Orquídies en la desescalada

Reflexions des del confinament (III)

Encara no havia començat la primavera que vam haver de confinar-nos pel SARS-CoV-2, aquest virus que té un índex de contagi molt alt i que provoca la CoVid19, malaltia que algunes persones passen gairebé sense adonar-se’n, mentre d’altres pateixen complicacions serioses que, en el millor dels casos superen, quedant molt dèbils, i en el pitjor, perden la vida.

Qui més qui menys tindrà algun conegut que haurà lluitat contra aquesta malaltia o haurà perdut algun familiar, segurament d’edat avançada, ja que el de les persones grans és el col·lectiu més afectat.

Conscient de la gravetat de la situació i convençuda de la necessitat del confinament, he procurat -i encara intento- seguir-lo estrictament, per tal de protegir els nostres sanitaris, per al bé comú i per al que m’hi jugo.

I mentre hem estat confinats, ha arribat la primavera. Però fins que els científics han considerat que podia començar la desescalada, ens hem hagut de privar d’estar en contacte amb la natura i de gaudir de l’esclat primaveral, moment en què el món vegetal torna a renéixer i a brotar, i ens ofereix varietat de plantes i flors, algunes de les quals són autèntiques meravelles.

Tan bon punt hem pogut sortir, seguint les recomanacions de les franges horàries, hem fet i farem (espero) passejades en l’entorn natural del nostre terme municipal, que ens permeten fer observacions de petites joies de la natura.

Si a finals de febrer publicava les orquídies que vaig observar la temporada passada (2019), avui em plau compartir amb vosaltres les flors de la família de les orquidiàcies, concretament les orquídies silvestres, que hem trobat als voltants d’Olot, els dies 7, 8 i 9 de maig. Es tracta de plantes discretes que creixen als boscos, prats i camps (que no hagin estat adobats amb productes químics ni orgànics), formant petites colònies. Tot i que nosaltres només les observem i fotografiem, cal recordar que algunes d’aquestes espècies tenen protecció legal.

L’última orquídia que veureu va ser observada a l’Escala (Alt Empordà), concretament el dia 15 de febrer; molt abans que comencés el confinament.

Així doncs, us faig partícips d’aquestes petites troballes i les dedico especialment a totes les persones que estan al peu del canó, treballant més que mai i exposades al contagi de la CoViD19 i a aquelles que no poden sortir de casa o que els ha tocat passar dies i dies en un llit d’hospital. Per a totes vosaltres, un petit detall.

Que la sort ens acompanyi i que no ens falti la salut.

Adriana, 9 de maig de 2020

Soldadets o Flor dels soldats (Orchis militaris)

Curraià vermell (Cephalanthera rubra)

Barret piramidal o Flor caputxina (Anacamptis pyramidalis)

Abellera catalana (Orphrys bertolonii)

Caputxina o Orquídia olorosa (Gymnadenia conopsea)

Curraià blanc (Cephalanthera longifolia)

Orquídia verdosa o Platantera de muntanya (Platanthera chlorantha)

Monetes o Flor dels simis (Orchis simia)

Mosques grosses o Bàrlia (Barlia robertiana)

Un Sant Jordi passat per aigua

Reflexions des del confinament (II)

S’acosta Sant Jordi, el dia del llibre. De fet, en una situació normal la celebració de Sant Jordi hauria començat ahir dilluns, amb el descompte que aquesta setmana oferirien les llibreries. Hi ha molts Sants Jordi que són passats per aigua; la primavera ja ho té això. Enguany, en ple confinament, aquesta diada serà del tot aigualida, tant si plou com si fa sol. Per als llibreters, el dia de Sant Jordi suposa facturar el 10% anual.

S’ha fixat el 23 de juliol com a data per a la celebració de Sant Jordi, però ja veurem si això és possible. De moment estan naixent iniciatives per evitar la pèrdua que el confinament pot suposar per aquest sector. En són moltes: Llibreries obertes, Apadrina una llibreria, Sant Jordi ets tu... Ahir sentia a la ràdio que potser en són massa i que això podia confondre una mica els lectors. Jo més aviat penso que si hi ha un ventall més gran, més fàcil és que cadascú triï la que li caigui més simpàtica. A l’ article La necessitat de desconfinar llibres per Sant Jordi [...],  publicat a Vilaweb, n’hi trobareu unes quantes.

