N’estem fins al Sudeck!

Porto unes quantes entrades d’aquest blog parlant de la DSR o Sudeck. Potser m’hauré de plantejar fer una secció de caire monotemàtic. Hi ha poques pàgines personals que en parlin, tant de bo hi hagués moltes més persones diagnosticades que expliquessin la seva experiència!

En els més de deu mesos que fa que hi convisc he passat estones de tot: de millora i d’empitjorament i, per tant, d’ànim i de desànim. Jo mateixa he trontollat en més d’una ocasió i he dubtat més d’una vegada sobre si estem fent tot allò que s’hi pot fer. Aquests dubtes personals no me’ls he quedat per mi, sinó que els he plantejat als professionals que em tracten, exposant-los tot el que noto que em passa, mentre els faig infinites preguntes, algunes de resposta relativament fàcil i d’altres de més mal respondre. Ells m’atenen, em tracten i em contesten tot el que poden. No han dubtat a derivar-me a un hospital de referència, cosa que els agraeixo. I, més lluny de casa, he trobat uns experts que també tenen els seus dubtes.

En més d’una ocasió he notat que el meu entorn proper també trontollava. Sense acabar-ho de dir, es qüestionaven –igual que jo mateixa- si ens hauríem de moure més. Una mica per això i, sobretot, per la meva inquietud, hem visitat altres professionals en busca d’altres opinions o d’altres remeis per guarir aquesta dolència que ens crèiem que era tant minoritària. Les consultes més enllà han anat bé i alhora no hi han anat gaire. A veure si ho sé explicar: la part positiva és que ens han confirmat que el tractament que rebo és correcte i que no hi ha cap error mèdic ni en la causa ni en el diagnòstic ni en el tractament; la part negativa és que confirmar que fem el que hem de fer tanca les portes a una solució clara i immediata. Tots i cada un dels professionals consultats opinen el mateix i, de les seves paraules se’n desprèn que és una dolència desconeguda, però que no és tan minoritària com sembla.

Buscant i rebuscat he trobat informació, però com he dit altres vegades, no hi ha gaire res publicat i la majoria de pàgines estan fetes a base de copiar i enganxar. La dificultat de no saber idiomes em priva d’entendre alguns webs de països europeus que comparteixen informacions força interessants (Sant Google m’ha ajudat a fer-me’n una vaga idea). Continuaré llegint i aprenent a veure si en trec res més en clar.

A començaments d’aquest any publicava l’entrada Converses amb testimonis veterans on deia és evident que tres persones no arriben a ser una mostra significativa per fer un estudi. En aquell moment encara estava sorpresa pel fet d’haver trobat dos afectats més. Malgrat l’adjectiu “Escorniflaire”, que dóna nom a aquest blog, no em considero una persona especialment tafanera, això no obstant, en un entorn força proper, sé unes deu persones afectades. Que relativament a prop meu compti deu casos no és fruit de la casualitat geogràfica, perquè quan parlo d’entorn no és només a nivell geogràfic. Per discreció i respecte, no desvetllaré detalls personals, però penso que no faig cap mal si parlo de la diversitat tant pel que fa al fet causant (fractures, intervencions, immobilitzacions...), de la part afectada (peu, mà, espatlla-mà) o del sexe (homes i dones).

Més enllà de l’entorn proper, fent ús de la tecnologia, a la xarxa he trobat un fotimer de persones afectades i, fins i tot, algun intent de constituir una associació a nivell estatal o més enllà. Això tampoc no és cap dada fiable, però suficient com per posar en dubte els percentatges d’afectats que consten a la majoria de publicacions. Per això, sovint em faig la pregunta “I si no fóssim tant pocs?”.

Totes aquestes persones, les d’aquí, les d’allà i les de més enllà, ens enfrontem a nivell individual a uns símptomes poc coneguts i poc estudiats i, un moment o altre, ens sotmetem a uns tractaments més o menys semblants i de més o menys durada, per això també trobo estrany que no hi hagi interès a fer estudis mèdics o farmacològics. Bé, més que estrany, a hores d’ara ja ho trobo trist, injust, vergonyós i deplorable.

Tal com diu una altra persona afectada que també publica les seves vivències amb la DSR, n’estem fins al Sudeck! 

Adriana, 25 de juliol de 2018

DSR-27

 

Records al caire del trampolí

Aquest cap de setmana, el Club Natació Olot celebra la Diada del soci. Un dels actes que consten al programa és el Comiat de la piscina de 33 metres i, per dur-lo a terme, està previst que els socis puguin saltar des dels trampolins que ja fa anys que estan en desús.

Així que vaig conèixer aquesta notícia, em vaig sentir cridada a fer un salt de trampolí. Oi tant! Fer-ho em retornaria a la nena que vaig ser, aquella que es tirava del trampolí un cop i un altre: que si de caps, que si de peus, que si de cara, que si d’esquena. Saltar del trampolí era una pràctica habitual a la nostra infància. Abans no ens sortia el salt tal com volíem, ens fèiem uns farts de caure malament, amb les conseqüents panxades i esquenades.

Hi havia veritables artistes del trampolí. Noies, però sobretot nois, que mostraven la seva habilitat, el seu atreviment i la seva musculatura, tot fent la vertical al caire de la palanca de ciment fins que es decidien a fer el salt, sabent que ens els miràvem i els admiràvem.

En aquell temps, a la piscina no hi havia la vigilància que hi ha ara. Ens tiràvem on, quan i com volíem. Si vèiem algú disposat a saltar del trampolí, ens limitàvem a no passar per sota. Recordo una vegada que no vaig estar al cas i un noi un xic més gran i força més gros que jo em va caure al damunt. L’ensurt no va passar d’una bona enfonsada, però per sort, de seguida vam sortir tots dos a la superfície, sense més danys que un bon espant i unes quantes glopades d’aigua.

