La primera estrella del vespre

Nàdia Ghulam, la noia afganesa protagonista d’El secret del meu turbant, ens ha obsequiat amb una altra publicació. En aquesta ocasió ho ha fet per donar-nos a conèixer la realitat de les dones afganeses de la seva família, per donar veu a les que no en tenen.

Amb la col·laboració de Javier Diéguez, Nàdia ens descobreix una realitat desconeguda per a molts de nosaltres. El llibre relata la tornada a la seva terra natal, Afganistan, en motiu de la mort de la seva tia. Vestida amb nicab, per passar desapercebuda i evitar que algú pogués reconèixer en la seva mirada en Zelmai, el noi per qui ella mateixa s’havia fet passar durant més de deu anys per mantenir la seva família, recorda escenes de la seva infància viscudes al costat de les dones de la seva família.  

Sense expressions dramàtiques ni exagerades, a mida que hom avança en la lectura del llibre, descobreix històries cruels, punyents i colpidores i s’adona de la duresa del dia a dia d’aquestes dones, que tot i ser les nostres coetànies, viuen una realitat totalment diferent de la nostra. La lectura constata una vegada més la valentia de la Nàdia, així com la seva generositat i la gran estima que sent per la seva gent i la seva terra.

De la mateixa manera que fa temps em va delectar El secret del meu turbant, ara ho ha fet La primera estrella del vespre, una història de dones valentes.

L’eternitat és l’amistat i la força de totes les dones valentes.

L’eternitat és la primera estrella del vespre.

Gràcies, Nàdia, per compartir aquesta història de dones valentes, de dones mereixedores de la primera estrella del vespre.

Niça 14 de juliol: #TousSommesNice

Dijous al vespre anava a dormir amb el cor encongit per les primeres imatges de la massacre comesa a Niça. Una notícia esfereïdora. Divendres, atenta a la informació, em va sorprendre la facilitat amb què Hollande atribuïa l’atac a un acte de terrorisme islàmic. És evident que desconec si tenia més proves que l’origen tunisià de l’autor, però el currículum que arrossegava aquesta persona em feia pensar que l’atac tenia més a veure amb un estat d’alienació mental que no pas amb la Jihad. Dissabte a mig matí he llegit que estat islàmic ha reivindicat l’atemptat. En tot cas, tant si l’acte es va cometre en nom propi, com si va ser per jahada fī sabīl (lluitar per Déu), em sembla que l’element pertorbació hi ha de tenir un paper important.

Qualsevol acte violent és condemnable, més encara si ataca persones com tu i com jo, com els nostres fills, nebots o néts, com aquell nen que juga tranquil·lament a la sorra, aquella parelleta que es petoneja en la foscor de la nit mentre, a prop seu, una jove es fa un selfie amb els focs artificials de fons per penjar a instagram. Atemptar en un final de festa –sigui quin sigui el motiu de la festa- és atemptar contra tots: nosaltres, vosaltres i ells. La massacre de Niça, lluny de ser una heroïcitat, és un acte de covardia.

Foto: Ian Langsdon. Font: Diari Ara

La violència és injustificable i els atemptats són inacceptables. Però si és que puc arribar a considerar que hi ha atemptats justificables, ho serien aquells que ataquen objectius militars o polítics, després d’esgotar totes, totes i totes les vies pacífiques de diàleg i negociació.

D’origen i cultura cristiana, vaig ser catòlica practicant fins que el meu criteri em va empènyer a deixar de ser-ho. A doctrina em vaig aprendre el catecisme i encara ara sóc capaç de respondre la majoria de preguntes en què s’estructura el manual del bon cristià; els versicles de la Bíblia em són prou familiars com per saber-me’n alguns de memòria i, tot i no haver estudiat mai l’Alcorà, em sona alguna aleia que he llegit en algun llibre o sentit en algun mitjà. Del que estic segura, però, és que cap llibre sagrat ni cap doctrina pot induir a cometre, en nom d’un déu, barbaritats com la de Niça si no és que se’n fa una mala interpretació.

Perquè ho sento al fons del cor, avui jo també sóc Niça. #TousSommesNice. 

És estiu a l'institut

Petons, abraçades o encaixades de mans. Rialles, somriures o llàgrimes. Tot són mostres del comiat pròpies del darrer dia de curs. Els més petits, amb una pubertat encara incipient, deixen enrere el primer any d’institut. Els més grans s’acomiaden dels amics sabent que coincidiran a gorgues, piscines, bars o festes de poble. Uns i altres saben que es retrobaran al setembre, per començar el nou curs o per acabar la feina que, per manca de temps o de motivació, no han pogut enllestir al juny i provaran sort a les recuperacions de setembre.  

Alguns tanquen una etapa marcada pel seu creixement personal i, amb un títol sota el braç, s’encaminen cap a un futur incert i potser més motivador. Per primera vegada hauran hagut de triar cap on volen anar. A les aules han adquirit coneixements, però el centre ha esdevingut l’espai on han après, han crestut i, sobretot, han evolucionat com a persones.

Uns i altres -titulats o no- tenen al davant dos mesos de descans, sobretot si han aprofitat les oportunitats que han tingut. Dos mesos que els més afortunats podran dedicar al joc, l’esplai, l’esport o l’oci. Dos mesos que per alguns seran d’avorriment i de moltes hores de tele i ordinador. Dos mesos en què alguns tastaran el món del treball, bé per necessitats econòmiques, o bé perquè els pares volen que sàpiguen quin pa hi donen, pensant que l’experiència els servirà per aplicar-se més quan torni a començar el curs.

Pleguen els alumnes i també ho fan els professors. El trenta de juny és dia de claustre i comiat. Uns marxen amb la tranquil·litat que tornaran l’u de setembre; altres sense saber quina serà la destinació del curs que ve, i alguns ansiosos perquè no saben si treballaran o no. Seran dos -no pas tres- mesos de vacances, una part de les quals alguns destinaran a reciclar-se.

De portes enfora, sembla que l’activitat als instituts s’ha aturat. Però no us penséssiu pas que també ho ha fet de portes endins. Encara els alumnes no passaven per la porta amb el butlletí de notes sota el braç, s’accelerava -perquè en marxa ja s’hi havia posat molt abans- el mecanisme de preparació del nou curs escolar. Mecanisme que inclou tots els aspectes que fan possible el funcionament d’un centre.

Paraules com oferta, preinscripció, barem, assignació o matrícula se senten tant com plantilla, horaris, interinatge o substitució. La renovació de taules, cadires i guixetes conviu amb el repintat i les obres de conservació i millora. La tria, la compra i la venda de llibres conviu amb la confecció de dossiers i quaderns. Trucades, cartes, e-mails... entren i surten sense parar. Reunions, negociacions, concessions i estira-i-arronses se succeeixen.  

L’activitat és tan frenètica com complexa és la posada en marxa del nou curs escolar. Qui no ho hagi viscut en primera persona no s’ho pot pas imaginar. Convido tots aquells que es pensen que els instituts tanquen dos –o tres- mesos, a passar amb nosaltres un parell de matins de juliol.

Tancarem per vacances i, com moltes empreses de la comarca, ho farem durant tres setmanes d’agost. I tornarem el primer dia de setembre, amb una miqueta de mandra, però contents de tornar-hi a ser, disposats a fer tot allò que estigui a les nostres mans –i més- perquè el nou curs escolars comenci el millor possible.

I ara, qui vulgui que critiqui els funcionaris!