Ben segur que la diada de Sant Jordi ens porta records. Dels meus, en recordo especialment dos: un atropellament -res greu- davant del cinema Colon quan fugia, esverada, de l’estrèpit d’un petard (situo l’incident cap al 1973), i el meu primer Sant Jordi en parella que vaig narrar a Tot regirant en una llibreria... Els meus records de Sant Jordi se situen a l’antic Firal d’Olot, enmig d’una multitud i amb dificultats per acostar-me al taulell per triar algun llibre per llegir o per regalar.

Tot i que cada vegada em molesten més les multituds, enguany enyoraré la bullícia de grans i petits passejant entre paradetes intentant triar un llibre i comprant una rosa o esquivant els joves, venedors de roses per un dia, que els empaiten per tal que els en comprem una altra. M’agrada la diada de Sant Jordi i m’agrada molt que, a les vigílies d’aquesta diada, els mitjans publiquin ressenyes de les novetats editorials. Anoto els títols dels llibres que m’atrauen a la meva llista de llibres que vull llegir. I de mica en mica, el desig de lectura es va fent realitat.

El confinament m’està permetent portar un ritme de lectura més ràpid de l’habitual. És per això que vaig decidir que m’anticipava a la diada de Sant Jordi i comprava algun dels llibres que volia llegir. No em va caldre recórrer a les plataformes esmentades, vaig adquirir-los a una llibreria de proximitat que, com que venen diaris, tenen obert en horari reduït. Els digitals els agafo en préstec a l’eBiblio Catalunya, la biblioteca pública catalana. Per accedir-hi només necessitem disposar del carnet d’usuari d’alguna biblioteca del Sistema de Lectura Pública de Catalunya. Poso l’enllaç perquè aquests dies m’ha sorprès que moltes persones que llegeixen en format digital desconeixien aquest servei.

Tot seguit us deixo una breu ressenya d’alguns dels llibres que he llegit darrerament, abans no em fugin de la memòria. Potser us engresqueu a llegir-ne algun.

L’últim adéu, de Kate Morton (Rosa dels Vents). La desaparició d’un nen als anys trenta que no s’havia resolt mai. La vida d’una escriptora de novel·les policíaques. Una agent de policia que ha trencat el reglament intern. Un vidu enyorat. Un bibliotecari de poble. A mida que avancem en la lectura anem descobrint els secrets d’una família i ho anirem relligant tot en un escenari abandonat des de fa més de setanta anys. Un altre llibre de Kate Morton que engresca a seguir llegint.

Trencar el silenci, de Mireia Boya (Ara Llibres). Un llibre que m'ha atrapat per la seva visió femenina de la política i de la vida. Un llibre que emociona i on el cuidem-nos i la sororitat hi són molt presents. Intimitat i sinceritat de l'autora que, a més de política i de vida, també hi escriu sobre la malaltia. Un llibre que ens recorda que “les mares no moren mai”.

Viure perillosament, de Gemma Pasqual (Editorial Comanegra). Quinze històries en forma de conte que narren algun fet de la vida de les protagonistes: quinze grans dones. Rosa Parks, Caterina Albert, Frida Khalo... són dones valentes que han fet història. Llegir-lo m'ha ajudat a descobrir alguna d’aquestes dones i a redescobrir-ne algunes altres. Un llibre amb D de Dona i de viDa!

La memòria de l’aigua, de Montse Barderi (Columna Edicions). Un llibre de dones de tres generacions on discriminacions i abusos es pateixen i repeteixen en el món rural, industrial i familiar. Un relat amè amb un vocabulari acurat i precís. “L’aigua té la capacitat de retenir una memòria de les substàncies que prèviament s’hi han dissolt, una memòria que també hi deu ser al líquid amniòtic amb les generacions que ens precedeixen.”

Espero que la tria us hagi agradat. Desitjo que les circumstàncies ens permetin passar una bona diada de Sant Jordi, amb la millor companyia possible. Cuideu-vos. Cuidem-nos. Cuideu-los.

Adriana, 21 d’abril de 2020

Punts de llibre de Sant Jordi.
Il·lustració de Sílvia Prat Llongarriu.

Confinament i dolor crònic (DSR – 59) o Reflexions des del confinament (I)

El pitjor de la pesta no és que mata els cossos, sinó que despulla les ànimes i aquest espectacle acostuma a ser horrorós (Albert Camús).

Dies grisos aquests que estem vivint. Una pandèmia mai vista. Ben segur que cap de nosaltres no havia viscut una situació semblant. Els nostres pares, oncles i ties havien passat la guerra i, si bé no és el mateix, va ser una experiència prou traumàtica i dolorosa per a ells.

