

Que tinguem bona lectura i que no ens faltin mai una bona companyia, una bona salut, uns bons paisatges i uns bons llibres!

Adriana, 26 de març de 2019

DSR – 45