Enganxats a... De l’afició a l’addicció

Des que vaig saber que el tema d’aquesta edició de La Xinxeta era Enganxats a, em fa ballar el cap l’ambigüitat d’aquest vocable, ja que no està clar què entenem o què volem dir amb l’expressió Enganxats a.

Després de consultar diferents diccionaris, pensant que hi trobaria algun sinònim d’aficionar-se, m’adono que els significats del verb enganxar fan referència a unir, lligar, o adherir dos objectes, ja sigui amb una substància o un ganxo. Figuradament, s’atorga a aquest verb el sentit de lligar o comprometre algú que per voluntat pròpia no s’hauria ofert per aquella tasca, i també el d’atrapar o descobrir algú que està fent una malifeta. En la seva forma pronominal, en sentit figurat i en un ús col·loquial, enganxar-se vol dir “fer-se addicte”.

Per tant, “enganxar-se” o “estar enganxat a” no ens aporta res de bo. I, per més que allò a què ens enganxem pugui semblar una pràctica saludable com ara un esport, un joc o una afició innòcua, des del moment que ens hi enganxem i perdem la capacitat de deixar-ho, passem de l’afició a l’addicció. “Estar enganxat a” té la connotació inherent que alguna cosa ha anat massa enllà i se’ns ha escapat de les mans.

És habitual sentir a dir que una persona “està enganxada a” per referir-nos a algú que té una afició molt arrelada, ja sigui l’esport, la lectura, la música…, encara que la persona a qui ens referim mantingui una relació saludable amb les seves aficions. En aquesta situació, referir-nos-hi dient que “està enganxat a”, és banalitzar aquesta expressió, tal com fem amb malalties com la depressió.

Estar enganxat a vol dir tenir la necessitat compulsiva d’una cosa, d’una pràctica, d’una substància o d’un producte de consum. Estar enganxat a vol dir no ser capaç de continuar amb la nostra rutina anterior. Estar enganxat a vol dir haver perdut el control de la nostra vida. Estar enganxat a vol dir que estem davant d’una addicció. I, davant d’una addicció, poca broma!

Quan pensem en grans addiccions, ens venen al cap els heroinòmans dels anys vuitanta del segle passat o els addictes al fentanil dels temps actuals. Però no només les drogues tenen la capacitat de generar addicció. S’ha demostrat que algunes pràctiques, inicialment sanes, portades a l’extrem poden acabar en addicció. Conceptes com vigorèxia (addicció a l’esport), runnorexia (addicció a córrer) o workaholism (addicció al treball) són malalties de la societat del benestar que apareixen quan la seva pràctica esdevé una necessitat compulsiva i incontrolable que fa que s’abandonin els altres àmbits de la vida. Factors com la pressió estètica excessiva, el culte al cos desmesurat, la persecució d’èxits o l’autoexigència portada a l’extrem contribueixen a l’aparició d’aquestes i altres addiccions. 

Per gaudir d’una vida sana i completa, aficionem-nos a pràctiques saludables que ens aportin satisfacció, afavoreixin la salut física i mental, ens proporcionin relacions personals enriquidores, tenint sempre present que tots els excessos són dolents i que hem de ser capaços de detectar qualsevol anomalia tant en nosaltres com en el nostre entorn.

Omplim la vida amb bones i sanes aficions i evitem pràctiques i comportaments que ens puguin fer quedar Enganxats a.

Adriana Llongarriu, administrativa

a la Secretaria de l’Institut La Garrotxa

  

Infografies, cinema i casos reals d'addiccions a pràctiques, aparentment sanes, que a vegades deixen de ser-ho.

Article publicat a la revista La Xinxeta núm. 50 (juny 2026)

Pressió estètica en joves i no tan joves

Coincidint amb el dia mundial dels trastorns de la conducta alimentària (TCA), a finals de novembre es va fer públic que la mitjana d’edat dels TCA ha baixat, dels 14 o 15 anys, als 12. La notícia posa de manifest que l’ús de telèfons mòbils i l’accés a xarxes socials a partir dels 12 anys estan al darrere de la pressió estètica i afavoreixen aquests trastorns de la conducta alimentària. (enllaç notícia)     

Les xarxes socials suposen, per als millennials i per la generació Y, allò que la publicitat televisiva va suposar per als boomers i la generació X. Fent un salt enrere, la publicitat radiofònica i en paper va significar el mateix per a la generació silenciosa. I si anéssim reculant en el temps, aniríem trobant altres canals a través dels quals la pressió estètica arribava a les generacions anteriors. 

Els mitjans a través dels quals aquesta pressió arribava als joves, en temps passats, no tenien ni la força ni la immediatesa que tenen els actuals. Per suportar la pressió estètica tal com brolla de les xarxes socials, cal un grau de maduresa emocional que no és habitual tenir a l’adolescència.

