Però no em sento responsable del dèficit públic perquè m’hagin d’aplicar les reduccions, perquè no sento que formi part d’un col•lectiu tan privilegiat com alguns creuen. No tinc cotxe oficial ni un sou elevat; no em paguen les hores que treballo de més ni m’han aplicat els increments anuals que em corresponien. No he gaudit dels privilegis del benestar econòmic del país, en canvi seré dels primers a patir retallada de sou. No sé si tindré jubilació.
Estic tipa de mentides dels polítics, de falta de claredat de la seva gestió, de la seva manca de capacitat d’organitzar “l’empresa que dirigeixen” i de patir les conseqüències d’aquesta mala gestió.
Dono la cara davant dels administrats que vénen per fer ús d’un servei públic i procuro atendre’ls tant bé com puc tot i que les eines de què disposo per fer la meva feina sovint són insuficients.
Sovint m’he de mossegar la llengua quan sento que amics, familiars i coneguts deixen anar frases com “tots els funcionaris...” o bé “si treballessin a una empresa privada...”. I sí, em sento atacada, tot i que sé que les seves queixes no van per mi ni per les persones que com jo mateixa intentem treballar bé.
Sé que si faig vaga puc perjudicar alguns joves estudiants i les seves famílies i no ho vull fer. No em puc permetre guanyar impopularitat ni perdre el que em descomptarien per un dia de fer vaga.
Sí, sóc funcionària.
Sí, tinc una plaça fixa
Sí, teòricament no la puc perdre...
Però no sóc responsable de la disbauxa i incompetència del país, ni de la crisi econòmica. En canvi, algú ha decidit que seré dels primers a sofrir la retallada.
Malgrat tot, jo no en faré, de vaga.
Escorniflaire