El meu primer pessebre

Al meu primer pessebre no hi havia figures de guix. Al meu primer pessebre no hi havia un jaç de palla on naixia el nen Jesús. Al meu primer pessebre no hi havia anunciata. Al meu primer pessebre el bou i la mula no escalfaven cap infant tot tirant-li el seu alè.

Al meu primer pessebre, al capvespre es feia fosc, a l’estiu feia calor i a l’hivern hi feia fred. Les cambres eren molt grosses i els llençols eren glaçats. La comuna era a fora i tenia quatre forats. Hi havia un oratori i una sala molt i molt gran.

Llongarriu, l'escenari del meu primer pessebre

Al meu primer pessebre, el foc de la cuina no s’apagava mai; el rebost era al capdavall d’una escala dreta i fosca per on calia baixar per anar a buscar el vi; la cansalada era salada i tenia un toc de ranci; la llet era del dia i en bullir-la feia tel, i el pa durava una setmana i era molt més bo torrat.

Perquè el meu primer pessebre no era fet damunt la molsa; el meu primer pessebre no era fet de cases de suro ni de muntanyes enfarinades simulant un fals hivern. El meu primer pessebre era més que un diorama més o menys ben enquadrat. El meu primer pessebre era de mida real, situant uns personatges al seu hàbitat natural: en una casa pairal d’una bucòlica vall de la més autèntica Garrotxa.

Protagonistes d'aquells pessebres reals

Al meu primer pessebre no hi faltava cap racó: set xiprers vora l’ermita senyal d’hospitalitat; una font amb una mareta que abastia tot el casal; un safareig amb aigua neta on s’hi feia la bugada; una riera fresca i clara on es podia pescar; un corral on les ovelles retrobaven els xurmers; una pallissa ben curulla per alimentar el ramat; un quintà que algú llaurava ajudant-se del bestiar, i un pont damunt la riera que era de pas obligat.

Al meu primer pessebre de bestiar no n’hi faltava: una mula ben tossuda que costava de fer tirar; una truja escanyolida que tindria pocs garrins; unes gallines que esverades picotejaven pel prat, i unes oques estirades que talaiava algun vailet.

Al meu primer pessebre no hi faltava cap detall: un càntir ple d’aigua fresca per fer-se passar la set; una gresala de ceràmica amb ceba, tomata i un xic d’enciam; una escala de fusta guerxa i corcada per pujar a la pallissa; un pujador amb tres escalons per enfilar-se a la mula; una taula de salar per preparar la vianda, i un rentamans d’aram pels dinars al menjador.

Al costat del pujador

Al meu primer pessebre les figures es movien i era molt concorregut: llenyataires, traginers, masoveres i pastors; filadores, rentadores, pescadors, moliners...

Al meu primer pessebre tots teníem un paper: pastoreta o pastoret tot xurmant algun xaiet, llenyataire atrevit tot clavant cops de destral, traginera o traginer tot menant aquella mula, pageseta o pageset escampant gra al galliner, caganera o caganer en una espectacular comuna, pescadora o pescador amb un canastró de vímet...

Aquell meu primer pessebre ha quedat escabotat. Hi falten algunes figures que el mal temps se’ns ha emportat. Per ells i per tots nosaltres vagi avui aquest record.

Bon Nadal!

La pastora més petita