dijous, 22 de juliol de 2010

Aquell cap de setmana va ser ben estrany

Han passat uns quants dies des del dissabte 10 de juliol (10-J), diada en què molts catalans (no esmentaré el nombre, bé prou que se n’han preocupat de fer-ho, alguns mitjans de comunicació més o menys fiables) sortíem al carrer per reivindicar els nostres drets com a nació.
I bé, tot i que han passat molts dies, no he deixat de pensar que aquell cap de setmana va ser ben estrany.
Per una banda, dissabte el centre de Barcelona vestia de groc i vermell: senyeres i estelades a tort i a dret, en forma de capa, enfilades en bastons més o menys aconseguits per poder ser onejades, lligades en finestres i balcons... Jo hi vaig ésser. Pujant a peu des del capdavall de la Rambla, a mida que ens acostàvem al lloc convingut, inici teòric de la manifestació, sortien persones de tots costats i omplien els carrers de gom a gom. No sé si haurà servit de gaire res, segurament no ens faran cas... però els ho haurem fet saber. Jo no hi entenc, de política; a més, no m’agrada; no crec en els polítics, en general. Segurament que la meva postura no deu ser democràticament correcta. En sóc conscient. Hi ha moltes coses que no entenc, que no m’entren al cap i que em fan enfadar molt, però no sé veure quina podria ser l’alternativa. I d’això ja fa uns quants anys. Ara bé, em va agradar molt poder ser a la manifestació. Com ho descriuria? Seguint el model del crit més escoltat a la marxa, diria: IM, IMPRE, IMPRESSIONANT!
Per altra banda, diumenge, alguns indrets de Catalunya tornaven a vestir de groc i vermell: aquest cop, les banderes espanyoles engalanaven balcons i finestres i onejaven sortides de les finestres d’alguns cotxes. El motiu? Voldria creure que era únicament per animar l’equip de futbol de la selecció espanyola. Passant per la Jonquera i per Figueres quan faltava una hora pel partit, em vaig sentir avergonyida de la imatge que donava l’entrada a Catalunya per la frontera que comunica amb Europa.
A les meves filles els agrada molt el futbol. Des de petites, practiquen aquest esport (primer al pati de l’escola i després com a jugadores federades en equips de nenes, primer, i de noies, després). Amb aquesta afecció que hi tenen, han seguit els mundials tal com han fet amb la lliga, la champions i qualsevol altre campionat de futbol; per tant, a casa s’ha vist el mundial. Són seguidores-simpatitzants del Barça i els agrada molt en Carles Puyol, en Xavi i algun altre jugador. En Carles és l’ídol de la meva filla gran. I cal dir que aquest noi va fer un paperàs al mundial d’enguany. Com és de suposar no es van perdre la final i van estar contentes que la selecció en la qual juguen uns bons jugadors (molts d’ells catalans!) guanyés el campionat.
I sí, va ser estrany perquè aquesta victòria, no es va celebrar. I menys públicament. Més aviat al contrari, es van avergonyir de la celebració que hi va haver a Olot al capdavall del carrer de Sant Rafel. A mi, que aquella hora passava per allà, em va sorprendre molt que això passés a Olot. Podeu titllar-me d’ingènua, si voleu, però em va sorprendre i molt.
De manera que ho deixarem en això: un cap de setmana ben estrany.
A veiam què serà tot plegat. Que tinguem sort!

Escorniflaire

2 comentaris:

  1. Només un comentari: al Barça molts OLEGUERS pel que fa a coherència. S'hi és per tot o n' s'hi és... Digueu-me redical però si no és així.... ho tenim cru....

    ResponSuprimeix
  2. Ei, encara me'n descuidava..... A la "Mani" del dia 10, m'hi sobraven tots els polítics... És més, qui són ells (Montilla) per dir com s'havia d'encapçalar? No era Òmnium Cultural que organitzava? Què ens han d'ensenyar amb l'arrogància i prepotència que gasten?

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...