Exercitant en companyia de nous hits

Que la música juga un paper important a l’hora de canviar els estats d’ànims és ben conegut. Que ens serveix per distreure’ns i animar-nos, també. És per això que en aquesta sèrie dedicada a la Distròfia Simpàtico-Reflexa he publicat quatre entrades en què comparteixo temes que m’ajuden a passar millor les hores d’exercicis, siguin al gimnàs de l’hospital, en alguna consulta privada o en el pseudogimnàs en què s’està convertint casa meva. Damunt del llit, a la taula del menjador, a l’habitació petita o darrere una porta, llocs on normalment s’hi duen a terme activitats domèstiques -o no- (aquí us animo a deixar volar la imaginació en funció de la companyia i de la filmografia que hàgiu vist), doncs tots aquests llocs s’han convertit en racons d’activitats físiques dedicades a activar, mobilitzar o recuperar les diferents estructures i funcionalitats del meu braç i mà drets.

Fer els exercicis un dia sí i un altre també acaba provocant una sensació de monotonia que requereix alguns estímuls per mantenir o augmentar la motivació, sinó, és fàcil acabar amb un ja ho faré després d’aquells que potser no arriben mai. Com que tot el que he llegit en referència a aquesta malaltia coincideix en què la rehabilitació és el millor que s’hi pot fer, no em  puc permetre tirar la tovallola.

D’entre alguns elements que fan més portable aquesta rutina disciplinària i autoexigent, hi trobo la música, per això fa uns mesos parlava de temes que mai no hauria escoltat si no fos als gimnasos o de noves melodies, i més endavant compartia alguns clàssics de la meva llista de reproducció habitual com Katie Melua, Garfunkel, Coldplay o el grandíssim i desaparegut Leonard Cohen.

Avui vull compartir alguns temes i versions que he descobert gràcies al programa “FAQS”, dedicat a temes actuals i en el qual la situació política de Catalunya hi juga un paper importantíssim, que TV3 emet els dissabtes al vespre en prime time i fins ben entrada la matinada (mentre altres cadenes ofereixen pel·lícules o programes d’entreteniment), del qual em declaro fidel admiradora.

Del FAQS, m’agrada gairebé tot, encara que a vegades trobo que paguem molt cara la pluralitat o diversitat d’opinions; entre les coses que més m’agraden del programa en destacaria la seva conductora, Laura Rosel, i la banda sonora que cada dissabte ens ofereix diferents versions d’un mateix tema musical.

Aquesta banda sonora –igual que la de molts altres programes de TV3- es pot seguir lliurement a Spotify. Seguir-la m’ha permès descobrir temes i versions que fins ara desconeixia i ampliar la llista dels meus hits que sonen mentre exercito cos i ànima.

Avui, darrer diumenge d'agost, comparteixo amb vosaltres algunes d'aquestes versions que m'ajuden a fer més portable tot aquest desordre. Espero que aquesta tria també us agradi i ens ajudi a tots plegats a encarar amb ànims el setembre.

Adriana, 26 d’agost de 2018 
DSR-29

 

Un any després

Ara fa un any, després d’un temps d’espera, m'arribava el dia de la intervenció: una artroscòpia per resoldre la inestabilitat d’espatlla. Una intervenció senzilla, tot i que, en fer-la, van trobar que tenia doble lesió i va ser una mica més complexa del que inicialment s’esperava. D’intervencions com aquesta, se’n fan moltes i, amb més o menys facilitat, tothom se’n surt prou bé, tot i que no sé fins a quin punt una espatlla intervinguda acaba sent ben bé la que era abans que es produís la lesió.

Les recomanacions mèdiques eren senzilles i clares: haurà d’anar sis setmanes amb el braç immobilitzat amb un cabestrell, als deu dies tindrà visita per treure els punts, a les dues setmanes de la intervenció començarà la rehabilitació, a les quatre setmanes tindrà visita amb el traumatòleg. Pot prendre els calmants indicats per al dolor. La rehabilitació és molt important. Als tres mesos podrà fer vida normal o als sis, si practica esports de raqueta.

En principi havia de gaudir d’una plàcida convalescència que començava amb una bona amanida de tomàquet i bitxo de l’hort de casa i un plat de “macarrons curatius” que ens havia cuinat la meva germana. Hi posaria de la meva part amb una pilota de goma a la mà per anar exercitant els dits i evitar que se m’inflessin, faria anades a la piscina dels meus familiars on se’m permetria remullar-me sense haver-me de canviar, faria passejades al capvespre per prendre la fresca i per fer exercici físic, i les dues primeres setmanes tindria plena dedicació del meu cuidador de capçalera a qui vaig fotre enlaire les vacances d’estiu.

Sortir de l’hospital després de rebre l’alta el dia cinc d’agost a la una del migdia amb una temperatura exterior de 42 graus, segurament va ser un mal auguri i ni les bones accions ni la bona actitud van ser suficients per poder gaudir d’una convalescència tranquil·la. A les tres setmanes es manifestaven els primers símptomes: dits inflats, limitació de moviments de tota la mà i un dolor exagerat als dits i al canell, símptomes que no van passar desapercebuts ni a la meva rehabilitadora ni a mi i que van posar en alerta la doctora de rehabilitació i el traumatòleg que m’havia intervingut. Una gammagrafia òssia de contrast confirmava el diagnòstic que ells havien apuntat des del primer moment: una Distròfia Simpàtico-Reflexa (DSR)*. Va ser la primera vegada que sentia aquestes tres paraules juntes i, com si es tractés d’un joc de mots encadenats, tot seguit en sentiria altres com paciència, putada, vasoconstricció o seqüeles, i en pocs dies arribaven les propostes de remeis per combatre-la: medicació, bloqueig del gangli estrellat, mobilització forçada, catèter, infiltracions...  

Un any després, amb la calor que ens porta un altre començament d’agost, seguim caminant de bracet, la meva DSR i jo i, mentre ella treballa a favor de la retracció, jo lluito diàriament per tal de mobilitzar, estirar i reforçar teixits, nervis, tendons, fàscies i músculs per aconseguir una extremitat funcional amb el mínim de seqüeles possibles.

Adriana, 8 d’agost de 2018

DSR-28

* Síndrome espatlla-mà, Sudeck (o tants altres noms per referir-se a aquest desordre)