Quantificant

Recordo que un dia vaig anar a buscar el fill d’uns amics a entrenament de futbol. Devia ser aleví o infantil. Quan hi vaig arribar, corrien donant voltes al camp i l’entrenador els va dir: ara correu a un 75%. Aquella expressió em va impactar perquè crec que jo no hauria sabut si em demanaven de córrer més de pressa o més a poc a poc, ja que m’hauria costat molt quantificar a quin percentatge de les meves possibilitats estava corrent en el moment de rebre la nova instrucció.

Sempre m’he sentit més de nombres que no pas de lletres. Quan a l’institut vaig haver de triar entre ciències i lletres, no vaig tenir cap dubte a decantar-me per les ciències. Durant anys vaig defensar aquella divisió que m’estalviava el llatí, el grec, la història, la literatura i altres assignatures que creia que no tenien cap interès per a mi. En aquell moment encara no sabia que ambdós camps del coneixement es necessiten i es complementen.

Professionalment, després de donar unes quantes voltes i, per circumstàncies que també tenen a veure amb la salut, fa uns trenta anys vaig començar a treballar en el camp administratiu i m’he passat bona part de la meva vida laboral remenant xifres: previsió de compres, control d’estocs, de despeses, assentaments comptables, diaris, balanços... En resum, quantificant elements que són quantificables.

Remenar xifres encara m’agrada. Tinc facilitat per recordar números de telèfon i matrícules. He jugat –i jugo- a fer combinacions amb els nombres que contenen les plaques dels vehicles i, d’un temps ençà, també ho faig amb les tres lletres que acompanyen els quatre nombres en el format actual. Però, malgrat aquesta meva afició amb els nombres i les xifres, sovint em costa fer càlculs aproximats per determinar la quantitat o el percentatge d’alguns elements.

En un mar de boires

Des que va començar aquesta entitat clínica que m’afecta, de tant en tant m’han demanat de quantificar algunes sensacions en relació a aquesta dolència que arrossego. A les persones que m’ho demanen els és útil per tenir una noció de com em trobo o com em sento, per això, per posar dos exemples, m’han demanar valorar en una escala de l’ú al deu el dolor que sento o quin percentatge de funcionalitat per a les tasques quotidianes em falta per estar al cent per cent. Mai no he estat capaç de respondre amb xifres, sinó que he hagut de recórrer als adverbis de manera, de quantitat i de dubte.    

Hi ha autors que defineixen la SDRC (o DSR) com a “un desordre”, potser aquesta mena de caos fa que em costi quantificar els símptomes que ocasiona. En canvi, m’és fàcil quantificar els dies que fa que va començar, les sessions de rehabilitació que porto, les consultes mèdiques a què he assistit, els bloquejos simpàtics que m’han fet, les vegades que m’han citat per fer una revisió de la meva situació laboral de baixa, els medicaments que m’he pres, les agulles que han fet servir per punxar-me, els cops que m’he estirat en una llitera, els llibres que he llegit –i els que no he acabat-, els viatges casa-hospital i hospital-casa que he acumulat –i els km que suposen-, els minuts de magnetoteràpia que porto acumulats...

Em temo que s’acosta una fase de la SDRC/DSR en què caldrà quantificar determinats elements o capacitats i que m’hauré de sotmetre a valoracions diverses per tal de determinar l’abast de les seqüeles per a diferents aspectes de la vida. Una mica espantada i desvalguda, em trobaré davant de persones que quantificaran tot de factors que tenen a veure amb la meva mobilitat, habilitat, força i capacitats diverses. Espero que tinguin facilitat per plasmar en percentatges tots aquest components i, sobretot, que siguin objectius i, si pot ser, tan humans, empàtics i atents com les persones que m’han tractat i encara em tracten.

Acabarem amb un videoclip de Jarabe de Palo, amb un Pau Donés molt jove, que ho diu ben clar: “Depèn. De què depèn? De segons com es miri tot depèn.”

Que tinguem sort!

Adriana, 26 d’octubre de 2018

DSR-34