dissabte, 19 de juliol de 2008

Una mare com tu

He llegit el llibre Una mare com tu, de Maria Mercè Roca. En acabar-lo m’he adonat que forma part d’una col·lecció de set títols que es diu Els 7 pecats capitals, en què 7 escriptores tracten a fons aquests temes. En concret, aquest tracta de l’enveja.

La veritat, és que llegint-lo m’han sorprès alguns pensaments que la filla té respecte a la mare (ja difunta) i que recorda com ha estat la relació entre elles durant la seva vida. En transcriuré algun:

“El meu turment sé que no són aquestes fotos grises adormides sinó les de més endavant, en color, quan la meva mare i jo estàvem juntes i vaig començar a afogar-me al seu costat” pàg. 19

“Era evident que no, però durant uns anys això va ser una de les meves obsessions: cada home que mostrava interès cap a tu per a mi era, o havia estat, un teu amant. Et volia promíscua, i la promíscua era jo” pàg. 31

“Mentre et feien la foto jo m’ho feia amb aquell metge, que va ser molt vulgar, i pensava en tu. No m’ho passava bé, suposo que ja ho endevinaves. Era molt jove, i només ho feia per fer-te mal. Al llit érem tres, tota una multitud, i era impossible concentrar-se i disfrutar. Per què em va tocar una mare com tu, si el món és ple de mares normals a les quals és possible superar?” pàg. 37

“El meu problema era que volia ser jo, treure-te’m de sobre, però en canvi no em vaig quedar a Barcelona sinó que vaig tornar a prop teu i em vaig muntar aquell estudi al barri vell...” pàg. 51 i 52

“Qualsevol cosa menys reconèixer el favor que em feies. Quan em vaig quedar sola em preguntava com sabies que estava en plena crisi, per què havies aparegut en aquell precís moment, de la mateixa manera que en els contes apareixen les fades o els àngels i salven els protagonistes que estan al límit de les seves fores...” pàg. 54

“I mentrestant em vaig quedar embarassada; no tenia xicot, ni feina, res no m’impedia haver avortat, només tu, sense saber-ho, perquè se’m va ocórrer, fixa’t, que l’embaràs de la teva filla soltera, sense pare conegut, seria una mena de taca en el teu expedient vital. Te’n donava les culpes i vaig tirar endavant perquè volia fer-te mal” pàg. 61

“Et necessitava perquè no m’imaginava que fos possible viure sense comparar-me amb tu, sense mirar-te, sense fer l’esforç constant de fingir, a què ja m’havia acostumat, per amagar als ulls de tothom que l’enveja que et tenia era tan forta que a vegades no em deixava ni respirar. I una bona manera de trencar amb tot això hauria estat marxar, però no vaig poder. I em vaig quedar i em vaig arruïnar la vida, jo tota sola, perquè tu no vas fer res, només ser com eres!" pàg. 61

“I tantes vegades que havia fantasiejat amb la teva desgràcia, fins i tot amb la teva mort, per poder-te compadir, un dia vas venir a casa per dir-me que t’acabaves de fer unes anàlisis i que tenies càncer. I no vaig saber què dir-te perquè tenia més por que tu...” pàg. 89

“A mesura que s’acostava el final, tants calmants et feien dir coses que a vegades no entenia. Però una vegada vas dir molt clar: Jo t’he fet molta nosa, oi?” pàg. 92

Aquest llibre m’ha fet pensar molt en com de complicades poden arribar a ser les relacions humanes, fins i tot entre persones que s’estimen, i en com pot una persona arribar a veure malaintenció en les accions d’un ser proper a ella que actua sense voler-li fer cap mal.

Escorniflaire
Juliol de 2008

1 comentari:

  1. Els vaig llegir fa temps i estaven molt bé.
    Sobta que de vegades no sapiguem comunicar-mos amb una persona que se suposa que és la que més ens estima, perquè d'amor de mare només hi ha un.

    ResponElimina

Deixa el teu comentari...