Sobre okupació i ocupació pacífica i constructiva

Les darreres setmanes han estat notícia les mobilitzacions i les declaracions entorn al que s’anomena el Banc Expropiat. Tenint en compte el significant d’expropiar “Desposseir legalment algú de la propietat”, potser hauria estat més adequat referir-s’hi com el banc ocupat, ja que entre els diversos significats del verb ocupar, hi trobem “Prendre possessió (d’un lloc), establir-s’hi” o “Un grup de persones, instal·lar-se temporalment (en un centre de treball, un edifici públic, etc.) per tal de fer pressió en una situació conflictiva”.  

Expropiat, ocupat o fins i tot okupat, tant se val. Parlem d’un local situat al barri de Gràcia on hi havia hagut una oficina bancària i després del seu tancament s’hi va establir en format aparentment “ocupa” un espai on es duien a terme activitats socials. Sabent que tot pam de terreny i tot metre quadrat edificat té un propietari, hauria estat estrany que s’hagués permès l’ocupació o l’okupació d’aquell local de forma gratuïta. Però potser els qui hi feien les activitats, posseïts per un alt grau d’ingenuïtat, no hi van atinar mai que no estaven expropiant, ocupant ni okupant aquella antiga oficina bancària, sinó que duien a terme les seves activitats en un local el lloguer del qual anava a càrrec de l’Ajuntament de la ciutat.

Tan bon punt l’Ajuntament decideix deixar de pagar el lloguer, s’origina un conflicte que surt al carrer. Hi ha aldarulls i se'n parla a tots els mitjans. Fins i tot hi ha qui apunta la possibilitat que hi hagi una mà negra disposada a provocar, mantenir i fer créixer el desordre per fer creure que Barcelona està desgovernada i que la convivència hi és molt difícil. Ocupació, okupació, desallotjament, conflicte, aldarulls, crema d’objectes, detinguts... Res que tingui a veure amb bona convivència amb l’entorn ni amb resistència pacífica.

Empar Moliner parlava del “conflicte de Gràcia” als Matins de TV3 i feia una crítica sobre diversos aspectes i sobre l'estil dels aldarulls que hi ha hagut. Esmentava la resistència “no pacífica” i la comparava amb la resistència pacífica que ella havia viscut personalment  en l’ocupació de Gallecs.

Igual que l’Empar amb Gallecs, jo mateixa vaig viure de prop una ocupació rural a la Garrotxa on es van ocupar diverses finques de propietat pública, gestionades en aquell moment per ICONA. Es tractava de “monts públics” amb unes cases, situades en llogarrets com Sant Grau d’Entreperes o Monars, que estaven totalment abandonades.  

El cas que conec millor és el de Monars, llogarret que en els seus orígens va ser ocupat per una colla de joves que, molts anys abans que s’aprovés la llei d’Objecció, pretenien dur a terme uns serveis a la comunitat com alternativa al servei militar. Els inicis de Monars no van ser fàcils: en més d’una ocasió la Guàrdia civil va desallotjar els autors d’aquella ocupació, fent-los fora de la casa que ells havien rehabilitat amb les seves pròpies mans, emprant materials que havien pagat de la seva butxaca i que havien transportant a peu durant més de quaranta minuts per un camí de muntanya. La resistència dels desallotjats era totalment pacífica. No podia ser de cap altra manera essent, com eren, objectors de consciència.  

Aquell projecte va tenir la màxima esplendor els anys 1982 i el 1983 i, entre altres activitats socials, s’hi van arribar a fer Camps de Treball Internacionals reconeguts per la DG de Joventut de la Generalitat i dues esplèndides i concorregudes festes majors que van comptar amb el suport i l’assistència dels veïns d’Oix, Beget i Rocabruna, en senyal d’aprovació i d’integració d’aquell projecte.

Al meu entendre, aquella va ser una ocupació constructiva. La finca era pública i totes les persones que hi vam habitar -més o menys temps- ens hi vam deixar la pell per tal de rehabilitar les cases, recuperar les terres, aprendre els oficis dels antics estadants i conviure amb l’entorn natural i social.

Lluny queden aquells anys d’ocupació d’espais rurals en defensa del territori que, al meu entendre, eren un clar exemple d’ocupació pacífica i constructiva.

You say you want a revolution
Well, you know
We all want to change the world
You tell me that it's evolution
Well, you know
We all want to change the world
But when you talk about destruction
Don't you know that you can count me out
Don't you know it's gonna be all right
all right, all right

PS: Aquesta entrada, igual que el comentari de l’Empar Moliner, pot ser impopular, però com diu la lletra de Revolution, We all want to change the world, But when you talk about destruction don't you know that you can count me out...