dimarts, 5 de juliol del 2011

Que vénen les sueques!

Amb aquest encapçalament començava un un article del diari ara (aracriatures) que explicava diverses experiències sobre intercanvis escolars per Europa. S’hi narraven les  experiències d’alguns nois i noies i les seves famílies quan han estat d’intercanvi: des del pare que ha hagut de dormir al sofà mentre ha acollit a casa dues noies alemanyes -un altre que viu en un pis petit-, fins a la noia que diu que “passar una setmana a l’estranger i amb una altra família, fa que t’hagis d’espavilar”.
Sóc de la generació dels que vam aprendre a llegir amb unes beceroles escrites, en castellà, sobre un suport de fullola -un xic esqueixada, per cert- i amb les quals una monja -en el meu cas, cubana- ens ensenyava a llegir des de ma, me, mi, mo, mu  fins a mi mamá me ama, mi mamá me mima. Va ser a primària (potser a 3r o 4t) quan vaig començar a fer francès i més o menys en aquella època vaig començar a fer català a l’escola. Fins aleshores, parlàvem en català -alguna monja ho feia en castellà-, però no n’estudiàvem, de català. O sigui, que vaig acabar la primària havent après –a col·legi- castellà, francès i un xic de català. Els últims cursos de primària vaig tenir la sort de poder assistir a unes classes de català per adults que es feien a la casa de Cultura; allà vaig aprendre una mica més del català escrit. Ja a l’institut, durant els quatre anys que van durar els estudis secundaris, vaig fer anglès en comptes de francès; de manera que, als divuit anys, no tenia nivell suficient per anar pel món ni de francès ni d’anglès.
Actualment, els nostres fills aprenen anglès a l’escola i cada vegada comencen més aviat; molts d’ells complementen l’aprenentatge anant a classes fora de l’horari escolar, ja que sembla que aquesta és una manera perquè adquireixin un bon nivell. A més de gramàtica, amb els listening i els speaking  practiquen la comprensió i l’expressió oral i, suposo, que el fet de ­­mirar pel·lícules i escoltar música, també hi deu ajudar.
Ara bé, per deixar-se anar i aprofitar tots els coneixements, no hi ha res com la immersió. Cada vegada són més els nois i noies que, de ben joves, passen unes setmanes a un país de parla anglesa allotjats en una família amfitriona. Però no tots ens ho podem permetre i els pares sabem que l’estada no garanteix que n’aprenguin molt i que el que aprenen no justifica el cost de l’estada. Si n’hem sentit a parlar sabrem que en alguns casos, l’estada allà els permet gaudir d’una llibertat de la qual potser no disposarien, encara, a casa. Dies enrere, l’aracriatures apuntava que els viatges d’idiomes causen molts transtorns alimentaris.[1] Una altra manera de fer immersió és l’intercanvi, econòmicament més assequible per als pares i, alhora, enriquidor per a tota la família.
Una de les meves filles ha participat, aquest curs, en un intercanvi que s’ha organitzat des de l’institut on estudia; ha estat amb Linnköping (Suècia). Pel que ella ens va explicar, l’anada va ser un èxit. La tornada, l’hem viscuda més de prop; tots els de casa “hem estat d’intercanvi”. Tenir aquella noia -la Sarah- a casa ens ha permès tenir converses en anglès, compartir la nostra gastronomia i la nostra manera de fer, saber dels seus costums i perdre un xic la por i la vergonya, trencar el tòpic de les sueques i veure que les nostres filles poden dir -a diferència de nosaltres- que tenen cert nivell d’anglès.
Crec que no m’equivoco si dic que l’intercanvi ha estat profitós per tota la família.


[1] http://criatures.ara.cat/blog/2011/06/15/els-viatges-didiomes-causen-molts-transtorns-alimentaris

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...