Cobardes

Gaby és un noiet de 14 anys que té por d’anar a l’Institut. Potser la seva por és per culpa d’en Guille, un company de classe que alhora té por a defraudar el seu pare. Però els pares d’en Gaby i d’en Guille també tenen por. En Joaquim, el pare d’en Gaby, té por de perdre la feina i la Merxe, la mare, por que la família s’esfondri. Guillem, el pare d’en Guille, té por del poder que l’envolta i Magda, la mare, por a no conèixer el seu propi fill. I, per acabar, en Silverio, l’amo de la pizzeria, que no té por de res. O potser sí, potser té por de Déu.

I tu? De què tens por?

Bona pregunta aquesta: de què tenim por?

La pel·lícula em va fer reflexionar. En un món on abunden les eines per a la comunicació (mòbils, Internet…), i en una societat que posa a l’abast dels més joves totes aquestes eines tecnològiques, qui sap si abans que tinguin prou criteri per fer-los servir, potser desconeixem la quantitat de persones que, com Gaby, disposen de tots els mitjans de comunicació i en realitat estan soles i posseïdes per la por.
Perquè aquest noi crec que està sol. Sembla que té un problema de la comunicació amb els pares, professors, amics i amigues. I el que crec més preocupant, és que no es tracta d’un cas aïllat. Estem acostumats a preguntar –Com va? o Què tal?- i a respondre sense ni aturar-nos a pensar –Bé-. Crec que aquí la Mafalda ens podria donar una lliçó amb una frase en què responent a la pregunta deia quelcom així com “vols saber la veritat o només ho preguntes per quedar bé?”.

Perquè, de por, en tenim… O no?

Escorniflaire