La Nena de la Rutlla

Al diari Ara del dia de Santa Llúcia, hi havia un article de Cristina Puig sobre la Plaça del Nen de la Rutlla, situada al barri del Guinardó de Barcelona, on hi ha una escultura de bronze d’un nen que fa rodar la rutlla. L’autora el titula Un nen que passa dels cinquanta. Oi tant que passa dels cinquanta! L’escultura, de Joaquim Ros Bofarull en té cinquanta-cinc, però el nen de la rutlla ara podria tenir més de vuitanta o noranta anys. La rutlla, igual que el bèlit o pedralta, són jocs d’abans i, per més que s’hagin intentat recuperar, formen part del passat i no poden competir amb els jocs actuals.  

Quan sento parlar d'entreteniments d’antany, no puc evitar pensar en la mare i els seus jocs infantils. Pel que ella sovint explicava, era tota una especialista d’aquests tres jocs: la rutlla, el bèlit i pedralta. Potser l’estroncament sobtat de la seva infància va contribuir a què els tingués idealitzats, però quan en parlava ho feia amb delectança.

De la rutlla i el bèlit no en puc parlar, però em consta que de jugar a pedralta en sabia un munt. Assegudes al pedrís d’alguna casa o ermita, mentre el pare ampliava els seus coneixements d’arquitectura rural o costums de pagès tot fotografiant alguna construcció o tot conversant amb alguna masovera, ens havíem fet un tip de jugar a pedralta. La mare era un as del joc de les cinc pedretes.  

La rutlla, el bèlit i pedralta formaven part del ventall de jocs d’una generació que el juliol del trenta-sis es va quedar sense infància i sense adolescència. D’una generació que va haver d’interrompre els seus plans de futur: ser mestra, professor, metge, advocat... De ben joves van haver de renunciar a les seves il·lusions i començar a teixir aquella saca que els adults duem a l’esquena per anar-hi encabint els nostres projectes frustrats.

La mare, la Nena de la Rutlla

Als tretze anys li van matar el pare i aquella mort va convertir la seva mare en una dona afligida de per vida; de manera que ella i els seus germans van créixer sense pare i en un entorn mancat d’entusiasme.   

Avui, dia dels Sants Innocents, la Nena de la Rutlla hauria fet noranta-dos anys. Ens va deixar quan li faltava poc per fer-ne vuitanta. La vida –o més ben dit, la mort- la va privar de veure com acabaven de créixer els seus deu estimadíssims néts, de conèixer els besnéts que ella tant desitjava i, per contra, li va estalviar viure el deteriorament del seu marit i la mort d’una de les seves filles, situacions doloroses que haurien estat de mal pair per aquella dona que tant ens estimava i patia per nosaltres.  

En motiu de l'aniversari del seu naixement em plau recordar la mare com aquella nena ingènua, senzilla i esprimatxada que feia córrer la rutlla sobre les llambordes del carrer dels Sastres, abans de veure’s forçada a entrar a l’edat adulta.