dimarts, 18 de juliol de 2017

Aquells meravellosos estius (I)

Diumenge, 16 de juliol, el diari Ara ens oferia un monogràfic sobre les vacances que portava per títol “Aquells meravellosos estius”. Em va semblar un titular prou suggeridor com per pensar que aquell seria un exemplar de luxe, mereixedor d’una lectura en format paper en comptes de format digital.
A la fresca d’una espessa fageda que m’ajudava a suportar la calorada de mitjan juliol –que és quan toca fer calor-, em llegia el contingut d’aquell extra i ben aviat arribava a la conclusió que o bé el títol estava sobredimensionat o bé el contingut quedava una mica curt.
Entenc que “Aquells meravellosos estius” fa referència als estius de la nostra infància. Uns estius que tenen poc a veure amb els dels infants d’ara, igual que els nostres estius tenien poc a veure amb els que van viure els nostres pares.
Em sembla que tendim a mitificar les vivències d’antany que el pas del temps ha transformat amb records que s’acomoden a la nostra memòria i, amb l’ajuda de la capacitat d’oblidar allò que no ens agrada, acabem idealitzant el passat. 
No crec del tot en la sentència “qualsevol temps passat va ser millor”, per això, penso que potser la gràcia que amb el pas dels anys uns “estius vulgaris” s’acabin emmagatzemant a la nostra memòria com “aquells meravellosos estius” rau en la capacitat dels infants de fer vacances sense cap més finalitat que “fer vacances”, és a dir descansar, connectar amb la vida, passar-ho bé i plantar cara a l’estiu.
Una capacitat que es perd en algun moment del creixement, de manera que molts d’aquells infants, quan són adults tenen necessitat de fer vacances precisament per fer tot el contrari:  desconnectar i escapar (de la vida o de la rutina). I acaben vivint onze mesos de l’any anhelant arribar al període vacacional que sovint es converteix en uns dies estressants i feixucs que queden molt per sota de les expectatives que prèviament s’hi havien dipositat.
Potser senzillament és perquè Roberto Piumuni estava carregat de raó quan afirmava “Un nen és un lloc ben bonic per viure-hi”.
Amb aquesta entrada en clau de reflexió sobre les vacances, enceto una (mini)sèrie de relats sobre el que per mi van ser “aquells meravellosos estius”. Ho faig per reviure els records d’uns temps passats i amb l’esperança de poder protagonitzar, encara, molts més “meravellosos estius”, plenament conscient que ni aquells moments no es repetiran ni el temps em tornarà els companys de vivències que he perdut pel camí.
Bones vacances!

Una estampa d'aquell meravellós estiu de 1965


Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...