dilluns, 25 de juny de 2018

Entre el dir, el no dir i el no saber què dir


Vivim en una societat que ens ensenya molt poc a tractar amb naturalitat alguns temes, entre ells la mort i la malaltia. Fruit d’aquest fet, és habitual que en algunes circumstàncies no sapiguem com actuar i, en comptes de fer-ho espontàniament, seguint allò que ens diu el cor, ens compliquem la vida.
Des que convisc amb la DSR, m’he trobat unes quantes persones que se sorprenen de la meva situació. Amb moltes d’elles hem mantingut converses enriquidores i interessants; amb d’altres ens hem saludat passant de puntetes el tema que ens ocupa, i amb algunes altres m’he trobat amb converses que es podrien qualificar com a poc encertades. Agraeixo de tot cor l’interès que totes i tots han mostrat, mostren i, ben segur que mostraran per la meva situació. Ara bé, tinc ganes de publicar algunes de les expressions curioses, poc encertades i menys empàtiques. La intenció d’aquest recull no és criticar ni deixar en evidència aquelles persones –anònimes- que les han pronunciat, sinó fer-nos veure, a tots plegats, que en determinades situacions, potser és millor no dir res o parlar del temps.
Som-hi!
Encara no treballes?: En el rànquing d’expressions poc afortunades, tant pel que fa a freqüència com a inutilitat, aquesta ocupa un lloc important, sobretot quan és pronunciada com a primera i única pregunta. Res a dir del fet que algú, a més d’interessar-se per com em va tot, a mitja conversa em pregunti per la meva situació laboral.
Hauries de canviar el xip: Aquesta és de les que fan mal! Tot i que en el fons no deixa de ser un bon consell, personalment hi trobo a faltar una segona part; és aquella que explica com fer-ho.
Tu rai!: El “tu rai” dóna molt de sí. Aquesta expressió té infinites possibilitats segons les paraules que duu al darrere. Per exemple: tu rai que et saps entretenir, tu rai que t’agrada escriure, tu rai que ets funcionària... Doncs ja ho sabem: “jo rai.”
Quina sort que...: És força semblant al “tu rai” i va seguit de coses com: pots estar ben informada, tens temps per llegir... Efectivament he pogut seguir esdeveniments i informacions tant de dia com de nit: debats de política, investidures, manifestacions, empresonaments, la nit de l’atemptat a Barcelona (17A)... Ara bé, de cap manera no en diria “quina sort”.
Fas bona cara: Com deia el meu pare, que en això dels mals hi tenia força experiència, la resposta seria “ a la cara no hi tinc pas res”.
Encara ho portes prou bé: Que et diguin això en moments determinats, no és gaire reconfortant. La resposta podria ser “I tu, com ho saps?”
Has tingut sort!: És evident que sempre hi ha coses pitjors, però aquesta és una expressió tant desafortunada que només se m’acut respondre “I tant! Encara ho estic celebrant”.
Jo ja porto tant de temps!: Sovint altres pacients  es desesperen pel temps que fa que els dura una lesió. Quan això passa a prop meu procuro no concursar per qui porta més temps i fujo d’estudi.
Suposo que amb la finalitat de treure-hi importància i amb tota la bona fe, hi ha persones que, davant d’algú que ho passa malament, expliquen amb molt detall altres casos que troben similars. Aleshores és quan es dóna alguna de les situacions següents:
Explicar el relat detallat de les dolències dels altres: Saber què li va passar al cunyat del veí de la neboda del company de feina d’en “Pepet” ara mateix m’importa un rave. Per la mateixa regla de tres penso que a ell no li deu interessar gens què em passa a mi.
Narrar detalls mèdics escabrosos: Simplement no em ve de gust escoltar detalls morbosos de dolències dels altres. Per estalviar-me’ls he après a tallar l’interlocutor.
Com a excepció i en sentit contraposat a totes les expressions anteriors, tot buscant informació, vaig trobar-me un fisioterapeuta que em va dir: “Una DSR és el pitjor que et pot passar a la vida”. Sentir això de la boca d’un professional a qui només estava fent una consulta em va sorprendre tant que no vaig poder estar-me de respondre-li “em sembla que hi ha coses molt pitjors!”. Entenc que el que realment volia dir és que es tracta d’una dolència complexa i difícil de resoldre, però els anys m’han ensenyat que a la vida poden passar coses molt pitjors que aquesta.
És evident que és molt difícil trobar les paraules justes i adequades a cada situació, per això caldria unes grans dosis d’encert, coneixement i empatia, facultats que, malauradament, poques persones posseeixen. Mentrestant, en situacions com aquesta, cal saber escollir molt bé entre el dir i el no dir, sobretot si no sabem què dir.
 
Adriana, 25 de juny de 2018
DSR-25

Rosa de pastor

1 comentari:

  1. Hola Adriana,
    Aún me sorprende ver como, da igual dónde y cuándo, la gente tiene las mismas preguntas y comentarios al respecto. En su mayoría, aunque sea "sin querer", desafortunados y dolorosos.
    En efecto, esto no es un concurso. Yo llevo diez años malita, y te aseguro que el dolor es exactamente igual. Con lo bueno y lo malo que pudiera tener el no saberlo más de la mitad de ese tiempo...
    En fin, supongo que algunas personas son así (o somos) y no sabemos cómo comportarnos. Así mejor que nos quedemos callados, quizás.
    Por ciento, me encanta la respuesude tu padre! 😁
    Petons!!!

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...