Junt amb el trampolí, ens acomiadarem la piscina de 33 metres, la que coneixíem com la piscina de fora, fins que al seu costat s’hi va construir la piscina mixta. La piscina de fora, inicialment estava envoltada d’un rentapeus on als més petits ens agradava banyar-nos-hi perquè l’aigua era calentona. A la piscina de fora intentàvem aprendre a nedar a mans dels germans poc més grans que nosaltres, que perdien la paciència per ensenyar-nos a nedar com ells. Més tard, n'aprendríem a mans d’uns entrenadors que, amb un mètode rigorós i disciplinari, totalment mancat d’afecte, obligaven a valents i porucs a enfonsar-se a la piscina. Després va arribar el temps dels jocs: travessar per sota aigua, tirar la medalla al fons i anar-la a recollir, saltar a l’aigua agafades de la mà, a coll botet, fent la bomba o des del trampolí! Era el temps d’estar-nos a l’aigua fins que ens quedaven els llavis morats i els dits ben estovats, sabent que quan tornéssim a la tovallola, la mare potser ens renyaria una mica, però ben segur que ens abrigaria i ens faria una bona fricció per fer-nos reaccionar.

Faltaven alguns anys perquè s’ampliés la zona de gespa, allunyant els jocs infantils; uns quants anys perquè a la piscina hi arribés el TPO en comptes del Teibus, molts anys perquè per seguretat i per normativa apareguessin els socorristes i vigilants i perquè prenguéssim consciència de la necessitat de posar-nos crema protectora solar, i faltaven molts més anys encara perquè arribessin aquells entrenadors que es ficaven a l’aigua amb els més petits per ajudar-los a perdre la por i ensenyar-los a gaudir de l’aigua.

Tal com deia més amunt, en saber que s’obriria el trampolí, empesa per una barreja d’il·lusió i de rauxa, em vaig veure tirant-me a l’aigua des de les alçades, però una ràfega de seny farà que m’acomiadi de la piscina de fora i dels trampolins amb aquests i tants altres records, no pas amb un salt que em podria fer prendre (més) mal.

Patatxap!

Adriana, juliol de 2018

Piscina i trampolins.Foto: Satorre (www.cnolot.cat)

1973: saltant com podia

Aclariment: l’estructura de ciment que hom anomena trampolí en realitat es diu palanca, mentre que l’estructura flexible i de fibra o de fusta, s’anomena trampolí. En aquest text he fet servir trampolí per referir-me a l’estructura de ciment, tal com ho han fet els del CNO i com es coneix popularment, però en realitat seria palanca. De trampolí, també n’hi havia un al costat de les dues palanques.

Tot ballant al so que toquen

Han passat molts dies des d’aquell vint-i-quatre d’octubre en què escrivia sobre la nova rutina i el seu tempo i sobre la necessitat d’adaptar-nos a aquesta rèplica de la vida normal que transcorre a un ritme diferent del que estàvem acostumats.

Han passat més de vuit mesos; per ser més exactes, dos-cents cinquanta-quatre dies, que sumats als que ja duia de baixa en aquell moment, sobrepassen els tres-cents seixanta-cinc dies en aquesta situació laboral. Si imaginem tot el que podem fer en un any, ens poden venir al cap moltes coses, per exemple, la quantitat d’hores que hauríem passat a la feina, les més de cinquanta hores al gimnàs o, en el meu cas, les més de cinquanta excursions que hauria pogut fer. Són algunes de les coses que formaven part de la rutina d’abans d’aquesta lesió, intervenció i complicació amb la DSR. Coses que han quedat temporalment –així ho espero- enrere, per donar pas a uns nous costums, unes noves activitats, unes noves manies i un nou ritme.

Tal com deia en l’entrada esmentada, es produeix un desfasament entre el tempo de la vida que portàvem abans i el de la que duem ara. La lentitud s’apodera d'aquesta nova rutina i res no esdevé precipitadament: ni les coses bones ni les dolentes. D’una banda és un inconvenient, perquè mentre esperem, volem i necessitem que es produeixen grans i immediates millores, ens hem de conformar amb una evolució més aviat tòrpida i romancera. D’altra banda, també pot ser un avantatge, ja que aquesta mateixa tardança fa que en cas d’empitjorament, llevat del que es considera la fase inicial d’aquesta dolència, també es produeixi lentament.

Amb aquesta parsimònia, ni la medicació ni els bloquejos simpàtics ni les mobilitzacions forçades ni les infinites sessions de rehabilitació produeixen un efecte immediat, sinó que la millora és lenta i es nota a mitjà o a llarg termini. 

Ara bé, en qualsevol moment de la incapacitat temporal ens pot arribar una citació per passar una revisió mèdica. En aquest cas l’organisme encarregat ens pot avisar amb només quatre dies d’antelació, durant els quals hem de demanar i recollir tota mena d’informes mèdics, convertint-nos en autèntics perseguidors de professionals de la salut per tal d’aconseguir tenir-los en aquest temps record. La resolució d’aquesta revisió, en canvi, pot arribar amb una gran demora (més d’un mes), temps en què, a més de la complexitat de la dolència, tenim uns maldecaps afegits que no depenen de nosaltres. Això vindria a ser un altre desencaix del ritme en què esdevenen els fets que, malauradament, ens toca patir.

Amb aquestes variacions del tempo, no podem fer gaire res més que prendre’ns-ho amb calma i ballar al so que toquen.  

Adriana, 6 de juliol de 2018

DSR-26

Imatge: sendasenior.com