Moltes de les persones grans que estan morint són les mateixes que van viure una infància o adolescència troncada per la Guerra Civil. Qui els havia de dir que passarien els darrers dies de la seva vida en una situació tan bèstia com aquesta. Ni ells ni nosaltres no estàvem preparats per un traspàs en solitud i sense comiat.

Aquesta situació provoca un desgavell descomunal. No voldria pas trobar-me a la pell dels que han de gestionar aquesta pandèmia. Ben segur que, ho facin com ho facin, no ho fan bé per a tothom. Ara bé, dit això, crec que molts polítics i gestors seran recordats per l’acumulació d’errors i despropòsits. Sort en tenim del personal sanitari que hi posa tot i més de la seva part i, malgrat l’escassetat de recursos materials i humans, tracten els pacients amb humanitat i professionalitat. Gràcies, gràcies i gràcies.

El sacrifici de quedar-nos a casa no té res a veure amb el que estan fent ells, treballant a tocar de la malaltia i, en molts casos, amb una espardenya i un esclop. Espero que quan tot això s’acabi els ho tinguin en compte en la seva carrera professional i que tots nosaltres ens en recordem i els acompanyem en les seves reivindicacions laborals futures.

A nivell del poble i també a través de les xarxes socials estan sorgint iniciatives solidàries: imprimir en 3D suports per a pantalles, confeccionar bates o mascaretes, inventar i fabricar respiradors... Potser és veritat que només el poble salva el poble.

A través de les xarxes, veiem com passen els dies les famílies confinades: uns fan pastissos, altres toquen instruments, altres fan jocs de paraules, altres teletreball, els nens escola a distància...  Ara bé, trobo d’escàndol que famosos i milionaris esportistes d’èlit ensenyin com passen el confinament en mansions luxoses, mentre la majoria dels humans el passen tancats en pisos petits, molts sense sortida, per no parlar dels sense sostre i persones de col·lectius desfavorits. Per ètica, els mitjans de comunicació públics –i els privats també- haurien d’evitar emetre o publicar les extravagàncies de la “gente bien”. Ho trobo pornogràfic i no pas perquè Madona hagi sortit a la banyera i sense roba, sinó perquè és immoral.

Des de la comoditat i la despreocupació que m’atorguen la meva condició de funcionària, destinada en un lloc de treball considerat no essencial, que em permet estar tranquil·la a casa (amb un mínim de teletreball) sabent que a final de mes –almenys de moment- m’ingressaran la nòmina, voldria escriure algunes reflexions sobre el confinament de les persones que patim alguna malaltia relacionada amb dolor crònic, especialment les meves companyes i companys afectats de SDRC / DSR.  

1. Haver estat més de dos anys d’Incapacitat Temporal m’ha servit d’entrenament per afrontar un confinament. He après a viure desvinculada de les relacions socials i laborals; he après a estar moltes hores sola; he redescobert el gust per la lectura i la música, a distrure’m i a tenir poques necessitats materials.  

2. El nostre estat de salut no es pot permetre un confinament sense exercici ni moviment. Hem d’exercitar la part afectada, tal com hem estat fent fins ara, i hem d’afegir-hi més exercici: caminar amunt i avall per casa diverses vegades al dia, pedalar, seguir classes de ioga o de gimnàstica adequades al nostre estat... Recordem que la immobilitat és la nostra principal enemiga.

3. Ens hem de cuidar, tant o més que aquelles persones que no tenen cap problema de salut. No ens podem contracturar, esquinçar ni fer-nos qualsevol altre mal. Si ho féssim, necessitaríem atenció sanitària i, a més de posar-nos en risc nosaltres mateixos, restaríem dedicació dels sanitaris als pacients amb la covid19. Així que quiets a casa, però actius.

4. Hem de ser curosos amb la nostra medicació. Ens hem de prendre els medicaments que els metges ens han prescrit (procurant anar al mínim dins del marge permès). Quan anem a la farmàcia –que hi solem anar sovint- ens hem de protegir: guants i mascareta indispensables; pagar amb targeta en comptes de remenar diners; respectar la distància de seguretat... i arribant a casa, hem de prendre les mesures higièniques corresponents.

5. Si necessitem el nostre metge de capçalera, ja sigui per fer-li una consulta o per actualitzar la nostra recepta, hem de procurar evitar anar al CAP. Tenim la còmoda i recomanable opció de fer ús de la plataforma “La Meva Salut”. Si normalment el primer accés s’havia de demanar presencialment al CAP, aquests dies es pot fer en aquest enllaç (cliqueu).

Molts ànims a tots i cuidem-nos!

Adriana, 3 d’abril de 2020

DSR - 59