I doncs, com ho farem per protegir les persones més joves de la pressió estètica de les xarxes socials? Austràlia és pionera a voler prohibir l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. Aquesta és la intenció de la llei que a primers de desembre va aprovar el Senat d’aquell país i que ha d’entrar en vigor a finals de l’any 2026. La norma preveu sancions econòmiques a les plataformes que la vulnerin, no pas als usuaris ni als seus progenitors. (enllaç notícia)

De la pressió estètica, no hi ha cap edat que se’n salvi. Segons Anna Freixas, experta en gerontologia i feminisme, autora, entre altres, del llibre Jo, vella: “en la vellesa seguim atemorides, com quan érem joves, pel judici social que el nostre cos pugui suscitar”. Ja veieu que les dones grans tampoc ens escapem de la pressió estètica, tot i que com a adultes, la majoria tenim la capacitat de relativitzar aquesta pressió i evitar que ens afecti com ho fa en els més joves. 

No sé si el model australià d’aplicar mesures per tal de restringir l’accés dels menors de 16 anys a les xarxes socials serà part de la solució. S’ha de reconèixer la bona intenció en la mesura proposada, tot i que sembla que, una vegada més, hem recorregut a la prohibició abans que a l’educació. 

Potser seria més eficaç promoure costums i hàbits més saludables, així com un acompanyament real durant l’etapa de creixement, per fer que els més joves no tinguin necessitat de passar-se hores i hores mirant la falsa i enganyosa vida dels altres tal com es mostra a les xarxes. 

També fóra bo fomentar l’esperit crític per aconseguir que els joves tinguin més criteri a l’hora de determinar si esportistes, influencers i famosos han de continuar essent els seus ídols.

Si en tenim de feina encara!

Adriana Llongarriu administrativa a la

Secretaria de l’Institut La Garrotxa

Il·lustració: @drawingplantlady

Article publicat a la revista La Xinxeta núm. 49 (febrer 2026)

Actualització: al moment de publicar aquesta revista, a l'estat espanyol també s'estan anunciant mesures per controlar l'edat d'accés a deternimades xarxes socials. Aquesta novetat encara no era notícia al moment de preparar aquest article (entre novembre i desembre de 2025).

Desarrelament

Avui m’estreno com a col·laboradora de la revista La Xinxeta amb aquesta secció que porta el nom del meu blog personal. M’han demanat que ho faci parlant de desarrelament, tasca prou difícil per una persona que forma part d’una nissaga amb més de tretze generacions arrelades a la Garrotxa. Ho intentaré.

Els humans ens sentim arrelats gràcies als vincles geogràfics, socials, familiars i afectius. Quan aquests lligams es trenquen es produeix el desarrelament, l’estat en què es troba qui està desarrelat, quan s’ha perdut la connexió amb el país on hem nascut i amb l’entorn on ens hem criat.

La globalització, la desigualtat d’oportunitats, la pobresa i les guerres -entre altres factors- estan provocant molts moviments migratoris que comporten la desconnexió efectiva i afectiva del lloc de naixement i de les persones que ens han fet créixer. Aquesta desconnexió afecta l’individu en tot els seus àmbits. És un fet que va més enllà de la geografia, de l’arbre genealògic o de la documentació identificativa. Estar desarrelat és estar mancat de vincles afectius de proximitat, que són fonamentals per al desenvolupament integral de les persones i per a què puguin establir relacions sanes amb el seu entorn.

Diversos escriptors, en la seva obra, parlen del desarrelament que han patit. I, malgrat la seva experiència personal han tingut una vida plena i han esdevingut autors coneguts. En comparteixo un parell d’exemples.

A l’obra “Tots ocells”, de Wajdi Mouawad, hi podem llegir Com més gran és el vincle afectiu, més es posa en marxa l’activitat cerebral. Ens reconstruïm pels afectes. Mouawad, nascut al Líban, va migrar amb la seva família, primer dintre el mateix Líban, després a França, i finalment al Québec. La seva experiència personal l’ha convertit en gran coneixedor en matèria de migració, exili, desarrelament i memòria, i ha acabat essent una persona compromesa amb la denúncia de les grans atrocitats contemporànies.

Al llibre “Reunió”, Natasha Brown hi escriu L’aire d’aquí, fred i exuberant, fa olor de possibilitats. Imagina’t com deu ser créixer enmig de tot això. Brown, autora racialitzada d’avantpassats jamaicans i de nacionalitat anglesa, fa referència a les possibilitats que tenen les persones que creixen en un ambient segur còmode i benestant, que els permet progressar.

Si arrelar significa fer arrels sobre un terreny, tal com fan les plantes, arrelar-se, quan ens referim a persones, vol dir establir-se en un lloc, quedar-s’hi a viure i trobar una xarxa on sostenir-se. La capacitat de relacionar-se amb l’entorn i el fet de notar un bon suport poden ajudar a minimitzar els efectes del desarrelament, facilitar un bon desenvolupament personal i una bona socialització. Perquè això sigui possible, cal que tots plegats siguem més amples de mires i que estiguem disposats a posar-nos al lloc dels altres per entendre les seves necessitats i ajudar a cobrir-les.

Les escoles, els instituts i la comunitat educativa, en general, hi tenim molt a fer.

Adriana Llongarriu, administrativa a la
Secretaria de l’Institut La Garrotxa

il·lustració: @drawingplantlady

Article publicat a la revista La Xinxeta núm. 47 (febrer de 2025)