Diumenge, 16 de juliol, el diari Ara ens oferia un monogràfic sobre les
vacances que portava per títol “Aquells
meravellosos estius”. Em va semblar un titular prou suggeridor com per pensar
que aquell seria un exemplar de luxe, mereixedor d’una lectura en format paper
en comptes de format digital.
A la fresca d’una espessa fageda que m’ajudava a suportar la calorada de
mitjan juliol –que és quan toca fer calor-, em llegia el contingut d’aquell
extra i ben aviat arribava a la conclusió que o bé el títol estava sobredimensionat
o bé el contingut quedava una mica curt.
Entenc que “Aquells meravellosos estius” fa referència als estius de la
nostra infància. Uns estius que tenen poc a veure amb els dels infants d’ara,
igual que els nostres estius tenien poc a veure amb els que van viure els
nostres pares.
Em sembla que tendim a mitificar les vivències d’antany que el pas del temps
ha transformat amb records que s’acomoden a la nostra memòria i, amb l’ajuda de
la capacitat d’oblidar allò que no ens agrada, acabem idealitzant el
passat.
No crec del tot en la sentència “qualsevol temps passat va ser millor”, per
això, penso que potser la gràcia que amb el pas dels anys uns “estius vulgaris” s’acabin emmagatzemant
a la nostra memòria com “aquells meravellosos estius” rau en la capacitat dels
infants de fer vacances sense cap més finalitat que “fer vacances”, és a dir descansar,
connectar amb la vida, passar-ho bé i plantar cara a l’estiu.
Una capacitat que es perd en algun
moment del creixement, de manera que molts d’aquells infants, quan són adults
tenen necessitat de fer vacances precisament per fer tot el contrari: desconnectar i escapar (de la vida o de la
rutina). I acaben vivint onze mesos de l’any anhelant arribar al període vacacional
que sovint es converteix en uns dies estressants i feixucs que queden molt per
sota de les expectatives que prèviament s’hi havien dipositat.
Potser senzillament és perquè Roberto Piumuni estava carregat de raó quan
afirmava “Un nen és un lloc ben bonic per viure-hi”.
Amb aquesta entrada en clau de reflexió sobre les vacances, enceto una (mini)sèrie
de relats sobre el que per mi van ser “aquells meravellosos estius”. Ho faig
per reviure els records d’uns temps passats i amb l’esperança de poder
protagonitzar, encara, molts més “meravellosos estius”, plenament conscient que
ni aquells moments no es repetiran ni el temps em tornarà els companys de vivències
que he perdut pel camí.
Bones vacances!
 |
| Una estampa d'aquell meravellós estiu de 1965 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...