diumenge, 5 de juny de 2016

22 anys de records

Recordo una mullena entre cames que em va despertar de la migdiada un vint-i-nou de maig. Recordo que el teu peu esquerre és el primer que vaig veure de tu. Recordo l’escalf que em va produir el nostre primer contacte damunt del meu pit. Recordo la complicitat que s’establia entre nosaltres cada vegada que et donava de mamar. Recordo la mirada vidriosa i les galtes vermelles en les teves febrades infantils. Recordo l’olor que feia el menjador de casa quan jugaves amb la “ponya moia”. Recordo el dia que vas fer un any perquè els altres dos ja els tenies. Recordo que em pentinaves, em curaves o em treies a passejar amb corretja segons a què estaves jugant. Recordo el teu plor de cada dia anant a l’escola l’any que feies P3. Recordo el teu cabell ros i rinxolat que tant agradava als teus admiradors. Recordo que li vas preguntar a una dona vella i arrugada per què era tan lletja. Recordo que vas tallar la cinta mètrica del cosidor de la iaia perquè en tinguéssiu una per a cada una. Recordo que quan et vas adonar que tenies dues àvies i un sol avi vas dir “de l’altre avi, ara no sé de què en van fer”. Recordo la teva cara d’il·lusió en les celebracions amb amics, familiars i a les nits de Nadal. Recordo que romancejaves a l’hora de plegar de jugar amb les teves amigues. Recordo que li vas dir a la iaia  que si tenia temps seria besàvia i si no, un esquelet. Recordo els teus bons informes escolars i  la polidesa dels teus treballs. Recordo que et van regalar unes converse vermelles amb calaveres i que vaig tardar molt a saber d’on havien sortit. Recordo el teu entusiasme per les classes de pràctiques d’experimentals. Recordo que sempre t’ha agradat molt la festa, la marxa, la nit i els concerts. Recordo les nostres enrabiades i les posteriors reconciliacions. Recordo el teu “no em feu prometre que quan surti això no ho faré”. Recordo aquells matins que t’havia d’arrencar del llit amb els llençols enganxats. Recordo que vaig escriure el senyor de les panotxes d’Istanbul perquè et tractés bé. Recordo els nostres balls improvisats que no podíem acabar per l’embogiment. Recordo la teva exigència acadèmica i la bona actitud en el  batxillerat. Recordo la teva empatia en els mals moments que la vida m’ha etzibat. Recordo que tinc por de fer-me mal  quan em fas rebolcar amb tu al llit o al sofà. Recordo les paraules boniques i els agraïments que sovint escrius. Recordo les nostres xerrades sobre temes polítics i afers socials. Recordo el teu entusiasme del primer dia que vas entrar a un quiròfan vestida de verd. Recordo que a vegades ets molt crítica amb el teu passat adolescent. Recordo amb il·lusió que quan tens un forat a la teva atapeïda agenda, t’agrada venir d’excursió. Recordo les vegades que em mires de reüll sabent que ploro d’emoció al mateix moment que tu també ho fas. Recordo alguns “mare, t’ho podia haver amagat, però prefereixo que ho sàpigues”. Recordo la teva capacitat d’esforç i concentració per tancar-te hores i hores a estudiar. Recordo el teu esperit crític envers tot el que trobes injust. Recordo, recordo, recordo... Recordo haver patit per tu i també recordo que em fas sentir una mare estimada.
Per aquests records i per tots els que vindran; pel passat, el present i el futur, per molts anys, Sílvia!

 29 de maig de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...